la lluna ha obert camins
que travessen la mar
-línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
-lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.
Quan dalt del cim
trobes tantes roques,
tarteres que es van esllavissant,
és bo trobar paraules senzilles,
plantes pioneres
amb arrels d'amistat,
molses i líquens
que abriguin la pedra.
És bo tenir a prop teu
l'avet fidel esllavissant la neu,
lluint branques verdes.
És bo tenir la seva capçada,
triangle de solidaritat,
amistat i amor,
veure créixer les seves anelles
amb el pas dels dies,
tronc generós que pot suportar
el rigor de l'hivern.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996 Textos en català i castellà Inclou partitures dels poemes musicats Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha |
A la meva mare He vist en el fons dels teus ulls, tant d'amor i el dolor punyent de veure que endebades havia estat el teu parlar, i el teu fer. I t'abocaves tant dolçament, com sols tu ho sabies pels vells camins que et restaven fidels. La vella casa sota l'ombra espessa, els geranis que regaves lentament i aquell llibre que sempre rellegies. I tu, allí, asseguda de cara a la finestra tot esguardant-te les mans que senties inútils i cansades. Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010 |
Com una prova
t'envio aquests poemes,
paraula viva.
Emprova't tots els versos
i digue'm si et convenen.
Xavier Bru de Sala. Fràgil, 1981
|
Voldria parlar-te arran de
boca i dirt-te que el teu afany
no és tan sols teu.
Que cada dia, eixuts, erms i estèrils
morim estúpidament de set
en el brocal de pous que sobreïxen.
¿Quines estultes forces obeïm,
que així ens deixem endur
a penes tan migrades i supèrflues?
Sota denses llunes blanques,
sols grocs exhuberants i esplèndids.
Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010
|
Manufactura aturada mancant-li matèria prima, ha de ser reactivada, que qui no menja s'aprima. Industrial Botons de Nacre, savis se n'han pensat una. Adrecen instància, amb lacre, per fer botons de la lluna. Francesc Morera. D'un intent amagat, 2008 |
Aquesta tardor
Hi ha més calma a la platja Que al temple de Suma.
Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992
|
Figuera: des de quant temps que per a mi té sentit això, que quasi et saltis la florida i que recloguis el teu secret pur, sense vanar-te'n, en el fruit decidit al seu temps! Com la canella de la font, el teu brancam inclinat empeny la saba amunt i avall: ella salta de la son quasi sense desvetllar-se, cau a la felicitat del seu més dolç reeiximent. Mira: com el déu en el cigne. (Fragment) Rainer Maria Rilke. Elegies de Duino, 1995 ; tr. Manuel Balasch |
l'absoluta bellesa de les mans tocades per l'alquímia dels divins, vam navegar plegats amb els dofins tot salvant quatre quadres sobrehumans, ho vam viure i ens vam saber besar i en aquest bes ens varem diluir Francesc Josep Vélez. Cants d'Esblada. 2002 |
Què és l'amor, nina, em preguntes? Senyal que no l'has sentit; i amb mes pobres comparances, com te'l podré definir?
No en parla el mestre a l'escola,
ni en la llar se'n parla als fills, i als quinze anys l'amor arriba sobtat com un terbolí.
L'amor és el pa de vida
que el cor troba en est exil; l'únic bé que deixà traure Déu a Adam del Paradís.
Se sent com una harmonia
que conforta l'esperit, dolça com la veu dels àngels, pura com el seu somrís.
Mes no hi ha instrument que puga
est cant del cel fer sentir
fins que el cor se torna una arpa
que ressona en altre pit. Marià Aguiló |