Calma

No se sent ni una onada

a la platja deserta:

que dorm el mar diries

als braços de la terra.

Dionisios Solomós, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008

Edició a càrrec de Manuel Forcano i Marta Dahó

Pobra gent de la Mediterrània

Pobra gent de la Mediterrània
a qui manca el mot "desgel de migdia"!
D'altra banda, tenen llimones,
no han de jeure malalts com nosaltres
quan llangueixen els dies
i les llunyanes nits no arriben.


Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995
Tr.: Lluís Solanes

Nova Cançó

El risc d'obrir camins,

el so de trencar esquemes.

Un munt d'actes de cor,

intèrprets d'una terra,

inspiració i romanços.

Peces fornides i suaus

bastint la raó del poble,

d'escollir raimon capacitat

serrat uc entesos llach

notable sisa creativitat

rossell progrés traginada

brillants bonets al tall

ovidi toti dignitat majoral

motta feliu tete espinàs i

xesco, lladó i veus vitals.

Que no us sàpiga greu,

algú ho havia de dir

la democràtica revolució

continua.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

Les paraules inconscients

Les paraules inconscients
que una tendresa et va dictar,
on són? De vegades les dius,
i les dius amb malenconia.
Vares crear una família.
Tenies un desig de pàtria,
no era sols el desig d'un cos.
Una voluntat fundadora,
una intensa civilitat
instaurares en el principi:
un veïnat, un pis humil,
la taula a punt, el llit a punt.
Ara veus com creixen els fills,
i se t'imposa una consciència,
la paraula greu i precisa,
sentiment de comunitat.
Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d'amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l'amor.
El veïnat i la ciutat
i la casa i els fills que creixen,
el jornal diari que et guanyes.
No cantes, ara. No cal; no cal.
Des de la terrassa, contemples
les avingudes, la ciutat,
el curs lent, prestigiós, del riu.
A l'altra banda veus la mar.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Si un dia soc terra

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia soc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

El cor del cavaller

El cor del cavaller

era una fortalesa

amb merlets de paper

i un aire de tendresa.

La portalada gran,

una gentil donzella

la guardava, vetllant

com una sentinella.

El cor del cavaller

feia una olor de prada

que sortia al carrer

pels ulls de l’estimada.

Però un ponent cruel,

fill d’una terra morta,

va raptar la fidel

fadrina de la porta.

Al cor del trist amant,

vell des d’aquella albada,

ja s’anava esbravant

la verda olor de prada.

El cor del cavaller

era una fortalesa

amb merlets de paper

i un aire de tendresa.

Miquel Desclot

Kithou

Corria com folla, dansava molt bé
Heroica i bonica al mig del carrer
Rodava i voltava, s'omplia de vent
I reia i callava i seguia corrent
S'inflava i girava, els braços en creu
Tocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu
M'invitava a córrer i a dansar
Aquesta petita dansadora
Retornava a riure i a cantar
Cantant amb sa veu encantadora
estava contenta i era molt feliç
tots dos caminàvem fins al seu pedrís
de la casa blanca quan tothom dormia
quan tothom callava ella s'entristia
m'acomiadava fins a l'endemà
llavors em mirava i em dava la mà.


dedicat a Christine Marc




Pau Riba. Cançons i poemes. 1968

Llegint Ovidi a la platja

Nedaves.
Tot i la sal,
el mar obria els ulls per a mirar-te.

Vas emergir regalimant
i si Dafne es féu llorer, Narcís una flor,
i Níobe un roc,
jo també volia
mudar i ser de la teva tovallola
el tacte i els colors.



Manuel Forcano. Corint, 2000

Amb vós voldria parlar

Amb vós voldria parlar,
amb vós, ma dolceta aimia.
I us prego que ho vulgueu,
que cap dany no us en vindria,
que no us vull mal ni podria,
i dany per vós no hi hauria.

Anònima


Cap home és visible: poesia catalana medieval. 2010

Edició: Dolors Miquel
Prefaci: Stefano M. Cingolani

Ni

Ni de corretges,
ni de pell, ni del vidre
d'un altar fràgil.
Jo volia vestir-me
només de pluja tendra.




Felícia Fuster. Obra poètica. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

Els estanys

Els estanys dels parcs, que barregen el blau del cel,
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...

Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,
escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...

Els vermells i els blancs de les barques
que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...

(Del cel estant,
el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)




Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008

Són els amics

Són els amics;
la forma arrodonida de les pedres
que fan en el camí
la soledat més àgil
i el carruatge de l'abandó
més noble.



Margarita Ballester. Els ulls. 1995

La veu melodiosa

El senyor Malagelada repetí per a ell mateix la
primera estrofa de l'Excèlsior:

Vigila, esperit, vigila,
No perdis mai el teu nord,
No et deixis dur a la tranquil·la
Aigua mansa de cap port.

Després, va desar el llibre al prestatge més
alt de la llibreria de caoba i contemplà
amb malenconia el retrat de la dona nua que
estava penjat a la paret de darrere la taula.
Abans d'anar a veure el nen, va pujar al
terrat per veure el fenomen. Barcelona era
de color de rosa.


(fragment)


Montserrat Roig. La veu melodiosa, 2002

Aire

T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).




Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2008

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.

Un metre d'alçada
per un metre cinquanta d'amplària.
Tres prestatges de vint.

Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.

Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. William
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d'un artista adolescent que
em va crear una úlcera a
la ploma.

A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.

Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.

A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l'amarava de devoció. La llibreria

Llibres a una casa de pobres!

Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.

En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.

Satisfet d'haver pogut comprar
la mar a la seva filla.


Antònia Vicens. Lovely. 2009

Ets bella com un àngel escampant

Ets bella com un àngel escampant
subtilitats de rosa pels esguards.
Ho saps perquè els meus ulls t'accepten sempre
i tanmateix te'm fas real per dins:
em passes versos teus perquè els llegeixi
i et doni el meu parer d'àvid lector.
Són bons. Així t'ho dic. Perquè no parles
d'amors, sinó que captes el que veus.
I es tracta exactament d'això, tan simple.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

Una faula necessita la seva extensió

Una faula necessita la seva extensió. Potser és
per això que tan al nord de Grècia, s'acreixen
les glicines parasitant xiprers. Flors que han
vençut un tronc envaït de vermells. I he de
fingir sorpresa en lliçó de botànica. Jo, que
he emprès, vacil·lant, un viatge extingit, sen-
se escoltar els oracles del meu petit país. Eren
breus els designis per a les meves ales, massa
propers els tresors que mai no voldré trobar.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Fes-me un petó

La boca a la boca i la parpella closa.
J. Salvat-Papasseit


Caigué la nit, amb un perfum de pessigolles
mentre els vaixells vestits amb pàl·lida
follia, feien l'ullet a una galta del ponent,
i la lluna deixà una tèbia carícia sota
els teus petits llavis.


Josep Ballester. Oasi. 1989

El cavall color de rosa

Renilla, i dels narius
surt el blau
en què es banya. A la gropa
un gall
de cresta
rosada
encrespa la veu
i prepara
les tintes
de la matinada. Són aquests
els colors
del cavall. Que,
per volar,
no necessita altres ales.


Albano Martins de A Voz do Olhar, 1998, dins

Res publica, Res poetica. Festival d'estiu de Caldes d'Estrac. Programa de mà.

Sovint arriba

Sovint arriba
pel sender entre bardisses 
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.

Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...

fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.

Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.




Castellar-Fontclara, 1984-1993

Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994

Bernat Metge

No és per ofec dels meus cercles impropis
que en els manlleus els mots dissipen la ven-
tura de ser només paraules. Cada vocal s'afina
entre els oblits que l'aire imposa a antics gar-
laires. Ells i jo som a la fira d'aquells que no
han volgut dormir en la forma acostumada. E
cogitant somien, e somiant s'endolen per l'a-
mor dolç dels cans de diversa natura.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Postals no escrites

Brunzir metàl·lic
Huracans d'aluminis
El cel m'inscriuen

Viure    Amb la fuga
l'allau del tren que vola
Arrels desfetes

El teu imperi
el blau       El sense límits
Jo        una mirada

Sanglotes cendra
Per què no em fas     miracle
Boira       que et bressa

Solitud         alta
desclosa       Pit de dona
T'honora un núvol

Música      Gotes
Mòbil pentinat d'aigua
Al cor       reflexos

Un bol que ens mira
Penombra d'ulls       Mig closos
Te de silenci

Unció       Calma
de la florida eterna
Jardí de pedres

Rasclada       estesa
serenitat        dels cercles
Que amunt        la terra


Selecció



Felícia Fuster. Postals no escrites. 2001

Pròleg i il·lustracions: Albert Ràfols-Casamada.
Epíleg: D. Sam Abrams.

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen

Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles



Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000

Introducció i edició a cura de Ramon Pinyol i Balasch 

Al cim del Fuji

El mont Fuji estava cobert de clapes de neu molt blanca,
tot i que ja es trobaven a les acaballes del cinquè mes.

Al cim del Fuji
l'estació no hi compta:
quina pensada,
tenir claps nevats, ara,
talment un cérvol jove!



p. 36

Ariwara Narihira

Contes d'Ise. 2005

Traducció: Jordi Mas López

Pròleg a El quadern daurat

Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure. 1996

Traducció i edició: Jordi Larios

El bloqueig dia a dia

Per què va escriure el llibre El bloqueig, dia a dia?

Perquè no em volia fiar només de la meva experiència
personal. (...). Volia anar a la recerca de dades.
Vaig consultar nou mil pàgines d'arxiu. No m'he
deixat ni un sol dia dels 951 que van des del
22 de juny de 1941 fins al 27 de gener de 1944,
el dia en què, definitivament, es trencà l'anell
del cercle.

(fragment)

Montserrat Roig (L'agulla daurada, 1985)

A Catalans de 1918

Foix descriu una visita seva a Folguera,
a Vallvidrera, l'agost de 1916:

Ara, escolteu: tinc ganes de fer un diari.
Un gran rotatiu amb tots els ets i uts
i els homs i les ces trencades que calguin.
Vull veure el primer número al carrer d'ací
a set o vuit mesos a tot estirar. (...)
- Ens caldran anuncis; però els redactaran
escriptors de prestigi, i, si pot ésser,
els poetes. Tot clar, concís i succint.
Hem de provar de dir-ho tot amb la
meitat dels mots que empren els altres. (...)-




J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre. 2009

Turquia

Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
-or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l'arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N'Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
-Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.



Madrid, maig 1936




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1949

Companyia

Quan s'enderroca la bastida
i en braços de la solitud reposes.
Quan navegues dins les llegendes
i vius sota l'ombra èbria del crepuscle,
es configura el cosmos, vell domini
de tots aquells déus que t'han anat fent.
Quan et perceps tan terra, tan matèria
que xipolleges entre les entranyes
de la desesperança, encara et queda
la bellesa, la part oculta, etèria,
de l'esperit que t'enlaira i manté.



Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978