Aquest matí bevia cafè a la finestra

Aquest matí bevia cafè a la finestra
quan un noi ha aturat la bicicleta
i ha fet una fotografia als ànecs.

Després, se n'ha anat.
Pedalejant.
Els ànecs, al coll.




Rosa Igartua. Casa, 2010
Pr.: D. Sam Abrams

Ja soc petit

    A mons pares

Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que

es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines

fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi

havia un pastís de fantasia que anunciava un nou

idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 

emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi

havia el cel i una estesa de colors des del terrat.

Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins

la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls

de l'elefant.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Ritual del fred

A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.




Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012

Recital

Tot et convoca

a l'enyor. Ella duia

també la cinta

malva que reconeixes

en les notes del saxo.

Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Un xic de mel

Un xic de mel,

i un llit entre els estels.

I un xic de llavi.

A miques,

fem el trencaclosques

de la innocència.

Carles Vicens i Pascual. Dansa i absència. 1993

El pont i el riu

Quan teníem riu

no teníem ponts

ara tenim ponts

i no tenim riu.

Encar hi ha qui diu

que, entre pont i pont,

és imperatiu

bastir un altre pont.

No sap el que diu.

El que correspon

és, primer fer un riu

i després, el pont.

Agustí Bernaus, dins,

Celdoni Fonoll. Versos diversos d'El Matí de Catalunya Ràdio, 1996

Aquesta pàgina

Aquesta pàgina ha de restar gairebé tota en blanc,

en commemoració

dels qui

coneixem o estimem

i que no podem nomenar,

perquè, en evocar-los, causaríem dany

a altres persones,

el dolor de les quals ens resultaria insuportable.

(Pots pronunciar llurs noms, en veu molt baixa, mirant l'espai no

escrit, amb la intenció que s'adigui més amb la teva sensibilitat.)

(Fogars de Tordera, octubre)

Xavier Renau. Temps a través, 1993

Música amiga

Escalfar-se les mans en una escletxa 
del sol prop de les portes ogivals
de la murada, veure el vol dels tords
a l'altra banda del vitrall, sentir-ne
el so que fa desprendre les tessel·les.



Jordi Domènech. Obra poètica : 1971-2002. 2008

Estudis introductoris: Antoni Clapés i D. Sam Abrams

Veig

Tots amunt i avall en una casa oberta, a vessar

de portes, en compartiments que obren les portes,

ens veig travessats per vents del nord, i veig rajoles

i escales i fusta i jardins.

Veig el pare amb les mans i una disciplina

solidària, i la veu i la presència que passa el

món davant dels ulls, i la mare i les seves passes

enèrgiques o vitals, la seva figura gens fràgil

llavors, i fill meu, no t'entec, i ell i jo que ens

la miràvem perquè ens donava aroma o aire;

i d'ella, també les mans, sí. I en un racó, paraules

o terra.

I puc veure dues figures al meu voltant, que

endolceixen el meu propi tacte i el sacsegen, i sí,

però no, i aquí, però no. I et veig a tu, amb el teu

cervell servent i els teus braços per fugir enlaire.

I després de tots va arribar ella, per curar-me la

sang, i ella amb el seu riure còsmic i quins cabells

que tens plens d'ones i d'on has vingut tu; i el seu

nom, i digues, digues el teu nom i besa'm, besa'm.

I ella va ser l'àngel.

Esther Albert. Ariadna, o, el senyor Q. 2000

Siena a l'hivern

Siena a l'hivern em fa retornar sempre
a algun passeig per empedrats carrers
i per terrats rogencs estenc les ales
de ploma fina.

Tots els vents invoco,

la pau del glaç als murs. Siena a l'hivern
amb tu que em cisellaves tan proper.
Se'ns aquietava el temps en les llambordes
i el gel esquena amunt. Era l'hivern.



Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009

Em contemplo a l'espill de coure

Em contemplo a l'espill de coure:
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!



Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent : poesia. 2002

La tarda s'enfila per la façana

La tarda s'enfila per la façana
dels edificis i la llum
s'impregna d'aquella barreja d'olors
i d'espècies que fa d'aquests carrers
l'indret on trobar-te.

Podria ser una Venècia, una Barcelona
o qualsevol ciutat inabastable.
Què vols, hi ha llocs
on les ciutats se'm confonen
i la llum és algú que les travessa.


Rosa Igartua. Casa, 2011

Plenitud

Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.


David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011

Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.



Jordi Sarsanedas, dins

50 poemes per saber de memòria, 2010

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-



Miquel Costa i Llobera, dins,

Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Tankas

II

He combatut
la nit sencera amb l`àngel,
i en el meu front
cremaven en silenci
tots els noms de la Terra.

III

Finestra oberta:
passa la llum i encén
els meus poemes,
llunes posa en la nit
de la cal·ligrafia.


Josep J. Conill. Despossessió. 2002

Cançó de la bella confiança

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols
a tots moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l'aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d'una ombra
o d'un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me'ls duc jo.


Clementina Arderiu, dins, 


50 poemes per saber de memòria. 2010

A cura de Jaume Subirana
Pròleg de Narcís Comadira

Ara

Mai més aquest moment
que ja esdevé record
i pas de dansa.

Tot és futur, potser,
la gorga blava
que ens xucla i expandeix.

Xuclats i a pas de dansa.



Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pr.: Maria Mercè Marçal

Antillana

Roncant les cadenes desfan el captiu:
l'àncora allibera el vaixell que viu.

Sirenes a l'aire. D'altres responent.
L'aigua és calma dolça d'espill resplendent.

Dansant entre onades, la nau solca endins:
reflexos d'estrelles li fan de coixins.

El somni és de nit. I, en despertar l'alba,
torna, la sirena, a ratllar el cel malva.

La mar resta oberta, via a les Antilles;
les platges envolten el pas de les illes.

Els ports són la fita del llarg navegar,
i una barca espera per dur-nos enllà.

No permet, la sorra, que hi entri el vaixell:
el calat no deixa d'arribar al vorell.

Morena és la terra, i la raça, igual:
els rostres són negres amb ulls de fanal.

Les Antilles verdes, del mar, són banderes,
amb camps plens de flors i d'altes falgueres.

Ruixats tropicals fan la terra grassa
i els fruits van creixent amb força i amb traça.

La claror del mar fa més blau el cel,
i el cel reflecteix l'onada fidel.

Mantells de verdor de prats i de rius,
amb altes muntanyes talment gegants vius.

El peu de Colom marcat hi és encara,
mes, velles conquestes ja no imperen ara.

Ara és el present... Han passat molts anys
que enterren les llàgrimes al rec dels afanys!

Pujant dalt els cims, tot l'espai ens canta
cançons tropicals de joia i complanta.

Allà baix, al port, espera la nau
i ens mira de dins la líquida pau.

I un aire de llum i d'enyor ens banya
com quan, fa molts anys, hi regnava Espanya.



Maria-Montserrat Barnadas i Picó. Poemes viscuts, 1993

Clara

La línia recta i un fanal
al fons d'un carrer buit
de nit (descobert hui,
de sobte després de tant de temps),
vistos des del retrovisor,
mentre espere a Clara,
em duen l'olor de la nostàlgia.

Però jo, valenta, em retire
dels punts gairebé perfectes
de la fosca geometria del carrer.

Agafe un paper qualsevol
i escric en ell, confiant en què el temps
passe de llarg, distret.

Soc a soles, tranquil·la, esperant
Clara que aparega
amb el somriure fort.



Gràcia Jiménez. Platges. 2002

II, Sucre

T'has tornat últimament medul·la òssia dels meus somnis. A través teu
com una anemone de mar que s'obre. A través teu com un cant que es
desplega per damunt del fang. A través teu com un mercat que es desperta,
com una boira que s'aixeca. Sé que duus a l'esquena senyals de cops.
Sé que el teu somriure ve d'una tisora constant i que la teva llum neix
d'un temporal fosc i salvatge. T'han negat l'alè, t'han reduït, tan donat
corda com una joguina per divertir. Però ara ets la millor rosa, la més
radiant i la més trista. Vull esclatar, irrompre, encendre les flors del
vertigen dins teu. Gresol daurat, copa, enramada del cel. Molta gent
et busca com busquen les músiques amables o les benediccions 
incondicionals dels sants. Portes a les mans la llum d'un estel favorable.
Regales als altres tots els colors de l'espectre. El blau del perdó, el
verd de la innocència, el carabassa de la tendresa, el roig de la sinceritat.



Raimon Àvila. Litúrgia del fang. Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 1999, dins,
Jocs florals de Barcelona, any CXLI de la seva restauració, vol. 1999

Rodona, transparent, cristall de roca

              XXI

Rodona, transparent, cristall de roca,
es va desprendre dels teus ulls
l'última llàgrima.
La teva faç, abans oval perfecte,
anava adoptant, d'hora en hora
d'aquella setmana última, l'aspecte
d'au.

Un dia molt llunyà
dins el llac del teu ventre
nou mesos em gronxaves.
El pare, amb la mà damunt
la teva sensual bellesa
de càntir, percebia,
tàctil, els meus moviments
de peix.



Rosa Fabregat. Cartes descloses, 1998

La felicitat

Costa reconéixer-la: no té forma,

però si apareix, ho dilata tot!

Gràcia Jiménez. Quadern del vent. 2006

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


                                     DTS


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

Has restat oculta

Has restat oculta
sota la pols de tants segles
en terra germana
mentre tos fills eren àvids
de la teva Saviesa.


A la Verge dels Bons Llibres,
de València



Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

Camí

En aquest món enfeinat
on tothom va atrafegat,
entre el garbuix i les presses

i l'esvalot de la gent,

anaven un xic perduts
els tres Reis de l'Orient.
Sort que, a dalt del cel,
  brillant com un glop de mel,
il·lumina amb eficàcia

la lluentor de l'estel.

i els reis exclamen rient:

Gràcies, bon amic!

                       Gràcies, company fidel!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal. 2009

Il·lustracions: Mercè Galí

El teu mar de sempre

                          A Anna Maria Dalí

Cap mar t'atrau com aquest mar de sempre,

espill de somnis dels teus ulls tan clars.

Hi vas arribar un jorn a trenc d'albada

i en vares fer aixopluc per sempre més.

D'ell en digué el poeta* que era etern,

perquè  el feia reviure a través teu.

Aquella veu tan càlida morí

sota la fúria encesa dels mesells.

A dintre teu hi resta la tendresa

i el gest submís dels còdols bells, polits

pel bres del mar que un dia va cridar-te,

per ofrenar-te la immensitat.

Res morirà en tu si un jorn t'allunyes.

A l'horitzó hi restaran empremtes

de cada cosa bella que has mirat.

*el poeta fa referència a Federico García Lorca

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

M'agrada aquesta forma d'estar a pler

M'agrada aquesta forma d'estar a pler
amagada sota les flassades.
Escolt el silenci i et record.
Tot records que em fan pessigolles.
Imatges, sensacions, mots.
Tu i nosaltres. I un altre cop tu.
Més imatges i altres sensacions. I mots.
I una altra vegada tu. I nosaltres.
Descabdell un fil inesgotable
que oscil·la entre l'ara i l'adés
i un somriure m'escapa
quan me n'adon que tot, de qualque manera,
és innocent i inevitable.



Joana Lladó. El ball, 1994

No parlarem

No parlarem de mars quan la nit ens aguaita.
No parlarem de res.
Només ens deixarem embolcallar
per la llum que es desprén
d'una lluna marassa
que vol jugar a bressolar-nos
des del reflex ambigu
sobre l'aigua tan fosca.

No direm res més ara.
Respectarem el joc de la lluna i l'onada.


Gràcia Jiménez. Platges. 2002

Pròleg d'Antoni Prats