Bertramka

L'heura, jardinera,

teixeix pausadament

la xarxa que uneix

el passat i el present.

Amanyac, el sol llisca

entre les branques

i les fulles xiques.

Jardí-botànic,

comunicable, sentinella,

refugi inactiu i,

tanmateix, musical.

Teresa Grau Ros

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

Enric Sòria. L'instant etern. 1999

Places

                                    Als Himba

En hora de capvespre ha davallat arraulida

la pluja

sobre la plaça de la vella Universitat

Sota un sol gentil i prudent

tot just abans

aletejaven els nens

espetecs de plata la font

d'or les veus

sobre la plaça de la vella Universitat

Li plantaren cara els núvols

tot just després

esmunyint-se per l'aigua els nens

amb llurs mares i algun pare

sobre la plaça de la vella Universitat

Buida i capmoixa la nit jau

amb la plaça de la vella Universitat

des dels finestrals

miren els nens

com es pentina la lluna d'aigua

sobre la plaça de la vella Universitat

I

Pepa Úbeda. La meua frontera, 2010

Inici de càntic en el temple

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."



Salvador Espriu. Les cançons d'Ariadna. 1995

Sol a l'hivern, ombra a l'estiu

                       Per a Ferran Garcia i el Bar Horiginal


Qualsevol lloc és òptim per escriure un poema.
Soc a l'avantsala del dentista i, després, a la sala,
i sota el focus, i amb uns dits engomats dins de la
boca, penso que això és tot el contrari de la oralitat
nova.
I el Bar Horiginal es transforma en antònim de
Clínica Dental i l'escriptura en antònim de la veu.
(Sol a l'hivern, ombra a l'estiu, serà que ja
ens fem vells.)
I que si hem tingut èxit és perquè, bo o dolent,
parlem d'allò que ens passa, i això ho
coneixem bé.
En aquest escenari de rere la cuina hem après
el respecte pels pensaments dels altres
(i què sap lo bou del patiment de l'altre*)
i a estimar la cordura rescatada.
M'he cremat el canell amb la paella i el cor
amb la sospita, però, entre vosaltres, ja no soc
l'aneguet sinó un cranc entre iguals.
Per molt estrany que em sembli el món envellutat de blaus
sé que podré venir per fer-vos-en, de còmplices. I ningú
maleït per l'enveja se'ns instal·larà aquí.
I és així com perduren els somnis, per les mans
que els motlluren i disposen cerveses si calen
al talent, i que l'emoció visqui en la forma que vulgui:
erudita, pagesa, iracunda, sensual, sempre irònica.
L'absència de judicis.
Les noces de la pausa i de la parla.
"Fe-rran", "Fidel" i "confiat", venen de fe.


*Vers d'Andreu Subirats

de Poemes dedicats (Encant)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Germinació

Folres l'interior del vas,
l'omples amb les serradures
de tantes branques tallades,
i col·loques les llavors
amb solució de paraules.

L'aire entra pel forat
de la tapa del silenci,
del vas negre surt la planta,
arrelada a la terra
amb cotilèdons de versos.



Assumpció Forcada. Flora Sapiens. 1993

Pròleg: Francesc Parcerisas

Eivissa

Mentre et dutxes,
i els xiquets descansen
d'un dia feliç de sol i platja
a la cambra del costat,
un pensament tan intens
com els ulls que, en l'èxtasi, miren
des d'un vaixell petit, cap amunt,
intentant copsar tot el misteri d'es Vedrà,
m'encén aquest blanc silenci
sense ombra, de pell afortunada:
saber que aquest amor que ens fa ser
ona en la carn i vent en la fosca,
tot just comença ara.

Ramon Guillem. Abisme i ocell. 2010

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2009

Revéns com un bell cant, terra de roses

Revéns com un bell cant, terra de roses,
dins l'enyorat record; com elles poses
la flama i el perfum; hi planen lentament
com els signes bogant damunt plàcid corrent.
Prats verds i núvols blancs, noms de poetes,
la pluja els plora tots damunt de pedres netes.
Dintre dels teus ulls blaus he begut un encís,
oh terrible Albió!; sols et veig el somrís!...
Revéns com un bell cant i, si em pren l'enyorança,
com ell poses al cor la llum de l'esperança.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Ed.: Abraham Mohino i Balet ; epíleg: Vinyet Panyella

XXXVI

Perquè els dies de pluja els versos eren
finestres que guaitaven clarianes.


Jaume Oliver. Litúrgia de la llum, 2006

Clementina Arderiu

Aquesta poesia de Clementina Arderiu afirma
novament la possibilitat d'una literatura a
base de sinceritat sense caure en el realisme,
en el cinisme millor dit. Cal només seguir la
recomanació de La Rochefoucauld: pensar coses
honestes i delicades. La contenció no ha
d'exercir-se en la poesia, repetim, sinó en
el pensament.


Fragment.


Joaquim Folguera. Les noves valors de la poesia catalana. 1976

A cura d'Enric Sullà

Que tots els rosers més fins

Que tots els rosers més fins
siguin les joies de l'alba;
que cantin els rossinyols
la seva cançó més clara.
La font desplegui l'argent
del seu tresor que servava,
i l'aire dormi retut
dins els braços de les canyes.
Els ocells parin el vol
damunt de totes les branques.
Que repiquin dolçament
l'esquellinc i les campanes,
que somniïn els ramats
amb les estrelles més altes
i el mar somrigui clement
al feinejar de les barques.
Perquè m'ha nascut l'infant
que de tant temps esperava
i els braços em són petits
per una vida tan cara,
i soc feliç i tinc por
i el plor se'm torna rialla
al veure que ell m'ha donat
l'amor que jo desitjava.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Pedres al riu

     per al meu fill

Llançar pedres al Segre quan
tenies tres anys
o pilotes de neu al mar Bàltic gelat
ara que ja en tens quinze
és un joc ben feliç ple de futilitat
pel caminant que mira.
I jo sempre t'imito, i faig fallida,
en l'únic acte que ens ajunta els temps.
És un perllongament compensatori
car no podem volar.
I són els projectils
que s'enfonsen en l'aigua,
s'estavellen al gel,
part dels nostres desigs d'anar a algun lloc
més lluny.
Fan un glop ben estrany contra la superfície
i no és clar si és el mar qui s'empassa
la pedra i si és la pedra qui s'empassa el mar.
Una esperança blava.
Arribem fins "allà" i sortim d'un "aquí" sense marxar d'un "ara"
en una trajectòria que duu la nostra força i molta
voluntat de res.
Només de ser-hi junts. Perquè les pedres
les ha de mirar algú allà on arriben;
hi ha d'haver espectadors
que almenys siguin quatre ulls i potser ja n'hi ha prou,
que hi ha festes privades, repetides i eternes,
sempre inútils, cofoies, fugisseres..
Una comprovació ben rutinària:
que el mar és sempre el mar,
que el riu és sempre el riu, i les pedres
no falten.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Arrela al llibre

Arrela al llibre fúlgid
on és la llum més llum.

Veda l'espai un àlber
i el clos de la vedruna.
Vespreja i és pel vesc
que has aturat la busca.

En l'herba humida callen
ceguesa i coll de grana.



Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

La meva amiga italiana és de visita a Lisboa

Per a mostrar-li les millores de la vora del riu
la porto de bracet a passejar amb cotxe per la
carretera lateral. Però quan vull tornar enrere
no trobo la sortida. Hi faig voltes i més voltes
i cada cop em perdo més. Només després de moltes
temptatives puc trobar el camí. Mai no m'havia
passat una cosa semblant, però curiosament no
em sento enutjada. Em giro cap a ella i dic:
cal portar-ho tot d'una manera filosòfica.
Aleshores ella diu: és la tisana del temps.



Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

El vespre desitjar, odiar l'aurora

El vespre desitjar, odiar l'aurora

solen, calms i feliços, els amants;

a mi el vespre em redobla els dols més grans,

l'alba és l'hora del dia que em millora:

que l'altre sol i el que el meu cor adora

sovint obren alhora dos llevants,

de llum i de bellesa tan semblants

que el cel prou de la terra s'enamora;

com ja féu verdejar aquell branquilló

primer, que al cor m'arrela sense fi,

tal que altri estimo més que jo, i millor.

Així contràries hores fan de mi;

que anheli qui m'encalma és de raó

i detesti qui em porta què sentir.

Francesco Petrarca, De Cançoner, dins,

Miquel Desclot. De tots els vents, 2004

A la meva filla Laura

Demanes, Laura, filla, que et dediqui
El llibre a tu, ara que fas quinze anys
-L'edat dels somrients bons averanys,
Del viure lluny de res que mortifiqui.

I vull complaure el teu desig fervent,
Perquè sé que, de goigs, pocs n'hi ha com
Aquest de veure imprès el propi nom
Sobre un paper publicat recentment.

Així, el teu nom de dama enamorada,
Senyorial, camina altra vegada
Pels viaranys airosos del sonet;

Ell, el llorer florit que adesiara
Cenyeix la testa gloriosa i clara
Dels amadors en llur fecund esplet.



Jaume Medina. D'ara i de sempre, 2000

Dies abrusats

Dies abrusats. Degoteig minúscul
de perles relliscant sobre l'esquena.
El termòmetre impassible s'enfila,
segueix el compàs, malgrat que els humans
sentim l'enyor d'unes gotes de pluja.

La Natura, pacient i assossegada,
deixa fer. L'ocell canta dues notes
amb sordina; no accelera. Hi ha gats
mandrejant estintolats sota l'arbre,
i tot és calma. El ritme de la vida
camina inexorable. És com un pèndol.

Només els humans, inquiets, descontents,
desitjaríem l'estiu fet a mida.



Imma d'Espona. Instants. 2007

Al meu pas

Al meu pas,
l'escurçó es retira,
la cogullada remena
arrels cremades
de garrofer eixorc,
picoteja closques
blanques, calcinades,
dels borers del marge.

Al meu pas,
s'enceta l'albada
i un camí costerut,
estret, marger,
un camí vers l'esperança.



Nati Soler Alcaide, dins,

15è Concurs de Poesia Martí i Pol. i 8o Concurso de Poesía José Ma. Valverde 2004

la pell del meu cos

Ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes.
MIQUEL MARTÍ I POL

Jugo a fer equilibris pels racons del cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s'adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d'estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l'estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m'esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se'm mengi mitja vida.



Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Les poesies del món

Els poetes solen construir-se una biblioteca ideal per habitar-hi

poèticament en companyia dels qui s'han triat de confidents en

l'entusiasme de les hores que són visitats per la poesia o en la

solitud dels dies que la poesia els abandona.

Fragment del pròleg de Ricard Torrents

Miquel Desclot. De tots els vents : selecció de versions poètiques. 2004

Ciutat impalpable i closa

Ciutat impalpable i closa,

quieta sota les aigües,

que molt pocs hem descobert

dins la muda incertitud;

tu ets la bandera, el símbol

de la llibertat salvatge,

i jo et porto molt endins,

rere uns ulls negats de somnis

en mar de calma i neguits...

Margarita Colom. Girona, ciutat submergida. 1995

Trull interior

Ja tens el raïm
ple de sucre,
prem-lo, treu-li el most,
guarda'l a dintre
del teu trull interior
i veuràs com el vi
dels somnis que esperaves,
el pots tastar ben d'hora
deixant, al pas del temps,
una mare de molts graus,
licor, reserva especial,
que agafa el cos
amarat de tanta vida.



Assumpció Forcada. Immunitat. 1990
Pròleg de Jordi Pàmias.

De puntetes ha tornat de molt lluny.

Vine, deixa que els meus braços et donin
repòs. Atansa't, deixa que els meus besos
et donin consol.

Vine, amor meu.
Deixem-nos bressar lentament pel dolç
silenci. Deixem-nos fondre a l'atzar
dels nostres cossos fins a un nou misteri,
que ens desvetlli el demà que a poc a poc
vencem.

Vine, amor meu.

De molt lluny ha tornat per desfer tots els vels
de l'encant de la nit que et tenia adormida.

I ara has obert els ulls i es va llevant el dia.

* * *

Jaume Huch (Tentinejant, 1998)

big band al molí

la nit és roja, blava, violeta
i té un gust com d'hores impossibles.
mai no hem anat junts
a un concert de jazz
però sé que un dia
una música estendrà el seu pont
de llum entre tu i jo,
malgrat els oceans i les illes
entre tu i jo. i sé
que els planetes giraran
de cercle en cercle i sé
que els estels lliscaran
d'edat en edat i que entre tu i jo
hi haurà una música
amb un gust com de temps perdut,
com d'hores roges, blaves, violetes
en una nit impossible.



Anna Montero.  El pes de la llum. 2007

Al recitador de la Crida

Que l'ha Crida has de llegir:
M'han demanat si et vui dir
En.quin to has de fê el pregó.
Les coses que són del poble
Reclamen un esprit noble
I una dignitat austera:
No parlis, doncs, afectat;
Ans recita, clar i pausat,
D'una manera planera.



Jaume Medina. D'ara i de sempre, 2000

Alquímies

Com un obsequi s'inaugura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol·la nua com un calze clavat a terra
on l'últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència
amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l'extrem d'una tija.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007

Missatges a la biblioteca

La biblioteca ha estat sempre una de les principals portes obertes al coneixement. Ara

ho és d'una manera renovada, ja que aquesta porta s'acompanya d'un nombre cada cop

més ampli de finestres, de nous suports que fan la cultura més accessible a tothom.

Aquesta concepció moderna de les biblioteques les converteix, doncs, en punts de trobada,

llocs de relació, eines de comunicació, àmbits de convivència. Espais en xarxa, que

són capaços de connectar la cultura, la lectura i el coneixement amb la vida quotidiana,

tal com il·lustren metafòricament les fotografies de l'artista multimèdia Montserrat Soto.

(Fragment del pròleg)

Joan Manuel Tresserras i Gaju, dins,

Isabel-Clara Simó. Missatges a la biblioteca, 2007

La mar

    Après de Maruja Sempere

En se que tingué cinc anys ben complits,
la portà sa mare a veure la fàbrica
de xarxes d'En Marc Lloret, rere el moll,
la més gran del poble, d'amples naus, llums altes.

La posaren sobre el teler d'enmig,
dempeus, tota tesa, els ulls molt oberts.
Les dones van fer rogle al seu voltant,
somrient, fent festa. Li diuen que cante.

Va cantar la cobla que aprengué de l'àvia
i deia Quién te puso Salvaora,
amb aquella nota d'aguantar difícil.

En se que acabà, entre la gatzara
del port i les dones, el món se li obrí
al davant dels ulls: descobrí el temps

i va començar a tindre records.


Gaspar Jaén. Del temps present, 1998

Avui la tarda em porta

Avui la tarda em porta
una alegria suau;

lliri d'aigua

que sura mansament

en la llacuna.

Avui les mans reposen

damunt la falda,

ben aparellades,

sense recança.

Montserrat Abelló. Vida diària. 1963

Vinyes verdes

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adeu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adeu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra, dins,

Toti Soler: deu catalans i un rus. 2005