 |
Sé que no pertanyen
Ni al matí ni a la nit,
Les flors del meló.
Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992 |
 |
| L'època de Milton va ser molt conflictiva per a Anglaterra, i la superació de les seves dificultats va determinar el caràcter del país en els seus aspectes essencials. (Fragment de la introducció) Esteve Pujals, dins, John Milton. El paradís retrobat, 1994 |
A la Núria, amb qui
comparteixo el plaer d'estimar.
A les ales del capvespre
l'amor és un orfebre de llum.
El goig es fon amb l'ésser.
De tots els plaers, només l'esclat
dels sentiments damunt la pell
ens domina amb la força
de l'esglai immutable: nat
com el foc, el desig s'afua
cor endins; i la natura encesa
del seu joc ens allibera
l'esperit.
A fora, la nit
obre, clara i serena,
una via d'accés als astres.
I la lluna mai s'acaba.
|
 |
| Sota la noble expandida tendresa dels arbres de França, consirós vora el curs just i fidel dels seus rius, he volgut donà' a l'abundància del cor una antiga regla que l'acordés amb el pudor de la veu. Arribareu sense mi a la pàtria expectant, ... Carles Riba, dins, Solc: Literatura catalana amb textos comentats..., 1980 |
 |
Em feriren els estels
amb la més dolça ferida...
Posaven damunt dels brancs
la seva clara florida
mentre cantava la font
una suau melodia.
De la fredor de la nit
el teu braç em protegia.
No veia el teu rostre obscur
però els teus ulls els sentia
damunt dels meus ulls oberts
al misteri que ens havia
presos en l'encantament
d'aquella llangor divina...
Em feriren els estels
amb la més dolça ferida.
Amor, et creia tan lluny
i tan a prop que et tenia!...
Rosa Leveroni. Presència i record, 1952
|
 |
| Dormia freda la nit de tenebra embolcallada. Cap somni li feia llum, cap respir l'acompanyava... Poc a poc es despertà la veu d'una font de plata i cridava dolçament la claror de l'estelada; la sentia el rossinyol, ai amor!, canta que canta; la sentia el lligabosc, el seu perfum li donava; la bevien els estels i s'abrusaven en flames. També vaig sentir-la jo i dintre el cor se'm clavava; tots els somnis em prengué, rosava totes les albes, i va deixar-me llanguint por la seva veu llunyana... Dormia tèbia la nit i les roses esclataven. Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
| Volia l'estel, collia l'espina. Tast de paradís, sols regust de mirra. Si volia el foc, ai cendra mesquina! Cercava la llum, tenebra venia. L'amor he cridat, dolor responia. Ell s'ha fet senyor de la meva vida. Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
| Si em prenies un sospir un altre se'n seguiria; després vindria el tercer, després ja em descomptaria... No vull mai més que el dolor pugui fer-me companyia. Si em prenies un sospir potser ja t'estimaria!... Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
| Ai brisa de bon matí que has dormit a la muntanya, em portes en despertar tota la meva enyorança d'una campana clement, d'un riu que tot cantant passa; del cel blau, del cim nevat, d'aquella tranquil·la estança... Ai brisa de bon matí que has dormit a la muntanya i em portes l'enyorament d'un rostre i una mirada!... Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
| Si vas dar-me uns moments clars, ara en tinc la melangia. Si les boques van florir, ara hi creixen les espines. Si l'amor fou somrient, del dolor feia collita... Mes no em planyo dels estels, ni de la rosa marcida. No sospiro pel secret d'aquell doll de plata fina; ni m'espanta el camí sol que segueix la meva vida. De la joia d'uns instants la foscor s'amorosia. Si el dolor posà sa veu, la cançó n'era enriquida... Vas donar-me uns moments clars, m'has perfumat tots els dies. Pura font del meu jardí, com no estimar-te podria? Rosa Leveroni. Presència i record. 1952 |
 |
| Presonera d'uns instants ara faig la meva via entre records i perfums d'uns estels de plata fina, d'una cançó del torrent, d'un ametller que floria... Presonera d'uns instants, l'enyorança n'és tan viva, dolç amor que no va ser sinó el somni que es fonia!... Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
Vas donar tot el perfum,
oh rosa, al florir de l'alba.
El jardí restà embaumat,
tu fores un xic més blanca.
Agonitzes lentament
i cap brisa t'acompanya.
Vas donar tot el perfum
al dolç amor que passava.
Rosa Leveroni. Presència i record, 1952
|
 |
Em prengueres un amor,
jo de grat te l'ofrenava.
La joia d'aquells instants
l'absència l'ha feta amarga.
Em prengueres un amor,
no m'he n'has donat un altre.
La primavera somriu,
ni tan sols me l'he mirada.
La cançó del rossinyol
m'esgarria les paraules
que acompanyen el record
d'aquelles hores passades...
Em prengueres un amor,
m'has deixat enamorada.
Segueixes el teu camí
jo resto sense esperança.
Em prengueres un amor,
quina tristesa més ampla!
Rosa Leveroni. Presència i record, 1952
|
 |
| Es troben en la cançó el riu i la lluna clara. Festeja la neu del cim amb l'estel que l'acompanya. La plata dels olivars espera l'argent de l'alba. Ai amor, qui fos amb tu, bell amor, en l'hora calma! La verdor flonja dels prats es perfuma de rosada. Arriba pausadament el sospir de la campana. Un rossinyol encantat en els somnis em bressava. Ai amor, si em besessis, dolç amor, en l'hora blana! Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
 |
Rossinyol de Catalunya,
no us sabria dir res més.
Si algú creu que és poca cosa,
jo penso que és el més bell
dels títols que puc donar-vos,
que el rossinyol és el rei
de tots els ocells cantaires
i cap refila com ell.
(Fragment)
Agustí Bernaus. Poesies, 1993
|
