El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.
Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.
Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995
Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.
A l'altra banda del carrer, la casa
de set plantes, colors estridents,
parets escarbotades, xeringues
pressentides als racons.
Un fugaç efecte òptic:
Set llibres apilats, sense títol
ni autor al llom de les finestres.
Històries d'extraradi, il·legibles
de tan gastades, de tan properes.
Algú, des de dalt, espolsa una catifa.
Travesso en vermell.
Vinclo enrere la cintura.
Enlairo els braços.
Entomo la polseguera,
tusso, m'hi ennuvolo.
Hi ha d'haver un mar on s'aboquin les cendres
de les pàgines que han mort d'oblit.
Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010
Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.
Textos en català i castellà.
Inclou partitures dels poemes musicats.
Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!
No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.
De: Haikus, III Personals
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.
Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.
La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.
Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.
Paúl Martínez Casahuga
Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool
Categoria C - POESIA
Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016
La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.
Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007
A cura de Xevi Planas
Il·lustracions de Gemma Guich
Sí, vas excavant amb ganes
i torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, esquena corbada,
i ve una allau de pedres,
pedretes, sorra fina i insectes
que torna a tapar el sot.
Quin instint d'obrir escletxes,
tu que en notes tant de fred
i no saps fer anar cap eina!
I torna a plantar els peus.
Clava la mà ben avall.
Descobreix què va sortint
de baix i s'amaga,
s'ho empassa la terra.
Desitja'n l'esclat
com un guèiser humà.
No et sentis de res:
el teu llegat és buscar
el que raja de dins.
Raquel Estrada Roig. Natació. 2021
S'abat la lluna
damunt la mar.
De puntetes camina
giravoltant,
talment una baiadera,
sobre l'esplanada
de la tendresa
que la bressola.
La mar li canta una nana
perquè li vingui la son.
Teresa Surroca. Petita estança. 2018
He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.
Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.
L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.
En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.
Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021
46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia
Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.
Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983
Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.
Abril 1968
Josep Carner, al llibre:
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
Quanta pell
que ens envolta
com una sutura
delimitant
el nostre espai
de dins:
una bassa
on s'esquitxa
de vermell la calma
i glops de sang
brollant amb pressa
del cor.
Si és la pell
qui ens limita.
Helga Simon i Molas. A la vora. 2017
Il·lustració de la coberta de Marc Rios
Premi Amadeu Oller 2017
He pujat i baixat
milers d'escales
sense escalons
ni replans:
prodigis de la música.
Antonina Canyelles. Bistecs de pantera. 2023
Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.
Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002
A Antoine de Saint Exupéry
La meva silueta
deu ser extravagant
si em confonen
amb una muntanya,
una boa tipa
o un barret gegant.
Montse Homs. Faules poètiques. 2022
Il·lustracions de Laia Domènech
llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari
ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta
deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor
com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.
El Raval, març del 2018
Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023
AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER
Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.
Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016
Premi Carles Riba 2015
Quan el sol vagi a ajocar-se
sobre aquell llit de muntanyes,
jo em preguntaré d'on surten
tantes estrelles,
i voldré que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.
Que sigui de nit sempre
i que s'escolti el silenci,
sota la capa del cel cega
i el món volander dels somnis.
Que no hi hagi mans alçades
ni carrerons per les butxaques,
ni vencedors ni victòries
ni corregudes ermes cap a finals
invisibles: que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.
Aigua dolça : poesies per a xiquets. 2008
Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual
Pròleg: Pilar Caldú Royo
Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen. Cavalquen.
Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.
XXIV
Rosa Font Massot. Esquerda. 2022
Pròleg de Quim Español
