Quatre estacions amb toronja a les Terres de l'Ebre

Primavera blava
sota un ametller,
curullades branques
de flors de paper.

Un sol de rialles
i nens al carrer,
amb la fruita dolça
serrada a les dents.

Dormen a la soca
les filles del vent.
Trulls abassonats
d'astorat vermell.

I arriba la nit:
feixuc reguitzell
d'olives rodones
penjades al pit.

Tota la natura
relligada a un riu,
vessador de vida,
trobador furtiu.

I, de la toronja,
ja no en puc dir res,
que el poema acaba
per excés de pes.

Imma Penna, dins,

Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004

Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau

Estudi introductori a cura de Pere Poy

Il·lustracions de Santi Alfonso

Quan bufa el nord

Quan bufa el nord, escabellant el saule
i rebolcant-se esbojarradament,
parla tan fort que tot seguit entaula
una conversa d'amics entre la gent.

Sembla rentar la pell de la paraula
fins a tornar-la neta, transparent,
com si els fonemes de la vella faula
ara mateix, els inventés el vent.

Clar i català, escriu la tramuntana
-com un grafitti sobre una façana-
signes novells al cel tibant i llis.

A cada cosa dona el nom precís
i, en esborrar tota paraula vana,
va dissenyant la parla del país.

Carme Guasch. Recull de poemes inèdits editats

amb motiu de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral
Erato de Figueres. 

Figueres, 21 de març de 1999

Estimes

Estimes la vida que t'encercla
exultant en la Natura,
amb amor indescriptible.

Etern.
Vet aquí
el teu succedani.

De: Boira baixa (Primer bri d'herba), VIII

Rosa Fabregat. Cartes descloses. 1998

No puc avesar-me

No puc avesar-me
a l'obstacle
de tot determini.
El pols coagulat
obstrueix el curs
(per on
avançàvem).
Ni tan sols
queda l'opció
de fer-nos
ser present.

Montserrat Rodés. D'incertes certeses. 2013

Endreça

Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.

Rosa Leveroni. La poesia essencial. 2010

Edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino.

L'amor que crea

Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.

Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Des del mirador, ara,

es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.

Feliu Formosa, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Nous esclats

Soc una torxa encesa
que poc a poc va cremant,
dessobre un llantió presa
de galanteig delirant.

Altres arbres trauran brot,
quan ja les meves paraules
seran buides de cap mot
en un país ple de faules.

Si escrigués avui rondalles
les podria recitar,
series noves rialles,
fora el temps de curt passar

Carme Benedicto, dins,

Llibre de la XV Trobada de Poesia catalana : Puigcerdà. 2013

Ciclistes nocturns

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who would follow in their footsteps, at the risin' of the moon.

                               John Keegan "Leo" Casey, "The rising of the moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna,
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suament bona nit, el seu perfil més
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa.

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables,
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre,

amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera. Llum d'Irlanda : les síl·labes molles. 2012

Premi Carles Riba 2011

El rierol

On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...

Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!

Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

Després

       Mon cor s'adona
       del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.

      Tot m'asserena
      aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.

I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
       l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.

Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
       fuig del mirall.

       La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
       tot s'ha refet.

I lluny del goig amarg de tes voreres
       ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.

De: El branc de les vuit fulles, VI.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17

Convexitat del mirall

Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.

Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.

Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.

Aigua, aigua.

De: Lloses.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malenconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, que s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

Anna Maria de Saavedra. Obra poètica 1919-1929. 2001

Pòrtic de Vinyet Panyella
Pròleg d'Antoni Sabaté Mill
Estudi introductori i edició crítica a cura de Pilar Garcia-Sedas
Colofó de Miquel Batllori

La sesta

Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.

M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.

Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú

L'amistat

Set lletres només
Una paraula potser insignificant, però...
quants sentiments porta implícits,
si es diu amb el cor!

Amic, un mot petit,
que es repeteix massa, devaluant el seu valor;
però l'amistat de debò s'ha de mesurar amb cura,
si no s'esmicola i se'ns escapa de les mans.

Pots trobar un amic a qualsevol racó del camí;
però no el busquis ni el forcis i,
quan arribi, no hi passis comptes,
perquè, a una amistat sincera,
no li escau ni un tu ni un jo.

Quan es creuin els vostres camins,
no cal que ho cridis al vent;
parla al teu amic en veu baixa,
a cau d'orella, íntimament.

Estima'l, mima'l i cuida'l,
perquè serà sempre al teu costat
mentre compartiu la part del trajecte
que caminareu junts.

Després, si és que arriba el moment, deixa'l volar.

Teresa Vergés i Adrià. Retalls. 2018

Kairós

El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.

El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.

Rosa Font

Es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21

Principis d'estiu

Obertes les flors es desfullen
tocades per la calor,
el pati de l'àvia s'amara
                de suau fragància i d'olor.

Lola Casas. Divuit poemes de natura i un conte entremaliat. 2021

Il·lustracions de Gemma Capdevila.

Pròleg de José Luis Gallego.

Escotaz mon païs

Escotatz mon païs
de Garona e d'Ador,
que se plora e se ritz,
de l'adieu a l'agor...

La princessa lonhadana,
son trobador dolent,
Floreta a la fontana
pel vert-galant jasent...

Los penjats jos los casses,
crocants de genolhons...
Bufe la ventarassa,
bruèisses amb lop-garons...

Los blasons perissables
jos lo fèr e la sang
coma castèls de sabla
rasis de l'Ocean...

La memòria incertana
nos prenguèt per la man.
Se plòu sus l'Aquitània,
bèl temps farà deman !

               "Istòrias d'Aquitània"

Marcèu Esquieu. Sembla-vida : òbra poetica. 2004

Mare i infant

És perquè ha estat enamorada
  —matins d'ahir— 
que té la cara enriolada:
  «Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
  falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
  que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
  del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
  i un cel segur».

De Sempre i ara.

Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba

Quadern de verdor

Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.

No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.

Aigua verda per mor de l'herba.

Rosa, portera de l'any.

Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.

————————————————

Cahier de verdure

Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.

Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.

De l'eau verte à cause de l'herbe.

Rose, portière de l'année.

Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.

Fragment.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Juliol

Aquest mes esclatant
ens desespera
així que un nuvolet
li va al darrera,

perquè pel juliol
tothom confia
que tindrà sol a dojo
cada dia.

Comencen les vacances
i també
l'angúnia de saber
què podem fer.

On anirem, al mar
o a la muntanya?
Qui guanyarà, la sorra
o la cabanya?

Tant se'ns en dona, és clar,
que l'important
és poder passar els dies
reposant

i jugant a pleret
sense la por
de no dur ben apresa
la lliçó.

Pel juliol tot és
felicitat,
per això l'estimem
de veritat.

Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Totes les veus

La teva veu, la meva i la de l'altre
s'ajunten com al riu les torrenteres,
on s'agombolen tèrboles glopades;
fang arrencat d'entre canyars indòmits
fermats als marges sense flors,
clivellats de tants segles de sequera.
Les nostres veus desfermaran riuades,
i la terra ens serà fertilitzada;
brollaran els blats nous, esperançats,
mentre la mar engolirà desferres
de tantes nits que ens foren imposades,
de tants matins avortats sense aurora.

                                              1987

De: Obra poètica inèdita - Arrels

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

maraigües

          el tiempo no envejece
         Mercedes Carrión Masip

aigüesmare
font, piques, mullena
i rentador social

infància d'aigua
a secà llegint boires

estampida, vida.

Teresa Grau Ros

L'amistat

Nova tercina mòbil, capcaudada

L'amistat és un llaç mòbil
que arrela seguretats
i no en podem prescindir.

Saber que algú pensa en mi...!
No cal parlar ni trobar-se
per fer esclatar l'alegria

de veure més clar un nou dia
i recordar aquelles hores
compartides fondament.

I si l'amic és present
amb la rialla florida,
ens fa tornar a la infantesa.

quan, anant amb la mà estesa,
sentiments alliberàvem
que lliguen l'ésser humà

amb una estreta de mà!

Pilar Vila i Pararols. Les meves petjades : exposició de poesies. 1990

A la part inferior de la portada: "Poesia Viva"

l'aire de la muntanya

          tutto è santo, tutto è santo
          tutto è santo
                 pier paolo PASOLINI 

l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.

I

Anna Montero, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15

Un dia em veureu tornar

Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.

————————————————————

Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano 
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.

Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019

Il·lustració: Elle

Pròleg de Pep Guardiola

Ànima

Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.

Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.

Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.

Eli Sanz. Posidònia. 2021

Aura

Sentint el cel
Espasa matinal,
I la muntanya que li puja a la falda,
Torno al sòlit acord.

Als peus fa angosta la pujada
Un arbrissó cansat.

De l'enreixat de branques
Miro renéixer vols...

—————————————

Udendo it cielo
Spada mattutina,
E il monte che gli sale in grembo,
Torno all'usato accordo.

Ai piedi stringe la salita
Un albereto stanco.

Dalla grata dei rami
Rivedo voli nascere...

Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1988

Edició bilingüe

Traducció de Lluís Calderer

De rerum natura

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.

Àngel Terron. Iniciació a la química. 1977