 |
| Vaig veure la tendresa en la teva mirada i en el gest de la mare. |
01 de febrer 2020
31 de gener 2020
Ara puc dir
Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar.
Joan Vinyoli, dins,
Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986
Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar.
Joan Vinyoli, dins,
Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986
Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs
Triomf de la vida
Into something rich and strange
WILLIAM SHAKESPEARE
Vida, tu, ¿d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetllar-te mínima
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut,
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?
Llisques damunt del quars,
llum en la llum del nombre,
absorta en els teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!
En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger,
immarcescible llei,
neguit etern, neguit
de retornar al cristall
mental del pensament.
Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!
Fragment.
De Enigma. 1985
Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor. 2013
Edició de Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana.
WILLIAM SHAKESPEARE
Vida, tu, ¿d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetllar-te mínima
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut,
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?
Llisques damunt del quars,
llum en la llum del nombre,
absorta en els teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!
En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger,
immarcescible llei,
neguit etern, neguit
de retornar al cristall
mental del pensament.
Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!
Fragment.
De Enigma. 1985
Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor. 2013
Edició de Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana.
Gener és llarg
Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.
Marisol González, dins,
Reduccions : revista de poesia. Núm. 103, setembre 2013, p. 48
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.
Marisol González, dins,
Reduccions : revista de poesia. Núm. 103, setembre 2013, p. 48
Quart creixent
L'aigüat sobtat ens aillà del temps. La foscor va cloure el món
i la mar esdevingué una esfera tallada pel llampec.
Déus mediterranis, menjàrem, pagans, figues i raïms,
conreant la dolcesa en la humitat dels besos onejants.
Omplírem, amb rodolar de còdols i sentor de la frígola,
les valls sense arrels de la meva memòria. Limitats, els dits
es deliren per l'espai estimat: neguit del palp.
La lluna lluí, líquida, en darrera frisança,
i el meu jo, occit i sec, acceptà l'il·lusori parany
i feu un cant de melangia infinita als déus.
Cicle de la nit
Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017, p. 106
i la mar esdevingué una esfera tallada pel llampec.
Déus mediterranis, menjàrem, pagans, figues i raïms,
conreant la dolcesa en la humitat dels besos onejants.
Omplírem, amb rodolar de còdols i sentor de la frígola,
les valls sense arrels de la meva memòria. Limitats, els dits
es deliren per l'espai estimat: neguit del palp.
La lluna lluí, líquida, en darrera frisança,
i el meu jo, occit i sec, acceptà l'il·lusori parany
i feu un cant de melangia infinita als déus.
Cicle de la nit
Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017, p. 106
25 de gener 2020
Estimo les lletres
Estimo les lletres
que formen els mots,
i els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!
Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments. 2018
Edició: Josep Maria Aloy
Il·lustracions: Anna Clariana
Pròleg: Pere Martí i Bertran
que formen els mots,
i els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!
Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments. 2018
Edició: Josep Maria Aloy
Il·lustracions: Anna Clariana
Pròleg: Pere Martí i Bertran
Somni
Jo dormo i el meu cor vetlla;
contempla els estels en el cel i l'arjau
i com l'aigua floreja al timó.
Iorgos Seferis. Diaris de bord, 2019
Tr.: Joan Frederic Calabuig
contempla els estels en el cel i l'arjau
i com l'aigua floreja al timó.
Iorgos Seferis. Diaris de bord, 2019
Tr.: Joan Frederic Calabuig
Aficions
El sol vol pintar,
quan torna a estar actiu.
Mulla el seu pinzell
a dintre del riu.
A la primavera
tot és ple de flors.
I, concentrat, tria
pintures i olors.
Ai, però la paleta
un raig ha bolcat
i entre la pluja
un arc s'ha format!
Poemes de flors i abelles. 2019
Text: Núria Albertí
Il·lustracions: Mercè Galí
quan torna a estar actiu.
Mulla el seu pinzell
a dintre del riu.
A la primavera
tot és ple de flors.
I, concentrat, tria
pintures i olors.
Ai, però la paleta
un raig ha bolcat
i entre la pluja
un arc s'ha format!
Poemes de flors i abelles. 2019
Text: Núria Albertí
Il·lustracions: Mercè Galí
Presència
El nostre cos, la primera afirmació,
com la gana o com la set, i la necessitat
de formar part d'un altre cos.
Les coses petites ens sorprenen
amb grans extremitats i ens les allarguen,
membranes d'escalfor on la vida, encara pura,
es fertilitza, unida com sutures a nosaltres.
Els ulls que ens miren són mons sencers
que accepten la nostra rèplica
només per habitar-se.
Instint de justificació potent,
innat com obrir boques i empassar-se
trossets sexuats i nutritius de mare.
Hi ha un infant, al llarg del poemari,
que em persegueix i que m'obliga a escriure.
Concentra en ell tot l'important.
La resta cap, avui, a tots els altres llibres.
Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016
14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater
com la gana o com la set, i la necessitat
de formar part d'un altre cos.
Les coses petites ens sorprenen
amb grans extremitats i ens les allarguen,
membranes d'escalfor on la vida, encara pura,
es fertilitza, unida com sutures a nosaltres.
Els ulls que ens miren són mons sencers
que accepten la nostra rèplica
només per habitar-se.
Instint de justificació potent,
innat com obrir boques i empassar-se
trossets sexuats i nutritius de mare.
Hi ha un infant, al llarg del poemari,
que em persegueix i que m'obliga a escriure.
Concentra en ell tot l'important.
La resta cap, avui, a tots els altres llibres.
Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016
14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater
Assaig
(a Teresa Pascual)
all which isn't singing is mere talking
and all talking's talking to oneself
E.E. Cummings
Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,
ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,
ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.
Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.
De tot allò només queda un record
tan trist com els adeus,
una petita història,
aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.
Jaume Pérez Montaner, dins,
Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 23
all which isn't singing is mere talking
and all talking's talking to oneself
E.E. Cummings
Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,
ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,
ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.
Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.
De tot allò només queda un record
tan trist com els adeus,
una petita història,
aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.
Jaume Pérez Montaner, dins,
Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 23
vau dividir el món
vau dividir el món
en trossets i
en vau dir països
vau dir que éreu propietaris
d'allò que no havíeu tingut mai
i ens vau deixar als altres sense res
− colonitzar
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017
en trossets i
en vau dir països
vau dir que éreu propietaris
d'allò que no havíeu tingut mai
i ens vau deixar als altres sense res
− colonitzar
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017
El poeta
El poeta no el trobes
mai on te l'esperes:
com el cucut (entre els animals)
o com els bojos, és sempre en un altre lloc.
mai on te l'esperes:
com el cucut (entre els animals)
o com els bojos, és sempre en un altre lloc.
12 d'agost de 1989
Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi. 2011
Traducció: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pròleg: Antonio Piromalli
Riu
l'únic coll
que viu sense cap
i només d'aigua
mira en els revolts
de no creuar-se
amb si mateix
De Bosc difícil = Trudny las, 1964
Tymoteusz Karpowicz, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 102, febrer 2013, p. 61
que viu sense cap
i només d'aigua
mira en els revolts
de no creuar-se
amb si mateix
De Bosc difícil = Trudny las, 1964
Tymoteusz Karpowicz, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 102, febrer 2013, p. 61
24 de gener 2020
Carrer
Perd la brúixola cada dia
quan s'adona que el camí no condueix a cap muntanya.
Al cap de poc,
recorda que ha abandonat la ciutat
on tots els carrers condueixen a la muntanya.
Perd la brúixola
i entén que qui perd una muntanya
no tornarà a ser.
Ho entén com una maledicció:
Els qui perden les muntanyes,
viuran tan sols de miratges.
Raed Wahesh, dins,
Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria, 2019
Ed.: Mohammad Bitari
Tr.: Margarida Castells Criballés
quan s'adona que el camí no condueix a cap muntanya.
Al cap de poc,
recorda que ha abandonat la ciutat
on tots els carrers condueixen a la muntanya.
Perd la brúixola
i entén que qui perd una muntanya
no tornarà a ser.
Ho entén com una maledicció:
Els qui perden les muntanyes,
viuran tan sols de miratges.
Raed Wahesh, dins,
Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria, 2019
Ed.: Mohammad Bitari
Tr.: Margarida Castells Criballés
Les lletres són besos
Les lletres són besos
que els llavis
han deixat oblidats.
Damià Rotger Miró. Arèola. 2019
Epíleg: Ponç Pons
Il·lustracions: Mireia Cabaní
que els llavis
han deixat oblidats.
Damià Rotger Miró. Arèola. 2019
Epíleg: Ponç Pons
Il·lustracions: Mireia Cabaní
I em miraran
I em miraran
expectants
ben àvids
de la meva nuesa.
Però jo porto abrics descomunals
i vaig
on les insurreccions
ancoren.
Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009
expectants
ben àvids
de la meva nuesa.
Però jo porto abrics descomunals
i vaig
on les insurreccions
ancoren.
Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009
L'olor de la pomera
Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.
Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.
I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels
dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.
Josep Grau i Jofre, dins,A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.
Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.
I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels
dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.
Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.
Jo et donaria
Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.
Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.
Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.
Mireia Lleó, dins,
Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, pàg. 48
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.
Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.
Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.
Mireia Lleó, dins,
Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, pàg. 48
Dona
Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.
Estona de silenci cap al tard;
totxanes, ciment gris i cel plomí,
la música callada d'un jardí
de metro per dos deu i una torreta.
Penjada i amb rovell, la bicicleta.
Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.
El dia corre poc, no hi passa l'aire.
Cap gana de deixar la bata a ratlles
clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
No saps amb qui parlar, per això calles.
Et dolen els records, si hi penses gaire.
Sols resta trista son d'imatges ertes.
Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
per dir-te que no deixis, que has de viure,
que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
Que encara ets massa jove per ser vella,
i mai no seràs vella si despertes.
1r Premi Sènior
Montserrat Febrer Ramo, dins,
XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.
Estona de silenci cap al tard;
totxanes, ciment gris i cel plomí,
la música callada d'un jardí
de metro per dos deu i una torreta.
Penjada i amb rovell, la bicicleta.
Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.
El dia corre poc, no hi passa l'aire.
Cap gana de deixar la bata a ratlles
clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
No saps amb qui parlar, per això calles.
Et dolen els records, si hi penses gaire.
Sols resta trista son d'imatges ertes.
Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
per dir-te que no deixis, que has de viure,
que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
Que encara ets massa jove per ser vella,
i mai no seràs vella si despertes.
1r Premi Sènior
Montserrat Febrer Ramo, dins,
XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011
19 de gener 2020
Trajecte
Fimbreig. Tires d'imatges que transcorren.
Ràpid. Molt Ràpid. Tot s'endarrereix.
Soc en aquesta andròmina que avança.
Enlloc més. Els territoris em fugen.
El món vist des de dins. I des de fora.
Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.
Res no s'adona que l'estic mirant.
I les coses prenent la forma de
somnis que perfila la meva ment.
I penso. Molt i molt intensament.
Em recreo en aquest moment de trànsit:
tot un espai per a la reflexió.
Deixo per poder retrobar de nou.
I la malenconia s'accentua.
Extasiada, sembla que trenco el son.
Gemma Arimany. Ferro trencadís. 2003
Premi de Poesia Martí Dot 2002 de Sant Feliu de Llobregat
Pròleg: Rosa Cabré
Ràpid. Molt Ràpid. Tot s'endarrereix.
Soc en aquesta andròmina que avança.
Enlloc més. Els territoris em fugen.
El món vist des de dins. I des de fora.
Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.
Res no s'adona que l'estic mirant.
I les coses prenent la forma de
somnis que perfila la meva ment.
I penso. Molt i molt intensament.
Em recreo en aquest moment de trànsit:
tot un espai per a la reflexió.
Deixo per poder retrobar de nou.
I la malenconia s'accentua.
Extasiada, sembla que trenco el son.
Gemma Arimany. Ferro trencadís. 2003
Premi de Poesia Martí Dot 2002 de Sant Feliu de Llobregat
Pròleg: Rosa Cabré
Alta Segarra
Vent i silenci,
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.
Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.
Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...
Terra dels avis,
dia del plany.
Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.
Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.
A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.
Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.
Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.
Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant. 2019
al pla més alt;
a la garriga,
timó fragant.
Carena incerta.
I un viarany
per on s'enfila
l'últim ramat.
Marges de pedra
sense escairar.
En un revolt,
tram esbucat
de paret seca.
Vells alzinars.
Cabanes buides,
eines al ras,
que són ferralla.
Greu soledat.
Eres que l'home
abandonà;
la marinada
hi bufa, en va:
només hi troba,
potser, l'agram.
Amb llum de tarda,
camins llunyans...
Terra dels avis,
dia del plany.
Groga argelaga
i àrid cel blau.
Puny, sense ira,
l'esbarzerar.
A soca morta,
bes de destral.
Qui veremava,
sinó un malfat?
Cullen olives
cansades mans.
Casa tancada
amb pany i clau;
damunt el ràfec,
lluna d'aram.
Pels carrerons,
flaire de pa;
òliba immòbil,
al campanar.
A punta d'alba,
en un tossal,
quatre ametllers
amb vestit blanc.
Com taques d'ombra,
vells alzinars.
I, a la planura,
llenç de bancals.
Fa estremir l'ordi,
el vent de març.
Claps de garriga.
Terra del blat.
Jordi Pàmias Grau. La paraula i el cant. 2019
18 de gener 2020
Matí
Obre els ulls i desplega
la negra pantalla i estén-la del tot
obre bé els ulls fixa-hi els ulls
concentra-t'hi concentra-t'hi ara saps
que la negra pantalla no es desplega
dins el son o dins l'aigua
ni tampoc quan es clouen les parpelles arrugades
i s'enfonsen de biaix com les petxines,
ara saps que la negra pell de tambor
cobreix per complet el teu horitzó
sempre que obris els ulls descansat, així.
De l'equinocci de primavera a l'equinocci de tardor
ací són les aigües que corren ací és el jardí
ací brunzen les abelles per les branques
i repiquen a les orelles d'un nadó
i vet ací el sol! I els ocells del paradís
un sol immens més gran que la llum.
Iorgos Seferis. Diaris de bord. 2019
Traducció: Joan Frederic Calabuig
cobreix per complet el teu horitzó
sempre que obris els ulls descansat, així.
De l'equinocci de primavera a l'equinocci de tardor
ací són les aigües que corren ací és el jardí
ací brunzen les abelles per les branques
i repiquen a les orelles d'un nadó
i vet ací el sol! I els ocells del paradís
un sol immens més gran que la llum.
Iorgos Seferis. Diaris de bord. 2019
Traducció: Joan Frederic Calabuig
11 de gener 2020
Les seves mans
Les seves mans, les que matinaven,
les que posaven ordre als afers de la jornada,
les que espolsaven per la finestra les llàgrimes amagades sota els coixins,
les que comptaven peticions i les distribuïen en moixetes a les galtes,
les que arrabassaven fils de fretura de la intimitat casolana,
les que abraçaven l'única fotografia familiar que quedava en la intimitat casolana,
les mans d'ella, ara,
recullen les engrunes del cor, disperses sota la runa.
-7-
De Paisatge de mort i desolació / Natura morta
Rasha Omran, dins,
Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria. 2019
Edició: Mohammad Bitari.
Traducció: Margarida Castells Criballés.
Tramuntanada
Tramuntanada.
Furiós combat del cel
contra el temps.
_____________
Escriure't i veure
com s'escola el mar
en cada mot.
Selecció de dues poesies de #periant
Damià Rotger Miró. Arèola, 2019
Il·lustracions: Mireia Cabaní
Epíleg: Ponç Pons
Furiós combat del cel
contra el temps.
_____________
Escriure't i veure
com s'escola el mar
en cada mot.
Selecció de dues poesies de #periant
Damià Rotger Miró. Arèola, 2019
Il·lustracions: Mireia Cabaní
Epíleg: Ponç Pons
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2019
Trolls
Gegants
corpulents.
Feres
desmesurades
de sang negra
i perversió
infinita.
La llum
de la intel·ligència
us esquinça
l'armadura
sinistra
i us transfigura
en pedra
sense esperança.
Música i poemes per a petits monstres. 2007
corpulents.
Feres
desmesurades
de sang negra
i perversió
infinita.
La llum
de la intel·ligència
us esquinça
l'armadura
sinistra
i us transfigura
en pedra
sense esperança.
Música i poemes per a petits monstres. 2007
Text: Lola Casas
Il·lustracions: Mercè Canals
Curació natural
Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.
Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.
Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994
06 de gener 2020
05 de gener 2020
En aquest bosc
S'alcen arbres blancs,
com versos.
Uns més rectes,
d'altres corbats,
alguns marcats
per les mans dels amors
que hi han passat.
Aquest bosc té tanta força com por,
por del blanc immaculat,
por de la negror de ser oblidat,
i sembla que de tant que hi ha plogut,
no ha quedat cap petja que expliqui
com saber-hi estar (en aquest bosc).
Però avui (de nit),
quan tots els pigments s'han assecat,
els arbres se m'han fet escorça
i com una foguera
m'han abraçat
i el blanc es torna creatiu
enlluernant a toc intermitent
i en la seva personalitat
se'm fan vida
i ja no tinc por d'esperar
el paisatge que ha de passar,
convex o còncau.
Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017
com versos.
Uns més rectes,
d'altres corbats,
alguns marcats
per les mans dels amors
que hi han passat.
Aquest bosc té tanta força com por,
por del blanc immaculat,
por de la negror de ser oblidat,
i sembla que de tant que hi ha plogut,
no ha quedat cap petja que expliqui
com saber-hi estar (en aquest bosc).
Però avui (de nit),
quan tots els pigments s'han assecat,
els arbres se m'han fet escorça
i com una foguera
m'han abraçat
i el blanc es torna creatiu
enlluernant a toc intermitent
i en la seva personalitat
se'm fan vida
i ja no tinc por d'esperar
el paisatge que ha de passar,
convex o còncau.
Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017
Pr.: Anna Aguilar-Amat
03 de gener 2020
Besada d'ona
Besada d'ona:
la mar necessitada
de terra digna.
De: Hivern
Jordi Sala. L'instant obert. 2015
la mar necessitada
de terra digna.
De: Hivern
Jordi Sala. L'instant obert. 2015
Pròleg: D. Sam Abrams
A rufagades
A rufagades.
Forçats a reconèixer
quietud i vida.
Forçats a reconèixer
quietud i vida.
De: Hivern
Jordi Sala. L'instant obert. 2015
Pròleg: D. Sam Abrams
Subscriure's a:
Missatges (Atom)