Inventari d'alba

                       A Joan Vinyoli


El cine en blanc i negre que ja he vist
La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou

No tenc res més


Ponç Pons. El salobre. 1997

Pròleg: D. Sam Abrams

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui soc, mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.



Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Cançó de capvespre

S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.

El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.


(1963/1966)

Salvador Espriu

Coronació

potser per assolir el cim
no has de badar massa.
potser has de desar dins dels ulls
la imatge eterna de la neu
i la filigrana del gel
sobre la pedra eixuta.

I

De: quadern de pluges

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006

Darrer poema

Al final,

quan ja el poeta

no tingui res a dir

i els seus versos no commoguin,

escriurà un darrer poema

dreçant, amb els seus últims mots,

una escultura perenne.

Desarà després el llapis a la taula,

els papers al prestatge

i l'esguard en un racó fosc

on ella no hi sigui.

No es complaurà ja

en el dolor punyent

ni en la solitud de l'alba

d'on nasqueren els versos galants

que encisaren l'estimada.

Sap que no ha de mirar enrera

perquè hi ha massa amor

i, com Orfeu,

moriria en el precís instant

que albirés la plenitud del cos

i la fondària dels ulls que el deixen.

No escriurà el darrer poema

com els altres,

en un rampell místic.

En farà un treball meticulós i assenyat,

esmicolant records i anorreant imatges

tenaçment arrelades.

Potser hi dedicarà la resta de vida,

en aquest poema,

perquè intueix

que l'objectiu és inabastable

i, d'altra banda,

té el cervell esquerdat i la mà cansada

de tant lliurar batalles impossibles.

Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997

Misteri de cultura

"Malauradament la nostra revista no ha pogut

oferir mai cap mena de remuneració econòmica

per les col·laboracions, però gràcies a la generositat

i gentilesa dels poetes hem pogut disposar de

bons poemes. Esperem poder comptar amb la vostra

col·laboració per a aquest número.

Per tot, el nostre profund agraïment".

Joan Brossa. Passat festes, 1993-1995, 1995

Saber-la

Allò que més desitges
és tenir-la al teu costat
i t'has d'acontentar amb saber-la.

Però
com pots arrogar-te el dret a tenir-la?,
com pots voler-la encadenada
al teu costat?

Si ho penses bé, de fet,
a tot el que t'és lícit d'aspirar
és a saber-la.



Ramon Farrés. El present constant. 2009

Cançó de fer camí

             Per a la Marina


Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de color trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.




Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000

Per què no la vida?

A fora hi ha panells que ens indiquen el nom
dels pobles i dels carrers, semàfors en vermell, fars
que il·luminen els foscos túnels de la nit. Senyals
que d'invisibles perills, com la presència
de glaç a la calçada, ens prevenen.

Dintre; les llums d'emergència, els frens.
I en cas d'impacte, l'airbag,
que ens abraça.


Christelle Enguix (El cor del minotaure, 2009)

A tu

A tu, que ets flama subtil,
sendera on conflueixen
cent i mil camins.
A tu, que tens l'ànima
elegant.
A tu, fràgil i forta,
a tu, tendra i orgullosa
alhora.
Tu, com una reina que porta
la corona en equilibri
a dalt del cap.
Tu, tan bonica, tan esvelta,
com una flor
que s'enlaira amunt
escampant perfum;
la corol·la,
grèvola i bella,
tremolant al vent.
Tu, desperta i generosa.
Tu, que escoltes
amb paciència
les trifulgues insensates
que et contem.
Tu que tens
el do de la ironia, i que guardes
tones d'amor, contingudes,
com fa el ric
que dissimula la riquesa.
Tu, que estimes tant,
i que et sorprens, atònita,
de la immensitat
de l'amor
que ets capaç
de despertar.



Isabel-Clara Simó.  El conjur. 2009

Afecte i gentilesa

Ara que tots dormen

he vingut a veure’t.

Et deixo la confiança

dels astres i la terra,

l’essència de la vida:

un viu corrent sanguini,

i un toc d’olor d’espígol.

Tu em dónes abrigall,

un brollador turquesa,

el blau de la fermesa,

l’atzur més imparcial.

I, més: la justa estima,

amb vocació d’alzina

i escorça tardoral.

Teresa Grau Ros

Vora la mar

Basteix el teu casal d'absències
pels camins remorosos de la mar.
Serà la vastitud de l'ample mar
un espill més benigne pels teus ulls.
En ell reposaran tots els records
furtius de la memòria.


Quima Jaume. Poesia completa, 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada

Llegiré només llibres d'infants

Llegiré només llibres d'infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m'alçaré de les cendres estant.

Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n'espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l'únic país que conec.

Un jardí mig perdut en el temps,
jo m'hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.


1908


Óssip Mandelstam. Poemes. 2009

Traducció: Helena Vidal

Plogué a bots i barrals

Plogué a bots i barrals, amb una intensitat 
desconeguda en aquella terra seca on la 
primavera, fora de l'opulència de les antigues
hortes àrabs regades per les sèquies, amb prou 
feines s'advertia en les diminutes floracions 
de les plantes aromàtiques, en l'esclat dels
bancals d'ametllers o en subtils canvis de 
tonalitat dels ocres intensos i dels verds 
cendrosos del paisatge. 


Fragment, p. 187


Jesús Moncada.Camí de Sirga. 1988

Incendis

Incendiaries aquest blau de tan extern,
aquest blau de cendra i cims eixuts
-blau del sempre estiu, blau indòmit.

Incendiaries la carn deserta del riu,
aquell cec moviment que és només
llum sorda i fingiment de colors.

Amb estrenu combat incendiaries ara
aquesta pulsió, aquest esforç clos
el pàl·lid record dels arbres caiguts.



Antoni Defez. Incert moviment. 2008

Verdaguer

La seva llengua literària va dotar la tradició

d’una autoritat àulica, que li va permetre

de sobreposar-se al llenguatge literal que

havia reduït la imaginació dels seus usuaris.

...

Va estendre fins a l’infinit les possibilitats

de pensar i les de construir nous móns, implícits

en la capacitat de la metàfora de fer reals les idees.

(Fragments)

Antoni Marí. La vida dels sentits, 2004, p. 77

Senyal de perill

Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d’un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d’una nit insomne.

No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim
-ja ho escriví Ausiàs March:
l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l’oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

[Publicat al llibre Arietta, 1996]

Maria Àngels Anglada. Maria Àngels Anglada, 2009

In memoriam

Avui ha mort Philip Larkin
-avui ens ho diuen els diaris.
Al seu país, a la ciutat
on treballà
i d'on gairebé no es mogué mai.
Bibliotecari, va anar a la feina,
com tothom, unes hores cada dia,
i després se'n tornava a casa, caminant,
per a sopar i reposar
i distreure's una mica,
també com tothom.
A més, de tant en tant
escrivia; escrigué quelle cose
che han nome poesia...
Així l'hem conegut, uns quants.
Si no, hauria estat
un qualsevol Mr. Bleaney,
com el dels seus poemes.



(Aquesta inapreciable diferència, tanmateix,
és el que més agradava als seus lectors).


2.XII.1985

Àlex Susanna. Palau d'hivern. 1987

Acordar

          Perquè sempre ens ennobleix

Mena la poesia al cor,

i a dins, molt endins, del cos.

Així quan la força estranya

s’arrapa fort a la disputa,

la cordialitat  acompanya.

Si va afluixant

la col·lisió

respirem de nou.

És quan la tendresa vol.

Si ens ve el riure

sent comprensió o s’enfada.

I si ens veu els ulls humits,

sent una pietat desbocada.

Teresa Grau Ros

Aniversari

En el temps en què celebraven
el dia del meu aniversari
jo era feliç i ningú no era mort.
A la casa antiga, fins i tot que jo fes anys era una tradició
de segles
i l'alegria de tothom
i la meva, era segura com
una religió.
En el temps en què celebraven
el dia del meu aniversari,
jo tenia la gran salut de no entendre
res,
de ser intel·ligent per a la família
i de no tenir les esperances que els altres posaven en mi.


Álvaro de Campos. Les Lisboes de Pessoa. 1999

Si vols

Si vols, si penses
la guanyada riquesa
de les imatges,
duràs sense recança
als llavis un somriure.





Salvador Espriu, dins el llibre:

Josep Grau i Colell. Invitació a la poesia de Salvador Espriu. 1992

Ruth desvetllada

Volia dir-te, amiga, el record d'una tarda,
d'ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,
escoltem entre els joncs la remor d'aigua lenta
i parlem. (Si fes mai una fotografia,
damunt d'un fons benigne de verds desenfocats,
laberíntic de tiges i d'heura arrapadissa
al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:
els de la teva veu). Parlarem al jardí.
Tossut, jo voldré dir-t'hi pulcres alexandrins
per aixecar un poema que pogués dur per títol
"Ruth desvetllada". Sí, ple de ressons antics,
vers a vers l'escriuria damunt d'uns altres versos.
I que et parlés d'ahir, de fa una estona, d'ara,
quan m'has llegit, pausada, L'amitié féminine,
on Renée Vivien lloa la bíblica amistat
de Rut i Noemí. La teva veu tenia
els ulls afirmatius.
...
Tot això, et contaria: vint-i-quatre quartetes
en rimes consonants, per arribar al moment
de la sega i la gràcia en què Ruth allibera
de la mort Noemí.
Però jo no sóc qui.
No tinc versos alats com els teus entre els dits.
Sóc només una veu que et vol retre homenatge
tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,
i més lluny quan m'hi acosto.
...
jo t'he dut aquests versos que et parlen d'altres versos
que no he sabut escriure, perquè els sentis i els vegis
i potser, quan els cullis d'un sol cop de falçó,
esdevinguin indicis d'una llengua abolida,
alcin ponts en la nit entre dos idiomes.
Alcin ponts cap a tu.



(Fragment)



Carles Torner. Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Moment inicial

Cerco estones lentes d'aire antic,

tancades per rellotges sentinelles

i clavades a les parets com quadres.

No hi ha pressa; és diumenge,

i els avalots dels últims dies

han deixat pas al silenci.

Com quan teníem aquell televisor

en blanc i negre

i les veïnes de l'escala

pujaven al terrat a caçar núvols.

David Escamilla. La casa del temps, 1993

Sextina a Maria-Mercè Marçal en la publicació del seu primer llibre

Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
-fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre, el veig com una barca,
ben blau damunt el fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres:
doni vent a la barca aquesta lluita!



Joan Brossa. Vint-i-set sextines i un sonet (1976-1977. 1981,

dins el llibre,


Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000

Veus que no veus

Deia un dels més grans lectors de poesia que hem tingut a
casa nostra, Joan Ferraté, que l’únic que l’interessava
“és la manera com l’obra literària s’arrapa en el psiquisme
del lector”: pocs com ell per a desentranyar el seguit de
processos que s’hi produeixen, en aquest terreny de joc,
però abans cal que la partida es jugui en cada lector,
i perquè això pugui esdevenir-se plenament, més que més
si es tracta d’una veu pròxima en el temps i en l’espai
com és el cas, basta que els poemes ens ho diguin tot
-tot el que tenen a dir-nos- directament i sense
interferències, ço és, valent-se exclusivament d’ells
mateixos, de la peculiar barreja de so i sentit
de què estan fets com a artefactes verbals que són.



(Fragment del pròleg)


 Àlex Susanna


Agustí Vilar. Sargantanacarícies. 2003

No pas l'atzar

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!



J.V. Foix. Sol, i de dol. 1975

Vengué d'Escandinàvia

Vengué d'Escandinàvia; el seu parlar
no enteníem de prompte, però ens era
visible dins la llum del riure clar
l'ànima juvenil de l'estrangera.
I pels cors baronils que una cuirassa
de gel feia insensibles a l'amor,
ella va ser la súbita calor
del sol qui los desglaça.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006

No escanyis la petita que viu, rebel, en mi

No escanyis la petita que viu, rebel, en mi
que m'incita al candor, a encendre la mirada,
a estrenar boscos on els llops fan nit
i a creure en el poder de les paraules:
insecte estrany que fins i tot clavat
a la seva minúscula ranera
impenitent arbora
el repte del seu vol.



Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida 1973-1988. 2000

La poesia és una cosa ben estranya

La poesia és una cosa ben estranya,
per alguna raó no es deixa enterrar viva i ressuscita,
fins i tot malgrat els esforços d'un aparell
propagandístic tan poderós com el nostre.



(Fragment)


Nadejda Mandelstam, dins,

Óssip Mandelstam. Poemes. 2009
Traducció: Helena Vidal

El naixement d'un somriure

Quan un infant enceta el seu somriure,
amb entreratlla d'amargor i dolçor,
les comissures de la boca ballen
en l'oceà sens límit ni senyor.

Ell és feliç, immensament feliç,
tempteja el rictus amb magnificència
i va marcant l'entrada al paradís
del reconeixement de l'existència.

S'aixeca un continent sobre les aigües
-el caragol dels llavis que es desvessa-
en un segon atlàntid que ens enlaira
amb música de lloa i de sorpresa.


9 de desembre de 1936
17 de gener de 1937


Óssip Mandelstam. Poemes, 2009 
Tr.: Helena Vidal