Llangor de fulla verda tot just nada,
temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
gallardet somrient.
Xerroteig dels ocells sortint del somni,
sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
en el càntic més pur...
Primavera: salut! Em fas ofrena
del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
del temps que va passant...
De: Color del temps.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Aquesta mirada no és la meva.
Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.
Anna Gual. L'ésser solar. 2017
Epíleg: Lluís Calvo.
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.
La vida et porta per diferents camins.
Descobreixes indrets
que et captiven la mirada.
Trobes noves fonts on apagar la set.
Arbres que t'aixopluguen de la calor.
L'olor de la terra et sedueix,
penetra pels porus de la pell.
Et recorda que estàs viva.
11.
De: Entorn proper.
Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022
Pròleg: Marta Pérez Sierra.
Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, Montse Font Picas,
Juan Carlos Bernadó Prats, M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.
Disseny cobertes: Josep Cercós Farreny.
Se m'ha escapat un globus
tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
ni la mare ni la mestra.
Sé que ha creuat l'oceà
fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
per si animava la festa.
Els crancs fan sonar les pinces.
Els dofins vinga a saltar.
Bufa el pastís la balena
i el globus torna a volar.
Ha pujat fins als grans núvols
i tots el volien moure!
I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.
Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
I per l'arc de Sant Martí
ha baixat fent tobogan.
Ha tornat al meu jardí
i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
brillant, que ha madurat.
Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021
Il·lustracions de Mercè Galí.
De la pluja a ple sol
del núvol a l'estrella,
tot és primavera
amb els seus colors.
Així d'un cap a l'altre,
d'un vers fins al poema
hom diu el dia, l'astre,
el llac i la cinglera.
Tot és ara i aquí,
també el que resta enrere,
el que voldries amb ella,
el que ja va morir,
l'instant d'alba lleugera,
l'incert camí que espera.
Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022
Pròleg: Israel Clarà.
Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.
Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.
Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014
Pròleg de Francesc Parcerisas.
V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.
Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.
La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.
Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014
Dibuixos d'Amaia Arrazola.
Tria i introducció de Víctor Labrado.
Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.
Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.
El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.
Li concedeixo el dia.
Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.
Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.
Marieke Maerevoet, dins,
Un pont de versos. 2017
Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.
Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.
Il·lustracions de Mercè Espiell.
A la memòria dels meus pares, amb agraïment
Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura
i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!
no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999
Darrere els vidres
la neu floria, pura,
com el meu somni.
I l'or es prodigava
en els brancs de mimosa.
De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma. Tannkas. Pressentiment, IV
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Noia, exercita't los peus.
Jo me'ls trobo insuficients
quan faig l'amor
i de vegades,
fins i tot quan camino.
Mari Chordà. Umbilicals. 2000
Presentació de Conxa Llinàs Carmona.
Per què insistiu
a parlar-me
de minúcies?
Deixeu-me en pau.
Jo només veig
immensitats.
Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022
Il·lustracions de Cristòfol Pons.
Epíleg de Teresa Pascual.
Vau arribar després.
Us havia esperat.
La millor explicació
és que m'estimo en les paraules.
Laia Noguera i Clofent. Parets. 2011
Mes de febrer,
un dia dolent i els altres també.
El febrer curt
amb vint-i-vuit dies se'n surt.
A l'hivern, el millor amic
és un bon abric.
Papers : pràctiques de català viu. 1982
Autoria: Carme Alcoverro i Josep Pascual i Comellas.
No la van advertir que era una carrera d'alt risc.
Dichoso el árbol... Sense & Sensibility. Va ser breu
com un poema insuperable. El record dura tant com
un bon epitafi.
Marta Pessarrodona. Homenatge a Walter Benjamin. 1994
Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.
Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022
Fotografia: Florenci Salesas.
Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.
És com si no sabéssim si en els troncs
hi hagués fusta anellada o tan sols buit.
Fer-se gran no és saber quin bosc és fals,
distingir el que està buit de l'arbre ple.
Més aviat és triar voler amagar
grans quantitats de res sota l'escorça.
I anar oblidant la fusta tot fingint
no saber si en els troncs hi queda vida.
Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022
37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.
Pròleg de Meri Torras Francès.
A Pompeu Fabra
«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
POMPEU FABRA
[A Josep Miracle,
durant la presentació de la gramàtica (1912)].
El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.
Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.
Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.
La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!
Anna Maria Ticoulat i Coll
(Maó, 1942)
Mecanoscrit inèdit.
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
A fora polsim de plugim;
obrim, sentim lo tim tim
i obrim i sortim
a la vella estrella
—meravella—
llet amb canyella.
Mari Chordà. Locomotora infidel pel passat : quaranta poemes i un somni-guió. 2000
M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.
Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997
"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"
Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.
Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985
Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.
De: Presència i record.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Al començament
jo era terra
jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
de costat
era un turó
sota estrelles glaçades.
No hi veia.
Em veien.
De dia i de nit
els mots em queien a sobre.
Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
D'un d'ells
vaig aprendre el meu nom.
Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
Era diferent
de la història que explicaven de mi.
I ara també
era primavera.
Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
Vaig viatjar cap a ponent.
Quan hi vaig ser
amb quant d'amor mirava
tots els camps
quan mostraven
la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
que jo havia estat
i que m'havien malentès.
Torna a nosaltres
deien,
Confieu en mi vaig mormolar.
——————————————————
Mother Ireland
At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
WISŁAWA SZYMBORSKA
No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.
Sonina d'alexandrins
La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.
Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.
La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.
La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...
I he sortit al carrer vibrant de joventut.
Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009
Pròleg de Carles Duarte.
Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!
Josep M. Espinàs,
dins el llibre:
Mites i somnis. 2001
Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.
