Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

08 de febrer 2015

Els nens voladors

La narrativa curta al segle XX / Jaume Figueras per Teresa Grau Ros a Flickr
Els nens voladors una fada geniüda i 
malcontenta atorga a la Roser de fer-ho
gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,
altres nens..., fins que la família ho converteix
en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!


(Fragment)



Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993


El Maravellós desembarc dels grecs a Empuries

Un paratge on s'atura el temps per Albert Torelló a Flickr
... la bondat de l'espectacle del mar
i la planúria fa bona la gent; la tramuntana
l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència
d'aquestes condicions de la terra i els homes
fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.

p. 84


Manuel Brunet, dins,

Jaume Guillamet. L'Empordà dels escriptors, 2009


Versos esmaperduts

Danmark O, Fohn Fjord, Renodde.70°N/26°W per Rita Willaert a Flickr
...
Com la tinta bullent
o la febre dels mots
que perleja en el front
del poeta. Les perles
de sal i d'aigua són
els seus versos trobats

(Fragment)
Daniel Silva. Primera persona singular, 1998

El nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

                          Paul Eluard



Vindrà un dia, potser, que les paraules
s'ensorraran, inútils, com un castell de cartes.
Direm això, i no voldrem dir allò altre.
No direm res,
i el sol pentinarà les aures.

Cada cosa al seu lloc, dos i dos faran quatre.
L'alosa de matí, rossinyols a la tarda,
i una brúixola esvelta senyalant nords intactes.

Farem uns bells poemes
del tot respectuosos amb la santa gramàtica.
Proclamarem el goig
de confegir estructures molt ben estructurades.
(Serà un poc ensopit, si voleu, però vaja!)

Subjecte, verb i complement: tot qualla.
Un arbre sota el vent no és més que un arbre.
Ah, ¡què farem, companys, quan ens eixuguin
-si és que mai ens l'eixuguen-
definitivament la mala bava?

(Aleshores, però, escriurem el nom)



Josep M. Llompart. Obra poètica. 1983

Jo

White-throated Swallow, Hirundo albigularis at Marievale Nature Reserve, Gauteng, South Africa per Derek Keats a Flickr
Veient-me en un mirall emmirallat,
a aquest li he preguntat:
Aquest que veig aquí, sóc jo?
-No- m'ha contestat -. No, no!
Tu, ets aquell poeta somniador,
pioner profeta d'un esdevenir alat;
que cerques il·lusionat
una nova i lògica versió
d'un món que no has trobat...!



Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995

Pedra

Living Stones per Andesine a Flickr
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

06 de febrer 2015

Llinda

Ermita de Santa Fe del Montseny (Fogars de Montclús)
Que em doni forma
la veu! Jo sóc l'esclava
de la paraula.

Carles Torner. Viure després, 1998

Colliràs la rosa

M'han sobtat una i altra vegada
el vendaval rondant els meus murs
o el ventijol i la fresca brisa
amanyagant l'herba dels marjals.
He sentit la maltempsada dura
abatent-se al pas dels meus instants 
o l'auroral i clara naixença
d'una inèdita felicitat.

Com són indefinibles vent o aura
i dissort o ventura clement,
així ho són els minuts i els dies
d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.
Concepte i símbol, la consciència
el capta en la devastada carn,
en l'enyor de les hores esplèndides,
en l'extrema fuita del plaer.

Colliràs la rosa ans no s'esfulli
i mentre l'aire al parat matí
magnifica el seu perfum escàpol
i el moment present en plenitud.



Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995

31 de gener 2015

Cuba, una mirada

Blue Ceiling Capitol Building Havanna Cuba per Les Haines a Flickr
    I
I les algues del mar, grans arbres coronats
lentament s'estremeixen
devers les illes llunyanes on tot vent calla
dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.
Són les illes del Ponent,
Són les barroques esglésies d'Amèrica,
són els arbres forts amb deu mil arrels
del mortal Orènoc,
són els deu milions de mons
on els infants perduts criden i criden i criden...


(Fragment)


Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990), 1990

Elogi de l'escriba

De la boca dels savis que van predir el futur
no en va sortir mai res que no es complís.
I t'adones que allò que avui és un proverbi
no és més que un pensament escrit en els seus llibres.



Fragment


Poesia antiga d'Egipte:
escriptura, mort, amor i veritat



Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 97

Delta de l'Ebre, abril de 1979

                                                (A Marina)

No puc sinó triar els colors més clars,
pintar els ocells més blancs, davant la mar
en calma, i un fasser. Lligar-ho bla
i veure com les canyes llepolegen
llavors d'abril, llampecs mollencs, quimeres.
En solitud, feliços déus invictes,
no sabem com el temps ens ha desat
el temps, i, al fosc, una queixa secreta.

Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981

30 de gener 2015

El molí

Ei, molí, gira, gira
al fons de la vall verda,
llança el teu cant profund
cap a la lluna nimbada d'argent.

Ets una caseta tremolosa
amb els murs enfarinats, on
semblen plorar esglaiades
nimfes vestides de lli.

Dins teu, despert, el moliner
sempre et vigila, molt blanc,
i segons calgui, lent o ràpid,
dona corda al teu cor bategant.

Ei, molí, tempesta presonera
entre els arbres. Mol, mol,
beu escuma, plou farina:
plou abundància del teu pit de pedra.

Atura el rierol en el seu curs
prenent-li la crinera abundosa.
Tornada cant, la impetuosa cascada
fes que es precipiti en l'abisme.

Carros, carros innombrables
pel vial blanc del molí
et porten la molinada.
Ei, molí, gira, gira.

Que el blat esdevingui farina
en el ventre de les atrafegades moles,
on preses de febre infinita
grinyolen i giren.

Que els grans esdevinguin pols
sota les moles abraçades,
sota les roques que es roseguen
que el blat sigui flor de farina.

Fes que s'omplin els sacs
en fileres, i tornin a dreçar-se,
i els carros, havent-hi deixat l'or,
sondrollant, se'n tornin plens de claror.




Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

presagi

avui les gavines volen altes
terra endins.
potser sobre la mar es congrien
el vent i la flama.

avui les gavines busquen
camins d'aigua
terra endins.




Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

Vius

Pavelló de la Puríssima (Sant Pau Recinte Modernista) per Teresa Grau Ros
Vius
en l'empenta i el sentit pràctic
de la Montse.

Vius
en la papallona dibuixada pel Marc.

Vius
en el no-parar dedicat i delicat
de l'Adele.

Vius
en les moltes hores
que en Josep Àngel construeix màgicament
per editar el Celobert.

Vius
en la lluita per la vida
de tot el grup de suport.

Vius
en tot allò que havíem compartit,
en tot allò que, d'una manera o altra,
compartim i compartirem.

(Fragment)

Joan Trujols i Albet. Imma, 1999

25 de gener 2015

El Danubi blau

Iron Gates 06 per Michael Clarke Stuff a Flickr
...Els ulls blaus, ¿ho veuen tot blau? 
¿I els ulls verds, tot verd? ¿I els negres,
tot negre? Però els nostres ulls canvien
de color a cada instant i arribem a
fer-nos la il·lusió que les coses són
canviants. Només els ulls blaus tenen
aquesta propietat de permanència.
Res no altera la visió blava de les 
coses. I la barca del pensament, igual
que la dels rems, navega sobre el blau.


(Fragment)

Teoria dels colors


Josep Palau i Fabre. Poesia, teatre i contes, 2005


18 de gener 2015

Fum descriptiu

Fulles d'hivern a Sant Pau Recinte Modernista (Barcelona) per Teresa Grau Ros
La fulla és color de teulat,
la xemeneia fuma,
és el seu treball.
Però el seu fum no és el fum
de cada instant,
ni blau, ni gris, ni alegre ni trist.
És un fum descriptiu;
tots els meus sentits es desperten.
Fum,
tinc ganes de pujar com tu,
sense saber per què puges.



Jep Gouzy. Poesia oberta : 1950-1990, 1990

I el vent deixava

I el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics
                                  quan surt el sol





Joan Salvat-Papasseit. Poesies completes. 1994

Esbós biogràfic: Tomàs Garcés

Il·lustracions: Perico Pastor
Introducció: Joan Fuster

11 de gener 2015

Quin blau adust

Winter tree per Rachel Kramer a Flickr
Quin blau adust, i quin repòs tan greu,
ara que el sol va i torna
i els núvols clapen fosques les muntanyes!
No hi valen filagarses de les boirines lleus.
Cada arbre sap què vol, i no l'enganyes,
i vol el sol -tan alt!- estès per tot arreu,
i ésser en el bosc un més i enmig de tots, per torna
verd en el verd tocat de blau fins les entranyes.

                                 Puig d'Olena, 14 gener 1969




Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

05 de gener 2015

El llamp màgic

Poca gent sap que els llibres de les biblioteques
tenen dues vides. Mentre els tenim oberts, lletres
i dibuixos s'estan quiets perquè els puguem llegir.
Els agrada lluir macos i clenxinats. Però quan les
portes de la biblioteca es tanquen, les paraules
xerren, riuen i canten, i els dibuixos juguen i fan
gimnàstica.


(Fragment)

Anna Manso. El llamp màgic. 2014

Sonet XV

Avui estic contenta i no sabria
el perquè d'aquest goig que em fa cantar;
potser el mateix que em dona l'alegria
m'ha de dur la tristesa de demà.

És absurd ser feliç quan es congria
incert aquell destí que volem clar
i també d'enfonsar-se en l'apatia
quan hi ha tant per a veure i estimar.

Tal vegada només cal dir bon dia
al nou matí que ens ve a llepar la mà
i acceptar tot allò que ens donaria

i oblidar tot allò que ens vol negar;
que és el fet de sentir-se viu i lliure
el caliu que ens ensenya de somriure.



Carme Guasch. Poesia completa. 2005

03 de gener 2015

Sentir

Sentir el verd perfum d'un hivern calm,
les flors del gel emblanquinant els cims,
la transparent certesa del mar prop.
Sentir...
l'eco llunyà de les lloses antigues,
el fred silenci perfecte del marbre,
el que fou i no és, la joia absent.
Sentir...
el lleu batec de l'ombra que gotinya,
el tot en el no-res, un vol d'ocell,
la vida que roman i que no es vida.
Sentir...

Sentir la mort que ha mort i és ara temps,
el viu psalm solitari del sentir.

                                                    Antologia
                                                    Gregal Llibres, 1987



Josep Piera
Beniopa, 1947



Edició: Lluïsa Julià i Teresa Pascual



02 de gener 2015

quan som a quatre ulls

Eyes de Louise Bourgeois (1997) The Selvaag Collection (Oslo) per Teresa Grau Ros
quan som a quatre ulls
jo et veig els ulls
i consulte l'hora en cadascun dels dos rellotges minúsculs de sorra ingràvida
que hi ha girant sobre si mateixos just al mig de cadascun dels teus globus
oculars
i tu em veus els ulls
i em fas l'ull viu
i em veus i em beus l'enteniment


Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma. 2011

Elogi d'un poeta

Tu has fet mullades d'alba i de blancura,
      tanta olivera resplendir,
tan amorosa és ta paraula i pura,
      en la remor del corn marí,
      que si algun dia entres a casa,
      hi partirem l'aigua i la sal,
un oriol estès damunt la brasa,
      l'oliva guana i la verdal,
el delicat tresor que el branc esmerça,
l'aroma de la fruita més diversa,
per alabar el color de ta conversa.



Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició: Christian Camps
Pròleg: Àlex Susanna

La conversa

La conversa amb l'amic és franca,
no va orientada a cap finalitat a priori;
és l'intercanvi de paraules i de pensaments
pel mateix gust de fer-ho, sense cercar
res a canvi. En conversar amb ell,
no cerquem cap altre fi que la mateixa
conversa, que l'escolta dels seus
pensaments i de les seves vivències.
És un fi en si mateix.



Fragment


Francesc Torralba. L'amistat. 2008

31 de desembre 2014

Fa molt fred

¿On és? Fa molt fred.
Diríeu que glaça.
Una dona passa
per un caminet.

Una recolzada
l'engoleix, enllà.
Potser la ratxada
del cerç la tombà.

La neu ja no es fon,
la penya es fa musca,
i l'última busca
no corre pel món.

En el rec contort
és tota aturada
l'aigua envidriada
com un ull de mort.

Els camps són transits.
Diu l'arbre en la via:
-Mireu ma agonia-,
I eixampla sos dits.


Josep Carner. Poesia. 1992

Nadal

Oasi d'alegria
en temps de mal oratge,
el meu Nadal d'infant.

Cada any sento que em burxa
amb amor i tendresa
sota aquest cel convuls.

Quimera d'un sol dia,
clam confós en silenci,
somni sense final.

                             (1981)



Francesc Vallverdú. Temps sense treva. 2009

30 de desembre 2014

29 de desembre 2014

Desembre pairal

De cada casa al cim s'aixeca una encantada
columna; el sol somriu i no gosa esclatar;
al cel s'empereseix dolcíssima ramada
i vent i fred s'ajeuen del món en el llindar.

Ni es mou, mentre s'encenen els fruits de l'arboçar,
el pi, tothora jove, que empara la collada;
als morres de la mula i el bou lluu la rosada
i el bell encens que en brolla no se'n voldria anar.

Un àngel posa avui, visible sota el vel,
una mica de tast d'infantesa i de cel
al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.

Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;
de sota els arbres puja, brandant, boira suau:
es mesclen els alens del cel i de la terra.



Josep Carner. Poesia. 1992

Maria Àngels Anglada

L'autora sempre volia assolir una síntesi major.
Una síntesi  major entre la cara fosca i lluminosa
de la vida humana; entre el passat i el present;
entre entorns naturals, rurals i urbans; entre
paisatges distants; entre elements lírics, 
dramàtics i èpics; entre la vida i l'art...



Fragment del pròleg.



Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams, dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

26 de desembre 2014

A molts llocs d'aquest món

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?


Agustí Bartra, dins,