M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.
Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997
"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"
Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.
De: Presència i record.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Al començament
jo era terra
jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
de costat
era un turó
sota estrelles glaçades.
No hi veia.
Em veien.
De dia i de nit
els mots em queien a sobre.
Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
D'un d'ells
vaig aprendre el meu nom.
Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
Era diferent
de la història que explicaven de mi.
I ara també
era primavera.
Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
Vaig viatjar cap a ponent.
Quan hi vaig ser
amb quant d'amor mirava
tots els camps
quan mostraven
la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
que jo havia estat
i que m'havien malentès.
Torna a nosaltres
deien,
Confieu en mi vaig mormolar.
——————————————————
Mother Ireland
At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
WISŁAWA SZYMBORSKA
No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.
Sonina d'alexandrins
La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.
Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.
La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.
La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...
I he sortit al carrer vibrant de joventut.
Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009
Pròleg de Carles Duarte.
Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!
Josep M. Espinàs,
dins el llibre:
Mites i somnis. 2001
Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.
Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!
Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989
Premi Amadeu Oller, 1989
Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...
De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.
5 juny 90
Tònia Passola. Cel rebel. 2001
Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000
La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.
Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.
Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.
La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.
Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.
1958
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009
Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.
No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...
I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.
La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.
De Poemes de pau (fons).
Vull tenir una casa enmig de la mar,
amb murs fets de pluja i tendres paraules,
per sostre un immens cristall
per mirar el cel en les nits molt clares.
Bressolarà el meu son un llit de nacre,
mentre un coixí de caragols marins
acollirà el suau descans.
Horitzons platejats romandran en la distància
i vents prodigiosos neguitejaran el blau de les onades.
En les profunditats, un enfilall de coralls,
i jo voldré colrar-me de sol
i amarar-me en les aigües,
per renéixer amb la serenor de l'alba.
I un somni, impossible i etern, envoltarà tota la casa.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.
Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.
En xicra o en tassa,
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.
S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.
És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.
Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.
Miquel Martí i Pol. Bon profit!. 1986
Il·lustrat per Carme Solé Vendrell.
Seré la vall o el cingle
i no sé què és primer,
però de ser, seré
i el seré m'esperança.
Com una font, seré
o erma com la mancança.
El desert o el verger;
tant se val, si puc ser.
D'Ombra de veu.
Laura López Granell.
Dins el llibre,
Baix continu 2022. 2022
Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.
Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
sur l'autre...
Leïla SLIMANI
com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó
a mi em conec / en el reflex del verd
com més l'entenc / més llum i saviesa
Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022
XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.
La gràcia rau
en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
de les pregàries interessades.
Els déus malfien
dels golafres apetents
i els senyalen
amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
entre
desesperats i esperançats i vulnerables.
Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996
Pròleg de Maria-Mercè Marçal.
VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.
Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020
Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.
Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.
Marcel Riera. Laietània. 2022
45è Premi Marià Manent de Poesia.
S'ha acabat el dia ofegat
en un aiguabarreig de roig.
El carrer put, lleument,
a objectiu perdut,
a abandó, a mandra, a malversació.
La música s'envola amb naturalitat
no importa on, és el misteri
que ens porta lluny i endins.
Lluny de nosaltres,
endins de nosaltres.
De: La lutier.
Nati Soler Alcaide
Dins el llibre,
Baix continu 2022. 2022
Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.
Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.
Sota el cel blau,
enllà de l'aigua llisa
i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
Premi Jocs Florals de Barcelona 1996
Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me'n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m'han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m'han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.
Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 2021
Pròleg: Nusos de sorra de Lluïsa Julià.
Pròleg de Francesc Parcerisas (1987).
