... hi ha una justícia més alta que la justícia
de la guerra i és la justícia de la convivència
i de la pau. Aquesta és la teoria política de
Salvador Espriu, no s'esgrimeix d'altra
al llarg de la seva obra.
Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972
De: La casa que vull de Salvat-Papasseit a la meva casa.
La casa que vull
que tingui finestres
i tingui un balcó, porticons de fusta,
perquè hi entri el cel
entre les
escletxes.
Que em voli i em bressi
el mar de la vora
xatracs i gavotes, petxines i closques
i els llençols s'amarin
de sal i
d'aroma.
Que l'ombra m'arribi
de cims i de planes,
camins i senderes, clavelles i avencs,
perquè em desdibuixin
els somnis de
l'ànima.
Que hi hagi parades
en el meu carrer
de carn i de peix, de verdures fresques,
que hi visquin paletes
pintors i
adroguers.
Que tingui una eixida
que em parli del temps
d'estiu, primavera, de tardor, d'hivern
per allà recloure'm
qualsevol
moment.
Que la casa tingui
en entrar, una balma,
un altell amb llibres, una taula àmplia,
retrats de qui estimo
d'on neixin
paraules.
Glòria Forasté Giravent, dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
一Fan falta milions de canonades
perquè l'aigua arribi a totes les aixetes
一va dir. I després em va explicar
que havia rebut un telegrama
i havien tallat un arbre que es moria
de vell.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988
"la manera com percebem l'entorn determina
la manera com ens entenem a nosaltres mateixos,
a nivell col·lectiu.
Els ulls girats endintre de cada individu no ens
ajuden tant a comprendre'ns, com l'esbatanament
de les parpelles per clissar allò que hi ha a fora"
Fragment de l'epíleg:
#ballant a rampellades sobre l'asfalt desanomenat
Laia Malo, dins,
Paula S. Piedad. Afàsia, 2020
Premi Miquel Bauçà 2020
***
Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
com un gegant guerrer.
Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
el pi de Formentor.
16 octubre de 1947
Fragment
Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999
Pròleg: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
SALVADOR ESPRIU
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.
Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.
Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.
Glòria Forasté Giravent, dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
Per un somriure
germà del bes més fràgil
cavalcaria
des dels poemes més tristos
fins al llevant d'un rostre.
Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976
Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.
Joan Margarit, dins,
Deu poetes d'ara: antologia. 1996
Edició: Dolors Oller
No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?
A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua
T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda
Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima
Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol
Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs
Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016
La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.
Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020
Epíleg: Pere Gimferrer
(Vita flumen)
On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.
Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,
flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.
Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.
La certesa són els rius que van
devotament al mar.
Marta García Sentís dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...
Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?
Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.
Laberint roig. 2020
Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo
Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual
Vull ser terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.
Llibre de la fe. 2011
Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò. 2016
De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.
De Serenata al clar de lluna, 6
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.
Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020
Epíleg: Pere Gimferrer
Do re mi fa sol
Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.
Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.
M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?
Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.
Per què, quan, com?
Per a no acabar xops
si sentim un tro
busquem un bon lloc:
a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,
darrere un matoll,
enmig de les flors,
o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.
Portem sempre a coll
a sobre del llom
llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.
Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.
Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.
I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»
No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.
Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.
Tenim molta por.
On ens porteu, on?
Molts anem al forn,
o joguines som.
I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.
Sol fa mi re do.
M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004
Il.: Christian Inaraja
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
De: El caminant i el mur, 1953
Salvador Espriu, dins,
Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972
Al nostre planeta Terra
que és de tu i d'ell
i del moixonet que passa,
a una baralluga blava
rodant sobre una taula,
a uns carrers plens de cases
amb banderoles d'aire,
a uns rius d'aigua dolça
pels camins de les muntanyes.
Al nostre planeta Terra,
a aquesta bola blava
rodant sobre una taula,
a la seva mà oberta
que és la nostra casa.
Aigua dolça : poesia per a xiquets, 2008
Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual
algunes
habitacions suaus de les nostres perifèries
mai han eixit de casa
mai han entrat al bosc espès
mai han caigut al mar
i s'han xopat
i per això no han fet malbé les plantofes, les espardenyes
per a alliberar-les
és per això que les habitacions suaus tenen por
de l'habitual trencadissa de plats,
de les fuites de gas, dels pàncreas i les pells inflamades,
porten ulleres de sol en plena nit
mentre llegeixen novel·les roses els caps de setmana
reguen contínuament les flors per casa
però les flors es fan de plàstic
i inquietes
com nens maltractats
per una inundació de besos
Dorta Jagić, dins,
Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 119
Trad. Pau Sanchis
Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.
Una meitat serà lletja i esmussada
i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.
La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.
Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.
Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.
Nikica Petrak, dins,
Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79
Trad. Pau Sanchis
