No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.
I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.
La lectura de l'existència.
Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004
Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.
De: L'obscur desordre.
Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992
Pròleg d'Albert Rossich.
Premi Carles Riba 1991
En un temps sempre igual
esdevingué el poema
—el moment constant
del mar i la terra—
sempre venim del mar
com les onades.
Isabel Oliva i Prat. Les guardes del ventall. 2012
XXX Premi poesia Jacint Verdaguer (Calldetenes)
No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.
Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012
Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;
comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.
Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.
Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,
projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.
Ramon Farrés. El present constant. 2009
Sempre estem acotats
Què més queda, Senyor, sencer?
Ho sabem tots
que et sap greu quan es desgasta
com la neu
la nostra columna vertebral
Sempre estem acotats:
com un mercuri s'infla en la carn de la por
Pròleg de D. Sam Abrams
Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.
No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.
La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.
I l'hora quieta
no s'atura,
reposa
sobre la pell del mar.
Sempre el moment
tremola al vent.
Xavier Macià. Obre les mans. 2015
Prefaci de D. Sam Abrams.
LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.
Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.
Als nostres peus hi creix la llavor del principi.
Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022
Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.
Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.
Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;
i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.
Miquel Juanola, dins,
Els animals van sortir
tots del melic de la Terra.
Per tant qui es mira el melic
no sempre l'erra.
Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021
Poemes adaptats per Jaume Subirana.
Il·lustracions de Maite Mutuberria.
Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.
El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.
El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»
També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.
L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?
David Castillo
De Doble Zero i Esquena Nua, dins
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001
I també al llibre:
18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002
Barcelona, 16 de maig de 2002
Direcció del Festival: Gabriel Planella
Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.
Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013
Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova
Un barri.
Al capvespre.
Les coses es preparen
per passar
sense que les vegem.
Estrelles i papallons nocturns.
I peles que es decanten de la fruita.
Però encara no.
Un arbre negre.
Una finestra groga com la mantega.
Una dona s'ajup per agafar una criatura
que just ara corre
als seus braços.
Surten les estrelles.
Els papallons voleien.
Les pomes es fan dolces en la fosca.
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.
Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.
Eloi Planes. El viatge més pur. 2015
Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.
Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.
Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.
En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.
I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.
Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.
Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.
Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.
Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.
L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.
Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996
El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.
Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011
Pròleg de Sònia Moll Gamboa
II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són
JOSEP PALAU I FABRE
De saber que us han entrat a casa, potser encara hi són,
i no poder demostrar-ho. De saber que us volen temptar
a caure
en l'àpat més daurat: la fam per conèixer-ho tot.
De saber que us reclamen un canibalisme que els devori.
Ossos maxil·lars produint música enrampada.
A degustar el plom.
A envejar l'anatomia plàstica.
A mossegar la llengua bífida.
A fer que cantin, que parlin
tot subvertint l'alfabet esclau dels seus programes.
A fer que cantin, que parlin
i us supliquin que són allà, només allà.
Com a menú per a vosaltres, carn magra.
I després sí: restar dins vostre
com l'absència després del banquet
que el vostre estómac no podrà digerir.
Raquel Santanera Vila. De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia. 2018
Il·lustració: Ester Torrents Vila
Epíleg: Héctor Mellinas
VII Premi Pollença de Poesia, 2017
Mare, vaig a viure a Roses,
m'entristeixo terra endins.
No em doneu res: vull ser pobra
per anar a pescar a la nit.
De: L'Aplec de les Nyacres.
Carles Fages de Climent. Trena de set aigües. 2014
Edició, introducció i notes a cura de Jordi Pla Planas
En l'aigua clara del gorg
em pren una gelabror
que m'estela l'ànima,
que m'atura l'alè
i que em nega,
per uns instants,
l'abraonada existència.
Magda Polo Pujadas. Batecs en compàs d'espera. 2022
El temps tot ho esborra
L'art
és la gràcia d'empènyer
els dies.
La ciència
és també la gràcia d'empènyer
els dies.
La consciència
és l'art i la ciència
d'empènyer-los amb gràcia.
Susan Buzzi. Matemàtica verbal. 1990
Pròleg de Guillermina Motta
