Discurs pronunciat a l'ONU el 1971

Deixeu-me que us digui una cosa. Soc català. 

Avui, una província d'Espanya. 

Però, què va ser Catalunya?

Catalunya va ser la nació més gran del món. 

Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer 

parlament molt abans que Anglaterra. 

Catalunya va acollir els inicis de les Nacions 

Unides. Totes les autoritats de Catalunya 

al segle XI, es van trobar en una ciutat

de França, Toluges  que aleshores era 

catalana per parlar de pau. Al segle XI.  

Pau en el món i en contra de les guerres. 

La inhumanitat de les guerres.

Això era Catalunya. 

Estic tan content, tan emocionat

de ser aquí amb vosaltres...

Pau Casals. Discurs pronunciat a l'ONU el 1971 a YouTube

Per a una "suite" algueresa

Sota l'esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l'extens palmerar al blanquinós estany,
des de l'indret on sóc fins a aquells cims,
a l'ample i llarg llindar de l'aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l'honor i el redreçament de la veritat.
I tu, que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987

Com si al davant hi tinguessis un mirall

Penso que, en certa manera, la pel·lícula és la història d'una amistat.

I, potser, l'únic que he tret en clar del que, en principi, era confús és
que en la solidaritat, no s'ocupa sempre el mateix cantó: qui la
practica i qui la rep s'intercanvien els papers segons les circumstàncies.
Que un dia tu ets el feble i després potser ets el fort, o a la inversa.
I això sí que ho explica la pel·lícula.



Fragment del text.


Maria Barbal, dins el llibre:

Tot està per fer i tot és possible : llibre de la Marató de TV3. 2012

Serenor

Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.
Que'm plau anar sentint com amanyaga
una aura fina mon dalè retut,
i el comiat de l'hora que s'apaga
acondolent-se de mon goig perdut.
Perquè fins ara la natura bella
estava en tu, qui havies per mon dol
l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella,
la pau dels arbres i la llum del sol.
Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme de ta sang;
la llum del dia m'he pensat que fora
l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc.
Tu agabellaves totes les riqueses,
quan els meus ulls marcíes amb el plò;
mes ja les miro poc a poc despreses,
ara ja es lliure l'univers -com jo.
Sobre ma vida, per ton pas damnada,
sento la prometença de l'oblit
i en tota la planura abandonada
se fan suaus les vies de la Nit.
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.



Josep Carner, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010

Recuperant sentiments

Recuperant sentiments
que existeixen
en nivells diferents
de realitat,
el que esperava trobar-me,
m'estava esperant.



Ester Fenoll García. Esmorzar perfecte. 2007

Pot ser l'aigua aquest excés de cel

Pot ser l'aigua aquest excés de cel
inclinat sobre la terra, que s'hi plega
com es fonen el cos i l'ànima
en l'últim foc, aquest excés de vida
llançat sobre la vida, gastant els dies
i devorant les llavors?

Pot ser l'aigua aquesta memòria
del port on s'acorden les nostres ribes?



Hélène Dorion. Retrats de mars, 2000

Trad.: Carles Duarte i Montserrat

Postals de Collserola

Teresa Grau Ros

Mostra d'Associacions de Barcelona

I si la Barcelona d'avui és reconeguda arreu
com a ciutat oberta, ho és també pel treball
de les seves associacions, que han aconseguit
crear xarxes entre nombrosos ciutadans i
ciutadanes, així com amb altres organitzacions
de tot el món.

(fragment)

Jordi Hereu

14a Mostra d'Associacions de Barcelona 2009 : catàleg, 2009

Ritmes clàssics

Afortunadament, se'ns ha conservat bona part
de la poesia llatina, igual que de la grega, amb
els seus versos i, cosa més important, amb els
seus textos.
(...)

Gràcies a elles s'ha desenvolupat durant segles
la literatura occidental, i pel seu mestratge encara
podem escriure amb una certa dignitat; per tant,
és bo que ens iniciem en el seu estudi i les anem
coneixent en detalls tan íntims com el que ara ens
ocupa: l'art de construir versos.

(Fragments)


Jordi Parramon i Blasco. Ritmes clàssics, 1999

Tres noies

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
      Inconegudes ja de llurs mares
van deleroses qui sap a on:
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
       Oh nova glòria, ben tost memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Vincles

 

En els teus inicis hi va haver
tendresa, amor, alegria i veritat.

Ara tens, qualitat, amor, bellesa,
saviesa i veritat.

Et desitjo vincles de confiança
i una vida llarga de veritat.

Teresa Grau Ros

Com un talaiot

Com un talaiot, t'espero al final de la platja.
Jugues amb sorres terbolenques molt lluny
de mi. Penso en les tines amollides d'olis
antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo,
hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara
amb els dits tacats d'engrunes.



Susanna Rafart. Baies. 2005

Postals de Roses

Teresa Grau Ros

Temuda flor

La polpa de l'estiu, les pollancredes,
la pluja compartida dels estams,
les veus de la bondat a les palpentes
de tanta llum com il·lumina el llamp.

L'hivern foren els òxids capvesprals
d'un vell ramat perdut sense guiatge
i llunyedars tranquils d'eterns bancals
on cada bulb guardava el seu oratge.

L'oxigen malmetrà les vedes aspres
on hem caigut, oscats, a somniar-nos:
desestimar-se al ritme de les aspes,
per sempre separats, per sempre units.


     
Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Creativitat

• Capacitat de produir una cosa nova
• Capacitat humana de produir resultats mentals
  de qualsevol tipus, essencialment nous i
  anteriorment desconeguts
• Capacitat d'imaginar solucions noves per
  als problemes que se'ns presenten
• Capacitat de sorprendre els altres amb
  l'imprevist, l'inesperat, l'imprevisible
• Capacitat d'obtenir nous productes amb
  elements que d'altres han rebutjat
• Capacitat de no donar-se mai per satisfet
  amb allò que ja han dit o fet els altres
• Capacitat per la qual una persona o un
  grup elabora un producte nou i original,
  adaptat a les condicions i finalitats de la
  situació.
  
  
  Fragment
  
  Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003
  
  Il·luastracions: Inés Luz González

En espais recòndits de somnis

En espais recòndits
de somnis
no traspassem cap
prohibida frontera,
sinó que escoltem
veus massa temps
emmudides.

Remor de fulles
al vent.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

No parlo de paraules, ni de violes,

No parlo de paraules, ni de violes,
sinó d'hores lligades al coll.
Poema autèntic és que siguem promesos:
saber treure la pell i el pinyol

al crit entre la mort i altra mort
que ens mantingui laxes i desperts
fins que vingui la dalla que ens talli
i ens tregui els pous i deserts.

Per això, amor meu, el que et dono,
bes besat en cos clar i viu,
és més que el vers que et diuen, o
al·literat, agut o conjuntiu.

Enganxat a tot, fins i tot a repèl,
el riu inventa el vers, i no així
com si el mirall veiés el propi rostre,
però tu, més enllà de la paraula, al meu costat.



Pedro Tamen. Escrito de memória, 1973 ; trad: Jordi Cerdà

dins, XXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2009

Salvador Espriu

Una gran seguretat imprimeix caràcter a aquesta
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.



Fragment.




Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

Liliana: introducció a una lectura

Mes jo que vinc al bosc a apendre i millorar-me;
que hi só matriculat, crec jo, de naixement, no
temis veure'm pas un punt endormiscar-me,
distreure'm un moment.
Oh, no! -I ara, callem; no em contis cap follia,
ni em parlis de ciutat ni entonis cap cançó.
Callem, ja ha obert el bosc la classe de poesia:
Comença la lliçó.


(Fragment)


Apel·les Mestres

Liliana : el món fantàstic d'Apel·les Mestres, 2005

Sense alè

Només puc dir que vinc d'Andròmeda. Quan escric,

no penso: sento i escric; el raonament va implícit

en el sentiment i és anterior a l'escriptura. Dono per

fet que l'escriptura em pertany, però no el raonament.

Puc dir que estic esborronada per tot el que es pot

arribar a cremar en un bosc o en un text.

Fragment.

Josefa Contijoch. Sense alè. 1984

(natura a l'horta)

La pressa dels tàvecs
aflama el palpís de les magranes.
Ara la veu de l'alabatre,
ara la veu dels maxil·lars ganuts,
trasmuden de desig la por
d'un tros de mà o d'un tros de grana
massa dolç.

Marc Romera. La pau del cranc, 2002

Oms de Can Zam

Recordo dies d'estiu,
estimada companya:
som a l'ombra dels oms
jugant a la petanca.

Entre botxa i bolig
m'expliques, a la tarda,
secrets de com tractar
malalties de plantes.

Sota l'ombra dels oms
l'estiu s'escampa en tardes
de passeig i descans
sense allunyar-nos gaire.

Com una ombra d'un om
allarguem una calma
del nostre temps precís
de l'estiu i dels arbres.

Damunt capçades d'oms
la posta estén les flames
i, lluny, Venus daurat,
fanalet del capvespre,
marca el punt de tornar
tranquil·lament a casa.

Aquells moments segurs
on no cal l'esperança,
ja que tot sembla igual,
sembla que res s'acaba,
sembla que tot comença,
sembla que el temps s'allarga,
sembla tot infinit
l l'ombra dels oms guarda
companyia d'estiu
sense dol ni enyorança.



Josep Ramon Aragó. Temps de ciutat i arbres. 2008

El cel que es mou

-Mare, tu el veus, el perfum? -li demanava.
-El perfum se sent -m'explicava ella.
-I qui el porta?
-L'aire, el vent.
Un altre misteri era que cada planteta tenia
el seu perfum particular, diferent dels altres.
Al racó, sota la finestra, hi havia alfàbrega,
amb la seva flaire inconfusible, intensa.
La mare en collia per preparar salses i guisats,
juntament amb les fulles de sàlvia i de romaní.

Les fulles de color gris verdós de la sàlvia
tenien la superfície aspra i un perfum estrany;
la mare m'havia ensenyat que es feien servir
per rentar-se les dents i m'havia mostrat com
es feia:  de dins a fora, amunt i avall. Cada
dia, la meva pasta de dents eren aquelles fulles,
que premia amb els dits contra les dents
i em deixaven una sensació de netedat.


(Fragment)


Mario Lodi. El cel que es mou, 1998

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                         envejosa
                                     a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar
dirè el teu nom
                      i el cantarà l'alosa.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992

Bufador (*)

Quan la calor
ha fet difícil passar les hores
i fins i tot la migdiada
no t'ha portat la son,
esperes amb impaciència la marinada
que et recorda que no ets lluny de la mar.

Potser caldria anar buscant
un bufador en el lloc
on la memòria va gravar;
ja fa temps, les empremtes d'una lava
ja apagada.



(*) Bufador: Lloc on sol bufar el vent. Es tracta d'un forat,
esquerda per on surt un corrent d'aire.



Assumpció Forcada. Meteorologia. 2011

Un ase considera un globus terraqüi

Sapiguem, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!

S'estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d'altres amos verga en mà.

Ja és hora de saber-ho, això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l'estatge, de tots els estadants.

Amb asenades tanmateix
mai no ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.

Aleshores el nombre
farà la força de debò.


Pere Quart, dins,


Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la

mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.

Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra

el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres

mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de

sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens

habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.

Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.

Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen

esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,

amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena

blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.

Maite Salord, dins,

Versos per la llengua. 2014

Per als amics de "Mostra"

Contempleu a poc a poc,

en velles xilografies,

segles morts, cendrosos dies,

un allunyat món barroc

i senzill alhora, foc

secret, claror tancada:

s'alçaran a la callada,

tot de sobte, del caliu,

flames, llum, l'art sempre viu

molt al fons de la mirada.

Salvador Espriu.

Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

No he pogut endevinar mai...

No he pogut endevinar mai
quina estrella podria ser:
surt cap a la mitjanit,
sempre ran de l'aigua.

Poemes civils (1960), dins,

Aprendre amb Joan Brossa, 2003

Amb música de Mozart

I diré rosa,
i claror d'aigua pura,
i estels en somnis:
els violins ja canten
la frescor d'una dansa.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010