El meu orgull

Soc tan petit? Quasi no res? Soc jo!
Vegeu-me: amido l'univers a pams
amb els dits, des del gros al menovell.

M'ultrapassa un avet? No ho puc jurar.

L'estelada, polsim de llantions.
La llunyania rebla el meu orgull.

Si acluco els ulls encara em veig més gran.

Oh ment, oh ment, dimensió infernal!



Pere Quart. Poemes escollits. 1983

El selenita

El que no ha dit la premsa és que quan

els americans van arribar a la lluna, el

primer que van veure fou un home amb

barretina, faixa i espardenyes vigatanes

que recitava Verdaguer -amb l'ortografia

pre-normativa- com un desesperat. Els

cosmonautes ianquis van demanar-li tots astorats:

-Que sou un selenita vós?

-Jo? Sele-què? Botifarra!

Els americans, com ja és usual, pixaven fora

de test. No sabien que aquell era un de tants

catalans que encara estan a la lluna (de València).

(Val a dir que n'hi ha d'altres que encara

estan dalt de la figuera, però aquests, si més no,

estan més a prop).

Josep Albanell. Qualsevol-cosa-ficció, 1976

Sang-i-neu

Era una vegada un príncep que s'estava un dia en una

finestra del seu palau mirant com queia una gran

nevada. Heu's aquí que, jugant amb un ganivetet

que tenia a les mans, es féu un tall i caigué una

gota de sang damunt la neu; ell que la veu i diu:

-No em vull casar sinó amb qui es digui "Sang-i-neu"-.

I se'n volgué anar a buscar-la.

La seva mare li pregà que ho deixés córrer,

perquè no la trobaria. Més ell, ferm i més ferm,

va voler anar-se'n. Així és que féu aparellar el

seu cavall i va marxar. I es posà a córrer món,

sempre enllà, més enllà, sense mai trobar la

noia que buscava.

(Fragment)

Francesc Maspons i Labrós. Contes populars catalans, 1952

Horitzó d'esperança

No tot és mur
greu penombra
tristesa
en el clos fosc del jardí

entre el brancam
sota el sol
noble escletxa
ens insinua el destí:

enllà dels pins
dels xiprers
al confí
lluu blava ratlla

la mar

assenyalant-nos camí



Jordi Gabarró. El jardí. 2001

Lluna plena

Davant de Port de la Selva,
de nit el mar reflecteix.
La lluna plena que brilla,
com les escates d'un peix.



De: Poesies menudes
Núria Albertí, dins,


Joves poetes catalans. 2004
Pròleg de Jordi Valls

Imatges diminutes

mar

Ombres clares de la nit
fan repòs damunt les ones
d'un mar blau de somnis muts,
sense barques ni llaguts.
Fan de naus les papallones.



i... cel

Per un cel ple de clivelles
passen núvols rabassuts
que espurnegen com centelles.
-Diries que són llaguts
omplint les xarxes d'estrelles.



(Selecció)


Conxita Julià i Farrés. Silenci sonor, 2004

Mots encreuats

Foc, guspires, flames, brases. Taronja, daurat, groc, roig, cremada imaginària, solitud. Cendres, mort. Fotografia en blanc i negre. Somnis de colors. Estats d'ànim, termòmetre del cor. Mots començats a escriure coma contrapunt de la vida. Joc de passions i calfreds. Finestres, miralls, penombra, xarxes, marc de plata, avorriment, record. Virtut, dolor, transgressió, buidor. Música, escales, piano, silenci, abraçades, capvespre, negra nit.
Podem fer belles les nostres obres. O les podem malmetre. Sempre, però, podem aprendre. Estimar no és només la veu fonda de l'Oracle. Tampoc no és la imatge del mite. Estimar és moure's en direcció a la vida. La vida és sempre present i mai no s'equivoca. Som nosaltres que errem.
Tota aquesta munió de mots encreuats per introduir-te, Amic estimat, dins el laberint de la propera narració.


Teresa Costa-Gramunt. Alfa és omega : (diàlegs). 1993

Il·lustracions d'Adelaida Murillo

Canticel

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

Per l'ala lleu d'una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.


Josep Carner, dins,
50 poemes per saber de memòria, 2010
Ed. Jaume Subirana
Pr.: Narcís Comadira

Els camins dels teus ulls

De vegades no calen
paraules
si un somriure esclata un altre
somriure,
si una mirada fons uns altres
ulls
que miren. De vegades no calen
records
si la pols els ofega al mirall,
com la pluja,
si a les mans renaix un llibre,
quan el llum nega de claror
cada ratlla espaordida.

De vegades res no és necessari
si a la primera pàgina,
com un eco que el silenci gasta,
el seu nom és
goig ofert a les hores.

IV

Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

Cançó

És una onda de gràcia i d'harmonia
que d'ella neix i que ella escampa entorn.
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,
una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa
que d'ella brolla, sempre renadiu,
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,
en una pau que creix cada cop que somriu.


Màrius Torres. Poesies. 1992

Gerro antic amb flors

Rosa blanca, pàl·lids clavells,
vermell morat de buguenvíl·lea.
Lliga les flors el meu desig,
una mà blava les aguanta.

Cauen els pètals, giravolt
en la llum vaga de la cambra.
Ombra talment d'un cel clement,
una mà blava els concilia.



Tomàs Garcés. Poesia completa. 1986

Edició: Àlex Susanna

Biblioteques als Estats Units

Els americans estimen les seves biblioteques, i els avenços
tecnològics han multiplicat les maneres que les biblioteques
poden enriquir la qualitat de vida a les seves comunitats.
Tant si són en una escola primària o una universitat, un 

museu o una corporació, públiques o privades, les
biblioteques del nostre país ofereixen una vida
d'aprenentatge. Als fidels de les biblioteques d'arreu
del món, amics, síndics, membres de la junta, els clients,
i els voluntaris, American Libraries ofereix aquest regal
de 12 dels ideals cap als quals els bibliotecaris s'esforcen,
ja que proporcionen un accés complet al registre
de l'existència humana.

(Fragment)

Traduït per a aquest blog.

12 ways libraries are good for the country  

La meva Europa

     A Nisaan Eftal, exiliat armeni.


El prestigi de la vella Europa

s'ha desplomat també sobre els teus canals,

Amsterdam,

sobre els teus parcs tan verds,

sobre milers de flors.

T'he resseguit silenciosament,

he escoltat el batec arrítmic

de les teves aigües...

(Europa se'ns mor)

i malgrat tot,

paradís de refugiats,

de sans-logis, d'apàtrides,

et prefereixo

sense disfresses,

així d'honesta;

així de bella.

Sílvia Aymerich, dins, 

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.



Miquel Martí i Pol. 50 poemes per saber de memòria, 2010

Desig

Tinc fam dels teus ulls clars.

Tinc set del teu cos dolç,

de les teves mans belles

creadores d'amor.

És la nit de la terra.

Si besava els teus llavis

naixeria un gran foc.

Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

Envejo els ocells

Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales!



Montserrat Abelló, dins,


Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003

On és la meva germana?

Tracta d'un nen petit que ha de trobar a
la seva germana que ha desaparegut. Per poder
buscar-la als llocs adequats ha de pensar com
pensa ella i pensar què és el que més li agrada fer.
L'ha de conèixer per poder trobar-la. I mentre la
busquen, recorda coses que han passat,
perquè puguem conèixer la germana tot i que
només sigui com un puntet a cada doble pàgina.
(fragment)



Sven Nordqvist (On és la meva germana?, 2010)

Pregoner de ponent

En Josep Vallverdú i Aixalà el veiem
fonamentalment com un perenne pedagog,
com un mestre que té l'aula sense porta,
amb uns grans finestrals que permeten la
lliure entrada de la llum i del vent, i
a més disposat sempre a ésser present en
múltiples actes culturals en els quals
la demanda no ha estat mai negligida, i
en molts, moltíssims casos, ha estat
el cop de ventall que calia donar perquè
el caliu tornés a flamejar.


Fragment del pròleg.


Antoni Bergós, dins,

Josep Vallverdú. Pregoner de ponent. 1982

El misteri

Qui ve a cuidar el jardí
de la torre tapiada?
Qui encén un foc a l'era
del mas abandonat?
Què ens vol assenyalar
l'escala que aboca
a la piscina buida?
Només els rat-penats,
obscurs en el seu cau,
proclamen el secret
de l'existència viva.
Qui pogués, ah, però,
desxifrar-ne el llenguatge?



Ramon Farrés. El present constant. 2009

El parlament de les persones

                              En homenatge a les que creuen en les democràcies
                             i els drets humans

                                   

Com m'és de plaent dir-te que la

joventut d'ara ja són els transformadors

responsables, tal com desitjaves,
en desvetllar i tenir cura d'un poble
que vol la llibertat per a poder
decidir en pau el seu futur.

Europeus convençuts, a les persones
que volen conviure al nostre país
amb l'esperit democràtic, en pau,
respectuoses i activistes dels ODS

les rebrem el millor que podrem.

Plegats administrarem amb ètica
per avançar, transformar,
legislar amb saviesa
i humilment

els nous jorns amb afany d'alegria.

Fem encomanadissos
els valors per a la convivència.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Els pensaments

Si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...



Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!


Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.



Selecció de diferents llibres de poemes.


Joana Raspall

l'ombra i l'ocell

sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.



Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Després de l'incendi

Lluny, entre les branques
de cendra d'un pi calcinat,
roman la vila
fosa en la buida pell de la tarda.

Pregona, una campana
trepa els camins estèrils
de l'absència.

I és el transparent so del metall
l'únic cor en la terra
ara tan estranya,
aliena a si mateixa.




Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993

Pròleg de Xulio Ricardo Trigo.

Mans

Aquestes carícies que ens fem
de tant en tant
just abans d'adormir-nos,
quan a fora només rondina el vent
i a dins tot reposa de si mateix,
potser diuen més sobre el nostre amor
que tot l'afany amb què sovint ens abracem,
enduts per les ràfegues del desig:
un mateix vent podria alçar-se
en més suaus planícies,
mentre que aquestes mans,
ja cautes i endurides,
sols saben passejar-se
allí on hi ha amor.


Àlex Susanna. Boscos i ciutats. 1994

4. Analfabetisme i marginació

A les nostres societats, distingir entre alfabetització
i analfabetisme és arriscat i difícil, perquè són
conceptes simplificadors que divideixen artificialment
la població en dos tipus de persones. No només oposa
els alfabetitzats als analfabets sinó que, a més a més,
es carreguen emotivament els termes amb altres
connotacions, com la de persones cultes i incultes,
civilitzades i intractables, cultivades i rudes,
i no és fàcil sobreposar-se a aquestes etiquetes.
L'alfabetització representa una gamma d'habilitats
o coneixements que poden comportar o no
característiques personals, de manera que el
seu significat ha de precisar-se en contextos
històrics concrets. Per eliminar aquesta dicotomia
simplificadora i defugir els mites que la rodegen,
Kenneth Levine ha proposat una definició de l'alfabetització
funcional que inclou la informació com a concepte cabdal.


(Fragment)

Mercedes Vilanova. Les majories invisibles, 1995

La llibertat

L'acció no és ni la labor vital ni el treball productiu. 
La capacitat d'actuar és el que fa de la vida quelcom de valuós.
Perquè som iniciadors, beginners, perquè cadascú de nosaltres 
anunciem alguna cosa imprevista. 
Viure sense actuar és com renunciar a la pròpia humanitat.

...

Actuar és nàixer a un món de relacions humanes 
del qual es forma part en prendre la paraula públicament i 
en proposar, donar suport i portar a terme iniciatives en l'espai públic.


Fragments



Maite Larrauri. La llibertat segons Hannah Arendt. 2001

Ara

L'inici d'un nou projecte
genera una immensa il·lusió
que comparteixo amb vosaltres.

L'objectiu és engrescador,
obert, reflexiu, crític
i acollidor.




Teresa Grau Ros

Or i sal

No em plau que un poeta doni massa explicacions
programàtiques. En un estat de coses normal jo mateix
em guardaria prou de fer-ho. Però és el cas que,
de moment, el mirall és a trossos i entre tots
hem d'intentar cosir-lo.

...

La poesia és fonamental i, entre la mentida i l'engany,
ella esdevé el sol, el vent, la vida.


(Fragments)


Joan Brossa. Poesia i prosa, 1995
Ed.: Glòria Bordons

El vent

Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d'infant
i ara no poden riure en somnis.

Quin fred -em dic- quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Sonet de barca

Solca la barca, oh clar amic,
bondats extenses del migdia
com el record d'una alegria
endevinada en temps antic

que un instant creuava l'inic
món que aleshores jo vivia;
i, rabent, tot ho resolia
en un besllum. Al meu abric,

veig la barca de lluny, i intente
fer que seguesca algun camí
minuciós, que no m'invente:

el fil perdut d'algun record,
l'acompliment d'algun destí
efímer -el port o la mort.

Progrés de la llum, I

Vivent Andrés Estellés. Cant temporal. 1980