He pujat i baixat

He pujat i baixat
milers d'escales
sense escalons
ni replans:
prodigis de la música.

Antonina Canyelles. Bistecs de pantera. 2023

Escriure

Escriure:
misericòrdia en la distància
que mantenim,

poètica de l'espai.

Teresa Pascual. València nord. 2014

Nota sobre l'autora: Ricard Garcia

Fotografia: Josep Martínez

Terra que acull

Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Elefant

                               A Antoine de Saint Exupéry

La meva silueta
deu ser extravagant
si em confonen
amb una muntanya,
una boa tipa
o un barret gegant.

Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech

Vingueres de molt lluny

  Vingueres  de  molt  lluny.

  La  teva  faç, com  la  del  sol,  refulgia  tot  mirant  a
Orient.

  Jo  només  tenia  la  certesa  de  la  meva  perfectible
naturalesa humana: argila forjada pel vent i pels núvols,
somiava  tastar,  potser  massa  tard,  el gust plaent  dels
fruits  prohibits.

  L'ahir  no  havia  estat  res  més  que  esperar.
  L'ahir  és  quan? L'ahir  és  sempre.
  Vora  la  mar  assossegada vaig  gosar  despullar  els
peus.

  Darrere el teu somriure viatjaren, com barques camí
de  l'aigua,  les  meves  sandàlies.

I

De: Primer itinerari
       Camí de la mar: Unai

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Pastera

Tot és reduït a runes,

Els límits de la misèria
obren la porta als vencedors,
l'escassetat esdevé fera
dins els cossos dels vençuts.
Un clam es pronuncia
ofegat pels trons dels canons.
El silenci m'envaeix el futur
per a protegir els meus fills,
m'amago dins la soledat
que m'ajuda a sobreviure
i prenc la decisió final,
viure o morir,
morir o viure.
Blanc o negre.
No hi ha matisos
que facin trontollar la resposta.
M'enfilo a la nau
i m'encomano a la sort.

Montse Assens

Del llibre: Apartheids, 2018.
41è Premi Marià Manent de Poesia

dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.

——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.

Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018

Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

Lluna de llum

AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER

Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Quan el sol

Quan el sol vagi a ajocar-se
sobre aquell llit de muntanyes,
jo em preguntaré d'on surten
tantes estrelles,
i voldré que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Que sigui de nit sempre
i que s'escolti el silenci,
sota la capa del cel cega
i el món volander dels somnis.

Que no hi hagi mans alçades
ni carrerons per les butxaques,
ni vencedors ni victòries
ni corregudes ermes cap a finals
invisibles: que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Aigua dolça : poesies per a xiquets. 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Pròleg: Pilar Caldú Royo

Saludar la fosca

Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen.      Cavalquen.

Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.

XXIV

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Pròleg de Quim Español

Tal com estan les coses, la incertesa seria una cosa divina

                                        Xina, 2011

Al plànol d'una casa
el més important són les parets i la tanca,
i un pas cobert que du al pati interior.
Aquí, a la gatzoneta, resguardats del sol, mengen,
gategen nens amb les bates obertes per darrere
i gossos petits i bruts, que em fan patir,
vells amb la mirada fixa.
El sostre, si s'esquerda, no s'arregla,
s'hi posa una pedra sobre el niló.
La terra és nua, assedegada,
els mecanismes humans s'arrosseguen
i deixen un rastre humit, 
i quan el sol s'encabrita, embarranquen
en qualsevol banda, a la vorera,
enmig del no res, vora una esponerosa
plantació, com els estels
a l'horitzó amb què s'uneix la mar humana.

Sonja Manojlovic, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 115 (2020),  p. 92 i 93

Traducció: Pau Sanchis

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.

Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

Companyia

Bufa el vent i tot canta
i és de nit i tot calla i tot canta

i des de dins del cantar tot
- perquè és que canta tot -
algunes coses callen
un marge un roc algun racó
que fins l'alè s'aguanten
perquè tot canta
perquè és que canta tot

i el vent bufa amb la olor
dels tarongers en flor

                           4 d'abril, any 14
                             entre Pego i Oliva

Enric Casasses. El nus la flor. 2018

Els ocells

Els ocells no són conscients del seu cant.
Molts de poetes tampoc.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Corre sempre

                                           A la Júlia.

A l'alba, quan el teu plor
m'escapça el somni a punt de finir,
em pregunto què podrà retenir
aquell somriure que ens regales
quan corres fins els braços
que t'abracen i et reviuen,
què sostindrà l'emoció
—única, meravellosa—
de trobar exactament allò que volies
d'encaixar com un miracle
et teu cos petit voltat del meu.

 Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

L'infant té por

Arraulit al portal
de la banda on fa ombra,
espantat perquè no pot
esdevenir ombra,
sense respirar, escolta
com s'acosten,
ressonant damunt l'empedrat,
les dues botes d'un soldat alemany.

Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019

Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern

Les veus

Escolto les veus
del mar i dels pins
i del vent que passa.

Tot m'ho fan sentir,
tot m'ho saben dir
sense cridar massa.

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Vital

Què queda en la vida sinó la tendresa?
Innombrables vegades he pensat en ella.
No tinc cap dubte, ni cap incertesa,
em trobe vulnerable al seu davant.
Uns besos, una abraçada, una carícia...
m'absorbeixen i em commouen.
La tendresa va colpint-me la pell,
voldria interpretar-la sempre inacabada,
com la música que ressona a l'univers.
No m'acostume encara a l'instant
en què els conflictes s'ensorren
per les fondàries profundes de la nit
i em creixen als ulls ocells
—triangles de llum que enceguen l'abisme—
No tinc temor de res: portem dins l'estima
que s'estén cap a l'aleteig de tots els braços,
les paraules tendres, alenant vida
i l'esperit valent de tots els éssers.

Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958)

Itinerari de tendresa. Bromera, 2010

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

1940

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.

Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!

Bertolt Brecht.

Traducció de Feliu Formosa

dins el llibre,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

A cura d'Antoni Tort Bardolet

quídam

El Jo que se m'imposa
gairebé com un deure
arrasa amb les idees
actituds i conceptes
desallotja la pensa
desocupa la ment
ho aclapara tot
i tota fins i tot
al moll de l'escriptura
tan sols puc resistir
si tanmateix m'hi nego.
Cal eludir el subjecte
i treure-li l'arnès.

Per no haver de ficar-se
tot fent genuflexions
amb versos reverència
a la trona d'un ego
prou autocoronat.
Cal desempallegar-se'n
sancionar el seu delit
amb pena capital
decapitar-lo cal!
Subjecte irreverent
demana sacrifici.
Restauradora poda,
i l'arbre alleugerit
potser donarà fruits.

De: Desintegrar-se (2019)

Ester Xargay, dins,

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 189-190

Eds.: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné

Calçar

Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.

Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.

Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

En la respiració

En la respiració de les paraules,
en el flux dels fonemes,
en el dia a dia de l'oralitat llisquívola,
corda de discerniment, fuet de desdeny,
llaç d'amor, bena d'odi,
eina, codi, lloc al món, visió irreemplaçable,
possibilitat d'actuar com els bons,
la llengua ens és el camí.

Jaume Bosquet. Peus de cedre. 2023

XIX Premi Ciutat de Terrassa
Agustí Bartra de Poesia, 2022

el meu rostre

el meu rostre a la finestra
travessa horta i vagons
mentre vaig envellint

andanes del destí
sense angoixa ni feres
neta          purga
absoluta
de viatge calm

un poema sobre avui sobre ara
calen testimonis
per si d'aquí un temps

p. 56-58

Mireia Vidal-Conte. OUSE : altres rius. 2016

Epíleg: Antònia Vicens
Il·lustració: Núria Miret

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.

Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Marxo bosc endins

                                  «If it were but a matter of faith»
                                                    NICK CAVE

MARXO BOSC ENDINS
per confondre'm
silent amb les alzines
i la malesa i la vilorda
i les branques més altes.
Serà indòmita,
també, aquesta partença.
No hi ha destí,
el destí és ara.

(La petitesa de cada salvació,
el clamor que corre per dins.)

Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023

Dosaigües

De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.

I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.

Berta Espert (Alginet, 1966)

De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Els avantatges de l'amor

L'amor té almenys un avantatge:
no es fa ferida damunt les cicatrius.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

Sovint

Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.

De Mans lentes d'aigua.

Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002