Manuscrit inèdit

Escoltar

el Trio en do menor per a corda en dos temps
inacabat i inèdit, perdut en algun arxiu de llibres vells
o en algun museu envoltat de magnoliers,
una música mozartiana, bellíssima, perfecta
com un vol d'alosa, forta i fràgil, etèria,
però també maçònica i misteriosa,
l'arquet sobre les cordes dels violins i el violoncel
i nosaltres intentant
seguir els compassos sobre el paper pautat,
(les notes -insondables- se'ns escapaven de les mans)
l'allegro i l'andante cantabile, dos moviments
i després el silenci.
Fins aquí la partitura, intacta, inacabada.
Mentre el sol envermellia els vidres
i s'encenia la lluna a les finestres del capvespre,
Mozart s'enduia a la tomba el secret
del tercer temps.

                         Aquest manuscrit fou trobat a l'arxiu
                              del museu de Vilanova i la Geltrú

A TRAVÉS DE LA MÚSICA

De: L'estoig del violí (2008)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 27

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

1969

Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna
fent saltirons prudents, com si tinguessin por
que se'ls trenqués. Erbarme Dich, mein Gott,
cantava una dona negra en una església.
L'estiu va ser ben xafogós; l'aigua dels llacs,
calenta i dolça. Mentrestant, la guerra freda
seguia, els russos ocuparen Praga,
tu i jo, aquell any, ens vam trobar.
Només va ser immortal l'herba cansada i groga.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna.
Apiada't, temps. Apiada't destrucció.

Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 132-133

Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.

Edició bilingüe

Cançó

Dessobre la terra dura
anava fent ma drecera.
Passava el vent, sorollant
la canyes de la riera;
el vern era sense fulles
i seca la ginestera.

A la vora del camí
hi havia la casa clara,
oberta com un germà
i tèbia com una mare.
Jo duia closos els ulls
i feia d'esma la passa.

A la vora del camí
hi havia la bona herba,
el corriol amagat
i el dring suau de l'esquella.
Un ocell ratllava el cel
i ni el sentia ni el veia.

Però m'has donat la mà,
amiga, i el cor s'enjoia:
damunt la vinya s'ha alçat
en ample vol una alosa,
el sol és dolç com la mel
i a l'arbre li ha nascut ombra.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Qui va començar

Qui va començar a pensar
com catalogar
allò que anomenem
home i dona
podria haver quedat
amb algú per passejar
amb qui fos,
a la vora del mar,
i gaudir
del silenci.

Ian Bermúdez. Ser h(u)ome*∞(à). 2015

També es troba a:

«El bagul de qui voleu ser» 

El gènere com a construcció

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 258-259

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Foc d'ocell

La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.

Qui cala foc a l'ocell del desig és el misteri.
El misteri de l'amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.

El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor.
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...

Blai Bonet

Poesia completa, 2014 [Cant de l'arc, 1979]

Dia Mundial de la Poesia
 21 de març del 2026

Més informació:

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/index.html

L'isard

I com l'isard camines, puges,
fugint de tota cosa dita, escrita,
de tota cosa tot just tocada.
I com l'isard ets la bellesa
la immanència dels llocs । el pas del temps que no passa.

De: u. les moltes nits

Meritxell Cucurella-Jorba. Verticalitat i delinqüència. 2021. P. 20

Endreça de Meritxell Cucurulla-Jorba.

Epíleg "El poema: un lloc per viure" de Biel Mesquida Amengual.

Nota: Alguns poemes de Verticalitat i delinqüència s'han convertit en cançó.

Escolt el blues

Escolt el blues de la solpostada.
Les seves notes són orfebreria.
Són efluvis, ecos llunyans
i amorosos dels pares.
¿Qualcú condescendent, qualque música
els deu agombolar mentre caminen
a les palpentes pels deserts de no-res?

Antoni Vidal Ferrando. Si entra boira no tendré on anar. 2022

Premi Carles Riba 2021.

Vent i aigua

Vent i aigua, la imatge, fora.
Crepuscle, incendi, xiscladissa d'ocells en paral·lela línia.
Primeres ombres s'abaten sobre el pont. Suspés,
l'adagio es trenca i el foc belluga entre les bigues
boscans silencis. La fràgil curvatura
de calç blavenca, ressò mediterrani,
proposa fugides, llençols blancs desfent-se vidre enllà.
Fidelment, arcaics signes afermen la memòria,
escriptura joiosa sobre antics papers esgroguissats.

De: V - Amb una brasa als dits

Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017. P. 133

Edició: Andreu Subirats i Toni Cardona.

Pròleg d'Andreu Subirats.

Epíleg d'Albert Roig.

Conté il·lustracions de diversos autors.

Papallona

Collí dos pètals de rosa,
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.

Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,

fulla soc, en branca forta.

Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:

però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

De cop s'obre una nova

De cop s'obre una nova dimensió
que és un desert.
Es trenquen les atmosferes que m'embolcallen
i resto a la intempèrie.
Des d'una nuesa nuclear,
perdudes les geografies conegudes
torno a néixer expulsada per la mort
quan mor la mare.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Continuïtat

De mi no sé, ni mai saber podria
           ーvoluble líniaー

com per la meva voluntat probable
           seré menada;
ni si la pròdiga esperança viva
          ーcom jo d'antigaー
capbussarà dins una mar revolta
          ーdofins i aurores.
Només és cert que a la final clausura,
              quan tot acusa,
veure podré com una corda tensa
               ma vida feta.

De: Cant i paraules. II (1930-1936)

Clementina Arderiu

Es troba en el llibre:

Poesia. 1995. P. 94

Vida

              «Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
        la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
                                    el castell al cim, el riu, les sèquies,
                               l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
                                         DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)

Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.

Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025

Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.

Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.

Camallera

Bruna i blanca Camallera
que dos pobles has unit:
el vell, que s'ha fet petit
i el poble nou que prospera

mentre somrient s'escampa
clar i alegre, cast i nu
dessota el cel que rellu
per damunt la terra campa.

L'estació de joguina
de tant en tant deixa i pren
el cuc lluminós d'un tren
que sobre els rails camina.

Mantens quatre pairalies
avingudes en l'acord
de lluitar contra la mort
que està sotjant els seus dies.

Camallera blanca i bruna
estesa com una mà
que amb l'índex del campanar
senyala el sol i la lluna.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 43

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Les espardenyes ballen un vals

No sabíem què dir-nos, ni què fer,
quan vam veure al carrer unes espardenyes
esparracades d'haver caminat
més de cent anys, les vam mirar, atentes,
com qui mira un cargol per estudiar
galàxies espirals. Allà parades,
abandonades al mig del carrer,
menystingudes. Vam veure pistolers
en duel, les aventures d'un gat, vam
mirar-les fins que fórem espardenyes
mirant xarol, xarol ballant un vals,
rondalles d'amor cobertes de fang.

Fórem les espardenyes arrugades
i velles d'un pintor ballant un vals.
No sabíem què dir-nos, ni cap on
encreuar les cames per dissimular
el que sentiren de sobte, amb esglai,
uns peus petits, calents i ben calçats.

(Inèdit)

De: El Principat

Jèssica Pujol Duran

Es troba en el llibre:


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 31

A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Pròleg de Montserrat Abelló.

La mort ens elimina

La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?

Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany

voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;

podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.

(Inèdit)

De: El Principat

Xènia Dyakonova

Es troba en el llibre:

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58

A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Pròleg de Montserrat Abelló.

Paisatge trencat

  Evocant tots els qui pateixen els horrors d'una guerra...

                   I

Els verds del teu paisatge
s'han transformat en cendra.
Ni un bocí de rialla enmig de la grisor.
Amb porucs fils de sol intentes de sargir
estrips de sentiments, forats d'absències...
I amb el blau, fet retalls, apedaces enyors
cobrint, a poc a poc, i entre combats,
els solcs de tantes llàgrimes.
Darrere els vidres
miro el teu rostre opac i trist.
I els teus carrers...
Només es veu la imatge d'un ocell
perdut entre la boira.

De: Boires

Maria Bonafont. Per les cruïlles del temps. 2025. P. 95

Pòrtic de Lluís Busquets i Grabulosa.

Descric

106

Descric. Menuda
blavor. L'ensostro.

107

Un lloc completa cada lloc:
terra natal, taca que crema.

Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 116-117

Ingravidesa

Tardes d'opacitats i grisos
reverberen en els silencis.
Freda és la boira que penetra
gorgs inefables en repòs.
Dessota el gel hi neix un so,
sospir simfònic i subtil:
ingravidesa.

De: Hologrames

Alba Badal. El tacte d'un hivern. 2025. P. 63

XVI Premi Jordi Pàmias de Poesia de l'Ajuntament de Guissona, 2024.

Els infants dels meus poemes

Els infants dels meus poemes:
una xiqueta que es mira d'amagat el país
un xiquet de sis anys
amb galtes de maduixa
ja tenen prop de quaranta anys.

No en tenen prou amb la màgia
per a nedar segurs a través del son.
Lluiten contra l'excés de pes. Tenen problemes de fe.

Sobretot els agrada eixir de vacances organitzades.
A fora s'està més segur. Entrenadors a l'abast.
Infermers. Psiquiatres. Capellans.
Es vacunen contra la utopia.

Però inesperadament torna la primavera. Com un anagrama.
En els menús el dia es fa més llarg. Floreixen les roses.
I a la fi la banalitat que tant enyorem.

Un jardí a la boca.

De: Botigues d'animals (2001)

Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004. P. 119

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Font de Canaletes

Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.

De: doble joc

Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51

Elogi de la primavera

Feixos de llum. Coleòpters.
S'esvalota a la corda
verd metàl·lic iridescent
el rei Escarabat.
Donant voltes retorçades

com un vedell.

De: I Brilla en la foscor

Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 75

Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.

Text en grec i català.

Això, no ho sé

Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig 
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.

De: # El món dels vius, I.

Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021

Traducció de Paco Esteve.

Text en gallec i català.

Petit consell per a un filòsof sorrut

Tens raó, Schopenhauer, la felicitat no es pot
perseguir, però de vegades és ella la que et
persegueix a tu. Instants que contenen un 
metrònom invisible que ha après dels batecs
nostres, i tot rima. Un paisatge cordant-se
al trau dels ulls; un clatell; confidències;
riures, que curullen la boca, rodons i su-
cosos com fruita madura. Oblida que el 
cor té forma de puny tancat. Recorda
que el cor té forma de puny tancat, com
si premés ben fort mig gra de sorra.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024. P. 46

L'ex-col·legiata de Sant Feliu

Del romànic al gòtic, quin encís!
Transició perfecta en harmonia
amb els carreus i els arcs on l'art floria
per la virtut d'un eternal somrís.

Perquè la pau divina et beneís,
oh temple!, una suau policromia
de llum junyeix la teva poesia
a l'ombra episcopal de Sant Narcís.

El teu cloquer, com brau marlet, vigila
la Girona abaltida en la tranquil·la
vetustat de sa glòria ducal

i és, tanmateix, la teva arrel tan fonda
que el campaneig ton ànima deixonda
amb una ressonància orquestral.

De: Els temples

Josep Tharrats

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 50

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Deixa'm explicar-te

Deixa'm explicar-te,
visc un exili ple de records,
de batecs, d'imatges,
delia per trobar la serenor
que pot donar el temps i la distància,
enmig d'aquesta barreja sensitiva
només puc veure com sura
una ànima plena de nafres.

Xelo Llopis

Es troba en el llibre:

Estels de paper : mostra poètica. 2012

Nota:  A la portada: Vint-i-un poetes per al segle XXI.

La vida

La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.

La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.

#II. El germen

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50

Epíleg de Raquel Casas Agustí.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.

Jo no vull ser com tu

Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
 ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.

Bel Granya. Mudar de pell. 2016

També es troba a:

«Extirpada de tu, mare»

Relacions entre mares i filles.

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Una cara

És una cara lluminosa, silenciosa, tota sola
com una solitud sencera, com una victòria sencera
sobre la solitud. Aquesta cara
et mira entre dues columnes d'aigua quieta.

I no saps quina de les dues et convenç més.

De: Parèntesis

Iannis Ritsos. Poemes de resistència. 2024. P. 167

Traducció i pròleg de Pau Sabaté.

La ciutat esfullant-se

La ciutat esfullant-se
a la gola oberta del bosc.
Mudes, les branques dels cards
s'hi adormen. Funestes com la nit
les conques se m'esquerden.

                { v }

De: Bec de fang

Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021

Illes Cíclades

Un vent frenètic
s'enduia les illes. En una onada blava
la cítara d'Apol·lo

les va assentar.

De: I Brilla en la foscor

Giota Partheníu. Petits silencis : antologia poètica. 2025. P. 79

Selecció, pròleg i traducció: Joan R. Lladós.

Text en grec i català.