A la poesia

Oh Poesia, emmotlla en els avenços
L'orgull de poder dir company o pàtria;
Els rics detalls han envelat les fustes

Dels brots del cant.

Cada hora modifica't, Poesia;
Fes campejar severa fantasia
Amb l'escalfor de l'esperit del poble

Del meu país.

L'art del carrer on has estat bastida,
L'escultura del ferro que afaiçones,
No han d'ésser un quadre mort. De vida intensa

Forja el record.

Esmena't de l'afany dels qui et fan fosca,
Poetes de la mel i la melassa,
Capells de copa groga i cementiris,

Productes bords.

Treu-te la cucurulla dels diumenges,
Posa't a lloc i reparteix els gustos
Per al coronament d'un goig estètic

Amb vida al fons.

Sigues mestressa amb seny en la manera
De referir-te als homes i a les coses;
Constant corrent de brisa, ret justícia

A pobres flors.

Torna, amor meu, integra't a les vides,
Uneix les fletxes a la senzillesa;
Deixa de banda els fòssils de les bèsties

Fets de més tro.

Enrotlla't al meu cos. Però il·lumina,
Com el feix lluminós d'una lent clara,
La molta empenta d'aquest sol concepte:

La Llibertat.

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta, 1943-1978, 2001

Intr.: Glòria Bordons

Mirada oberta a Barcelona

      A la Rosa i la Gloria

Matins d’entusiasme per viure,
al carrer de Sant Pere més alt.
Gènova i la unió tangible, vital.
Ella imposava respecte, fortalesa.

Construint tendresa a la Rambla de Volart.
La felicitat del nounat,
la innocència, la creativitat,
l’escola i la universitat.

Entremig del dolor, les pèrdues,
ets i has estat la paraula justa, sàvia,
la companyia desitjada.
Estimulant ment poètica.

Et transformes, confiada.
Singularitat oberta a la mar,
reneixes, privilegiada.

Divinament bonica i barrejada.
Cadència emancipada, ferma,
guardonada per la vida,
noble, confortant, educada.


Teresa Grau Ros

Petit vals

Dorm en la teva pell
la pau del món.
Jo m'hi embolico, jo,
mentre m'enredes, tu,
amb els teus braços
plens del ritme dels segles,
quan reclamen un vals
en vers d'amor.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Coloma blanca

    A Violeta Parra

Si jo cerc un colom negre,
si jo vull un colom blanc,
aquell de taquetes grises,
o l'altre, tornassolat.

Griset o tornassolat,
ben negre, blanc o tacat,
color o casta, és igual,
si sap volar i estimar.

Besades que donin ales
per sebre volar més alt,
besades que donin ales
per sebre creuar l'espai.

Vull ser la coloma blanca,
blanca com el teu somrís;
entrar i sortir de la torre
sense demanar permís.

Si jo sabés que em volies,
et deixaria un senyal:
en el camí una plometa,
ben obert el finestral.

I, la lluna fent de guia,
ja trobaràs el casal;
cantaré cançons de pluja
perquè facin olor els camps.

Un coixí de molsa humida
ens servirà de capçal,
geranis blancs, clavellines
saludaran en passar.




Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge. 1998

Amistat

Una rosa de pètals daurats
ha travessat la por de la llunyania
que hi ha entre la seva existència vegetal
i la sang de la meva existència,
per poder ser amiga del meu cor.
Rosa silenciosa com el vellut
nodriment de la meva ànima,
juntes compondrem poemes
en el palau de mirra
del cor del no-res,
juntes somiarem.
Una rosa de pètals daurats
eixuga la meva llàgrima.



Zelda,  De Temps lliure.

Traducció de Roser Lluch Oms.


dins el llibre de poesia:

Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Les dones de l'any 2000, Gotham '95

Potser tornarem al llapis,
sense veure de l'altra Roma
les acaballes de nou imperi.

La roda de Duchamp serà
quadrada, i una possessió entre núvols
la casa, a voltes, cobejada.

Haurem desat, curoses, el segle
de la crueltat i la despesa,
els ametllers eixorcs de rara poesia.

Executives com de Manhattan
o mestresses de casa insospitades,
flors d'amor i de gentilesa no marcides.



A Maria Antònia Salvà, en homenatge



Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona, 1998
Epíleg: Àlex Susanna

Alenar

El sol que no surti avui
i que tornin els estels
que jo t’he de mester a prop
per jugar amb els teus cabells.

Si tu toques i jo cant
vol dir que mos entenem
i tot el camí que feim
serà per anar endavant.

A València hi ha un carrer
que té geranis i ombres
humitats i tenebrors
saliva i enteniment.
Si voleu saber quin és
el carrer dels Cavallers.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents
la que està oberta per tu
l’altra per la bona gent
la tercera per la mort
que la tancarà el meu temps.

Àngel caigut
principi del foc
magrana oberta
tot això ets tu per mi
i jo n’estic certa.

Adeu lluna de nit
i adeu sol de migdia
i adeu a tots els estels
que me féreu companyia.

Adeu als qui heu escoltat
la meva veu per amiga
jo he cantat en nom vostre
la vostra veu és la mia.



Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge : pintures i cançons. 1998

Pròleg de Biel Mesquida.

Oda a Fidel Castro

      A Guillem i Pilar

Contra maror i malaltia s’alça
la teva salut. Del llop forades la piga
i els estius muden de mà. Va llaurant
qui no llaurava i, la canya,
l’infla el mar. Les herbes
de tots els mesos són cigonyes
per l’espai.
El magall ha tret el bec
i tothom deixa la capa.
Els dòlars se n’han anat
amb els coixins plens de cabres.
Trons i llamps no et tocaran.
El fred xiscla
i el bou tapa.
Plegats al punt som aquí.
A la sang de les formigues,
li has dat bandera i barca.
Has donat escola al pa,
mal espant a la sotana,
nous consells a la tristor
I graons a la muntanya.
Sol fet home en temps de neu,
vine, sembra fins les cendres.
Has matat la tramuntana.
El poble és el parallamps.
Mig ferida Catalunya
et dona les seves mans.



Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta, 1943-1978. 2001

Imatge en blau

Imatge en blau
entro en profunda aigua
gavines fan onades
de mar picada.
Panets d’arròs, calamarsa
encercla’m en llum blava
onada esvelta com fada
ets tu qui comanda
barca sense rems de mi
mar picada compassada
blau de cel esquerdant-se
t’obres en escletxes salobres
asprejant en boca i llavis.
Mar picada embolcallant-me.
Estimada, en la blavor
No tinc barca.



Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Cant dels absents

L’absència de qui ha marxat.
L’absència de qui mai no ha existit.
L’absència amb què hem resistit
la presència de la soledat.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006

Si de minyó em plaïa la pintura

Que fabulitza la mar abissada
I l'ona negra i alta, i de la irada
Ficció en negre i blanc de la natura

Tempestosa i cruel, feia pastura
D'esperit i de ment, a l'aspra albada
Del clam viril, el crepuscle i la fada
Que el misteri difon m'ha dat ventura.

Avui delesc, adés la mar coberta
I els fars en rocs perduts; o en cloure el dia,
Entre efímers morats, la claror incerta

Del sol colgant i la malenconia
Del pi soliu, a mig coll, o l'alerta
Sense averany del ca en fosca masia.



J.V. Foix.  Sol, i de dol, 1975

Matí al bar

S'han vist sovint al bar,
a les hores del sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.



Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Potser, ma pregona afició a la poesia

Potser, ma pregona afició a la poesia
em fa adorar la realitat i, fins i tot,
de la seva amargor,
en trec una mica de bellesa.




(Fragment de lletra a Gonçal López Nadal, Arxiu personal, 1972)



Guillem Nadal i Blanes

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Fornalutx

(record jovenívol de Mallorca)


Entre muntanyes blaves i morades,
i quan ja minven claredat i so,
arran de fumaroles encantades
s'acluca Fornalutx com una flor.

Un rierol se'n va per fondalades
sense temença ni posat de plor.
Veieu sovint, dessota les brancades
present del cel, de la taronja el do.

Amistoses, amb feines entre mans,
les comares s'asseuen als replans;
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.

Prop d'un viure suau i beneït,
per ci per lla protegirà la nit
els ulls de foc de sitges solitàries.



Josep Carner. El tomb de l'any. 1966

Pròleg d'Albert Manent.

Bellesa del món

Hi ha tantes coses belles! Una posta

de sol al Belvedere de Florència,

la pluja al Ganges, i la indiferència

de l'aigua retinguda en una almosta.

Els amants i l'Acròpoli de Fídias,

el present que ens regala la memòria,

el combat de la vida transitòria

que ens va deixar Kavafis, les orquídies.

I tanmateix la nit ens acompanya,

i a sota veu també te'n meravelles.

Travessa la foscor una claror estranya

que et besa els ulls i et posa a les parpelles

un breu instant de somnis que s'afanya

a brillar sobre el món amb les estrelles.

Israel Clarà. Una mena de màgia. 2009

L’amor és un costum ben educat

L'amor és un costum ben educat

com rentar-se les dents cada matí

que necessari ens han, i ens hem, creat

i venç la solitud en pronunciar-se.

D’això, però, que un cert públic correcte

entén en dir amor

n’és fàcil despullar-se i n’és higiènic

si hom té a l’abast l’estoig

d’un record sense fons, de maquillatges,

i l’esguard ben atent

davant una finestra qualsevol.

Viure ofert a la vida

no pas nugat a un arbre com vençut.

Josep Piera, dins.

Jordi Balcells, Albert Roig. L’escriptor de poesia. 1991

Pintar aquí

Els meus quadres solen estar per terra,
sovint sense bastidor, per economia de transport
però també per aprofitar la resistència
del sòl quan hi pinto al damunt.

Quan moc una de les meves teles fixades
amb pedres grosses, hi ha una formidable agitació
d'insectes que estan instal·lats a sota:
tèrmits, centpeus, escorpins... Jo, treballo
des de dalt; ells, des de sota.

...

M'entesto, malgrat tot, a pintar aquí des
de fa més de deu anys, com m'entesto ara a
escriure amb les sacsejades del cotxe en marxa.

(fragment) Gogolí 29.11.00


Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica, 2004

Marcats pel sol

El nostre element era l'aigua.
Vam coincidir breument a la platja
per compartir els nostres sentiments pel mar.

Però ell era un surfista
i jo una bucejadora.
La nostra història no va poder ser.



Maria Grech Ganado, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània, 2008

Platja del món

              A Octavio Paz

La llum dels tarongers.

Tot univers és arbre

cau en el somni del teu cos,

s'adorm

en les parpelles de l'aigua.

En la nit dels teus ulls

s'enfilaven les barques;

el taronger penjava

cel endins

ones daurades de la tarda.

Somni dels tarongers

vora del temps incert,

neixen i creixen, viuen,

arbre de llum, les platges.

El món és saviesa en el camí

dels grocs eterns, enamorats de l'aire.

Ramon Xirau. Les platges. 1974

Miralls

No poden els propis ulls
mirar-se. Tan sols des de fora
hom pot arribar endins. És per això
que ens cerquem en la mirada
de l'altre.

Per poder-nos reconèixer.



Christelle Enguix (El cor del minotaure, 2009)

Em guanyo

Em guanyo, a miques,
per la vida d'un altre,

els dies verges

dels anys que no vivia

sinó, al meu compte, un altre.

Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994

Mar matinal

Que aquí m'aturi. I que, una mica, també jo vegi la natura.
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.

Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.



C.P. Kavafis, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008

Paisatge estimat

Cala dins aquestes imatges

i et faràs sabedora de noms

de persones i paisatges

que tant estimo.

En un intuïtiu silenci.

Teresa Grau Ros

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.



Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979. 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal

QUATRE MIL DAMES SUFRAGISTES D'ÒPTIMA QUALITAT I RESIDENCIAL OBREN, DE NOU, EL TRÀFEC DAMUNT LES VIES FÈRRIES

Reclamen vacances nàutiques i postoperatòries,
i estacions termals a l'estil dels bons temps,
amb personal marbrejant i emmitonat. Demanen
també, per escrit i per oral, autors -novel·listes
o poetes- plegables, masticables i capicuats,
com a xofers, i autors enquadernats i fàcilment
transportables amb còmodes dilacions de pagament.
No volen saber res de cap creuer turístic -en
quatre volums pòstums malcairats- pel Bòsfor
domesticat, amb símies i papagais mimètics
i vagons llit sangglaçats i comunicants.



J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009
Ed.: Ramon Salvo Torres

Poema

La teva amistat
fa la meva felicitat.

Per la dreta entra LA TEVA,
recorre un passadís i se'n va per l'esquerra.

Pausa.

Entra AMISTAT per l'esquerra
i se'n va per la dreta.

Pausa.

S'obre la porta del fons, apareix
estranyament maquillada FA LA MEVA
i se'n torna.

Pausa.

Entra FELICITAT amb un nas de cera
per la dreta i surt per l'esquerra.



Joan Brossa. Poemes civils. 1989

La terra que tu estimes

Compromís

Jo vull una terra assolellada,

amb muntanyes, illes i un blau mar,

petita, però privilegiada:

bressol d’amor, de cultura i d’art.

Jo vull una pàtria comprensiva

vessant humanitats arreu-arreu,

amant del treball, no d’ell captiva,

senzilla i capaç de vot i veu.

Que el seny guiés la seva vida

I fos la llibertat el seu estel,

espargint sa veu com una crida

que omplís de llum i d’ideals son cel...

Així és la pàtria que vols tu?

Desperta’t, no deixis que s’esmunya

de tes mans la sort, cec més que ningú.

La tens eixa pàtria: Catalunya!

Sols cal que dels seus greuges l’alliberis,

intel·ligent, compromès i valent

i el mal de l’enveja no toleris,

sempre fidel i sempre conscient.

Ta pàtria té parla, té bandera.

Compresa, té raó la teva terra:

Digne, pren la teva senyera

I venç, ansiant pau, la teva guerra!

Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995

Dits exigents del vent

Dits exigents del vent
que cullen la sorra blava.

Dins la cistella daurada
nia el silenci bullent.

La serp soterrada espera
les tempestes de la llum.

A la branca encinglerada
el polsim brusc del verdum.



Lluís Solà. Entre bellesa i dolor, 2010

En la badia de Pollença

Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.

Sols la barca pescadora
la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.

Mes de tant en tant avança
familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.

Fondeja, i en l'aigua bruna
brolls d'escuma fa saltar

llençant totes a la una
les àncores a la mar.

En branques de llum encesa,
brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.

Ulls vermells i esmaragdins
damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.

I la flota sobirana
dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana

fa pensar en la senzilla
vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.

I un gran senyor s'hi atura
sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.

¿Així, la flota de guerra,
que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?


Joan Alcover. Poesies completes, 1948