Cabotatge mediterrani

Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.


Fragment

Josep Pla. Cabotatge mediterrani. 1991

Si vols que planti cara dóna'm claus

Si vols que planti cara dóna'm claus

i vint ralets d'independència plena;

dóna'm permís que vetlli a les petites.

Arribarà el moment, vindran els nostres...

I si no és cert, ens resta l'esperança

que és mare de la ciència, de l'acció.

Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

Dins el Parc de Bayreuth

A Roser Mateu

Debades cerc la tomba del poeta,
entre els racons de flors,
sota les ombres
dels arbres centenaris...
Debades cerc la tomba del poeta.

Amb la claror del sol, rejoveneixen
els vells, que seuen en els bancs recòndits;
i juguen els infants
en les daurades avingudes.
Debades cerc la tomba del poeta.

Els estanys reflecteixen, lluminoses,
les branques que s'estenen damunt l'aigua,
i els cignes porten les llegendes
sobre llurs ales tremoloses.
Debades cerc la tomba del poeta.

Lleus murmuris i sons a dins les branques,
càntics d'aucells i músiques incertes,
bullici dels infants:
Orquestra eterna.
Debades cerc la tomba del poeta.

Mes una llosa el viatger afina,
damunt la terra palpitant:
no trepitgis la terra desolada
sense cap nom, sense llegenda!
Sols una rosa
viva d'amor i de somnis,
damunt la pedra nua:
Debades cerc la tomba del poeta!



Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997

per molts anys!

La Viquipèdia en català fa 12 anys

Quan el vent

Quan el vent verdeja,
algues i mar,
dits d'heura,
les aigües són vidres al llac.

Quan el vent grogueja,
sorra i petxines,
manolls de narcisos,
la lluna s'amaga al llac.

Quan el vent s'enrojola
lluny en la mar,
civada i pomes,
focs s'encenen al llac.

Quan el vent s'enfosqueix
i el sol s'oculta
dins els cellers del llac,
trobaré de bell nou el que he perdut.



Euros Bowen, dins,

Poesia gal·lesa actual, 1992

somrís sunrise

Trenca'm l'alba a punta de somriure, i desgrana hores de
carrers amples i llambordes brillants, inaugurades per un sol
de matí, que em duguin cap al tard. Ets desig-somrís, encara,
que espurneja tornant cap a casa per llavis de contorns
incerts, sota la llum dels fanals.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats. 2012

Acta

Es reunien els homes per a tractar
de la cosa pública: dels danys a la bastida,
de l'atac dels malfactors, de les tribus veïnes
en comerç o en guerra, de l'impost de duana,
de l'abastiment d'aigua, de la festa major.

Mes d'acords i debats, d'obediència i respecte,
de res no en quedava cap senyal o memòria.

Fins que un dia l'escrivà va estendre
el full grogós de pergamí, en blanc encara,
enrotllat curosament pel sacerdot.

A l'inici de la pàgina primera
d'aquell llibre primer
l'escrivà posà la data
que li havien donat els astrònoms.

Amb atenció parà esment
al que deien els caps de la tribu.
Vacil·lant, començà a escriure l'acta primera
de les reunions del Consell.
I el temps començà a moure's.



Gaspar Jaén. Del temps present. 1998

Març

Sempre sents fred quan et desvestiria per plantar-te
totes les flors de marge que jo em sento dolces.
T'ho dic: tot això que sembla herba ja és blat,
tot això que encara confons amb gebre, són flors,
escolta les sangs com granen fremint per fruitar.

Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i de Ricard Creus.

Llavors

Llavors, vaig mirar
enrere i anaven
decreixent ahirs
minúsculs-d'un cop
de foc, sostinguts.

Montserrat Rodés. Immunitats. 2005

Epíleg: Carles Camps Mundó.

Falciots d'Ocata

Respira la pluja que es dibuixa a la finestra,
música subtil que se'm desfà pels vidres,
sons petits que els felins observen,
i jo retinc l'estona
perquè esdevinc imatge d'un paisatge:
reflectida en la cortina del temps.
Responc al clímax de l'aigua per aproximar-me
a la mobilitat quieta,
amb les partícules d'olors que m'acosten
pels camins que la pluja ha pres,
petjades d'aromes que la pluja no oblida.



*és un dels poemes de Falciots d'Ocata



Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990

Alçament de la nit

Aquest home que a mitja tarda

unta unes llesques amb formatge del fort

i un got de vi emplena amb poca cura,

té totes les de guanyar:

el dia veurà com entre els arbres davalla i s'enfonsa;

veurà com tot, a poc a poc, comença de ser remor,

freda remor de mar i d'ombres

que imperceptibles llisquen al bosc ja encès de nit.

Una nit que arreu va estenent-se,

amb clam sord, arrasant tot quant la llum

havia apuntalat  amb lent esforç, però no adonant-se

que també l'home, aquest que ha vist això en silenci

i amb aspra sabor de pensa,

sabrà mirar tossut fins escoltar-la en el seu cant...

tot ple, sí, de meravella aixoplugada pels anys.

Àlex Susanna. Els dies antics. 1982

Emanuela

Lu sol es ja nat

ma tu sés encara dormida,

los pardalutxos són ja cantant

ma la finestra és encara tancada.

Les roses són assai perfumades

los arbres són tots en flor

l'herbeta és assai verda i fresca

i del sol tot això és calentat.

Los minyons són tots a l'escola

hi ha una gran pau,

ecco que ara s'entén una veu

fresca com l'herbeta apenes nada.

És una criatura bella com una estrella

que s'és despertada.

Mario Monte , dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Decidir

Decidir, no hi ha res més transcendental ni més bonic.
Poder decidir. Però poder decidir -no ens hem d'enganyar- no és la
Llibertat. La llibertat és decidir, fer de la potencialitat un
Acte (de la possibilitat, un fet).
Si només hi ha poder de decidir però no hi ha decisió, no hi ha
Llibertat.
La llibertat no es té, s'usa.
Com l'amor o la virtut. O la veritat.



Lluís Roda. Elogi de la llibertat. 2001

La pau

Parlarem estrictament de flors
quan el meu paisatge ho vulgui.
Quan no ens calgui farcir
d'unes paraules les altres.
Llavors ens traurem els guants
i fressarem camí plegats,
sense que calgui conèixer-nos
per poder-nos respectar.




Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

NITYA YANG

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Rainer Maria Rilke

Es fa fosc.

Potser m'agrada aquesta sensació,

la vida que comence,

el teatre kabuki,

els caps plens de papallones,

el blau elèctric,

els llums intermitents dels gratacels,

la pluja negra.

La ciutat em pot salvar.

Faré veure que no importa,

que no enyore el teu cor pervers,

que no tinc por de la victòria.

Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe, 2008

Escriure poesia

Escriure poesia és un ofici solitari i laboriós que vol aïllament en l'instant 
de la creació i una receptivitat selectiva cap a les essències del món que 
ens envolta. A l'hora d'iniciar un poema el primer que necessit és un bon 
motiu, després... temps... i silenci.

Fragment, p. 67

Aina Ferrer Torrens, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Sento créixer la companyia

Sento créixer la companyia

en els meus poemes

que tu escrius

en llegir-los.

Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009

La nit és freda...

La nit és freda, silenciosa i clara;

tot dorm. La terra, el cel,

reposen en un somni d'agonia,

lo somni de l'hivern.

Com altres nits no canta, entre les heures

que escalen la paret,

l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,

i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,

parant-se enmig del cel,

me guaita fit a fit; i amb ses mirades,

serenes i esplendents,

Has sofert molt, me diu, jo ho sé de sobra;

però jo sé igualment

que, encara que poguessis, no voldries

deixar d'haver sofert lo que has sofert.

Apel·les Mestres, dins 

Poesia de la Renaixença. 1994

Café Laie

L'hivern són les paraules que em dius

sense cap fulla. I el fred de no saber

què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,

el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons

de les tasses ja begudes.

I vindrà l'adeu

com el foc que dorm al cap d'un misto.

Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 2000

Manuel Forcano. Corint. 2000

Jocs Florals de Barcelona : any CXLII de la seva restauració MM. 2001

Rondó

Giren per dins dels nostres somnis,

que són falsejaments de l'Altre,

de correnties de la vida.

Extraviats, som lliures.

D'amor unint-nos,

minaires

dels atzarosos temps.

Potser proclama,

en algun lloc dels aires,

l'atzur de la tendresa

la dama,

la dama dels verals del quars.

(Barcelona, gener)

Xavier Renau. Temps a través, 1993

S'obren les portes

S'obren les portes de la felicitat

els núvols han baixat
i el vaixell blanc navega a soles
cap a una mar

desconeguda

el cel avui és més

ple d'estels

i la lluna ens espera

somrient

et vull, Natura
perquè en sent plena
del teu cant

dolç i blau

plena de la teua dansa

màgica i misteriosa

plena de la teua llum
que a vegades ens cega
i a vegades ens ompli de pau.



Susi Fernàndez i Sempere

Es troba en el llibre:

Entranyes per a l'augur : antologia de jove poesia catalana al Baix Vinalopó. 1980

Febrer

Al pas de les meves mans entre porcellanes
cristal·litzen flors rosades al teu ametller.
És aviat i jo ja en xuclaria la mel, i tu
simules que són gotes de rosada, que no són
cosa teva, ni meva, que t'han caigut del cel.

Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

Tanmateix

Tanmateix, es divulguen els sentits

per la galeria del plaer,

i commouen i transgiren rastres.

Em sorprèn, doncs, el miracle.

Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990

Lectura del cafè

Al fons de la tassa
la fressa dels dits
en l'herba,
fruita en saó,
secret l'amor en la calanca,
solatge de sols.





Ramon Guillem. Solatge de sols. 1999

Vers sobre llum

LECTORA A LA FINESTRA

... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.

Marcel Proust

Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.





Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Estació central

Dues paraules es reconeixen d'extrem

a extrem del llenguatge, es fan signes, se somriuen

com antics amants que es retrobessin enmig

de l'andana. De vegades, un té la sort

d'estar en la cruïlla exacta de l'espai-temps

on s'esdevenen aquests miracles. Com ara,

per exemple, asseguda sobre la maleta,

amb un pardal a l'esquerra, tots tres callats,

amatents al prodigi,

l'instant en què el món

encaixa, els núvols s'ordenen, les flors accepten

el sí, i a les estacions interiors

tots els trens arriben a l'hora anunciada.

(Zoologischer Garten, Berlín)

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Des de Roses

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,

sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,

i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles

amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles

i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,

lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.

Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats

o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.

Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners

perduts entre roques blanques, que no tornaran més

perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.

Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.

La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,

la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.

Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,

per la primera besada, ja l'està esperant la platja!

Núria Suau i Comas. Poesies en agredolç. 1991

Autopoètica

Jo, quan escric,

escric

al moll de l'os que em vertebra,

a la pell de l'ànima en gangrena,

al cim més alt de la carena,

allà on el cor m'esberla,

a la sang que m'envenena.

Ja saps,

j'écris pour moi, comme je fume et je dors,

i no em sabria péixer d'una altra manera.

Àngels Gregori, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Pròleg: Jordi Valls

Lloc desig

Un lloc petit, que no tinga mania

de fer-se gran, que se'n veja el final:

amb uns quants horts i la mar o muntanyes

de respir blau al fons. Un lloc desig.

Pau Sif, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Homenatge

No esgobaràs el temps per molt que sotgin,

dessota un clar de lluna, els vells indrets,

on mai no tornaries a delir-te.

No esgobaràs el temps ni en pots tenir

les hores a recer dins paradoxes.

Mes, en eixir tan sols una volença

escadussera, que emmiralli lassos

estels i abrils perduts, vendràs a retre

encara l'homenatge de l'enyor

a l'illa esmorteïda. Com una heura

silent que fuig del sol van els hiverns

fins als teus signes de caducitat.

Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990