Escriure

De cada racó de la vida
en pot brotar el plaer d'escriure.
En el moment de florir ell
no s'atura a pensar d'on surt
perquè, si ho fes, l'assecaria.

De: Escriure

Tònia Passola. Beuratge. 2024. P. 63

Pròleg de Montserrat Rodés.

Un sol ocell

Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.

Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

Sobre els graons ascendents

   El cant de les aloses al cim del Lance, al final de la nit
del solstici d'estiu: aquesta embriaguesa en el fred glacial,
aquests coets com per cridar el dia en què només havia de
veure l'esblaimat reflex pintat molt lentament, lleument, a
les roques.

  Per bé que havien sorgit de la brosta propera, no les
distingia, les aloses: només les sentia elevar-se cada vegada
més amunt, com si ascendissin pels graons negres de la nit.

Magnificat anima mea...

————————————————

Sur les degrés montants

  Le chant des alouettes au sommet de la Lance, à la fin de la nuit du solstice
d'eté : cette ivresse dans le froid glacial, ces fusées comme pour appeler le jour
dont je ne devais voir que le reflet blafard peindre, très lentement, vaguement,
les rochers.

  Je ne distinguais pas, bien qu'elles eussent jailli des herbes toutes proches,
j'entandais seulement qu'elles s'élevaient de plus en plus haut, comme si elles
gravissaient les degrés noirs de la nuit. Magnificat anima mea...

Fragment.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Magrana

Soc la magrana
dolça i amarga
que esclata
del magraner
que sobreviu

en aquell pati
de l'Espluga.

De: Després dels esbarzers. 2018

Meritxell Gené 

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 793

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

La foscor ve a galop

La foscor ve a galop,
trotant.
Dins el meu llit badalla,
trotant.
Carrega gep i dalla,
trotant,
trotant.
La foscor de ciclop,
m'escup i després salla.

Ona Rius

De: Anatomia de l'Elodi. 2002

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 725

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

La llum naixent

             [homenatge a Joan Guinjoan]

 
Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres

gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.

I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.

Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.

Poema inèdit

De: Poemes d'Antoni Clapés. Escollits per Montse Vellvehí.

Dins del llibre: 

Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

Obres d'art: Alícia Casadesús

Lo sai, mi hanno lasciato

«Lo sai, mi hanno lasciato
qui un bambino:
voglio che studi, sai,
ch'abbia un futuro»,
ti ha detto oggi
nel buio di mezzogiorno del salotto.

E tu me lo racconti
dentro al filo -la voce un po' s'ingolfa-
e dopo un po' li vedo,
insieme, nel rosso della poltrona lisa,

la luce che le si fa strada
tra le rughe.

«Ho saps, m'han deixat
aquí un vailet:
vull que estudiï, saps,
que tingui un futur»,
t'ha dit avui
en el migdia ombrívol de la sala.

I tu m'ho contes
dins del fil -la veu s'ofega una mica-
i després una mica els veig,
junts, en el roig de la butaca desgastada,

la llum que fa camí
entre les seves arrugues.

De: Filaments [maièutica]

Elisa Biagini. Filaments. 2024

Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.

Text bilingüe en català i italià.

Amb els peus ben arrelats

AMB ELS PEUS BEN ARRELATS dins el llot d'aquesta terra
que no em pertany, amb les ales ben esteses i ben deixades anar
a tot els vents, amb la mirada projectada ben al lluny, allí on s'acaba
la vista i on el verd dels turons es torna blau i després es confon amb
el cel, amb el cor obert, com un mar obert, com un tot, us dic adéu.

De: Úrsula, 2017

Meritxell Cucurella-Jorba

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Finals d'estiu

Mires la tarda recollir la seva llum
per entre les fulles transparents, esgrogueïdes.
Queden algunes roses al roser cansat
alguns cants en la fronda.
El gat s'estira. fent l'indolent,
sobre el blau coixí de la poltrona
ratlles d'ulls vigilants atents al vol
de tot allò que es mou en la quietud de l'aire.
Giravolts del cor, de la memòria latent
pell bruna de finals d'estiu
préssec sucós menjat a mossegades
regalims dolços i veus incontrolades
dins el corrent de la sang.
La nit s'apropa lenta, encara càlida,
vola baix la falcilla i frega l'aigua
a la caça de l'insecte que busca la humitat.
Saps que vençut el dia no hi ha res millor
per poder calmar la set desmesurada
i et llances nua dins de la seda blava.

Josefina Vidal (Tàrrega, l'Urgell, 1932)

Es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Sembla aturada la pesca

                 Sembla aturada la pesca
             quan la barca lligada descansa
                en les cordes de la solitud.
               No vol la barca una quietud
               eterna, sinó esquitx i xivarri
de gotes, carícies de sal i passions imprevisibles.
                   Sembla aturada la pesca
               quan, en moments encalmats,
               s'impregna del somni que jeu
            sota vents argentats plens de mar.

Mercè Amat Ballester

Llums del Delta. 2020

Pròleg: Tomàs Camacho Molina.
Fotografies: Llorens Marin Rosales.
Composicions musicals: Jordi Margarit Viñas.

Castell d'Aro

Castell d'Aro empujolat
sobre els brancs de la mimosa,
cabellera lluminosa
que li ofrena el seu esclat.

El poble vora el castell
que Benedormiens es deia,
amb portals de fina cella
i carreus color d'or vell.

I

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

A Platja d'Aro

A Platja d'Aro l'estigma
de Babels del segle vint
embruixant el laberint
devora la mar benigna.

II

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Prop de Sant Pol, S'Agaró

Prop de Sant Pol, S'Agaró
damunt la costa ancorada,
ritme en cada balustrada
i en cada angle un mirador.

Camí de ronda, claror,
"Senyera Blanca" encisada
sota el joc de cada arcada
que mira els jardins en flor.

El petit temple marí
al bell cim tensa la vela
amassada amb gessamí.

S'Agaró, immòbil nau
que navega i deixa estela
d'escumes damunt del blau.


III

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Fenals de Baix

Fenals de Baix, contrapunt
de la solitud que nia
al peu de Santa Maria
que mor a Fenals d'Amunt.


IV

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Tu, Vall d'Aro

Tu, Vall d'Aro, els ets fidel,
lluites, treballes, reposes,
i de la terra i el cel
n'abastes totes les roses.

i V

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Nocturn

Damunt les aigües quietes del mar
la lluna plena s'atura.
Les vinyes semblen uns llacs adormits,
les barques ombres de plata que fugen.

Fragment

Tomàs Garcès

Es troba en el llibre:

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions de Fina Rifà.

El poema feliç

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.

                Per a Pompeu Fabra

A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).

Clementina Arderiu

En el llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

En l'eixutesa

En la eixutesa
del cep, raïms sucosos
són un prodigi.

Sembla que dormin
les plantes tan quietes.
Potser somien.

Vels tenuíssims
del capvespre endolceixen
l'esclat del dia.

Joana Raspall

De: Instants. Haikus. I Entorn, p. 214, 215, 216

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Vincles

Una abraçada,
bromes, una conversa,
jocs i somriures.
Cada cop que us retrobo,
el món és una festa.

De: Escenaris paral·lels.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

Obvietats

                         Demano perdó a les grans preguntes
                         per les petites respostes.
                                            Wisława Szymborska

ningú no li demana a un bell pit-roig
per què travessa el cel si sempre hi ha més cel
va dir quan varen preguntar-li per què escriu
si escriure és perseguir i la persecució no acaba
mai no s'esgota    no té final    tampoc consola

i va afegir
escric perquè amb el temps he descobert
que sols importa allò que cansa els dits

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Una espurna col·lapsa el cel

    IN MEMORIAM*

               I

Si encar la terra esdevé més inhòspita,
si s'esberlen les dreceres d'antany
que ens duien als cels ardents de nacre,
si es cremen les acícules dels pins
que encatifen els silencis del bosc,
si les botges, el bolitx i el llevamà
no troben més treva que l'obagor,
si les vibrants plomes falagueres
travessen espuris espais de cendra,
si geneta i ginesta no respiren,

¿com salvar l'empar que insinua l'alba,
les senderes dardant sota la pluja,
la fal·lera de la cresta de l'ona,
l'aiguavés que precipita l'amor?

(plora Morna, calcinada la terra.
trista vall, trista ferida de foc)

*Incendi de Morna, 25 de maig / 3 de juny de 2011. 1576 hectàrees.

Nora Albert

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

Tens un estiu tan bell

Tens un estiu tan bell
que et floreixen onades a les mans
i se t'encén la pell a esclats de lluna.
Dels mil sis-cents miralls de cara a mar,
es desclouen pits bruns
que saluden el dia.
Cada dia
la pisana i la seda
fan nusos mariners
i a cada mà l'almoina
creix de llevat i espigues.

I si tanques els ulls somnies dards.
Quan t'hi gires d'esquena,
la força et clava a la paret
i et colga el vol de les gavines
fins que la sal se't menja.
No cal enigma: l'exigència
ens dreça nus cap a les mans reials.

Som tan bells, a l'estiu,
que qualsevol gerani
ens fa exultants d'argila,
i a cada peu descalç
s'hi acompassa un poema.

Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978

Dibuixos d'Olga Xirinacs.

Pròleg de Josep A. Baixeras.

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

De: Rebel·lió de la sal. 2008

Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:

Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010

I també en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes. 2024

Les ones brunzents

Les ones brunzents avancen
cap a la platja;
s'inflen i van a estavellar-se
contra la sorra.

Enormes i impetuoses
tornen sens treva,
fins que amb violència esclaten.
De què ens serveix?

Es ziehen die brausenden Wellen
wohl nach dem Strand;
sie schwellen und zerschellen
wohl auf dem Sand.

Sie kommen groß und kräftig,
ohn Unterlaß;
sie werden endlich heftig -
was hilft uns das?

De: Neue Gedichte = Nous poemes [1844]

Heinrich Heine. Lluny de la pàtria : antologia poètica. 2023

Tria i traducció de Feliu Formosa.

Pròleg de Jordi Jané.

La fruitera

Com un bodegó de Paul Cézanne,
damunt la taula de la cuina
una fruitera de pisa blanca,
els colors de la pell dels préssecs,
la seva olor, la polpa mossegada,
el blanc d'unes dents,
el raig de sol que entra del jardí
i es posa a la teva pell,
les mans, el tacte, el borrissol suau
de la galta d'una noia de quinze anys.

De: Quadres que inspiren

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

Tabriz és una ciutat universitària

Tabriz és una ciutat universitària
i els nois es treuen les arracades abans d'entrar a classe.
Les noies han d'enganxar-se a les espatlles un casc de
tela negra que els cobreix fins la forma dels pits. Parlen
de Forough i de Hedayat. S'acosta l'hivern, «el principi
de l'estació freda», i calculen els anys que els queda als
poetes menors per acabar de ser amassats per la fosca

Juma B. Barratxina. Un estany que vessa : (les anques del cansament). 2021

XLI Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2021.

La vida

Sí, ara soc aquí,
al centre del No-res del meu país,
l'esquerpa plana seca.
I brindo pels cent Mai,
tots els Potser, pel tímid Tant se val
i aquell Enlloc enorme...
Salut, oh vida!,
esquerpa plana seca.

Sí, ara soc aquí.

De: Tres motets profans, [3].

Narcís Comadira. Llast. 2007

temo els acords

temo els acords
de la cançó
que encengui els llums
i mati el ball.

i em prengui
el fuet
febril i alat
dels braços tous

embriacs de nit
i fills devots
de la divina
extremitat

feta de grills
buidats de son
per la tenebra
que els empara.

i d'aquell negre
que no marca
dos forats
en els teus ulls

sinó que ens duu
el delit de bany
als que ballem
lluny de mirades.

De: II. camuflatge i descens

Laia Pujol Abizanda. Les bèsties mudes. 2023

Epíleg: Esteve Plantada

24è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Passejar

El carrer per on passeges els dubtes
                 no té neguits;
        tampoc te'n treu els teus.
Parles, però, amb l'asfalt, els arbres
   i les cadires que el petit bar té
                  a la vorera.

És bo tenir amics. En tens la certesa.

Glòria Calafell. Basaments catalogats. 2012

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna 2011.

Pròleg de Pilar Campmany.

Després

Hi havia,
hi ha,
hi haurà,
potser
-car res no és menys segur que la durada de les coses
en aquest instant del món en què us parlo-
una herba que persistirà
entre els socs i les pedres
quan ja no hi haurà res més
que una herba rara
       amb una petita idea
              dins el seu cap verd.

Après

Il y avait,

Il y a,
Il y aura,
peut-être
-car rien n'est mois sûr que la durée des choses
à cet instant du monde où je vous parle-
une herbe qui persistera
parmi les chicots et les cailloux
quand il n'y aura plus rien
qu'une herbe rare
          avec une petite idée
          dans sa tête verte.

De: Le désert maintenant.  1987

Yves Préfontaine.

Es troba també en el llibre:

Poetes quebequesos : antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier.

Versions d'Anna Montero.