Cançó de mar

Quin groc de llimona verda
té el mar al mes de gener!
Llisca la nau, i la vela
infla l'aire mariner.
-Adeu port, rosa i taverna.
Déu em va fer mariner!-

Oh quin blau de fondalada
a l'agost per navegar!
I com s'endinsa la barca
i que hermós és el remar...
-Adeu vinya, amiga, cala;
Déu em feu home de mar!-



Cèlia Viñas

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Homenatge a un govern

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969


Philip Larkin. Finestrals. 2009

Matí d'hivern

En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís

de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;

el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles

humils, rient: rient del fred. Fins a les celles

va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.

(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)

Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada

pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada

com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

Josep Carner.  Poesies escollides. 1979

Oasi

No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.

De: El fil

Christelle Enguix. El cor del minotaure. 2009

XXVIII Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, 2008.

De tu a mi

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'enuig...
És tan ple aquest espai
de joiosa esperança,
que no hi troba camí
el bell somni que fuig
ni el dubte que s'atansa.

Jo no sé, de tu a mi,
si hi cabria l'engany...
És tan clara la font
on s'abeura l'alosa
de l'amor!... I el seu tany
és tan pur el setí
del cos nu de la rosa!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove. 1994

Jo pagaria rescat pel meu silenci

Hi ha coses que fa bonic dir-les en Primavera,
dir-les amb llenguatge senzill d'anar per casa
i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit.
Clar que són coses meues, sense gens d'importància,
pensaments i tot això, que no pesen gaire...

De vegades, però, les cremaria totes
com un castell de fusta per sentir-me més lliure,
per saber-me lleugera i amb el cap ple de vent.

Després torne a pensar en elles, en les coses,
com si jugara a amagar amb la tristesa
o a fer la rateta pels carrers amb un espill,
i la sang se m'ablama i em creix tant que recobra
l'amplària més correcta d'una taca de tinta.

Llavors, jo pagaria rescat pel meu silenci,
i a sol post eixiríem tots dos a córrer món,
agafats de les mans com aquells que s'estimen.



Carmelina Sánchez-Cutillas. Conjugació en primera persona. 1969

Mirall

Aire aturat
al meu voltant
com per encant.
¿Doble o meitat?

Deïficat
devinc, davant
del meu semblant
sense pecat.

Si resto així,
¿qui serà qui?
¿I si me'n vaig,

què esdevindrà
el meu germà
si no el perfaig?


5 de febrer del 1943



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1952