Noia vermella

haurà calgut que el trobés

un dia de sol

caminant amb el cap descobert per un parc

era l'època en què jo tenia els cabells vermells

de lluny, no m'havia reconegut

jo estava dreta a la vora de l'aigua

mirant jugar les ombres

li vaig somriure

es va acostar sense dir res

després vam parlar

i vam riure

hi havia moltes papallones grogues

el vent era agradable

feia sol i calor

where were you then?

can talmac yinco hobike ugh om ulak lock

sóc una dona que imagina

estem a fosques

sóc una filla del foc

declaro que ja és hora

escric un llibre-màquina

per obrir la nostra realitat

[De: Jeunes femmes rouges toujours plus belles, 1984]  

Yolande Villemaire, dins,

Poetes quebequesos: antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier, 2001
Tr.: Anna Montero

A una casa de rosa no t'acostessis massa

A una casa de rosa no t'acostessis massa,
que els estralls de la brisa
o el rou que la inundés, amb una gota,
desfaran la muralla esfereïda.

No volguessis lligar la papallona
ni enfilar-te a les cledes de l'èxtasi. Tindria
més segura la joia
qui en l'insegur trobés repòs i guia.



Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979

Traducció: Marià Manent

Memòria

Quan l'aire del matí,
amb fresca mà, fa tremolar els geranis,
al balcó, entreobert,
quan la casa es desvetlla, a poc a poc,
i el son de la nit tèrbola s'amaga
dins la caixa, nacrada, del rellotge,
invoco la memòria. Retornen
dies amb flamarada de records,
llenya seca d'antigues, oloroses vesprades,
vora la llar, amb somnis que espurnegen.
El nen enjogassat ve, de puntetes,
i s'asseu a l'escó. Quan m'interpel·la,
amb un estrany ressò de paraules llunyanes,
veladament, la poesia canta;
i quan s'esfuma el breu record, i mostra
l'infant, altra vegada, el seu perfil borrós,
el poder del llenguatge salvaguarda
el temps recuperat i fixa, amb mots
duradors, el vaivé de la memòria.


Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

La dona forta

La forma d'ella s'aixeca,
menys reservada que mai i, amb tot,
més reservada que mai,
la brutícia i la vulgaritat en què viu,
no la fan bruta ni vulgar.
Ella endevina els pensaments, res no li és amagat,
però no per això és menys considerada i amable.
Ella és la més estimada, sense excepció,
no té motiu de temor i no tem pas.
Els renecs, les baralles, cançons aiguardentines,
expressions obscenes, són frívoles per a ella,
quan les sent en passar.
Ella és silenciosa, mestressa de si mateixa, ells no l'ofenen.
Ella els rep com els reben les lleis de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura, ella és forta.
Ella també és una llei de la natura
-no hi ha pas cap llei més forta que ella-.



Walt Whitman. Les fulles d'herba. 1983

Tr.: Cebrià Montoliu

Ausiàs calcinat

Quan després de visible per als crèduls
Ausiàs es tornés visible per als incrèduls,
el seu cos gelat pel fred de Sefarad,
com va dir ell i Espriu, causaria terror
als exegetes.
Aquest és també un dels esperits que condueixen
els seus propis llibres com un carro de morts. És possible
veure'ls, amb les quatre rodes flamejants sostenint
el pes de tantes lletres. Llibres que sempre
han rodat per terra darrere la freda silueta
conductora. Bastarà Ausiàs per tal que els cecs
i els traginers vegin que el llibre
té a la seva vora amb ell un cos.



Fiama Hasse Pais Brandão. Amor pels llibres = Amor pelos livros. 2004

Traducció: Jordi Domènech

Text bilingüe català-portuguès

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que et va mancar
amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si vens amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.




Lluís Llach. I si canto trist. 1974

Arzu

Ella comptava els poetes, amb el dit
assenyalant,
com el pastor compta segur els seus xais
al final del dia. Entràvem
a l'autobús
cap a l'auditori,
a una excursió, a
un restaurant. Somreia la joventut
generosa. Al final
recollia el dit i s'asseia
al banc del davant
al costat de la companya. Ritual
repetit n vegades. Un dia
vaig prendre te amb ella. Era
estudiant universitària, freqüentava
Empresarials. Vaig començar
a imaginar-la
a classe
amb el dit assenyalant les estadístiques;
somrient a la coma exacta del contracte,
als interessos de les promissòries,
somrient amb el dit sobretot
quan les cotitzacions
de la Borsa d'Istanbul
pugessin amb fermesa
com els poetes els graons de l'autobús.


18-VIII-1991


Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga...,  , 1995

 Tr.: Vimala Devi

Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

Joan Salvat-Papasseit

Papallona

Al bon tou d'un coixinet,

cama fina, flor rodona,

s'hi envesca una papallona,

que hi apaga fam i set.

  Ara bufa un ventim fi

i el pedestal de l'insecte

es vincla com un projecte

d'antic manganell llatí.

  Adés capcineja un poc

-l'insecte xucla que xucla-,

ara és un girant de bucle,

ara fa un sacseig de rock.

  Quan cessen ball i ventim,

diu la xuclaire: «Fugim!»

De sobte, el nacre s'irisa,

bat les ales de polsim

i fuig a l'amor que frisa.

Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

El retorn

Van amunt torteroles de flaire
que el rodar alenteixen del torn;
creix la flaire, la tasca no gaire...,
als bells somnis facem un retorn.

Flabiol garlador i cantaire
que mes hores menares un jorn,
ara el sol de la penya és al caire,
ara és dolça la calma de l'aire:
tot convida: provem el retorn.




Maria Antònia Salvà. El retorn. 2008

Alba

Hem perdonat el temps
i s’adorm com un nen.
Et torno a veure sense cap record;
només un gust de llàgrimes,
la boca palpitant,
el perfil d’aigua del teu cos en pau.
“Les cançons duren més que els amors”
murmura l’alba. Perquè no la sentis,
t’amago dins dels besos, i somrius
com si una llengua entrés en el teu somni.
Dorm, dorm, que la claror
no s’endugui del llit les tardes blaves,
l’aigua lenta de sol
on buscaves uns ulls, la teva calma
de les remotes nits de mare plena.
Demà no hi haurà res millor que tu.
hem perdonat el temps, i la claror
tremola entre nosaltres, vol
les cireres robades, ¿te’n recordes?,
com quan la llum floria de l’estiu
dels primers anys. Ets tu
la llum que creix, el murmuri de pluja,
la roja piuladissa dels ocells,
i en el jardí de son on ara jugues
es desperta rient la nostra nit.


Pere Rovira, dins,

Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual, 1992

Cançó per a ningú

No ploris al matí
per un sol de disfressa
no ploris en la nit
si la lluna et clivella
que en el cor sempre hi ha
grana per a una altra herba.

No ploris al matí
quan plogui la tristesa
obre't de dalt a baix
igual que una finestra
i deixa passar el vent,
el vent tot ho asseca.

No ploris al matí
ni amb el mar ni amb les vespres
que et canten mur endins
els teus murs sense reixes.
Si plores un sol cop
després ploraràs sempre.

No ploris al matí,
la vida és una festa
per on et cal anar
amb vestit de diumenge,
el cor arrecerat
dins d'una fortalesa.

I si un dia hi vas nu
o amb regust de setembre
en tornaràs plorant
de matí, tarda i vespre.
No ploris al matí
ni a la nit, ni ja cendra.




Felícia Fuster. Una Cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils. 1984

Pròleg de Maria Mercè Marçal.

Cap on va Catalunya?

“...la tensió creativa és la millor arma
per créixer col•lectivament...”

"...Cap a la mediocritat i la paralització
si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la,
només cal que assumim el nostre compromís
individual, que no ha de ser amb ningú més
que amb la societat, amb la suma
dels interessos dels qui viuen amb nosaltres
i que actuen, no només en funció dels seus
objectius particulars, sinó amb un sentit de
responsabilitat col•lectiva.
L’èxit serà no poder distingir
qui de tots ha guanyat la partida.
Costa creure que aprenguem a fer-ho
i tot plegat sona a bons desitjos
i utopia, però aquest article
no anava d’això?”


Mònica Terribas (Cap on va Catalunya : col•lapse, recursos, horitzó), Avui, 27.05.08

Quatre mots

-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible,
oi que sí? -m’ha demanat, i ha sospirat alleujada.
Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que,
al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.

  -Estimada senyora –li vull contestar-, els poetes
del meu país escriuen amb guants. Tampoc vull dir
que no se’ls treguin mai: quan la lluna escalfa,
llavors sí. En estrofes compostes de crits eixordadors,
perquè només aquests aconsegueixen de penetrar el bram
de la borrasca, canten la vida simple dels pastors de foques.
Els clàssics burinen els seus versos amb caramells de tinta
sobre superfícies glaçades. La resta, els decadents,
ploren sobre el seu destí amb estrelletes de neu.
I quan n’hi ha un que es vol ofegar, cal que tingui
una destral per foradar la capa de gel. Sí, sí, estimada senyora.
  Així li vull contestar. Però m’he oblidat de com és «foca»
en francès. I no estic segura quant al «caramell» i a la «destral».
-La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí?
-Pas du tout- responc amb veu de glaç.



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.

El solitari

Com n’és d’esquerpa i fosca
l’ànima rebel del solitari!
Sembla l’ombra perduda d’un corb
entre el sol batent de les guixeres.
Al cel, l’ampit blau de casa seva.
A terra el dur rocall
I l’orba enyorança de la mort.

abu bakr al-balagi (m. c. 1132-1133)



Jaume Pont. Llibre de La Frontera de Musa Ibn Al-Tubbi, 2000

Pausa

T’imagino a la taula entre els teus llibres

i la pluja al jardí mullant-ho tot.

Només el tecleig ritmat de la màquina

i la llum que se’n va tènuement.

Després t’alces, trafegueges, la cuina

està en repòs, els plats nets, cap per’vall.

Quan vas d’un lloc a l’altre s’il·lumina

cada objecte. Ben igual quan anem

amb espelmes. Després tornes, la feina

l’acabaràs demà, mires un llibre.

Acaricies lentament les pàgines

mentre degota, al captard, la prunera.

Narcís Comadira. El verd jardí. 1972

Agraïment

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no soc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i soc lliure respecte d'ells,

i, això, l'amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta a la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l'amor no entén,

perdono

allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,

diria l'amor,

plantejada la qüestió.

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.

Ser poeta

La vida m’ensenyà fa temps
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l’amor, és clar.

En una vella crestomatia,
publicada encara per la impremta imperial i reial
l’any que morí Vrchlicky
Vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.

Llavors vaig posar una rosa en un vas,
vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.

Sorgeix, flama de les paraules,
i crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!

Una metàfora sorprenent val més
que un anell d’or a la mà.
Però ni el Diccionari de la Rima de Puchmajer
em va servir de cap ajuda.

En va aplegava idees jo
i m’entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós,
En la fosca, però, en comptes de paraules
m’arribà un somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.

Era el meu propi destí.
Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.


Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ;  tr.: Jaume Creus

Els versos són predestinats

"Els versos són predestinats

-malgrat ser poesia-

no només a parlar a la gent molt de prop...

sinó a cercar el refugi més amagat i més segur,

on trobar l'ajuda davant les adversitats,

fins i tot aquelles que no gosem ni anomenar."

Jaroslav Seifert

Del discurs de la cerimònia de recollida

del premi Nobel de Literatura.

Desembre de 1984

Jaroslav Seifert. Ser poeta, 2006 ; tr.: Jaume Creus

Prec dels infants

Les cases no s'han d'encendre.

Que no caiguin més bombes.

La nit és per dormir-la.

Viure no ha de ser un càstig.

Que ja no plorin les mares

i que la gent no es mati.

Que tothom construeixi

i et puguis fiar dels altres.

Els joves han d'assolir-ho

i els vells també poden.

Bertolt Brecht. Poemes i cançons. 1998

Traducció de Feliu Formosa

Invitació a partir

La fruita d'or, llunyana.

-Deixa enrera el record
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d'or.



Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968

Sobretot

Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.


Maria Lainà. Amb pomes escampades. 2005

Autobiografia (Lu Iu)

Tinc un hort nou, d’unes dues mujades,
tres casetes de palla, que el temps ha malmenat.
I més salut, d’ençà de les males jornades.
Les nits són fresques, clares, a l’octubre daurat.

M’embriaga el vi lleu, però abans m’aclaria:
la meitat de les pàgines té el llibre, ja malmès.
I, al meu cor solitari, jo li dic, més d’un dia:
només has d’entristir-te quan ja no hi valgui res.




Marià Manent. Com un núvol lleuger : més interpretacions de lírica xinesa. 1967

Tapassada

Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats 

MARIA-MERCÈ MARÇAL

Una mica de sol acabat de rentar
i una llengua de llum per sobre les teulades.
Després del temporal torna a sortir la gent
com l’aviram a pellucar moments a l’era.
Hi ha roba estesa molla que penja dels balcons
i algú que encara volta amb el paraigua obert.
Avui els nens sortint d’escola jugaran
a fer empipar les mares, i a canviar-se de muda.
Tot es torna a assemblar al ritme de secà
que associem a la vida, i que ha trencat l’orquestra
de la pluja que es vessa i ha inundat tots els camps.
Tu per por d’enfangar-te restes encara dreta
al marge del camí, i veus que els desenganys
no són res més que tapassades a l’estiu.




Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició de Jordi Julià Garriga

Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona 2005

A Meng Hao-jan

T'estimo, Meng, oh bon amic!
El teu amor a la bellesa
el sap tothom. En temps antic,
tu passaves, la galta encesa,
cap nu, decantant el cavall.
Ara que tens la testa blanca,
vius amb pins i núvols per tanca,
t'embriagues de lluna blanca,
de vi translúcid com cristall.
No vols pas l'honor que engavanya:
vols la pau d'un jardí florit.
Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d'aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.



Marià Manent. L'aire daurat; Com un núvols lleuger : (interpretacions de poesia xinesa). 2020

Edició i introducció a cura de D. Sam Abrams

Tarda de poesia

Al cor estremit de la mare
les paraules lluiten amb el dolor,
el temps irrepetible,
les heures encantades dels patis,
els somnis alegres d'ella.

Tarda de poesia.
Al cor atapeït de la mare,
les paraules pugen,
per aquelles escletxes que ella guarda sempre,
per deixar pas a la mà de l'amic
al vers difícil
o al fill malalt.

Tarda de poesia.
La mare lluita contra els fantasmes
dels versos,
els fantasmes del dolor,
els segurs fantasmes de l'angoixa.
I ella, petita i gran,
nena i mare,
guarda sempre la veu
que espera, un cop més,
alguna pau.


1 de febrer de 1992


Mònica Maragall i Mira. Terrats lliures al vent. 1992

Pròleg: Ignasi Riera

Lluna ciutadana

no et mira ningú,
Fanals, bombetes
i llums de neó
et treuen vivesa,
et lleven claror,
t’anul•len, t’ignoren,
tu en tens desconsol
i et cauen les llàgrimes
en senyal de dol.
Les llàgrimes càlides
es tornen estels,
s’escampen airoses,
decoren el cel,
i a la terra
un ximple poeta
de badoc mirar
que se sent Virgili
i està enamorat,
et fa quatre versos
un xic malgirbats.
La lluna xamosa
i ja consolada
fins sent un calfred
i mig riallera
li pica l’ullet.

Maria Rosa Barrera, Camí a ponent. 1989 ; il.:  Riu Serra

Teu és el lloc

Teu és el lloc que et senyala el cor.
Més tard o més d'hora el podràs conèixer.
Amb la saliva viva del record,
el pol·len del seu pensament.
A la fi, quan la teva olor i la del lloc
hagin estat única flama i cendra
i hagis dormit amb els déus i dimonis
dels seus conhorts i desconsols;
amb el dolç, dolorós contacte de les sangs
s'alçarà la llum del teló.
I pujaràs de nou els costeruts graons
que et menen a l'alè perdut.



Tònia Passola. Cel rebel. 2001

¿Te'n recordes, Maria,

¿Te'n recordes, Maria,
del casal solitari?

El safareig dormia

sota el tell centenari.

Camins silenciosos

pel jardí, abandonats.

Dins l'entrada, polsosos

i en filera, els retrats.

¿Te'n recordes, Maria,

cap al tard, l'horitzó,

quan pel pla s'estenia

el toc d'oració?

Del jardí a la vorera

suaument lliscava el riu.

El camp d'or sembrat era

de blaves flors d'estiu.

I el bosquet, on un dia

passejàrem plegats...

¿Te'n recordes, Maria,

d'aquells dies passats?


Devers 1840

Alexei Konstantínovitx Tolstoi (1817-1875)

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 158-161

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Sonet

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 1975
Intèrpret: Maria del Mar Bonet
Editor: Salvador Espriu