I dius que és verda, l'esperança?

Finalment podré discernir la metàfora de la
      realitat.
La noia verd-oliva amb èczemes purpurins està
      sortint del cau.
El sol i l'aire sa em curen la malaltia
i la bruixa de les flors sempre és aquí, amb les
      mans dolces.
Ja no trauré més flors ni granotes per la boca, ara
      he cridat,
i la Paraula em tornarà a la vida.


Sara Silvestre. El cicle de Qamar, 1999

Infància

                                            Per a la meva mare


Mirant des del silenci vaig aprendre de tu
el miracle dels geranis riallers,
l'oculta seducció de les falgueres,
l'alegria dels boixacs i la florida,
dolça i tenaç de roses que plantaves
en l'ampit escàs de la nostra finestra.

Jo t'ho celebrava des de dintre,
no pas dintre de casa, sinó de més endins.
Les plantes vivien per les teves mans
que transmetien l'instint de sobreviure
i crèixer en la bellesa, ni que fos
per a un escenari tan modest
com el fràgil i petit balcó de casa.

T'agraeixo que m'hagis ensenyat
allò que no s'aprèn ni als llibres ni a l'escola.
Ara tinc un jardí que no sé habitar,
i per això em sé mala deixebla.
Però, en canvi, crec en aquell instint
tenaç de sobreviure i de transmetre
que em penetrà ben bé des dels orígens.
Viuràs sempre al jardí, en nosaltres quatre,
i jo, potser, en gris paper de versos.



Vinyet Panyella, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Les valls d'Àneu

Enllà lluny,
                   enllà al nord

hi ha un silenci verd
que canta entre muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en fan casa i recer;
pregària.

                    Enllà lluny,
enllà al nord.

I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
                         i alba.



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

Distància

Mira
la meva lluna
               mora
de puntes
arromangades.
Dibuixa
un calendari
de records
escrit
       amb signes
de te verd
i sorra daurada.
Mira
la meva lluna
               mora
de terres
llunyanes.
Ara
perfila
una ciutat
on els records
conviuen
sota un cel
     amb necessitat
            d'entesa.


Lola Casas. Verd. 2008 
Il.: Agustín Comotto

Hivern

Quin temps tan fosc i galdós!
Ara surto de l'escola...
         i el sol ja ha tocat el dos!

El dia se'm fa molt curt,
la tarda llarga i pesada.
Vull poder tornar a la plaça
a jugar fins la vesprada.

Trec el nas per la finestra
i veig el carrer desert.
Tothom està dins de casa,
on vols anar amb aquest fred?

Però el temps amb pressa corre
i marxarà el fred tan viu.
Tornarà la primavera...
         i ben aviat serà estiu!



Lola Casas. Poemes i cançons de les quatre estacions, 2003
Il.: Linhart
Comp.: Àngel Valverde

Mirall

 Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
 s'emprova núvols.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996.

M'acosto

M'acosto la curculla a l'orella i escolto les onades
perdudes.
      Recordo, un cop més, la lliçó primordial.


  Buidat de tot,
el vell cargol de mar
  s'omple de veus.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

La pintura del cartell d'aquests Jocs Florals de Barcelona (1996),
va ser obra de Leticia Feduchi.

Poesia i paraula

Fa temps, l'amiga i poeta Teresa Pascual em va fer notar
que alguns dels meus llibres s'inicien amb un poema on
es tracta d'un viatge. Si bé al principi em vaig sorprendre,
en pensar-hi, em va semblar natural. Què és la poesia sinó
un viatge a través de, dins, sobre les paraules. Maria-Mercè
Marçal va assenyalar que la paraula grega corresponent a
"trasllat" és, precisament, "metàfora". M'agrada pensar que
en el meu cas aquest sentit és una premonició. Perquè la
meua vida està marcada pels viatges, viatges per l'espai i
viatges per les llengües, més exactament, per les tres
llengües en què puc comunicar-me: el francès, el castellà
i el català.



Anna Montero, dins,

Reduccions: revista de poesia. [s.l.] : Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, 2012 0214-8846 2012:

Núm.: 100 Monogràfic sobre llengua i poesia, p. 289

Tu vas lluitar

...I tu que saps
El que costa tornar a començar
Quan no queda esperança ni fe
Vas cridar-li a la vida
T'estimo!

Si creus en la vida
Creus en l'impossible
Guanyes mil batalles
Quan ho has perdut tot i
Si creus en els somnis
Cures les ferides
Tot allò increïble ho aconseguiràs


(Fragment)


Gemma Humet. El disc de la Marató TV3. 2015

Somriu

SOMRIU la vesprada
quan somrius i em mires
i em dius les paraules
que em diuen l'amor.

S'encén la pell blava
de la nit de brises,
volcans i maragdes
si abrace el teu cos.


Versos per a Anna



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

La poesia de les trobairitz

... ni que tampoc no hi ha hagut cap instant,
bell dolç amic, que veure-us no volgués;
que mai d'amar-vos no m'he penedit,
ni s'ha escaigut, quan partíeu irat,
que amb joia fos, si no havíeu tornat.

Tibors, p. 70



N'Elias Cairel, fingidor
prou sou, segons el meu parer,
com qui diu que s'ha de doler
de ço que no li fa dolor.

Isabela, p. 71



Les trobairitz : poetes occitanes del segle XII, 1983
Tr.: Alfred Badia
Estudi introductori: Magda Bogin

Amor

Necessitem la llum d'una mirada
que ens faci entendre el món.
Necessitem l'escalf d'una besada
que ens assereni el front.

Tots som humans,
meitat carnals i àngels,
meitat pau i terror.
Tots som infants
i tots, rebels o dòcils,
necessitem amor.



Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2013

Estudi introductori de Carme Arenas.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                                                         Llibre Quart, 1939




Màrius Torres, dins,

Tres poetes simbolistes. 1986

A cura de Dolors Sistac i Josep Borrell

Futur

                 (homenatge a Brossa)

ABCDari
ABCDara
ABCDemà
ABCDahir
             Has vist, mare?
             Ara, ja sé llegir!


Lola Casas. Retalls poètics, 2001 ; il. Gustavo Roldán

Amb lleu murmuri

Amb lleu murmuri
el brollador salmeja
el goig de viure.



Joana Raspall. Batec de paraules. 2013

El canyar

El canyar posa
als llavis de l'oratge
ses deu mil flautes.



Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

Silenciosos

Silenciosos,
els rossinyols saluden
la llum de l'alba.


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

Però

Però
aquesta
no és la veritat
n'és una altra
la veritable
que ve.


Montserrat Rodés. D'incerteses certeses, 2013

Res

Cap cosa.
Partir de zero.
   Inici de l'esperança.



Lola Casas. Poemes petits, 2006 ; Il. Gustavo Roldán

A Miquel Martí i Pol

Company
que la vida observes
amb mirada encesa
dins d'un cos malalt.

Poeta
de paraula plena,
de la llum, de l'aire
i d'ocells volant.

Amic
de la nostra terra,
de l'amor que resta
en un món canviant.



Lola Casas. Retalls poètics, 2001 ; Il. Gustavo Roldán

Moixernons

La cassola
ja és a punt!
L'heu omplert
amb mil aromes
de bon gust
       i de perfum.




Lola Casas. Poemes petits. 2006 

Il·lustracions: Gustavo Roldán

Soroll

¿Has vist,
Berta,
com voleien
         les fulles?
El vent
de tardor
els dóna
           ales
i les allunya.
Però
        nosaltres
juguem
a atrapar-les
  i fan cre-crec
sota les sabates.
Quin joc més divertit!
Sembla que caminem
    sobre un llit
             de galetes torrades!


Lola Casas. Verd, 2008 Il. Agustín Comotto

Tot just encesa l'alba

A l'alba, el pare baixa de la nit;
roden ombres desfetes a l'escala.
Ve l'avi tot d'alcova entenebrit
i alena, el jorn, als vidres de la sala.

La germana fa olor del pa que llesca,
amb la cara rentada de fa poc,
groga de l'alba trèmula i del foc
que encén joiós les seves nines d'esca.

Ja som de cara al jorn ressuscitat
i encar presos del somni. A les palpentes
ens recerquem. Pel fred enrajolat
arrosseguem les nostres passes lentes.

Als dalts del mas se sent batre una porta,
mes, delerosos, esperem en va;
hi ha un silenci a l'escala i al replà:
no baixa, no, la nostra mare morta.

Creix, a pleret, el jorn. Seguts a taula
sentim el pes de l'esperit despert.
L'aire s'irisa al finestral obert.
Ja retorna a les coses la paraula.

                                     Rosada i celística, 1949



Jaume Agelet, dins,
Tres poetes simbolistes, 1986

Tu al meu jardí

Quan has entrat, avui, al meu jardí,
quin baticor la passionera!
Quina alegria el llessamí!
Les roses de vellut de la panera
no se'n sabien avenir.
Han refilat tots els ocells
i t'han sortit a rebre les hortènsies,
t'han fet fogueres els clavells,
i la palmera reverències.
Jo t'esperava vora l'estanyol,
cor-encisat de veure't viure.
Tu em preguntaves: De qui portes dol?
-De tu.
           -De mi?
                          I hem esclafit a riure.


                                Flautes al vent, 1949

Josep Estadella, dins,

Tres poetes simbolistes. 1986

Meditacions divines i morals, 22

La falta tant de prudència com de pietat
ha portat els homes a grans contratemps,
però aquell que es troba ben guarnit 
de totes dues rara vegada cau en paranys.



Anne Bradstreet. Poemes i meditacions..., 2007

Estat de xoc

                                                              Divendres,
                                                                           faves tendres.


Rebla la cassola l'últim pèsol que hi caigué,
sense donar explicacions de què es cou allà dins.
Altres pèsols arrenquen encesos
i escupen llengots contra el forà nouvingut.
És l'últim pèsol!
-crida la multitud a l'uníson per fer enrogir el forà-.
El cuiner apaga la cassola
i els pèsols fan un sospir d'alleujament.
La cassola torna a una falsa quietud.




Anna Ballbona. Conill de gàbia. 2012

Les nits de reis

Esperàvem els Reis amb els fanals
encesos d'una efímera innocència.
Cuques de llum al bell mig de l'hivern
que l'emoció infantil tornava càlid:
carruatges, carroses i els colors
dels patges en la nit il·luminada,
caramels, serpentines i confits
amagats ben al fons de les butxaques
per a un convit de màgia i somnis clars.
Un breu sopar i anar a dormir ben d'hora,
aquest era el tribut i la consigna,
i aigua per als camells assedegats.
A l'endemà tot eren ulls sorpresos
i el soroll del paper que s'estripava
entre uns dits nerviosos i menuts.
Era feliç, ho sé, les nits de Reis
vivint en la felicitat dels pares,
el dia que em prohibien fer-me gran
i em somreien contents, com un miracle.



Israel Clarà. El príncep mudat, 2010
Pr.: Vicenç Llorca

Homenatge a Camille Claudel

                            A Àfrica Ramírez


El cos no és el mur.
El mur és la carícia
que esborra la carn
que toca i la fa àngel,
corona o gesmil podrint-se en el silenci.

El mur és el silenci.
És llarg com el silenci.
És alt com el silenci.

¿Qui vol ser àngel?
¿Qui gesmil? ¿Qui corona?

Jo no soc jo.
Soc un exèrcit
de veus que escalen.
Jo soc un llamp.
Soc una escletxa.



Marc Granell. Poesia reunida, 1976-1999. 2000

Un món de poesia

L'App educativa de Joana Raspall.

Sonet reversible*

Tempesta devastada, ullal joiós,
unglada llum i gran ramell del cel,
bon port celest i bocaplena rel,
paller del cant i coronell fruitós;

bull astral, cercle ardent, llevant festós,
mar i fogata, plenitud, model,
arbre i lleó, rellotge clar i fidel,
bastida essència, escut, fat brillós.

Feixa i nassum, bastó, senyal i ocell
dónes, gran Sol, essent camí del guany:
real rael de tu arreu brotant,

travesses, Sol gran, arborat ramell,
temporal de tempesta millorant.
Encén tal Prometeu un tal afany.


*El podeu llegir del dret i del revés.


Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996