Ordre partit en dos que creua l'ordre,

Ordre partit en dos que creua l'ordre,
casa adormida que descalça la casa,
vent amainat a la falda del vent.
Aigua represa, temps, inici d'aigua,
vida ajornada en el record de vida,
fred que a les mans ablaneix el seu fred.
Ventre partit a la boca del ventre,
arrel que enfonsa i beu, boca i arrel,
dol de la carn que desvesteix el dol
del temps teixit a l'esquena del temps,
llunes de blanc que segueixen les llunes
del port obert entre els braços del port.

Teresa Pascual. El temps en ordre, 2001

Llençol del cel

Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.

*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.

*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!

*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.

*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi. 2001

somnis de molsa

He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l'enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per a quan el vent bufi
falsos reis d'ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l'entrada
per si les ombres blanques s'acosten
folles sota el glaç.



Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg: Joan-Elies Adell

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins dels ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.



Mireia Lleó i Bertran. Parc encès. 2000

Record que tornes

             Record que tornes

             amb branques de rialles

             i fulles vives;

             jo corono d'estrelles

            els teus somnis de lluna.

             Esther Martínez-Pastor. Trenes de sucre, 1996

Naturalesa i art

Quan un es pren el temps d'observar la natura amb calma i atenció, 
de seguida es fa evident que la natura és immensament superior a l'art, 
en tots els sentits: més complexa, més rica, més sublim.
I, ben mirat, com podria ser d'una altra manera si l'home 
no és altra cosa que una creació de la natura?


Fragment.


Ramon Farrés. Sobre poesia i sobre la meva poesia. 2008

vocabulari

el xiulit prim d'una merla
travessa el cristall
del vespre.

*

cau la tarda núvols
avall a través del vel
que el crepuscle esquinça.

*

de matí, la plaça;
de nit en nit, els carrers
sota els plàtans.

*

un fil de llum:
per un instant
s'hi suspèn la tarda,
atònita.

*

més tard vindrà la nit
com un bram solitari.

la nit,
de fugida en fugida,
tan fonda.

*

crepuscle:
esclata el foc
quan el dia mor entre tenebres.

*

bedolls, lilàs, aigua.
memòria d'una infantesa
que entre dues llums hauria pogut
estar la teua,
d'un poema que podria haver estat
entre dues llums.



Selecció.



Anna Montero. Serenitat de cercles. 2004

El Serrallo

A l'Ariel, que de l'Argentina

em va dur Borges, Charly García, el tango,

el mate i altres devocions.

Caminem damunt les columnes vertebrals

del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,

les barques. Les ones han fet saltar la pintura

i el nom retolat en negre. Un pescador recorda

una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons

l'espina. Quan el sol entra dins els turons

per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata

de xarol o un ham en la negror, només es veuen

els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,

malgrat la distància que separa les nostres terres,

que això que acabem de presenciar, alhora tan complex

i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes

algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més

uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra

no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.

Guillem Troté Daroca, Les llars, dins,

Alçar la veu, 2003

Cap a les deus

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.




Joan Vinyoli.  Antologia poètica. 1994

Vellesa

Soc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l'esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l'han cobert de flaire
l'amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m'abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Colors

!

S'inflama el matí amb la rialla:
la figura contenta
de l'alba groga.
Esclata, però, de robins, com una gresca.

Aquesta batussa feliç commou el dia.


!!

a mi

Atens encara el temps com precipita
la joia nua en el fullam distret.
I veus content com riu la criatura
que collirà la primera rosada.

Naix amb el dia l'esperança roja
com un vi negre que engendra les albes.
a'ig en l'eufòria que el matí diu,
tresque murades d'hores eixutes.

L'ombra s'atansa a la paret malva:
el trenquívol mainell de la finestra,
del migdia estilitzada còrpora.

Com deuen haver fet aquesta sintonia
d'hores noves que la nit proclama
com un missatge que és irrepetible?


!!!

L'amiga s'il·lumina, sota la lluna,
amb les colors secretes.
Com és polit i net el rostre de demà.


Josep Mir. Ésser per a l'Ésser, 2001

Una llengua

Dia d'any nou de 2004

Una llengua no sap res
del bé i el mal.
Això és cosa nostra.
Una llengua és com una ombra.
Si aixeques un puny,
ella també l'aixecarà;
si fuges, ella també
fugirà darrere teu.

La llengua no sap res
de la veritat i la mentida.
Això és cosa nostra.
Una llengua no aixeca parets,
les pinta de colors.
La llengua no mata ningú,
ens uneix.

Però, això sí, una llengua,
una llengua es pot morir.




Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad.: Jon Elordi i Laia Noguera

tornar lentament i suau

tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat,
com si la pluja, com si el vent,
com si la terra, com si el temps
encara foren possibles.

tornar lentament i suau
sense recança, sense miratges,
sense ferides, sense dolor.
lentament tornar
i romandre
sota el plugim de l'alba.




Anna Montero. Serenitat de cercles. 2004

El que sabem

Sabem que les estrelles ens miren,
que l'aigua ens fertilitza,
que la terra ens aguanta,
que som germans del llop i la cigonya,
que el mar no deixarà mai de llepar
la sorra de la platja,
que el foc és vida i és devastació,
que arbre i vent no es cansaran de batre's.

Sabem que sempre ho hem sabut
i mai no sabrem més que això.


Ramon Farrés, dins, Els marges. Núm. 85, 2008

Canigó

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
so cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dona
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:


Cant 1, l'aplec.

Fragment


Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967

Arbre d'hivern

Infant

Et vaig acaronar
com l'arbre que amanyaga l'aire llis,
amb les branques brodades de molsa i de paraules
que encara no sabies.
El vent s'havia fos entre les canyes
que cenyien el riu.

Et vaig ensenyar l'aigua

lliscant entre els joncars, les pedres enllustrades,
el mar forjant la llum. I tu em vas donar els ulls
perquè hi gravés els mots que t'han de protegir.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

Esporles

Alzines esporlerines,
alzines de bona arrel,
que alçau les branques al cel
per haver les pluges fines:
jo us salud de pas, alzines
d'aglans dolços com la mel.




Maria Antònia Salvà. Llepolies i joguines. 1946

Propostes innovadores en la governança

"Les auditories socials són una altra eina valuosa per assegurar-se que els donants i les corporacions impulsen una agricultura veritablement sostenible. L'objectiu és avaluar amb detall els efectes socials i ambientals de les accions econòmiques."

"Cada vegada s'accepta més la idea que per corregir el problema de la fam al món, que està arrelada en la pobresa i en la degradació ambiental, calen una intervenció i un canvi paradigmàtic que reconeguin l'agricultura com una part fonamental del benestar de totes les persones , tant pel que fa a l'accés a aliments segurs i nutritius com perquè és la base de comunitats, cultures i un medi ambient sans. I encara més, cal que l'agricultura es vegi com una lluita per assegurar el dret de la humanitat a rebre aliments. Per aconseguir tot això cal posar l'èmfasi en la identificació de les causes reals de la fam al món perquè es puguin abordar amb eficàcia, més que no pas en la recerca de la solució del milió."

(fragments)

Anuradha Mittal, dins, L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta

A Cartago amb música de Purcell

            A Carles Riba, en homenatge



No sé si amb un déu advers
vaig començar d'escriure...

(No sé si roman pols encara
en els vostres versos,
ostentosament arrenglerats
a les biblioteques
dels fabricants del meu poble.)

Sé massa bé, però,
que rera del mite hi ha dolor,
barbàrie rera la història.

Sé massa bé que Dido
és un paper en excés escaient
per qualsevol dona;

i Virgili i Ovidi
i vós mateix
podíeu cantar-la.

Sé que Pigmalió no és
un germà distint
de tants d'altres;

ni Eneas un amant
menys sedentari
que l'Ulisses
a qui donàreu veu nostrada.

Delenda est...?
No! Vós
heu estat
ben explícit:

"La Poesia, cal cercar-la
on se sap que és...",
sense coneixement, potser,
si amb un déu advers
vam començar o vam entestar-nos
d'escriure.



Marta Pessarrodona



Eros més que Thànatos, dins, Tria de poemes, 1994,

dins,  Deu poetes d'ara. 1996

Cambra de tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan venen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.



Gabriel Ferrater, dins,

Antologia general de la poesia catalana. 1979

Enmig del camí

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen els paranys
que ells armaren
així que m'han pres

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen les velles
lliçons dels trampers
així que m'han pres

Mentre el bosc siga llur bosc
no he de creure
que els dracs no siguen dracs
que les bruixotes no encisen

Aprenc llurs regles
per a trencar-les
Sols qui occeix el drac
entén el que li canta el bosc.


Erich Fried. Al bosc. 1988

Tr.: Andrea Sarah Steinbök

Al·legoria

La bella falena desperta la nit
que vetlla, tendríssima, el dolç xuclamel.
El joc, la llaçada que trena el delit
i el gaudi, en presó, dins la seda d'un vel.
L'amor vol uns signes si deixa ser dit.
Les castes paraules reclamen un tel.




Hermínia Mas, dins,

6 poetes 83, 1983

El futur de l'aire

-Tants anys d'experimentacions ja són prou anys
perquè l'experiència s'hagi de donar completa.
Ara, doncs, prou experiències. Ara, a fer el balanç
i a treure'n les conseqüències.


Joan Brossa. La memòria encesa, 1998

XXIII El parc d'estàtues velles de Budapest - Paràbola

No totes les estàtues poden canviar fidelitats.
Aquestes són recusants que han estat confiscades
i portades pel nou règim a aquest parc
on seran penjades amb grua per delictes polítics

i gestos passats de moda. Un vent històric
bufa pantalons de ferro contra cames comunistes
des de diverses direccions, mentre homes ben vestits
(hi ha tres Lenins a la porta d'entrada)

contemplen herois nus, tot muscle i energia,
que van descobrir feliços els seus pits col·lectius
per dirigir el poble. Ara dirigeixen
el tràfic dels estornells i les tropes dels horts

fins al bell mig de la tarda
en què no s'esdevé res, on gesticulen tots sols.
Abans eren oradors: els homes eren llurs paraules
i les foneries de ferro els seus verbs més potents

per bé que ara eviten mirar-se als ulls
però senten els treballadors quan descansen,
fumant a sota d'ells, i es veuen obligats a veure
un mesclador de formigó decidir la seva història.


Gwyneth Lewis. Paràboles i faxos, 1995

Biblioteca

La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal
es cualquier hexágono, cuya circunferencia es
inaccesible. Jorge Luis Borges

La meva Biblioteca és una torre vora el mar
enclavada a l'extrem d'una escullera.
Té finestres petites, lobulades,
i cortines de plata: al centre hi ha una escala
de cargol. És de vidre el passamà
i de metacrilat tots els graons.
L'aire que surt d'un vell ventilador
projecta cap al cel l'Home del llibre,
el déu ordenador d'infinitat
de signes: comes, punts i lletres negres
que habiten els milers de toms i manuscrits.
Del sostre, fet de bigues i rajoles
esmaltades amb vinces de colors,
penja una aranya en forma de magrana:
amb cristalls d'or encès, nervis d'escorça,
i al bell mig les esferes d'un roig intens de sang.
Hi busco sempre el mateix llibre: parla
de l'origen del temps, de l'univers,
de com va néixer aquesta Biblioteca.
Es multipliquen els volums al meu voltant
i quan en trec un del prestatge i l'obro
es bifurquen els fulls
i mai no arribo al punt central.
Només avui, en agafar Maimònides,
he llegit a la Guia dels perplexos:
"tu que estàs fet de por, de temps i de bellesa,
has de saber que en cadascuna de les síl·labes
de tants milers de llengües hi ha escrit el nom de Déu."
La Biblioteca és infinita.




M. Rosa Font i Massot. La llum primera. 2005

El vent

EL vent aixeca la faldilla a les margarides i el
món comença a rodolar cap per avall. És evident
que les fades són totes rosses i viuen amagades a
la punta del tacte —les margarides, que ho sa-
ben, han esclafit el riure—. Per què tanta re-
sistència a la felicitat? D'acord. La llum, el gir, el
vol: vet aquí els tres desitjos.



32

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006

Sopa de menta

Per gaudir d'un plat de sopa
cal bullir una bona estona
aigua, pa, un poc de sal,
un gra d'all i un rajet d'oli.

Si afegiu un brot de menta
la menja esdevé suculenta.


Roser Ros i Vilanova (Petites històries vegetals, 2009)

Dins la memòria de la llum

I dia rere dia es va guanyant a pols
un grau d'humanitat

Amb aquesta bella i breu evocació d'una Trieste aturada en el temps es clou, 

de moment, la poesia completa de Feliu Formosa. Fa trenta anys, l'autor 

va escriure: "Soc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un 

poema / que no pot ésser escrit". Llavors aquest poema, que tancava el seu 

segon llibre, acabava així: "perquè el poema mateix no pot ser". 

Qui el busque ara, trobarà que el final és un altre: "perquè el poema 

mateix no té fi". El temps, certament, no passa debades, tampoc per 

als versos. Molt sovint els millora, perquè els fa més certs. 

Feliu Formosa, durant tots aquests anys, no ha deixat de buscar 

el poema, de buscar-lo i d'escriure'l. Per això, el foc apassionadament 

ocult dels seus versos ens escalfa l'estança i la il·lumina. 

La seua claredat ens acompanya ara, presència compartida, 

música insòlita, fèrtil enigma enunciat en veu baixa, 

en la tarda d'hivern.

2004

Fragment, p. 361

Enric Sòria. En el curs del temps. 2010

Em venc el pare

El pare perfecte (de vegades) és una llauna



Tot plegat tenia una part bona i una de dolenta.
La bona: era fantàstic que el pare fos a casa.
La dolenta: era horrible que volgués ser el pare perfecte.
Us ho explico:
Abans m'agradava molt fer coses amb el meu pare.
Tenia molt sentit de l'humor i ens ho passàvem molt bé junts.
Però des que va decidir tornar-se perfecte, sempre estava
encaboriat per alguna cosa o llegint llibres horrorosos
que el feien posar (crec) de molt mal humor.
La primera nit, després de sopar i rentar-me les dents,
li vaig preguntar si podia fer servir l'ordinador.
Ell, que s'estava a la taula de la cuina llegint un
llibre que es deia Com allunyar els infants de les pantalles,
va aixecar el cap, va somriure i va dir:
-Més val que posis menjar al lloro.



(Fragment)




Care Santos. Em venc el pare, 2011
Il.: Mercedes Marro

Energia neta

¿Com ho hem de fer per transferir
a mòbils importants l'energia destinada
als mòbils mesquins?
Acostumem a saber algun temps després
allò que havíem d'haver fet a temps.


Joan Brossa. La memòria encesa, 1998