També al meu poble
em cal demanar estada,
ocell de passa.
✳
Talment immòbil,
el pagès que amb un tràmec
cava la feixa.
Mukai Kyorai (1651-1704)
els trobareu, també, dins del llibre:
Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023
Pròlegs d'Àngel Crespo i de Jordi Mas López.
Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.
Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Travesso el pont
i els tornassols esclaten
a les façanes.
Al pont de pedra
els tornassols remunten
fora muralla.
Ciutat endins
al portal de les heures
la vida estanca.
Ciutat de pedra
on alenen les ombres
i la llum calla.
Ciutat deserta
l'enigma d'un somriure
falcons i ales.
De: Haikús de Girona
Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020
Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.
A la bona gent de pau
A l'escola, el colom porta una oliva al gat,
l'aranya fa un abric a la mostela,
el ratolí dona la mà al conill,
i el gos llepa les plomes a la merla.
En una cantonada, el cuc saluda la puput,
el poll es vol casar amb la puça,
l'esquirol deixa seure el talp,
i el mosquit du vianda a l'oreneta.
A la plaça, la vespa besa la libèl·lula,
la sargantana porta la formiga a coll,
la mosca s'amistança amb el pardal,
i el dragó du a passeig la papallona.
Arran de mar, el cranc abraça la garota,
el pop escriu sonets a la medusa,
la gavina perdona el deute a la sardina,
i el corb marí esdevé vegetarià.
A la sortida, tots plegats aixequen
un quatre de deu amb folre i manilles.
Miquel Desclot (1 d'octubre del 2017)
Pròleg: Vilaweb
Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez
No duré aquesta tarda
les sabates de princesa
endossades fins a l'esquena
per quan vinguis a buscar-me,
els ulls de poll cantant misèries,
la paciència emmordassada
i la impaciència a les plantilles.
Em quedaré amb les sabatilles
que tinc d'anar per casa,
que els meus peus no tenen la culpa
que se te n'hagi anat el tren.
Que no em crec la Ventafocs,
els ratolins o les carabasses
i no soc cap versió progre
de la Penèlope pansida
que s'inventa mil històries
mentre arriba el seu bon home
amb l'excusa del retard.
I si em passo aquesta tarda
embullada entre les llanes,
serà per fer una capa
que pregoni l'enteresa
de les dones que no esperen
els Ulisses impuntuals.
Sònia Moll. Gramàtica de l'equilibri. 2010
Premi Amadeu Oller 2010
També es troba a:
«Que s'arbori com la flama»
Crits, esperes i silencis
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet
Pròleg de Meri Torras Francés.
...Però la durada
no està relacionada amb l'amor sexual.
Pot, de la mateixa manera,
abraçar-te en l'amor que professes contínuament al teu fill.
I aquí tampoc necessàriament en les carícies,
els amanyacs i els petons,
sinó, ara també, fent marrada per les coses incidentals,
pel camí ral que passa per un altre lloc!
El servei d'amor
amb què, en bé del teu fill,
el deixes tranquil:
la durada amb el teu fill
qui sap si es revifa
en els moments que l'escoltes amb paciència,
en el moment que tu,
amb el mateix gest delicat
amb què fa una dècada
penjaves al penjador
l'abric blau amb caputxa «talla infantil»
ara penges en un penjador del tot diferent
en una ciutat del tot diferent
la caçadora de cuiro marró «talla adult»;
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembla útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar
et sona com la més bella de les músiques.
I la durada amb el teu successor
la vius potser amb més força
quan et fas invisible:
quan el segueixes amb la mirada, d'amagat, en el seu camí de cada dia;
avances l'autobús on ha pujat
per veure passar
entre la sèrie de desconeguts de la finestra
l'única cara coneguda,
o simplement te l'imagines de lluny,
entre els altres, protegit pels altres,
respectat pels altres,
entre la gentada del metro.
Per a aquests moments de durada
el poema es permet un verb especial:
et constel·len.
Fragment entre les pàgines 34 i 39.
Peter Handke. Poema a la durada. 2015
Traducció de Marta Pera Cucurell.
Text en català i alemany.
Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l'escola hi dus la canalla.
És aquella veïna que et frega l'escala,
és l'avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.
És l'amic sense feina,
és l'amiga malalta,
són els dies de boira
o els d'un sol que t'esclafa.
Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.
És la nostra gent,
tots aquells que arriben
i els que anem perdent.
Un poble és la pell
que t'ha vestit.
La parla, n'és l'esperit.
Primer premi, XXè concurs de poesia «Ametista»
d'Arbúcies, abril 2015
De: Poemes d'estiu.
Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016
Text de Núria Freixa.
Il·lustracions de Marta Mateos.
Pròleg de Cinta Mulet Grau.
Al vespre li pregunte a ma mare,
en secret després de les campanades,
com he d'interpretar els dies
i preparar la nit.
En el fons demane sempre
poder contar-ho tot,
triar els acords
d'entre els sons que m'envolten.
Juntes escoltem en silenci:
ma mare em somnia de nou,
i toca, com cançons antigues,
el to major i menor del meu ésser.
De: Gedichte 1948-1953 = Poemes 1948-1953
Ingeborg Bachmann. Poesia completa. 1995
Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers.
Títol original: Sämtliche Gedichte.
Poemes en català i alemany.
Hores, color de maig, fresques.
Allò que ja no es pot anomenar, cremant,
audible dins la boca.
Veu de Ningú, un altre cop.
Fondària adolorida de la nina de l'ull:
la parpella
no destorba el camí, la pestanya
no compta allò que hi entra.
La llàgrima, a mitges,
la lent més nítida, mòbil,
et porta les imatges.
Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019
Traducció i notes d'Arnau Pons.
Poemes en català i alemany en pàgines encarades.
Queda l'esguard, encara no serè,
d'uns ulls color de mel.
Queda el ressò del pas lleu que ha apartat
de mi el teu cos esvelt.
Queda l'enyor del que mai no t'he ofert
i un camí pel desert.
1
Feliu Formosa. Cançoner. 1999
Però tu ja ho saps
que formem part
de la mateixa muda
-la pellofa del món-;
que amb prou feines
veurem el lluc de llum
arrelar-se'ns als peus.
Estima, doncs, amb ànsia
i que el desig
es faci roda de molí
de l'aiguaviure
Poema inèdit
Sílvia Megarejo
Del llibre:
Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara. 2019
Ninots i coordinació: Josep Gerona
Cel i mar
cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar
el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
amb flam
i amb sang
un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc
mil sagetes al vent que clamen llibertat
De: Les conspiracions (1922)
Joan Salvat-Papasseit. Poemes de mar. 2006
Obres d'art cedides pels hereus a l'Autoritat Portuària de Barcelona per a aquesta edició.
Disc sonor que conté una selecció dels poemes musicats per Ovidi Montllor.
Presentació de Joaquim Coello i Miquel Pueyo.
Introducció d'Isidor Cònsul.
Epíleg de Josep Pla.
La llibertat és el dret a dir als altres allò
que no volen escoltar.
George Orwell
Quand on n'a que l'amour
Pour parler aux canons
Et rien qu'une chanson
Pour convaincre un tambour
Jaques Brel
Quan hom tot just té el dret
al decidir d'un poble
per una causa noble
no admesa per decret
Quan hom tot just té el dret
a demanar justícia
cridant sense malícia
que el dret ja sigui un fet
Quan hom tot just té el dret
al seu vot per represa
per la terra promesa
on la parla ens remet
Quan hom tot just té el dret
de voler-se més lliure
per deixar de malviure
potser cal tirar al dret
Quan hom agafa el dret
perquè no se li dona
la història com a icona
avalarà aquest plet
Quan hom agafa el dret
d'afirmar voluntats
guanyen les llibertats
sobre tots els retrets
Quan hom agafa el dret
se'n diu desobediència
on rau la independència
amb el vot al barret
Quan hom agafa el dret
de votar al seu destí
tombant el seu botxí
amb la llengua al gallet
i amb la força del sí
per llevar les amarres
reblarà un altre sí
alçant les quatre barres!
Ester Xargay
En el llibre:
1-O trenta poetes per la llibertat. 2018
Pròleg: Vilaweb
Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez
Descubro el misterio ventana tras ventana
alguien habita entre las hojas.
El aquelarre en la hojarasca del mundo.
El delirio arrasador
y, a la par, el sigilo de los tiempos.
Las ménades desnudas
las bellas mujeres en el camino del fuego:
el desenfreno y el grito como una sola voz.
Lo oculto de la dicha.
Mirar-se una y otra vez en la ventana que descubre
otra ventana, como el espejo que revela otra mirada.
Locura de la sed.
Nunca fue más oscuro un deseo de siglos.
Seguridad del desvarío.
Desnudez y nervaduras
de un territorio poseído de súbito por la calma,
por la mirada huérfana, por la coloración cambiante.
Deseo y meditación de lo impossible.
Transgresión bajo el reclamo de las aves.
Intimidad de la belleza.
Impunidad de la belleza.
De Perfils intimistes.
Neus Aguado, al llibre:
17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024
La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.
Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.
Conté fotografies.
Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020
Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.
com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar en silenci discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia aquesta vida
així voldria jo una biografia
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch
Premi Carles Riba 2023
El residu de l'instant
sedimenta l'enyor
en capes suportables.
Parlo del nanosegon
en què la necessitat
t'apunta amb la mirada i marxa.
Parlo de tramvies
i de llops.
Parlo, en definitiva,
del do de fer créixer poemes
amb els sucs corporals.
Anna Gual. Símbol 47. 2015
Epíleg: Esteve Plantada
Il·lustracions: Ana Cabello
cada setmana es baralla el divendres amb el dijous
i quasi sempre guanya el divendres, aquest cop han
quedat divendres 20 dijous 19; el divendres sempre
guanya per la mínima; el dijous no guanya quasi mai
però quan ho fa ho fa per pallissa, l'última vegada
va ser fa més de mig any, dijous 30 divendres 1.
Enric Casasses. Marramaus i més marramaus : del llegir, de l'escriure i daixò i dallò. 2023
Mentre encara no se sàpiga res segur
perquè falten senyals que hi arribin,
mentre la Terra segueixi encara diferent,
com fins ara, dels planetes propers i llunyans,
mentre no es vegi ni se senti res
sobre altres gespes honorades pel vent,
sobre altres arbres coronats, altres animals,
existents, que quedin provats, com els nostres,
mentre no hi hagi cap eco més que el d'aquí
que sàpiga parlar amb síl·labes.
mentre no hi hagi notícies de cap tipus
sobre mozarts d'una altra banda,
platons o edisons, millors o pitjors,
mentre els crims que són nostres
puguin competir només entre si,
mentre la nostra bondat
de moment no s'assembli a cap altra
i sigui excepcional fins en la imperfecció,
mentre els nostres caps, plens d'il·lusions
passin per ser els únics caps plens d'il·lusions,
mentre per ara només dels nostres paladars
s'elevin alts crits al cel.
sentim-nos hostes especials i distingits
en aquest ball al casal,
i ballem al ritme de la banda local
i que ens sembli
que és el ball dels balls.
No sé si per als altres,
però a mi em basta plenament
per a ser feliç i infeliç:
un poble de mala mort,
perdut enmig de les estrelles
que li van picant l'ullet
sense voler dir res.
Hui tornen ells,
els nostres morts.
Fan senyals amb les mans,
passen d'un Grau a l'altre;
fan més dura la falta,
molt més fonda, més trista.
Ací va ser, la mostren:
els senyals des del pont
fan molt més vius, més certs,
tots els llocs de la falta.
Ací va ser, la diuen:
el cansament de l'era
el pa d'ahir, la malta
amb pa, taronja amb pa.
Ací va ser, l'escolten:
me n'he d'anar, les presses,
Carmen, toquen a bolo,
tot el dinar a taula,
deixar-ho tot, l'estiba,
el vaixell dins del moll,
homes a bord, de terra,
tots els seus fills a taula.
Més pròxima, més forta:
la falta sota l'ombra
negra del garrofer,
sota el fum d'una cuina,
el rebost i l'olor
de tancat i vi negre,
el taulell de la barra,
l'espill de la paret.
Ací va ser, la inscriuen:
la falta i les memòries;
ací va ser, nosaltres,
els dos costats del pont.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022
Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023
Enmig dels tarongers,
la planura s'estén
fins al límit enaiguat
dels arrossars.
Diuen que Joan Fuster
venia aquí sovint,
caminant des de Sueca,
per aplegar cargols
i brots de fonoll fresc,
mentre pensava
en un Foix de cel clar
i en un vehement Sagarra.
A l'ermita, dalt de tot,
les promeses són blanques
i l'ocellada s'arrauleix
per cercar empremtes de sol
en les niades fosques.
Allò que té consistència
és el verb que crema.
No hi ha respecte als difunts
si n'hem perdut els mots.
Damunt l'aigua de les séquies
el pas s'estanca.
Enllà, els canyissos s'alcen
i un xaval xiula cançons
damunt la bicicleta verda.
El verger més feraç,
la llavor que germina.
Aquí, entre llentiscleres i caps blancs,
va enamorar-se, per primer cop,
Ausiàs March.
El verb, l'alba, el tresor.
Qui ets? D'on vens?
La veritat et protegeix:
ara i sempre.
Però la mentida
és el fast food
del cor.
Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023
Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis
Epíleg: Jaume C. Pons Alorda
Nota final: Anna Enrich
desitja amor pur i pau suau
als que
no t'han tractat bé
i passa pàgina
ㅡ us alliberarà a tots
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018
Traducció: Bel Olid
Com el pastor mitrat que fa visita
als seus fidels i té per cada u
mots de consol, farina pel dejú
o pel sedent un trago de vi bru,
va pels reialmes d'Empordà, Afrodita.
Cales i freus, monticles i carenes,
masos i fonts, pastures i ramats,
la vinya d'or on venen els mercats
i l'olivet al rost pendís dels prats.
D'homes i cases sap els goigs i penes.
Mare amorosa, avui es pluralitza
amb noms diversos, fulles d'un sol tronc.
El sol li diu —Contemplo, mentre em ponc,
el bellugueig de potes lleus del tronc
allargassades d'ombra sense guitza.
Carles Fages de Climent. Vellut de veus : poesia inèdita. 2018
Introducció, edició i notes: Jordi Pla Planas.
Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,
els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.
De: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984.
El poema també és al llibre:
Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010
Edició a cura de Lluïsa Julià.
