Quina hora és?

Quina hora és?

El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.

Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,

viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.

La distància és una cortina blanca.

A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.

La terra s'alegrarà del meu retorn.

Exultarà el desert que ha fruitat.

Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap

perquè pogués abeurar-me

en la font que raja en una diana de llum.

Ara sé que els altres són jo mateix.

De RETORN

Moisès deixà l'Egipte

no tement la còlera del rei.

Sostingué l'esperança en l'invisible,

com si el veiés.

SANT PAU, epístola als hebreus

Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002

el vent bufa

el vent bufa entre les canyes de vora riu

sense trobar-hi resistència

esvara per damunt la pell

però la petjada hi perdura

fora del temps

De: El mosaic de la creació, segon cercle, 7

Josep Maria Balbastre. Iconòstasi, 2017

Cançó de bressol

                                   Com l'herba, com la pluja
                                                       M.-M. MARÇAL


Veus aquesta foscor
que ho guarda tot, que no
sap què és el Temps, la nit
o el dia? Veus com mor
dins l'ull i dins el cor
tot el que saps del món?
Ho veus, que tot es fon?

  I ara és l'Amor que et guarda
i s'obre com la tarda
s'obre al vespre, l'Amor
que mou el sol, l'Amor
que et té quieta i és
els ulls, els pits, després
la nit i la foscor

  que em diu pels dits que ets tu,
que és el teu cos que ens duu
units com per un déu
petit que no diu res
i ens veu de lluny, sorprès
com ho estic jo. I, ho veus?,
se t'obre sota els peus

  el dia, que ho fa tot,
que et torna el món i el brot
que ets tu dins seu, dormint.
Deixa'l que ens guardi, aquest
Amor: aquest deuet
poruc massa sovint
que ens va ensenyant a viure.



Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt. 2018

Istme

D'Armènia a Srebrenica

sucumbeix la condició

a l'extermini:

l'òrbita d'un crit

separa tots dos noms,

idèntics en el mètode.

Jordi Solà Coll. Ulls de glaç. 2017

Pròleg: Maria Josep Escrivà

Les hores

Hores, ai!, misterioses,
invisibles, voladores!
Ai, les hores que ens arriben
lentament i després corren!
Corren ràpides quan fugen
i s'enduen coses bones...

Ai, les hores!, se'ns escapen
tan enllà, que mai no tornen!




Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

A Picasso

El seu camí, tan llarg, tan ple,

on els anys no fan pols

perquè tot és viu.

Els colors

i les línies,

el bronze,

els blaus

i la rodona humanitat de l'argila.

El cos,

la fe,

el treball

i el testimoni.

A les seves mans que no cerquen l'aixopluc del repòs

els anys no hi fan pols.

El seu camí tan ple, tan llarg, m'admira.

Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Hauràs de mirar

Hauràs de mirar el món de manera
diferent: nua, sense prejudicis,
descalça la mirada.
Quasi sense adonar-te'n, buidaràs la casa,
només la mar moblarà la cambra.
Jauràs damunt les hores mudes de la vesprada
com fan les dunes al caire de l'aigua.
o les roques capolant l'escuma.



Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

Pròleg: Francesc Garriga

Vinc de lluny

Vinc de lluny

i tinc aquella certesa

que s'amaga en cada

petita paraula.

I es queda clavada

dins meu en el batec de l'amor

viscut al llarg dels anys.

Essència i raó

d'aquest meu viure

inquiet i       persistent.

Montserrat Abelló. Més enllà del parlar concís. 2014

Pròleg: Oriol Izquierdo

Qui sap...?

A una pregunta
de la mestra
s'alcen vint-i-cinc dits:
són els mastelers
d'uns vaixells
a punt de salpar
cap als mars
de la imaginació,
impulsats pel vent
de la resposta,
ajudats per les veles
de l'atreviment.



Carles Cano. 29 poemes per al dia a dia i un per a la nit, 2015
Il.: Paco Giménez

La parpella del dia i del matí

La parpella del dia i del matí,
una casa. La llum, com una casa.



Amb Plató


Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018

Aiguamolls pletòrics

Aiguamolls pletòrics
d'encenalls
i un foc
indecorós.

Turons
empeltats
de saba
carmesina.



Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009

Pr.: Montserrat Bacardí

Arbre

Tinc unes mans que no són les meues,
amb ratlles que trepitgen un destí:
l'esgarip de caminar amb mi.
Com pot l'arbre enfonsar les arrels
i fer, al mateix temps, d'hoste de l'amor?



Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.41

IV. DIÒPTRIA

Sempre s'escau un desencaix de peces,

esquerda entre el que mira i el que entén.

buit entre la projecció i el que és.

Son vuits i nous i miralls que no lliguen.

Li van trobar fins a mitja diòptria

i el diagnòstic, criteris científics,

deia que no li calien ulleres:

ocultista de veritats paral·leles,

deu ser aquí l'error, ara ho veu clar.

Anna Ballbona. Conill de gàbia, 2012

Tant de bo

Mira com pinta el sol les galtes

i s'esmuny entre les persianes

de la casa on dormen els moments.

  Sent la pressa de la calma

al llindar de la finestra

des d'on et mira el pas del temps.

  Mulla amb una gota d'aigua

de la font més encantada

el desert que se't fa immens.

  Deixa que et vegi la cara

i eixuga't amb la meva màniga

la llàgrima que et tapa el cel.

  Tira aquesta moneda a l'aire

i aposta fort que sigui cara,

que avui pot no sortir creu.

  Tria casella de somriure

al gran joc d'aquesta vida

cada cop que surti un tres.

  Digues que sí, que tu hi puges,

que no tens por de l'aventura

i potser aquest és el teu tren.

  Només veuràs ballar les dunes,

de bracet la foscor i la lluna,

si amb el cap alt mires el cel.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Castellers

Joves castellers.


Teresa Grau Ros

Altres versions no subtitulades

Armo un més dòcil

contra l'altre fomento

la secessió

de la regió cobejada

o

armo els dos camps

entremato i comento

la salvatjada

dels que manipulo

o

ajudo a pacificar la regió amb napalm

després pobles per cases per caps

descarrego cada nit una pila

de caps de rebels a la plaça

continuo

armo un que encenc

contra l'altre després

em capgiro

inverteixo les meves aliances

o

poso en escena l'execució

d'aquell que no puc posseir sinó mort

perquè l'endemà comenci

la primera extracció de

o

organitzo la penúria amago

els queviures que mengen

les rates

perquè s'alcin contra mi

els que em resisteixen

més fàcil

ordeno l'assassinat

d'aquells de qui la paraula

masa potent frena

l'accés a allò que em reservo

i

continuo devastant l'espai al meu voltant.

Oscarine Bosquet, dins,

Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014

caminar

caminar per les vies que obre el poema

dir l'endins i l'enfora — la durada — la vida lenta

gosar assolir al cim

           i preguntar-se

                      què hi havia sota la boira.

Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,

que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.

                                                           Joan Estruch

El dia que travessem aquell horitzó de Llum,

el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,

el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,

la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc

que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.

S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol

i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud

no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:

l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,

el somni de cada dia i el despertar de la nit,

el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

        Pas a pas...
i amb la rosa vermella a la mà,
        caminem
sota els porxos d'un vell carreró.
        Sol d'abril,
primavera que es va engalanant...
        Xiuxiueig
dels ocells amb ressò de cançons.

        Pas a pas...
arribem a tocar un tros de Cel,
        on l'amor,
com Sant Jordi, ha vençut tots els dracs.
        Nostre escut
té la flama del goig més etern
        i l'or pur
de l'espiga madura del blat.

        Pas a pas...
        Flama i or,
i una rosa vermella en el cor!


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez

Pròleg: Josep Colet i Giralt

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor. 1978

PRIMAVERA

L'estació estava

acabada de pintar

de verd, groc i roig

i del color de la mar.

Les flors i les fulles

aguaitaven en filera:

cantant alegre, xiulant,

ve el tren de la primavera.

Carles Cano. 29 poemes per al dia a dia i un per a la nit, 2015

Il.: Paco Giménez

Transito

Transito foll a l'hora ufanosa

en què núvol i paraula

esqueixen la claror del cel

Travesso núvol i paraula

amb un deix de claror

reposa l'esma del foll

en partícules d'aire bo

Ricard Mirabete. Esdeveniment. 2017    

Avui la pluja no duu espines

Avui la pluja no duu espines. Vine.

Té, serva'm a les mans aquest cor, com si fos

un molinet de vent desbocat, de colors.

Corrents, baixa les graus on l'amor s'endevina!

Para-li cabaneta al racó dels follets

i atansa flors i fulles d'olor a la fogaina.

I jo amb polsim d'ales de voliaina

et sembraré els cabells de missatges secrets.

Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina

i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.

Avui la pluja no duu espines: vine!

Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta

i, a tocar de la llinda d'un paisatge proscrit,

castells de foc oberts a mar, torres de festa.

De Tríptic per a una quimera, 3

Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000

Tres tannkas

Diré «¿M'estimes?»
i esperaré el silenci
on, com solies,
sota el sospir, fulguren
milers d'adverbis dolços.


Quan tu somreies,
l'ombra es partia, pura
com una fruita;
vol de claror als teus llavis,
quanta dolçor per l'aire!


Digues, silenci,
per què mon cor s'enjoia,
si tu, maldestre,
arbores en mos somnis
el glavi del teu riure.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Nana blava després de visitar un museu

Podeu dormir, fills meus.
Heu vist?
Eren coloms, coloms de pau.
Avui,
són als Museus,
els coloms de pau.
Hi ha Museus de coloms
de pau.
Avui.
Demà,
obrirem les finestres
i sortiran volant.
Demà,
cobrirem els cels
de coloms de pau.
Podeu dormir, fills meus.
L'albada s'està atansant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Piscina

Regirant uns calaixos del despatx del meu pare,
m'he trobat una foto insòlita i xocant,
una foto en què em tiro a la piscina
de Corbera de cap una tarda molt clara

i càlida d'agost. Protegida la cara,
doblegats els genolls, els pulmons emplenant
les costelles amb aire, dono un pas endavant
quan el monitor sento que em mira i crida: ーAra!ー.

Empesa per l'impuls, volo per un instant...
I un cop de puny glaçat em fueteja el ventre
i se m'escapa un crit i un raig boig d'aigua m'entra
i m'inunda la gola i m'estic ofegant...

I moc braços i peus com per instint, diria,
                             amunt,
i nedo cap amunt.
                              El monitor
ve: ーEi, que t'has fet mal?ー I jo responc: ーNo, no...ー,
tossint i amb els ulls xops. A partir d'aquell dia,

ho vaig anar aprenent amb intent rere intent:
a tirar-me de cap i a no impactar amb el ventre.
Somric. Guardo la foto. Surto del despatx, mentre
crec que aprendre a escriure no és tan diferent...



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu. 2008

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella

Carrer de Setantí

Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.



D'Homenatge a Walter Benjamin, 1989



Marta Pessarrodona, dins,

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà, 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Escrivim

                                    Nous écrivons
                                   pour nous souvenir
                      de ce que nous avons perdu
                                           Chaque parole
                                             est posthume
                                        ANISE KOLTZ



I si escrivim per recordar
allò que encara no sabíem?
No pas contracorrent:
seguint el curs de l'aigua.
Cada paraula és seminal.
Cada poema, un peix a la senalla.




De: El rastre de l'animal més lliure. 1994

Jaume Subirana, dins,

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà. 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Les llengües

−Quan van a un altre país,
com s'entenen, els ocells?
Potser canvien de llengua?

−Es comprenen ells amb ells.
Nosaltres, sort de l'escola!,
i feliç el qui hi ha après
amb la llengua de naixença
una altra, o dues, o tres...
Aquell podrà, quan viatgi,
llegir rètols, parlar amb gent
i veure que arreu on passa
no és com el sord, que no hi sent!
Fins sense moure's de casa,
davant de l'ordinador,
qui sap anglès −per exemple,
llengua de relació−,
no haurà d'envejar les ales
dels ocells, ni el seu cantar,
que d'un cap de món a l'altre
tindrà amics amb qui parlar.



Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia