Soc una torxa encesa
que poc a poc va cremant,
dessobre un llantió presa
de galanteig delirant.
Altres arbres trauran brot,
quan ja les meves paraules
seran buides de cap mot
en un país ple de faules.
Si escrigués avui rondalles
les podria recitar,
series noves rialles,
fora el temps de curt passar
Carme Benedicto, dins,
Llibre de la XV Trobada de Poesia catalana : Puigcerdà. 2013
On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...
Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!
Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003
Il·lustracions: Oriol Moret
Mon cor s'adona
del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.
Tot m'asserena
aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.
I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.
Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
fuig del mirall.
La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
tot s'ha refet.
I lluny del goig amarg de tes voreres
ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.
De: El branc de les vuit fulles, VI.
Josep Carner, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17
Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.
Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.
Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.
Aigua, aigua.
De: Lloses.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;
per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.
I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.
El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.
I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.
Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.
Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001
Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori
Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.
M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.
Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.
Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996
Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú
Set lletres només
Una paraula potser insignificant, però...
quants sentiments porta implícits,
si es diu amb el cor!
Amic, un mot petit,
que es repeteix massa, devaluant el seu valor;
però l'amistat de debò s'ha de mesurar amb cura,
si no s'esmicola i se'ns escapa de les mans.
Pots trobar un amic a qualsevol racó del camí;
però no el busquis ni el forcis i,
quan arribi, no hi passis comptes,
perquè, a una amistat sincera,
no li escau ni un tu ni un jo.
Quan es creuin els vostres camins,
no cal que ho cridis al vent;
parla al teu amic en veu baixa,
a cau d'orella, íntimament.
Estima'l, mima'l i cuida'l,
perquè serà sempre al teu costat
mentre compartiu la part del trajecte
que caminareu junts.
Després, si és que arriba el moment, deixa'l volar.
Teresa Vergés i Adrià. Retalls. 2018
El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.
El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.
Rosa Font, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21
Escotatz mon païs
de Garona e d'Ador,
que se plora e se ritz,
de l'adieu a l'agor...
La princessa lonhadana,
son trobador dolent,
Floreta a la fontana
pel vert-galant jasent...
Los penjats jos los casses,
crocants de genolhons...
Bufe la ventarassa,
bruèisses amb lop-garons...
Los blasons perissables
jos lo fèr e la sang
coma castèls de sabla
rasis de l'Ocean...
La memòria incertana
nos prenguèt per la man.
Se plòu sus l'Aquitània,
bèl temps farà deman !
"Istòrias d'Aquitània"
Marcèu Esquieu. Sembla-vida : òbra poetica. 2004
És perquè ha estat enamorada
—matins d'ahir—
que té la cara enriolada:
«Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
i un cel segur».
De Sempre i ara.
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013
Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.
No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.
Aigua verda per mor de l'herba.
Rosa, portera de l'any.
Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.
————————————————
Cahier de verdure
Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.
Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.
De l'eau verte à cause de l'herbe.
Rose, portière de l'année.
Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés
Aquest mes esclatant
ens desespera
així que un nuvolet
li va al darrera,
perquè pel juliol
tothom confia
que tindrà sol a dojo
cada dia.
Comencen les vacances
i també
l'angúnia de saber
què podem fer.
On anirem, al mar
o a la muntanya?
Qui guanyarà, la sorra
o la cabanya?
Tant se'ns en dona, és clar,
que l'important
és poder passar els dies
reposant
i jugant a pleret
sense la por
de no dur ben apresa
la lliçó.
Pel juliol tot és
felicitat,
per això l'estimem
de veritat.
Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006
Il·lustracions de Carme Solé Vendrell
La teva veu, la meva i la de l'altre
s'ajunten com al riu les torrenteres,
on s'agombolen tèrboles glopades;
fang arrencat d'entre canyars indòmits
fermats als marges sense flors,
clivellats de tants segles de sequera.
Les nostres veus desfermaran riuades,
i la terra ens serà fertilitzada;
brollaran els blats nous, esperançats,
mentre la mar engolirà desferres
de tantes nits que ens foren imposades,
de tants matins avortats sense aurora.
1987
el tiempo no envejece
Mercedes Carrión Masip
aigüesmare
font, piques, mullena
i rentador social
infància d'aigua
a secà llegint boires
estampida, vida.
Teresa Grau Ros
tutto è santo, tutto è santo
tutto è santo
pier paolo PASOLINI
l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.
I
Anna Montero, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15
Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.
————————————————————
Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.
Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019
Il·lustració: Elle
Pròleg de Pep Guardiola
Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.
Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.
Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.
Eli Sanz. Posidònia. 2021
Sentint el cel
Espasa matinal,
I la muntanya que li puja a la falda,
Torno al sòlit acord.
Als peus fa angosta la pujada
Un arbrissó cansat.
De l'enreixat de branques
Miro renéixer vols...
—————————————
Udendo it cielo
Spada mattutina,
E il monte che gli sale in grembo,
Torno all'usato accordo.
Ai piedi stringe la salita
Un albereto stanco.
Dalla grata dei rami
Rivedo voli nascere...
Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988
Edició bilingüe
Traducció de Lluís Calderer
Se li va ficar la mort a l'ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d'olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l'antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l'ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d'olivada
d'una pena encallada a l'escull.
I encara s'hi lleparà la cara!
Fins llavors, molí que mai no mols,
se't faran lleganyes com pinyols!
Josep Pedrals. dins,
Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l'alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.
Joana Raspall. Arpegis : Haikús. 2004
Introducció de Feliu Formosa
Il·lustració de la portada: Lluïsa Cauhé
De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.
——————————————————
De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.
Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017
Traducció i pròleg: Albert Mestres
des que vam arribar
que ens estem morint
i no hem pensat a gaudir les vistes
— viu amb plenitud
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017
Traducció de Bel Olid
Ara que ja de tanta cosa torno...
No em pregunteu, que no sabria dir-vos
per quina brida m'he sentit lligada.
El cor encara vol tornar a gronxar-se
desbocat a les barques de la fira;
i dic que sí, que en mi tot clama d'esma
cap aquella petita esbojarrada.
...I ja no soc sinó una dona absorta,
amb la veu i amb el riure que s'aturen.
————————————————
Now
Now I must turn aside from oh, so much...
don't ask, I can't explain
this tugging of a rein that keeps me tethered-
and still, my heart is longing to soar again,
swoop up and over on a fairground swing-
and I say, yes: my whole instinctive being
cries out towards that wild, untamed girl!
...And now I'm just a daydreamer, a woman
with a voice that fades, a laugh cut short.
Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019
Poems in Catalan
Translated by Julia Dale
Plaça dels Lledoners,
quietud, flor estesa
al bell cims dels carrers
d'una antiga bellesa;
no m'estrany que ta font
temps ha sigui eixugada;
et cau de més amunt
sempre igual la tonada,
la pregària sens fi
d'unes monges tancades,
i és com el rajolí
de les deus amagades.
Simona Gay, dins,
La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005
Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.
Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.
D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.
De Cantilena
Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995
D'un balcó a l'altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d'ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre's cap detall.
Fou inútil l'interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
Els va tallar amb un lladruc:
—Calleu, inútils xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar, fa ruc!
Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998
Il·lustracions de Glòria Garcia
