A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment entre les pàgines 8 i 11


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell

Tardor

Sol de tardor que comences

a esgrogueir tants jardins,

que endolceixes fulla a fulla

tots els recers i els camins,

que omples de melangia

els passadissos del cor

i que duus a cada cosa

tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,

sol de tardor complaent,

ves mirant sense recança

els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles

que cansades del seu vol,

amb un esclat incendies

i es perden en fumerol.

Narcís Comadira, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

Lectura

En uns versos xinesos

de fa mil anys el vent

espolsa canyes altes,

els núvols de ponent

enfosqueixen la tarda.

Barreja de presents,

nit i llum abraçades:

els fulls cauen pesants

a la copa i s'escampen

com el vi per les mans,

repetint la proclama

que la posta és germana

de l'alfabet de l'alba.

Jaume Subirana, dins,

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Pestanyes

Amb suavitat,

         amunt i avall,

cada ull

         mou un ventall.

Lola Casas. De cap a peus : poemes del cos humà. 2014

Il·lustracions: Gustavo Roldán

Sentors de natura

                                           Cercant estols de romaní,

                                           la mà se'm feia ala ardida

                                           volant pels boscos de la vida.

                                                        Josep Colet i Giralt

El romaní m'aroma l'esperança

florint-me brots de blau i la promesa

d'una callada i viva confiança

per tot un món de llum i verdor estesa.

Flaires de bosc, com ànima escampant-se,

fina sentor, perfum de saviesa

oberta a jorns de brises, per on dansa

la pau que neix de la naturalesa.

El bell entorn ofert m'omple el cistell

del pensament, talment màgic miracle

que em fa volar pel prat de l'horitzó.

En el meu cor, que ja se sent ocell,

la vida visc amb l'íntim espectacle

de la Natura feta llum i olor.

Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt

La família

Gendre i nora,
sogre i sogra,
pare i mare,
tia i oncle.
El nebot i la neboda,
el cunyat i la cunyada.
Néts i nétes
d'avi i d'àvia.
Els cosins de cada banda
i potser alguna besàvia.
Ai, que és llarga, la família!
Ai, que n'és, de complicada!



Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

Tan petita i ja saps...

Tan petita i ja saps com és d'alta

la paret que no es deixa saltar!

I jo voldria prou fer-te esqueneta.

Qui és que m'omple les mans de maons?

Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?

Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?

-Tu, lladre de la teva llibertat?

Tan petita i ja saps com és d'alta

la paret que no et deixo saltar!

Maria-Mercè Marçal. Tan petita i ja saps... 2014

Il·lustracions: Marta Altés

Tria i presentació: Jaume Subirana

Insufla'm llum

Insufla'm llum.
Irriga'm
els pulmons
de claror
i exhuma'm
de la foscor.
Profana'm
les tenebres
i dibuixa
paisatges diürns
dins meu.
Inventa't
aurores boreals
al meu firmament
desllustrat.
Inverteix
la trajectòria
dels meus
crepuscles
i, si cal,
bolca'm
les nits.



Òscar Palazón, dins,

Poetari, núm. 4 (desembre 2013). p. 72

Pi

Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.

Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.

Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.





Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

Quan una persona

Quan una persona es coneix, es comprèn,
se sap gestionar i s'estima, està en disposició
de mirar l'altre, de veure'l, de comprendre'l
i de sentir-lo, i de construir la capacitat 
d'entesa d'una manera justa i equitativa,
integrada en uns valors reals, pensats i 
sentits.



Anna Carpena

De: Creixement emocional a l'aula. p. 70



Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013

Només puc alegrar-me'n

Que no facis del capvespre el teu repòs

ni de la nit la teva existència.

Que no et miris en espills de silenci

ni amiguis amb vetustes solituds.

Que t'allunyis del vent enclotat

en herbosos torrentols i de pròdigs

aiguamolls en facis clam i encert.

Només puc alegrar-me'n.

En imatges de mar oberta, tu fresqueges.

Sola, i amb traç segur, al teu coratge

vespregen naus i alcoves.

A Meritxell Fiter, qui de l'amistat en fa motiu de vida.

Joan Fortuny. El gest de l'alba. 1992

Un matí de pluja

Una dona jove en cadira de rodes,
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes. 2017

Traducció: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

Quan el sol mor

                            II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,

Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60

La ravenissa

Aquesta olor de mel que fan els camps,

aquesta olor suau i fonedissa,

vol dir, no que treballin els eixams,

sinó que ja floreix la ravenissa.

Sabeu?... la ravenissa: aquella flor

que ve darrera el xàfec, quan la trompa

dels vents saluda la tardor,

i el gras setembre ha desplegat sa pompa.

La ravenissa!  - Aquella flor que escau

a l'erm eixut i al senderó de cabres:

que tan bé lliga amb la tendror del blau

i amb l'agonia displicent dels arbres.

Trinitat Catasús

Les flors, 1988

Selecció: Eulàlia Valeri

Il.: Nenen Ruiz

Jo també havia observat que

Jo també havia observat que, per bé que tenien 
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia 
d'una de les frases semblava més llarga. Tres 
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes. 
Allà hi havia un indicador que en cada llengua 
el temps podia, a la vegada, allargar-se o 
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.



La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007


Nicole Brossard. I de sobte sóc aquí a punt de refer el món. 2017

Traducció: Antoni Clapés

Llavis

Fan somriures i petons,
         cada dia, a pilons!




Lola Casas. De cap a peus: poemes del cos humà. 2014

Il·lustracions: Gustavo Roldán

Davant

Davant: la nit i tota una ciutat
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.




Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Il·lustracions: Eulàlia Sariola

Amb el somriure

Amb el somriure
de dolces violetes
el bosc ens crida.

             *

             Majestuosa,
             l'arrogància dels cignes
             ens interroga.

                         *

                        Si fos, la rosa,
                        tal com tu i jo volguéssim,
                        no fóra ella.




Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa
Il.: Lluïsa Cauhé

Tardor

Jocs de colors queden darrere l'ombra.
Donen entrada a altres cançons que, amb gaudi,
venen a dir-nos que seran la nova
                   llum del conviure.

Dansen les fulles com rogenques notes;
sons de l'autumne, endormiscats encara,
obren els ulls a dins els jorns fredosos
                   plens de recances !



Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt
Introducció: Montserrat Gibert i Llopart

16

Vaig venir al món amb tres giroscopis
de sèrie.
Un al cap, l'altre al cor i l'altre al sexe.
El primer fixava el destí,
el segon traçava el rumb,
el tercer triava els ports.

Era evident que hi hauria
problemes de coordinació.


Estació de sortida


Josep Anton Soldevila. El mur de Plank, 2013

Soliloqui d'un desconcertat

Nosaltres som els uns, i els altres són els altres.
Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han
sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera
que et deixin tranquil! Si només fossin diferents,
encara es podria aguantar. Però no, s'imaginen que
són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants,
i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen
en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos.
El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i
no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de
dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic,
o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El
mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per
ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim.
Si poguessin ens matarien.
    D'altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense
els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem.
Tota la nostra energia l'esmercem en els altres, tot el dia
i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin
insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens
n'alegraríem , si se n'anessin a algun lloc on no els 
haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns
altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot
tornaria a començar des del principi, hauríem d'estudiar
els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor:
començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors
naturalment uns de nosaltres serien els altres i s'hauria
acabat per sempre més el nostre nosaltres.



Hans Magnus Enzensberger

Traducció: Ramon Farrés


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

A C...

Quan llegiràs, amoret meu,
aquesta breu
missiva
presa de l'esma dormiré
(si res, potser,
me'n priva)
de que em reposes al costat
ben acotxat.

Demà...
ales al cor per renovar
l'espera:
i una esperança bellament lleial
que tot ho val.

                                      C.
                                
                                      13.IV.1942


Suplement. Vuit poemes inèdits, p. 303


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2012

Aprenentatge

                               Rossinyol, petit glossador
                                                                    Seferis


Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.

Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams

Talismans

                                 The world that I regard is my self.
                                                                         T.  Browne


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i 
       quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
       ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
       resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada  i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
       d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
       gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
       No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
       meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
       l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
       parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
       permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
       que potser es conserva en alguna memòria que
       ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
       no podem prescindir  quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
       deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris  en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
       enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
       Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
       la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
       Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
       sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
       feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
       reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
       berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
       persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
       la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que   
       en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
       home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
       ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
       poguera dir-se.




Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

Calaegos

                                    El bé és la conformitat amb la natura.


On abeuren les egos desbocades,
on corren les llebres i sangren els cans.
Aquí on canten les serps i només s'endinsen les fures.
On finalitzen les obres del mar,
on finalitzen les obres de l'amor
i natura n'és ben conforme...



Guillem Soler. Calaegos, 1991
Pr.: Blai Bonet

Desdibuixada

Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.

            *

Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.

            *

Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.



VI - Identitat. Lluita




Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004

Introducció: Feliu Formosa

Rescat de vida

        Podries ajudar-me, pensament...
                        Esther Martínez-Pastor


Quan són les tardes escapçades
per l'hora fosca i ploren degotalls
de fulles seques,
vull trepitjar la pluja que m'empeny
el pensament, per evocar
tots els murmuris del silenci.
Tots jauen dintre aquest bressol
del vell diàleg
que ens han robat la veu i l'artifici
del nou progrés.
Embriagats per tants d'avenços,
l'orgull és flama
que fa bullir ments indefenses.
Però una mà furtiva
d'anhels interiors vol engendrar,
dintre dels ulls,
l'art de les postes de tardor.
I aquell calfred de trepitjar les fulles
potser farà cantar la muda llar.
I tal vegada ens torni els mots
que vàrem perdre
i rescatem mortes paraules
encara vives sota el pensament!




Carme Raichs. Mosaic poètic, 2003

Pr.: Josep Colet i Giralt
Intr.: Montserrat Gibert i Llompart

Base sisena

Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior.

Maria-Lourdes Soler i Marcet. Les bases : pinacoteca poètica..., 1992

Pr.: Josep M. Ainaud de Lasarte

Dins la llavor

Dins la llavor, latent,
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.

El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

Edició: Oriol Izquierdo

Il·lustracions:  Roser Bru