l'espectacle

l'espectacle pautava les parets
com una vida en quatre temps,
obriu la música.

la finestra és el fred, la companyia
d'un vent contra la casa mal tancada
de boira.
si obriu la música...

l'herba amaga les passes del delicte
de viure entre paraules poc triades.
obriu la música.

respira l'arbre amb fulles noves,
no feu soroll.
obriu, obriu la música!



Francesc Garriga Barata. Temps en blanc. 2003

D'aquest instant

D'aquest instant,

en quedaran només
uns pocs rastres llunyans,
somnis, records
que el pas del temps
tornarà incomprensibles.

Però m'entesto encara
a salvar-ne tendreses,
ressons dels teus ulls càlids,
per reviure algun dia
l'engruna que ara en deso
en els mots, en els llavis.






Carles Duarte. Llavis de terra. 1993

Indicis d'altres moments

Indicis d'altres moments,
llum que ara es concentra
damunt dels malves,
del rosa i el roig viu
dels geranis al balcó
i d'aquell, més esponerós
encara, blanc, lluminós.

Un repte contra el polsim
negre, que s'alça de l'asfalt.
Com el meu desig intens
de viure.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002

Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.

Dibuixos de Roser Bru.

Sense estralls

Si vols, et donaré tot el que tinc

que soc només jo sola, amb la vida que he après

i el goig d'haver trobat la joia de ser viu.

No tinc res més. El combat i el neguit

ja són qui sap a on. Cada dia més lluny.

I al meu davant un poble

on sempre bufa el vent que s'emporta la boira.

També em queden, si els vols, dos ulls enriolats

i un cor que no pot fer ni estralls ni malvestats.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Pirinenca

Des del finestró del lavabo,
cada matí en rentar-me
veig un hort mal girbat
amb quatre perers bords
i un manyoc d'esbarzers
ple d'un eixam de mores:
amb això ja en tinc prou
per posar-me de bon humor
i preparar el gran esmorzar.




Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Fiblada

¿Com diré mai l'encís d'aquella edat
quan pels volts dels camins no hi ha atzavares,
plauen les randes i les sedes clares
i el cercle es va eixamplant de l'amistat?

Era al passeig nocturn de la ciutat;
els arços, mig velant les alimares,
daven penombra a falagueres cares;
mots de bell dir volaven per l'embat.

I heus aquí que de sobte recorria
tot el meu cos l'aguditzat rampell
d'un viu dolor al pit, que m'atuïa.

Una abella enfurida -d'on vindria?-
me l'havia fiblat amb son dardell,
que em romangué clavat al guant de pell.


Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008

Et somiava blava

No d'un blau d'atzur, que et crida
per capbussar-t'hi, ni d'un blau de mel,
que se t'ofereix, llaminer. Et somiava
d'un blau neguitós i afligit, com mar
i cel confosos en aquella migdiada de
desembre i aquells ulls, uns ulls d'un
blau complex i un gris de lluna que es
conjuraven, indiscrets, per captivar-me
i submergir-me en esbarzers.




(Fragment)


Montserrat Betriu Guerrero

Es troba en el llibre: 

Dones i literatura a Lleida, 1997