He mudat el silenci

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i
algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci
fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres
protectores i alguna espurna del darrer xisclet
de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres,
té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i
separades a vint mil·límetres cadascuna. Es queixa
del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest
de l'altre. Les veus ja no existiran mai més!
Sospira amb un gran moviment de braços. La
mudesa ha desenvolupat una flexibilitat 

inesperada en les faccions de la cara esblaimada
del silenci. I també una gorja enorme per 
empassar-se tots els mots esmicolats. I els ulls?
Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Calma

Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

De: Presència i record.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Mare Irlanda

Al començament
    jo era terra
                    jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
    de costat
                  era un turó
sota estrelles glaçades.
    No hi veia.
                   Em veien.
De dia i de nit
      els mots em queien a sobre.
                  Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
    D'un d'ells
                 vaig aprendre el meu nom.
                               Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
    Era diferent
                  de la història que explicaven de mi.
I ara també
    era primavera.
                  Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
    Vaig viatjar cap a ponent.
                                           Quan hi vaig ser
    amb quant d'amor mirava
                     tots els camps
quan mostraven
                     la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
                                                 i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
      que jo havia estat
                     i que m'havien malentès.
    Torna a nosaltres
deien,
    Confieu en mi vaig mormolar.

——————————————————

Mother Ireland

At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
                                WISŁAWA SZYMBORSKA

No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins

La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.

Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

Tots els nens

Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!

Josep M. Espinàs, 

dins el llibre:

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989

Forta sobre les aigües

El gris brancam, pels volts de la Devesa,
fa un to somort, a la vora del riu.
Plana una blanca gavina perduda
dessota els ponts, al proper Montjuïc.
L'aigua blaveja a la llum argentada
i el Ter sorrenc s'esllavissa tranquil.
Entre fileres de plàtans immòbils
lluen secrets d'avions i destins.
La Catedral, afaçanada i clara,
té l'un dels campanars amb casc altiu,
i l'altre, al seu costat, volum perfecte,
és joia ultrapassada a nous desigs.
L'esbós basilical sotmès revifa
l'alè truncat al cel, a Sant Feliu.
Les velles pedres, xopes d'enyorances,
vetllen somnis pregons a Sant Narcís.
Girona, -Roca, Torre i Plaça forta-,
dominant indomada sobre els rius.
El corrent estranger, a dolls simpàtics,
daura l'asfalt amb ritmes d'argent viu.
La via s'estirassa, en pretensades
piles informes d'un retard pensil.
Veig, assegut vora l'aigua, Girona,
quan pels tres rius aleteja la nit,
que, més enllà i per damunt les muralles,
t'esclata el cor a un futur d'infinits.

Sebastià Bartina. dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Clar gener

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

L'òliba

Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.

                              5 juny 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

Després de la tempesta

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.

Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.

Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.

La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.

Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Del metro

      Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
               dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009

Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.

No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...

I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.

La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.

De Poemes de pau (fons).

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

El meu somni

Vull tenir una casa enmig de la mar,
amb murs fets de pluja i tendres paraules,
per sostre un immens cristall
per mirar el cel en les nits molt clares.
Bressolarà el meu son un llit de nacre,
mentre un coixí de caragols marins
acollirà el suau descans.
Horitzons platejats romandran en la distància
i vents prodigiosos neguitejaran el blau de les onades.
En les profunditats, un enfilall de coralls,
i jo voldré colrar-me de sol
i amarar-me en les aigües,
per renéixer amb la serenor de l'alba.
I un somni, impossible i etern, envoltarà tota la casa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

L'alegria

Amb tots els colors
faré una llaçada
i la guardaré
en capsa tancada.

Quan em llevi trista
qualsevol matí,
d'una tisorada
en prendré un bocí,
l'aixecaré enlaire
com a banderola!
... Vindrà l'alegria
i no estaré sola.

Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Les grans planúries

Hi ha un altre espai possible,
una dimensió on tot passa igual,
però a l'inrevés. Hi és, aquí,
en aquest poema, mentre lligues

els fonemes amb les fets. Hi ha un

multivers multiplicat en cada acció
poruga. Hi ha un vici de desfer
camins. I hi ha el grapat d'aigua,
que vas agafar fent cassoleta,
com qui mostra el xai a la turba,
i heus aquí els dies, vas dir, que som
nosaltres, mentida, bellesa i arrel,
l'oblit de tot, el furt no nat, un límit,
l'erm fet desig de l'erra, de cop, tu i jo,
tan grans, vivents, com el silenci
que ens enlluerna: irreals i impossibles.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Bengales

Tant de bo tenir bengales
per llançar al cel els senyals
de la pèrdua, de la desfeta
o de l'abandó.
Tant de bo fer esclatar una llum encegadora
contra la negror dels cels oceànics,
miralls estèrils de vastitud incommensurable.
Tant de bo saber-se sobre un rai,
almenys, i saber que sures,
i que respires,
entre quines substàncies vius.
Tant de bo anar proveïts
no tant sols de coneixement,
sinó de la força necessària
per al reclam de tendresa,
com el gat que acaricia ara un turmell,
ara se t'enfila falda amunt
per a engegar el seu motoret de compartir plaer.

Tant de bo tenir bengales.
Tant de bo saber com fer-les servir.

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

Només un arbre

                                A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

                            La Magdalena, agost 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Es troba en el llibre:

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

En xicra o en tassa,
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.

S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

Miquel Martí i Pol. Bon profit!. 1986

Il·lustrat per Carme Solé Vendrell.

Seré

Seré la vall o el cingle
i no sé què és primer,
però de ser, seré
i el seré m'esperança.

Com una font, seré
o erma com la mancança.

El desert o el verger;
tant se val, si puc ser.

D'Ombra de veu.

Laura López Granell.

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

empelt

       Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
      de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
      sur l'autre... 

                                                     Leïla SLIMANI

com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó

a mi em conec / en el reflex del verd

com més l'entenc / més llum i saviesa

Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022

XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.

Elogi de la innocència

La gràcia rau
                      en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
                 de les pregàries interessades.
Els déus malfien
                            dels golafres apetents
i els senyalen
                       amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
                           aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
                          esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
                                            entre
desesperats i esperançats i vulnerables.

 Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.

La bondat del mes de juny

Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
 

Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

Les gàrgoles

Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.

Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia.

Naturalitat

S'ha acabat el dia ofegat
en un aiguabarreig de roig.
El carrer put, lleument,
a objectiu perdut,
a abandó, a mandra, a malversació.
La música s'envola amb naturalitat
no importa on, és el misteri
que ens porta lluny i endins.
Lluny de nosaltres,
endins de nosaltres.

De: La lutier.

Nati Soler Alcaide

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

Passejo vora l'estany

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.

   Sota el cel blau,
 enllà de l'aigua llisa
   i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

quin nom

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me'n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m'han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m'han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 2021

Pròleg: Nusos de sorra de Lluïsa Julià.

Pròleg de Francesc Parcerisas (1987).

Una tassa

Una tassa mig buida, el llit desfet,
un llibre obert damunt el comodí.

Les finestres enlairen draps d'adeu.
El vent tanca les cambres del matí.

El buit ressona encara pels racons.
Les fulles ja cobreixen el camí.

Avui m'ho prendré amb calma, un poc de música,
quatre passes tornant de cap a mi.

De: El vent dins la pineda (LÜSHI), I

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

L'òliba

És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.

O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Dolmen

Als inicis de l'escriptura, algú dedica una part de la seva vida a
fer el seguiment d'una roca. A escriure les seves impressions sobre
aquesta roca. El segueix un altre escrivent, i un altre, i així
successivament. Si això s'hagués fet, ara tindríem un document
escrit al llarg de tres mil anys sobre la biografia —en curs—
d'una roca. Els seus moviments, les seves erosions, els seus
paràsits, l'acumulació, la maduració i la pèrdua i la recuperació
de les pàtines... I, com un palimpsest, el pàl·lid reflex de les
vides de tots els escrivents que haurien pres el relleu, al llarg
de tres mil anys, en la tasca de narrar la peripècia i vicissituds
d'una roca. Un mineral com a nucli i milers de vides humanes
al seu volant, orbitant en l'escriptura, traçant trajectòries en
tots els sentits, a l'entorn de la roca impassible. Una cultura.

Sebastià Alzamora, dins

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2020. Núm. 116. P. 37

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000