Potser

Potser sembrar la vida està més a prop de la veritat
que de l'esperança.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà

Vinc al recer

Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.

De: A Oxford,  II

Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

Inici de primavera

Aquella nit de març vaig eixir tard de casa.
Els carrers eren esvalotats per l'olor de primavera
i la pluja verda dels sembrats.
Repicaven els vents. Jo sortia enllà enfora a través
de la clotada estorada de cases fins al mur descobert
i me n'adonava: cap al meu cor creixia un ritme nou.

A cada alè de l'aire hi havia tesat un jove esdevenir.

Jo parava l'orella quan els forts remolins giraven
dins ma sang. El camp ja s'estenia a punt. 

Marcada amb foc als horitzons ja hi havia la blavor
de les altes hores matinals que havien de dur
vers la llunyedat.

Les rescloses grinyolaven. De totes les distàncies
sorgia l'aventura. Damunt del canal, que feien onejar
vents joves de sortida, creixien clares vies,
en llur claror jo augmentava. El destí era a l'espera
en estels voltats d'oneig.
Al meu cor hi havia un temporal com de banderes
desplegades.

Ernst Stadler, dins,

El crepuscle de la humanitat : un document de l'expressionisme. 1984

Edició: Kurt Pinthus

Traducció: Artur Quintana i Font

No em despulleu

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.

No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.

Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 1987

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Dia Mundial de la Poesia 2021

Joana

Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí 
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.

Joan Margarit. Llum de pluja. 1987

Realitat i llenguatge

Para't sota aquests arbres
i mira com els mou la brisa:
la bella trama mòbil de les fulles.

Deixa que la remor ho canti.

Si no, ¿quines paraules ho dirien
sense parar-ne el moviment de l'aire,
sense arrasar-ne fins i tot l'arbreda?

¿Quines, sense emmudir-ho?

Carles Camps Mundó. El rastre d'uns escrits, 2018

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (Premis Octubre 2017)

Abril

He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.

Fragment.

Carles Camps, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50

A l'estació

T'he vist com sempre a l'estació, somriure net; avui de nou
Esperes un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc
Tothom et sap i, tendrament, et filen anys per a fer-te un temps
Quan de temps

Dius que, a l'andana, no hi ets sol; viuen amb tu ombres i jocs
Ombres d'adeus sense retorn, jocs de petons pels benvinguts
I, a dalt dels arbres més bonics, hi nien els amors ferits
Per un tren

I amb tu esperen el senyal de l'arribada d'aire nou, aire nou, aire nou
Del pas nou
Del gest nou
Del tren nou

T'he vist de nou a l'estació i en tu m'he vist, a poc a poc
Buscant un tren misteriós, que ve de lluny, si és que va enlloc
I veig com dormen els adeus, com neguitegen els retorns
Per un tren

Que, finalment, quan la tardor pinta un cel nou a l'estació
Tots esperem el pas d'un tren, que va molt lluny, si ve d'enlloc
Els uns perquè ens arribes tu, els altres perquè se'ns enduu
Aquell tren

Esperem amb tu el senyal de l'arribada d'aire nou, d'aire nou, d'aire nou
Pas nou
Gest nou
Del tren nou

T'he vist com sempre a l'estació
I en tu m'he vist a poc a poc
Quan la tardor pinta un cel nou

Lluís Llach. Maremar (Àlbum complet - Canal Oficial YouTube). 2016, m. 19:39-25:08

hi ha una justícia

... hi ha una justícia més alta que la justícia
de la guerra i és la justícia de la convivència
i de la pau. Aquesta és la teoria política de
Salvador Espriu, no s'esgrimeix d'altra
al llarg de la seva obra.

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

La casa que vull

             De: La casa que vull de Salvat-Papasseit a la meva casa.

La casa que vull
que tingui finestres
i tingui un balcó, porticons de fusta,
perquè hi entri el cel
entre les
              escletxes.

Que em voli i em bressi
el mar de la vora
xatracs i gavotes, petxines i closques
i els llençols s'amarin
de sal i
            d'aroma.

Que l'ombra m'arribi
de cims i de planes,
camins i senderes, clavelles i avencs,
perquè em desdibuixin
els somnis de
                      l'ànima.

Que hi hagi parades
en el meu carrer
de carn i de peix, de verdures fresques,
que hi visquin paletes
pintors i
              adroguers.

Que tingui una eixida
que em parli del temps
d'estiu, primavera, de tardor, d'hivern
per allà recloure'm
qualsevol
                moment.

Que la casa tingui
en entrar, una balma,
un altell amb llibres, una taula àmplia,
retrats de qui estimo
d'on neixin
                   paraules.

Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

 

Neu de març

              No hi ha març sense neu
              ni sense Mare de Déu.

                       (Dita popular)

OH neu de març qui has ensucrat la Serra
i la vall has omplit de ta fredor,
arribes quan l'hivern ja se desferra
la feixuga pellissa de pastor.

Oh neu de març, feta dels nards i lliris
de l'hort tancat de Nazaret gentil,
tu saps aquell diàleg i els deliris
de l'Àngel, la Donzella i el subtil

primer ressò que diu: «Ave, Maria!»
ーGabriel passa amb un vol d'ales flongesー
i l'hort posa al misteri que anuncia
garlanda de llimones i taronges...

                        12 de març de 1953

Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999

Pr.: Guillem Colom

Epíleg: F. Bonafè

Inici de primavera

Núvols replens s'encalcen per bassals
des d'aiguamolls recents els brins criden devessalls
les ombres es drecen fatigades
xiscla amunt l'aire
giravoltant, bufa i udola i es rebolca
i de sobte s'esquincen les ferides.
I cicatritzen 
en el cos gris
el silenci davalla feixuc a les palpentes
i prem!
Llavors de sobte la claror es debana
grogament i salta
i esquitxen taques -
I
núvols
empal·lidits i replens per bassals esvaloten.

August Stramm, dins,

El crepuscle de la humanitat : un document de l'expressionisme. 1984

Edició de Kurt Pinthus
Traducció d'Artur Quintana i Font

Dream

Manifestació

Manifestació de formigues contra la bota de merda
amb productes químics que com adob fa escampar 

el pagès sobre els seus caus.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Nova

一Fan falta milions de canonades
perquè l'aigua arribi a totes les aixetes
一va dir. I després em va explicar
que havia rebut un telegrama
i havien tallat un arbre que es moria 
de vell.

Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Indici

Una cosa demanaria

Que no m'entrin a casa

Sense avisar abans

Moltes gràcies per endavant!

Teresa Grau Ros

#ballant a rampellades

"la manera com percebem l'entorn determina
la manera com ens entenem a nosaltres mateixos,
a nivell col·lectiu.

Els ulls girats endintre de cada individu no ens
ajuden tant a comprendre'ns, com l'esbatanament
de les parpelles per clissar allò que hi ha a fora"

Fragment de l'epíleg:
#ballant a rampellades sobre l'asfalt desanomenat

Laia Malo, dins,

Paula S. Piedad. Afàsia, 2020
Premi Miquel Bauçà 2020

Recordant a Costa i Llobera

                               ***    

Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
                com un gegant guerrer.

Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
               el pi de Formentor.

                                        16 octubre de 1947

Fragment

Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

Falguera del Burren

A Milagros Salvador

Les calcàries vestides de gris

es dilueixen amb el plor,

deixen petites fissures

on arreles com una falguera.

Els sentiments i el cor,

com un protal·lus,

segueixen dins de la terra

en aquest clima desfavorable

que han marcat els dies

en el darrer temps.

Ara comença

la fecundació de la teva força,

del teu jo que emergeix:

sortiràs de la terra com una falguera

amb frondes que faran possible

captar la llum.

Tindràs esporangis,

esperances, cobertes

per cutícules resistents,

cobrint els teus sentiments.

I ja cap clima podrà trencar

la teva estima, el teu somriure,

la teva seguretat, el teu jo,

el teu cicle.

Assumpció Forcada. Fotosíntesi. 2004

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

Mans clivellades

Mans clivellades com un llibret escrit,
mans de pagès o de paleta,
a cada ratlla una tarda, a cada clivella un matí,
la veu de cada traç i cada traç que parla;
el sol traçut, traçuda aixada, aquests llapis
de punta dobla, de mans que parlen,
que aixequen maons i terra enlaire.

Mans com muntanyes de pell aspra,
a cada pas una rascada, manyocs
que escriuen llibres amb lletres de fang i aigua.

Aigua dolça : poesia per a xiquets, 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.

Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

Per un somriure

Per un somriure
germà del bes més fràgil
cavalcaria
des dels poemes més tristos
fins al llevant d'un rostre.

Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.

Joan Margarit

Es troba en el llibre:

Deu poetes d'ara: antologia. 1996

Edició: Dolors Oller

Espais de l'ànima

No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?

A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua

T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda

Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima

Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol

Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs

Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

Llum

Crec en el captaire
que era jo mateix,
fa segles,
i en el germà bessó
d'una mirada oracular.

Dona'm la mà:
tremolo.
I envelleixo
com qui mira
un noi sense bagatge.

Ja no espero la resposta,
sinó la paciència immensa
d'escoltar.

Les raons són 

una finestra
mig oberta:
la ventada, el dolor.

El cos que rep la llum
es fa miracle.

Lluís Calvo. L'espai profund. 2020

Epíleg de Lola Nieto

Premi Carles Riba 2019

On és la incertesa

 (Vita flumen)

On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.

Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,

flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.

Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.

La certesa són els rius que van
devotament al mar.

Marta García Sentís dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.

Laberint roig. 2020

Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo

Entre els barrots del meu balcó

Entre els barrots del meu balcó

m'han deixat aquesta tarda
i sense saber què fer
he mirat la gent que passa,

una noia i un noi
s'han aturat sota la casa
i amb la ruixadora plena
els he regat la carbassa,

amb la ruixadora plena
he regat les floreres
i de tanta aigua al balcó
s'ha desbordat la bassa,

una veïna vella
m'ha ensenyat una granera
i m'he pensat que volia
escombrar la vorera,

amb la samarreta blava
he eixugat les rajoles
i després amb dos agulles
l'he estesa a la barana,

aquella samarreta blava
que banyava el carrer de casa
era un núvol d'aigua
que li pesava la panxa.

 Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Vull ser terra

Vull ser  terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.

Llibre de la fe. 2011

Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò. 2016