L'escletxa de l'ànima

Digueu-me qui fa
el límit o el pas
qui pot mesurar
on és la ratlla?
per poder saber
quin és el moment
en què es passa
o no arriba
el seu intel·lecte.

Qui posa el menyspreu
d'aquesta mesura?
per poder saber
fins on és la censura
que fa menysprear
al qui pugui passar
de curt o de llarg
de tan fina ratlla?

No són els colors
del blanc fins al fosc
que passant pels grocs
els blaus i els rosats
fins els més vermells
els liles o els verds
de variats colors
amb tons i matisos?

Per què els humans
posem tants paranys
per classificar
cada ésser humà?
potser en mesurar
deixem de copsar
l'escletxa que hi ha
per percebre l'ànima.

M. Roser Llopart i Trias, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014 

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Avancen

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs   tots els cavalls.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

Un compromís

Prenc ara un compromís amb la tendresa:
Sabeu? la farina i l'aigua en comunió
converteixen en pa la matèria.
Assaonaré el que prenc pels ulls
per les oïdes el tacte o la intuïció.
Semblant a com les abelles preparen la mel
elabore calma dolçor llum
i en faig la meua energia, el meu motor
també el meu residu.
Tot el que he de deixar
que siga bell.
                        Prenc ara
un compromís amb la tendresa.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premi Categoria Oberta de Poesia

Ars poètica

 Per a alguns l'existència dels poetes (faig servir la paraula en un sentit
ben ampli, el que va de Charlot al meu net) és un descans, com si ells
fossin la garantia que encara hi hagués una petita salvació per a nosaltres.

 Però els poetes no garanteixen res, ni tan sols saben si el que fan té
algun valor, com pel que sembla tenen les accions societàries, els immobles
i algunes esglésies.

 Per a altres els poetes són tan innecessaris com el llatí o la filosofia kantiana;
el món, diuen, aniria millor sense ells, sense el seu sentimentalisme
egocèntric i miop, sense la seva irracional evanescència.

 Però els poetes vertaders habiten en un món que no és el d'aquestes gents.
I això desorienta, això trenca esquemes, això empipa. I d'això es tracta.

 Senyors: no llegir poemes és un abús de poder.

Breu i contundent discurs llegit per Felicitat en el transcurs de l'homenatge
que li fou tributat pel Casal català de Vilnius.

Poemes de Felicitat Escrivà. 2020

Dones a la vora del mar

Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.

Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.

Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.

Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.

La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.

Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,

Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63

Traducció d'Albert Mestres.

Llegir mirades

Quan vingues necessitaré una alenada,
un tu amb mi, un jo amb tu.
Un dibuix als llavis
que descongestionen els ulls cansats,
els tancaré per a que m'interrogues nua
i puguen ser les teues mans
teles transparents per protegir-me.
Et respondré cada pregunta,
obriré la mirada
i entendràs com t'estime.
No buscaré la veu de les paraules,
tot resta escrit en el tacte
des de les mans als ulls.
Si no t'ho dic,
toca'm i perd el temps mirant-me,
toca't, soc una carícia als llavis,
i també espardenyes
                      brutes i cansades.

Lorena Cayuela, dins.

Estels de paper : mostra poètica. 2012. P 138

Sota el gel

T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta 
la badia.
            I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.

Manuel Forcano, dins,

Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39

Kiwi

Es veu que a Nova Zelanda
hi viu un ocell sense ales
que surt sobretot de nit
però, és clar, no pot fer volades!
Es diu kiwi, com la fruita,
i és que s'assemblen tant!
Però un penja d'una planta
i l'altre va caminant!

Vanesa Amat. Abecedari de cel i terra : poemes i curiositats. 2021

Il·lustracions: Judit Piella

Jacint Verdaguer

Cim que et perds en les boires del Pirineu,
rosa mística oberta sota la Creu,
himne de veus heroiques, perfum d'abril.
El més gran dels poetes, i el més humil.

De Poemes inèdits, Apòstols de Catalunya

Jeroni Zanné. Poesia original completa. 2019

Edició a cura de Martí Duran i Mateu

Si pogués

Si pogués arrencar
d'aquest món el dolor
en faria encenalls i
cremaria per sempre,
cortina de boira i fum.

Si pogués entendre
el vol dels ocells
et faria alada i
volaries també,
cel, atzur, horitzó.

Si pogués evitar
la maldat, la buidor,
bufaria ben fort i
les esbocinaria.
Pols d'argent, un desig.

Si pogués albirar
les olors de les flors
o el miracle de l'aigua,
dansaria amb la mar
petxina, alga, cau.

Anna Cortils Munné, dins,

Autisme : trenquem el silenci amb la poesia. 2014

A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Il·lustracions: Pere Cabaret i Miguel Gallardo

Pròlegs: Laura Borràs i Josep Cuní

Traduccions del castellà: Isabel del Pilar Valero

De l'amor a la vellesa

De l'amor a la vellesa,
creada amb síl·labes aquoses,
de la remor subtil
que discorre sota els raigs
de les ones i entra en l'extensió
del silenci i l'esglai.

S'enlaira el cos flotant de la mar de Bretanya,
com arbre lluminós
dempeus en aquest blau sobrenatural
on l'èxtasi esclata.

Esther Aure. Tralla per als penitents. 2002

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Tendència a la millora

Vagarós en un bosc de paraules,
es troba a la butxaca
ーcom qui diu per sorpresaー
un lleu instint de rebel·lia
que, ignorat tant de temps,
li costa reconèixer,
i se sent impel·lit a improvisar
l'esborrany d'un somriure.
Desconcertat caçat en fals,
com l'alumne escomès a la impensada
per la pregunta de l'examinador,
agafa alè, s'escura la gola
i amolla un pensament agosarat:
El fred ja va de baixa.

Miquel-Lluís Muntané. Qualitats de la fusta. 2016

Pròleg d'Eduard Sanahuja

Això passava a la tardor

Això passava a la tardor i els mots
no delataven cap ruptura.
No podia sinó fer una tarda benigna
perquè cap gest no fos
desmesurat o estèril.
Deies: Que lentament es pon el sol
i com pella la nit entre les fulles.
I callaves després.
Assaborir el silenci és una molt
discreta forma d'estimar. Les mans
que dibuixen paraules,
i els ulls solars, i el bleix tan pròxim.
Ja no caldrà, des d'ara, que tornem
a mirar més enrere.

Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps. 1972

Diada de Reis amb els nets

Els Reis d'Orient
               no han dut joguines,
ni grossos camions
              ni boniques nines,
ni grans capses plenes
              d'entreteniments;
m'han dut el somriure
              d'unes boques fresques,
d'unes galtes tendres
              i d'uns ulls lluents.

Al cel de la nit,
              soc, per ells, un astre
que a penes fa llum
             i sols deixa un rastre
d'amor, tot marxant.

Si a l'hora de fondre'm
            pel cantó de posta
algun d'ells em cerca,
           trobi per resposta
un raig de llum nova
          que surt de llevant.

1987

De: Obra poètica inèdita - Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Em sentia batre el cor

Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Finalista al premi Vila de Martorell 2004

Reis d'Orient

Reis d'Orient, gairebé mítics
personatges, semítics
precedits per l'herald d'un cometa,
hieràtics esclaus de l'etiqueta.

Màgics,
amb seguici de camells atàvics
i patges.

Graciosos personatges
amb atributs d'ermini!

Damunt el carrusel de mini
de les il·lusions primiceres,
estrall de núvols i senyeres
amb la meravella peremptòria
de l'esclat de llor de la glòria.

Reis generosos d'Orient
que dueu coses a la gent
i cenyiu, girientorn de l'espona
de l'infant, la lumínica corona.

I amb el ceptre d'or ーvaretaー
cloeu els ulls amb somnis de poeta,
aura de pau de tota la família,
la vigília.

Carles Fages de Climent. Poema dels tres Reis. 2001

Llindera: Enric Casasses

Pòrtic:     Octavi Saltor

Il·lustracions: J. Commeleran

Matí d'hivern

                               Però per a tu no són fosques les tenebres,
                                                 la nit t'és tan clara com el dia,
                                                         llum o fosca et són igual.
                                                                          Salms 139;12

La llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.

En l'espera del dia,
no t'ho expliques;
i et preguntes per què l'error,
vell, repetit: una banal avaria?

Sabies del perill de la gasiveria:
arrecerant-te en la llengua anglesa,
de sou a soul hi ha una passa,
i hipoteques inconfessables.

La fe t'abandona i ni Ciceró
pot donar-li metgia.
La foscor et fa conviure
amb un estoic escepticisme.

S'entelen un poc els vidres,
fred per al té, a la tassa.
Qui ha dit que no existeix
l'ànima de totes les coses?

El silenci et recorda
que res no perdura,
per més que l'esperança de la llum
et recomana l'oblit de tota traïdoria.

En un matí d'hivern,
la llum és avara, mandrosa:
es lleva tard i estalvia.

(De Variacions, work-in-progress)

Marta Pessarrodona, dins,

Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes). Programa de mà.

Del 27 de juny al 27 de juliol de 2008

Poesia i +

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i
Jaume Subirana

Pèrgola de Can Muntanyà
Caldes d'Estrac, 18 de juliol de 2008                          

El llibre d'hores: gener

El fred ens fa més íntims i vulnerables.
Som antigues ferides a la intempèrie
d'uns dies que caminen amb peus petits
pels pendents fràgils del cor i les teulades.
Moment propici per recloure's a casa
-com els secrets es reclouen a la boca

càlida que els calla-, sentir el borbolleig
espès de les hores que couen a foc
lent, parar atenció a la fusta del llapis
que creix, als ossos de les lleixes que cruixen,
donar corda al mecanisme rovellat
dels records, passar el plomall aquí i allà,
abaixar el contrast cridaner dels colors
que pengen torts a la paret, ocupar
el mínim espai possible -un simple punt
enmig de les coordenades de l'aire
i la sang-, ficar-se sota l'edredó,
arrupir-se, gairebé desaparèixer.

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004.

Madrigal

El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Música de flauta

La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.

La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Sonet a Girona

Girona tota estesa, enfredorida,
s'emmiralla en el riu indiferent;
té l'aire d'una noia emperesida
que duu el passat florit al pensament.

De pedres capvesprals va revestida
i llur silenci cau musicalment
i aquesta catedral, branca florida,
ens recorda una glòria permanent.

I si m'estimo la Girona antiga
és que la tinc per una bona amiga
que sempre trobo enclosa al mateix lloc.

El riu que la cenyeix per la cintura
sap del meu riure blanc de criatura;
sap del secret que em lliga poc a poc.

M. Àngels Vayreda, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Balanç

Marqueu dues columnes
per a les pèrdues del dia
i per als guanys.

Els significats profunds,
els pensaments brillants, les lectures,
les passades severes
d'una línia a l'altra,
a l'inventari dels guanys apunteu-les.

Les quimeres
i els seus petits abismes,
els salts fàcils de la vostra fantasia,
per a tots aquests artificis de l'avorriment,
no ho sé, no us afanyeu,
potser us caldrà la columna dels beneficis futurs.

Però el dia sencer que fuig,
no us enganyeu, no oblideu
d'anotar-lo
a la columna de les pèrdues més grans.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré
Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus

Callar

Callar.        Romandre
estranyament entre seqüències
com si la llum no fos dels ulls
aquesta nit.

L'impuls salvífic recorre
l'esquerda dels dies.

La corba infinita dels vincles.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

La rosa

Penses al teu estil
mentre floreixes,
d'alè espiritual
d'aire endolceixes,

estranya inesbrinable
tan gentilment propera,
pregona ininventable
tan infantívola,

tu santa sense afany
feta de pura llum,
oh rosa, dolça rosa...,
i tu no ho saps.

–––––

Die Rose

Für Jan Rave

Du denkst auf deine Weise,
indem du blühst,
mit geistiger Atemspeise
die Luft versüßt,

so fremd-allunergründlich
wie lieblich-nah,
so tief-allunerfindlich
wie kindlich-da,

du heilig Mühelose
aus lauter Licht,
o Rose, liebe Rose,
und weißt es nicht.

Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Deixat anar

Hi ha dies amb gargots
furtius entre les pàgines
nits de folis en blanc
que cerquen elegies
i de tranuita els mots
com signes eminents
calen en pensaments
embriacs i fugissers
que la mà no reté
a l'hora de tancar-los
en un full de paper.

Ester Xargay. Desintegrar-se. 2019

Epíleg de Margalida Pons

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018

Es xapa la fosca

ES XAPA la fosca,
es llesca la mar.
L'escata i la ploma
la nit i la sal.
El peix i el mussol
i gens de renou.
L'escata de plom,
la ploma de plata.
El peix és de bronze,
l'ocell és de fang
i l'horitzó es menja
els somnis d'antany.

De ...Els al·lotets, maquets, maquets... P. 295

Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal.

Amistat

Forja de cadena
tants anys confegida,

regust d'algues i salabror
en un mar de bonança.
Cap desventura
pot separar
l'amistat que creix,
el somni
d'uns mans encaixades,
d'un crit fidel
fins que se'ns emportin.

Albert Pera, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Obertura

a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora
ironia, com un passeig que s'enduu la mar un dia
apocalíptic de tants, una dentegada a la corfa seca dels
teus béns i dels meus, impetuosament invocant la teva
voracitat i la meva, furtivament, amb el bon ús de la
paraula, tal com diu la profecia i el cant

Francesc Pastor i Verdú. A mossos.2019

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2020

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.

Tomaž Šalamun, dins,

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec