caminar

caminar per les vies que obre el poema

dir l'endins i l'enfora — la durada — la vida lenta

gosar assolir al cim

           i preguntar-se

                      què hi havia sota la boira.

Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,

que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.

                                                           Joan Estruch

El dia que travessem aquell horitzó de Llum,

el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,

el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,

la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc

que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.

S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol

i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud

no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:

l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,

el somni de cada dia i el despertar de la nit,

el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

        Pas a pas...
i amb la rosa vermella a la mà,
        caminem
sota els porxos d'un vell carreró.
        Sol d'abril,
primavera que es va engalanant...
        Xiuxiueig
dels ocells amb ressò de cançons.

        Pas a pas...
arribem a tocar un tros de Cel,
        on l'amor,
com Sant Jordi, ha vençut tots els dracs.
        Nostre escut
té la flama del goig més etern
        i l'or pur
de l'espiga madura del blat.

        Pas a pas...
        Flama i or,
i una rosa vermella en el cor!


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez

Pròleg: Josep Colet i Giralt

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor. 1978

PRIMAVERA

L'estació estava

acabada de pintar

de verd, groc i roig

i del color de la mar.

Les flors i les fulles

aguaitaven en filera:

cantant alegre, xiulant,

ve el tren de la primavera.

Carles Cano. 29 poemes per al dia a dia i un per a la nit, 2015

Il.: Paco Giménez

Transito

Transito foll a l'hora ufanosa

en què núvol i paraula

esqueixen la claror del cel

Travesso núvol i paraula

amb un deix de claror

reposa l'esma del foll

en partícules d'aire bo

Ricard Mirabete. Esdeveniment. 2017    

Avui la pluja no duu espines

Avui la pluja no duu espines. Vine.

Té, serva'm a les mans aquest cor, com si fos

un molinet de vent desbocat, de colors.

Corrents, baixa les graus on l'amor s'endevina!

Para-li cabaneta al racó dels follets

i atansa flors i fulles d'olor a la fogaina.

I jo amb polsim d'ales de voliaina

et sembraré els cabells de missatges secrets.

Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina

i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.

Avui la pluja no duu espines: vine!

Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta

i, a tocar de la llinda d'un paisatge proscrit,

castells de foc oberts a mar, torres de festa.

De Tríptic per a una quimera, 3

Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000

Tres tannkas

Diré «¿M'estimes?»
i esperaré el silenci
on, com solies,
sota el sospir, fulguren
milers d'adverbis dolços.


Quan tu somreies,
l'ombra es partia, pura
com una fruita;
vol de claror als teus llavis,
quanta dolçor per l'aire!


Digues, silenci,
per què mon cor s'enjoia,
si tu, maldestre,
arbores en mos somnis
el glavi del teu riure.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Nana blava després de visitar un museu

Podeu dormir, fills meus.
Heu vist?
Eren coloms, coloms de pau.
Avui,
són als Museus,
els coloms de pau.
Hi ha Museus de coloms
de pau.
Avui.
Demà,
obrirem les finestres
i sortiran volant.
Demà,
cobrirem els cels
de coloms de pau.
Podeu dormir, fills meus.
L'albada s'està atansant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Piscina

Regirant uns calaixos del despatx del meu pare,
m'he trobat una foto insòlita i xocant,
una foto en què em tiro a la piscina
de Corbera de cap una tarda molt clara

i càlida d'agost. Protegida la cara,
doblegats els genolls, els pulmons emplenant
les costelles amb aire, dono un pas endavant
quan el monitor sento que em mira i crida: ーAra!ー.

Empesa per l'impuls, volo per un instant...
I un cop de puny glaçat em fueteja el ventre
i se m'escapa un crit i un raig boig d'aigua m'entra
i m'inunda la gola i m'estic ofegant...

I moc braços i peus com per instint, diria,
                             amunt,
i nedo cap amunt.
                              El monitor
ve: ーEi, que t'has fet mal?ー I jo responc: ーNo, no...ー,
tossint i amb els ulls xops. A partir d'aquell dia,

ho vaig anar aprenent amb intent rere intent:
a tirar-me de cap i a no impactar amb el ventre.
Somric. Guardo la foto. Surto del despatx, mentre
crec que aprendre a escriure no és tan diferent...



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu. 2008

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella

Carrer de Setantí

Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.



D'Homenatge a Walter Benjamin, 1989



Marta Pessarrodona, dins,

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Escrivim

                                    Nous écrivons
                                   pour nous souvenir
                      de ce que nous avons perdu
                                           Chaque parole
                                             est posthume
                                        ANISE KOLTZ



I si escrivim per recordar
allò que encara no sabíem?
No pas contracorrent:
seguint el curs de l'aigua.
Cada paraula és seminal.
Cada poema, un peix a la senalla.




De: El rastre de l'animal més lliure. 1994

Jaume Subirana, dins,

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà. 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Les llengües

−Quan van a un altre país,
com s'entenen, els ocells?
Potser canvien de llengua?

−Es comprenen ells amb ells.
Nosaltres, sort de l'escola!,
i feliç el qui hi ha après
amb la llengua de naixença
una altra, o dues, o tres...
Aquell podrà, quan viatgi,
llegir rètols, parlar amb gent
i veure que arreu on passa
no és com el sord, que no hi sent!
Fins sense moure's de casa,
davant de l'ordinador,
qui sap anglès −per exemple,
llengua de relació−,
no haurà d'envejar les ales
dels ocells, ni el seu cantar,
que d'un cap de món a l'altre
tindrà amics amb qui parlar.



Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Aniversari del foc

Amb foc i mirall,
heroi de llegenda,
cavalcant el desert
donzell del crepuscle,
dotze anys són
un embat, i les hores,
un peix celest.


                   Al meu germà Ferran



Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans 

Senyalització

Obro els ulls

i el punt del llibre del moment

em marca la pàgina en blanc

de mi mateixa.

Escriuré paraules de carrers, de núvols, d'ocells

de carn i d'ossos

i si les lletres s'esllavissen

full avall de mi

entre portades de diaris i semàfors

les recolliré del fons de les butxaques

escales avall de presses i aldarulls

i a l'hora baixa imprimiré el poema

i abans de tancar els ulls

deixaré un bes com a senyal

just allí on ha quedat escrit

mig adormit

el darrer paràgraf.

Teresa Serramià i Samsó, dins,

14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Preguntant

¿Em veuràs, jo partit, en la daurada
flama, tu que ara em tractes com a absent?
        ¿Qui podrà dir si aquesta mà gelada
és una fi o és un començament?
        ¿I cercar si amb enuig o prometença
dius el meu nom quan ja no et sent ningú?
        ¿I saber si és de mi que tens temença
quan em somies, o només de tu?



Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Edició: Joan Ferraté

Estratega

Com en Tirant lo Blanc que amb molta disciplina
en el camp de batalla un a un va organitzant
els seus valents soldats amb ell al capdavant
per tal de derrotar l'armada sarraïna.

O com en Kasparov que rumia i rumia
quina peça ha de moure i on la situarà,
un cavall?, un alfil?, la reina? I si ho fa
quins seran els efectes futurs d'aquesta tria?

O bé com en Frank Rijkaard que adopta canvis dràstics
si l'equip va perdent i disposa de poc
temps i llavors canvia el sistema de joc
o s'encomana al geni d'un dels quatre fantàstics,

doncs d'aquesta manera amb enginy i constància,
el poeta esdevé un domador de tots
els recursos de la llengua en cada circumstància,
esdevé un estratega d'un escamot de mots.



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu, 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella

Per un bell camí

PER un bell camí,
tot ple de rosada,
jo vos veig venir
demanant posada.
Voleu entrar en mi?
Jo us tenc preparada
la meva animeta,
tan pura i tan neta
com la flor que es bada
de bon dematí,
ran d'un bell camí
tot ple de rosada...


Estampes eucarístiques


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

Llibre del cor

Era de sac,
llepat pel batec
d'un home bo.
Tal volta, obert,
escrit a poc a poc
amb gest d'amor,
foll, si més no,
d'un audaç turment.




Josep-Ramon Bach. Diorames. 1975

Pròleg: Joan-Pere Viladecans

La rosa

La rosa

té un batec de cosa viva

que forma part

del nostre propi alè,

i quan l'abril

encara no ens arriba

ens enyorem,

i no sabem per què.

Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glória Garcia

Tot comença

Tot comença

amb l'aigua pura

una flama que s'eleva

Sota la pell de l'aire adormit

un somni s'encén

⇓

Le tout commencement

est dans l'eau pure

une flamme qui monte

Sous la peau de l'air endormi

un rêve qui prend deu

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Traducció: Antoni Clapés

Al llindar

Al llindar t'hi espera

la llum dels dies.

Aboca-t'hi

i respon-li.

L'ull de la finestra

o també mirada de l'ombra.

Som maneres humanes

de dir-nos l'ésser.

Ricard Mirabete. Esdeveniment, 2017

Pr. Vicenç Altaió

L'estany

L'estany gira els seus ulls verds
i mira enlaire;
quin cel enlluernador!,
un nuvolet hi voleia;
quanta blancor!

La terra li sembla trista;
és presoner
dins d'un clot de rocs fangosos.
─Mai no me'n deslliuraré?
El sol, bon amic, s'atura:
─Tu volaràs!,
cada dia et prendré gotes
i les duré al cel amb mi.
─M'assecaràs!
─Només serà una volada!
Les gotes, fetes rosada,
te les tornaré al matí.


Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

Abecedari escolar

Alumnes, Biblioteca, Ciències, Dibuix, Escola,
Fantasia, Gol!, Història, Il·lusió, Joc, Katiuska,
Llibre, Mestre, Números, Opinió, Pissarra,
Qualificacions, Riure, Saber, Tolerància,
Univers, Valors, Walkman, Xifra, Y grega, Zero!




Carles Cano. Poemes sense diminutius, 2007
Il.: Paco Giménez

Volíem

Volíem, vora el foc, encendre
els pensaments amb una brasa
entre els dits. El vent bufava, fora,
sota el cel estelat.
Intàctils, vam restar a la riba
dels déus, del perfet instant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Els privilegis

Al galliner de la granja
s'ha armat revolució;
tot l'aviram s'escridassa,
tots creuen tenir raó.

A l'oca, tan gansonera,
l'han feta reina d'un joc!
          -i no al paó, ni al gall dindi,
          ni al gall, ni al colom, tampoc.

Què tenia de bo, l'oca,
perquè se la distingís
destinant-li per reialme
l'altra cara del parxís?

Qui ho sàpiga, que contesti
i a la granja posi pau!

Diu el porc que «el benefici
sovint s'atorga a caprici»,
i que «la sort cau on cau!» .



Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

Vas caminar

                                              Tot dolçament, com si petgés les aigües...
                                                                                                 J. V. Foix



Vas caminar, dolçament, sobre les aigües del meu paisatge,
engany, al tard.
Miratge diürn, paràbola dels déus?
Vora els meandres adormissats del riu
s'estenia daurada mar, remorosa de silencis.
Tatuatge de joncs i d'irreals transparències,
vas ser nucli, origen del poema.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Pressió

                     A Elisabeth Hangartner


A l'hivern,
quan s'escurça la llum
i augmenta la pressió de la fosca,
quan la neu es posa en el nostre camí:

Cal fer un reixat de les hores
com si fossin raquetes de neu
per no enfonsar-nos-hi
buscar en algún racó de la memòria
un manòmetre i controlar, si és possible,
la pressió de la roda del temps.


Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011
Amb música pautada

Passat

Ah vella llibreta
on escrivia les meves redaccions de francès
"Mes vacances": m'han agradat molt les vacances
je suis allée à la plage (amb dues ee,
el verb être demana concordança), j'ai beaucoup
nagé i després acabava amb el sol ponent-se
al mar i anava a cercar gavines al diccionari


(Fragment)

De Minha Senhora de Quê, 1990

Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori