Text

Allò que és definit com a «informació»
pot passar a ser «comunicació» gràcies
a un canvi de sentit dels límits. Podem
comunicar la nostra pròpia experiència
amb materials de pura informació. Vull dir
filtrar la subjectivitat a través de l'objectivitat.
O expressant la poesia amb literatura d'agència,
llenguatge administratiu o frases fetes.
Ben lluny del postsimbolisme o del realisme històric,
la transformació s'obté en l'acte de «mirar»,
i no pas amb la manipulació del llenguatge.

Nota: L'autor parteix de la diferència entre els termes 
«informació» i «comunicació». Una informació només
acumula coneixement, i una comunicació, a més, fa participar.

Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998

Pròleg de Glòria Bordons

Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.

M'importa la llum
perquè m'importa la vida.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

Pacte i ventura

Ara
existim:
quan jo escric això
i tu em llegeixes.

Abans jo no hi era.
Després tu partiràs.

Tu i jo
sols podem
coincidir
aquí
en
aquest
instant
tan
precís
i tan
fràgil.

Perquè només
Déu sap
si jo escriuré
alguna altra cosa
i si tu llegiràs res més.

Desitgem-nos text.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

Mireu

Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.

Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021

Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós

Les veus

                                   A Carme Ballús, per "Dies petits"

                                          Minut 13:59, a youtube.com

la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta

el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa

la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil

La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà 
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats

la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020

Ajuntament de Granollers

Carenes

Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada, 
els alts cims de la Mola i del Montsant.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

El meu rossinyol

La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol

Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol

Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria 
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

Paisatge

En allà, en el cel,
vols de nigrils volen
mentres lo sol
s'amaga ja,
la marina calma i transparent
emana lo sou ventarello
lleuger perfumat.
En ciutat
s'entenen encara
les remors de la gent
que torna a casa.

Anna Fadda
 

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Una llum

Cau la nit
i tot sembla foscor.
Però,
de sobte,
una espurna
i a l'horitzó
de llevant
esclata una llum
diminuta, ínfima,
gairebé insignificant.
I arrenca
una albada
on tot serà possible.
I la vida; el regal.

Xon Belmonte Mateu. De ser i d'amar (2000-2022) : poesia. 2023

Il·lustracions: Remei González Cara

L'alzinar

L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.

Ferran Canyameres

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

Terra meva

Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.

Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents

cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.

Innàsiu Delogu

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.

Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

L'ametllerar

                                 «com ell, jo vull florir,
                                  baldament per morir.»
                                         JACINT VERDAGUER

Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,

cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.

Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,

pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.

Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,

fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,

capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.

Guillem Benejam. Fondària. 2021

Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos

                                    

Un mitjó diferent a cada peu

Hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.
Potser perquè és despistada?
Potser perquè és divertida?
Potser perquè li agrada disfressar els peus amb els mil colors del dia...?
El cas és que hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.

Fragment de:

Un peu diferent a cada mitjó; Un mitjó diferent a cada peu. 2014

Text: Joan Calçotets
Il·lustracions: Armand

Dins, 

Piscina poesia. 2021

Textos de diversos autors
Il·lustracions de Maria Beitia

No seria divertit?

Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.

Seria com una Torre de Babel*.

*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües

La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

Bon blat

Damunt del blat que oneja
                         com una mar daurada
de rígides escumes
                         i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
                         amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
                        que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
                         al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
                         que envejaria el foc;
mentre, porugament,
                         les dolces margarides
esperen joves mans
                         que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
                         la terra assolellada,
colrada, cama nua,
                         l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
                         L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
                         forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
                         la calda del migdia
amb una bafarada
                        madura, de bon blat.
                    

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Arbres

Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.

—————————————————

Trees

I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.

Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

On estan los bous?

On estan los bous?

A la ribera.
Què mingen?
Pa i ceba.
Què beuen?
Pa i vi.
Tots a dormir...

Jesús Serrano Pons. Teresina no sap cantar : un viatge pel Delta de l'Ebre. 2014

Il·lustracions de Jordi Alfonso

Transcripció musical de Núria Ferré

estiu, en algun lloc

en algun lloc, un sol. més avall, uns nois bruns
com el sègol s'insulten les mares i juguen a bàsquet, salten

dins de l'aire i s'hi queden. uns nois es converteixen en llunes
noves, foscos com genives, supliquen a l'aigua d'un blau

d'hematoma que s'alci, almenys que es remogui, almenys
que els torni un parell de pares ofegats. no començo.

la història és el que és. ja se sap el que ha fet.
mal gos. mala sang. mal dia per ser un noi

del color d'un juliol ben viscut. però aquí, ni a la terra
ni al cel, no ens recordem de les camises blanques

fetes vestits de robí. aquí, no hi ha llengua
per dir policia ni llei, res que es pugui dir blanc.

si nevés, la neu cauria negra. sisplau, no digueu que som
morts, digueu que som vius en algun lloc millor.

quan resem diem els nostres noms.
quan anem a comprar caramels, tornem.

Danez Smith, dins,

38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023

Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de l'anglès: Toni R. Juncosa

Qui fa de guia

Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.

Per al llibre de salms d'aquests vells secs

Salvador Espriu, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

D'un poema

Un ver poema és sempre una finestra
oberta al món
per veure horitzons més amples.

Francesc Manunta, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Brolla l'aigua

Brolla l'aigua i és de l'aigua
Brolla la sang i és de la sang
Brolla la veu i ja no és ella.
                       Era la pedra i ara és la reixa.
                       La petja breu que va ser l'arrel.
                       Peix-mot pescat a l'encesa.

De Poemes inèdits

Susanna Rafart. El saüc i la forja : antologia (2001-2021). 2022

Il·lustracions de Felícia Fuster
Pròleg de Francesco Ardolino

Volten arrels de muntanya i la dolça queixa de l'herba seca

Temps de traspàs. Crosta a crosta
Ens buidarem amb la persistència de les erugues
Que guixen mandales a les rajoles del pati

Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano

cap al vespre

Endevino la balada del batec
sota el tacte de l'essència primera.
Ets el temps benigne que dorm dins meu,
que crea de nou totes les metàfores
de vuit mesos de gestació
quan l'horabaixa remou
el meu cos, mentre et penso.

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg de Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Aventura

És el perill, que em salva.
La salut porta risc.
M'exposo a estar segura;
l'aguait és atrevit

i la incertesa, antídot
que rescabala el trist.
És l'escull una dansa:
garantia que visc.

Penja d'un fil la vida
que és fora de perill.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Escriure

Escriure, fer-se centre de la mirada de l'altre: una mirada que tracta
d'hostatjar-se enllà de les platges del somni; un altre que és l'espill on
es reflecteix un alè creador.
Abandonar el jo, esdevenir l'altre. Afixar una veu, dibuixar el codi
secret, xifrat —potser imprenetrable— de l'altre que hi ha en mi.
Escriure, tan sols, per a l'altre —aquell que espera aquesta escriptura.
No pas un altre com ara jo, sinó un altre que no soc jo: alteritat de
l'escriptura.

Tagrera. De l'escriptura, del silenci

Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022

Pròleg de D. Sam Abrams

Paisatges de la memòria

                A la meva mare

I

De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes

Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència

La memòria
és
un lloc
des-habitat

II

Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?

Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç

Nessa

Hauria valgut més que no hagués estat primavera.
Sempre perlejaran els meus ulls al teu record... No
sé si vaig saber massa bé com eres. Els millors
anys de la nostra vida. No hi ets. T'acaronen herbes,
et contemplen paisatges de la bellesa que puc
comprendre, la que, potser, pertocava, abastable.
Baròmetre de tants amors, de tantes infidelitats.
Ésser infidel mustia... Dur aprenentatge.

D' «Homenatge a Walter Benjamin»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

lluny

lluny d'emmurallar-se'm    cada arruga
empesa pel vent    avanci amb flexió de duna

M. Dolors Coll Magrí. De mineral. 2022

Anhel

Des d'un nèctar silent
pren embranzida.
De la fondària al cel
fa la bastida.
Dins la foscor, l'arrel
xucla la crida
que ha d'envoltar de llum
la nova vida.

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021

Bosc interior

Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.

Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!

La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim 
bosc interior.

—————————————

Bosque interior

Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.

¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!

La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà

Inclou partitures dels poemes musicats

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha

Pròleg de M. Àngels Anglada

Al sud

Amb els ocells de pas
migrar cap al sud

On el sol
ens estima

on les palmeres
obren les seves palmes

on els rius
són de plata

on som rebuts
amablement

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

La clau obre una presó d'esquelles

Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova

I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís

Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano

Renaixement

Amb bast pinzell, bàrbar pintor
d'un geni el quadre va ennegrir,
i damunt d'ell sense raó
deixà el seu propi traç il·lícit.

El temps, però, feu que el postís
color caigués com vella escata;
l'obra del geni davant nostre
amb l'esplendor d'abans sortí.

Així mateix tots els errors
s'esborren al meu cor retut,
i en ell sorgeix la visió
dels primigenis dies purs.

                             (1819)

Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005

Pròleg, tria i versió de Jaume Creus

Estimat A (d'agraïment)

Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l'illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d'Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m'és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l'enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m'ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L'agraïment em duu per un camí marcat per l'astrolabi,
però el desig, sense lògica, m'obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l'única opció possible.

Anna Aguilar-Amat. L'efecte Morgana : (trenta missives des d'Avalon i un col avís de recepció). 2020

Amants a l'autobús de Brno

Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014

Pròleg de Monika Zgustova

Aquell qui encara no ha nascut

         més feliç que els uns i els altres és el qui encara
         no ha nascut. 
                   ECLESIASTÈS, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.

Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002

Kalbaishakhi

Inaugural uncertainty,

a shocked prelude
in which everything wavers
until the parched
prehistoric ledge
breaks out in spots: three, four,
like the leopard when it was created.
It's raining upward, drops
bruising the stone from below.
The air upon your cheek
begins to melt like ice.

Amit Chaudhuri. Sweet shop. 2019

——————————————

Incertesa inaugural
un preludi sorprès
en què tot vacil·la
fins a la resseca
cornisa prehistòrica
que esclata en punts: tres, quatre,
com el lleopard quan va ser creat.
Plou cap amunt, gotes
contusionant la pedra des de baix.
L'aire a la teva galta
comença a fondre's com el gel.

Nota sobre el significat de Kalbaishakhi trobat a Google: 
Els xàfecs localitzats, acompanyats de forts vents i precipitacions torrencials, poques vegades portades per la calamarsa són Kaal Baisakhi. Vents com aquest ocorren a Bengala Occidental. Amb una recurrència creixent, Kalbaishakhi passa des de març fins que el monsó s'instal·la al nord-est de l'Índia.