Blat

Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.



Ronny Someck. Amor pirata. 2006 

Traducció de Manuel Forcano

Petit full d'àlbum

Així tot d'una i com jugant
Vós que heu volgut sentir una mica
Diverses flautes revelant
Els sons de la meva musica

Em sembla prou que aquest assaig
Intentat davant un paisatge
Només em plau quan el desfaig
Per contemplar la vostra imatge

Si aquest alè inútil que s'és
Exclòs fins a l'última fita
Segons els meus dits barroers
No té prou mitjans quan imita

El vostre pur i refilaire
Riure d'infant que encisa l'aire.




Stéphane Mallarmé. Vint-i-cinc poemes. 1986

Traducció: J.N. Santaeulàlia.

Una papallona

És una barreja homogènia,
aquesta massa d'aire pur, nítid
unit pel balanceig silenciós
que mou els seus colors al ritme del vent
d'una manera delicada, acariciadora
provocant un arc de Sant Martí en moviment.



Sílvia Rubio, dins, Joves poetes catalans, 2004

Reculls del terra

RECULLS del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,

li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals

al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et venen al

cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem

en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,

doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão
em flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra

fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les

parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.

21

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006

Pedra f.

Petit lloc àrid on un llangardaix de potes
sorrenques creix (com al cantell d'un llibre)
Individu que té en les ruïnes prosperants de
la boca, avidesa d'arrel
Designa la fi de les aigües i el rostoll cap on
l'home tendeix
Lloc on una persona té molsa
Paraula que fan servir alguns poetes per donar
concreció a la solidesa



Manoel de Barros. Riba del dessemblat : antologia poètica. 2005 
Selecció i trad.: Zoraida Burgos ... [et al.]


"la poesia per a mi és la infància de la llengua, allà on podem obeir el desordre i desobeir l'ordre" p. 9

Mirada lliure

Esbotzo a martellades els maons
amb què han tapiat la finestra.
Inútil esforç -em diuen-, fa segles
que a fora hi ha eclipsi de sol.
Inútil advertiment -em dic-,
jo hi veuré la rotllana de foc
per on salta l'amor, indomable.



Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Jocs de xiquets

Desitge tant
jugar a boletes
amb el teu clot!

De primer les d'argila,
de palp rugós,
pastades de fang
amb la punta dels dits,
i després les de ferro,
com petits balins,
i també les de plàstic,
volves voladisses
d'un soroll buit,
i aquelles de vidre,
ocells
color arc de cel.

Una a una,
a poc a poc,
vers el teu clot.

Missatgeres meues.




Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Obscur moment de decisió,

Obscur moment de decisió,
de lluita, quan la voluntat
es concentra, petita, densa
de cremants preguntes.
I cruix contra obligats
costums i lleis inveterades,
i masteguem paraules
dins la gola eixuta.
I l'acció ja ens és
l'únic camí.

Montserrat Abelló. Vida diària; Paraules no dites, 1981

Sols

Vora l'amor que esclata, la gent aparta el rostre
i mans rancunioses rebaten els cancells;
quan ens mirem, s'esfulla la branca al damunt nostre,
el nostre bes allunya un gran esbart d'ocells.
I en entortolligar-nos una abraçada pia
apar que malaltegi la pluja d'or del dia;
els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar,
i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

A un avet jove

Avet jove del mont Cenís,

tot just al peu d'una rossola,

tot just hissat damunt l'abís,

oh broll penant, o broll feliç

d'un greny i una embosta de terra

pel pedruscall escampadís!

És aspre i bell ton paradís:

viure en el vent, guarnir la pedra

cridant l'herbam i el degotís.

Tu sol ton poble i ton país,

per als meus ulls que es desconhorten

sigues retret, sigues avís,

abans no perdi el teu encís,

abans no et llevis a ma vista

com si la boira t'esvaís.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Núvols de pluja.

El camí corre entre els arbres.
M'he habituat a tenir sempre una
frontera per a aconseguir.



El poema disposa d'una il·luminació movible,
de colors canviants: cap projector, sinó
llums petits distribuïts pels versos.



Joan Brossa (Els entra-i-surts del poeta, 1986)

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel

se m'apareix i em tempta:

escriu, fes un poema.

Vull treure-me'l de sobre,

vull dormir el son dels justos,

o el son dels pecadors,

m'és igual. Vull dormir,

Però ell insisteix.

Té, diu: quatre paraules:

món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé

ja t'he fet el poema.

Jo li dic: si escric món,

bé hi hauré d'afegir

desastres, fam i guerres.

Si escric país, ja entro

al territori foll

de l'ésser i dels fantasmes.

I si escric llengua, veus?,

el dolor em trenca l'ànima.

No puc escriure més.

I em diu: tu escriu amor

pel món i pel país

i per aquesta llengua

que es mor i et trenca l'ànima:

veuràs que encara pots

fer aquest i mil poemes.

2012

Narcís Comadira


Dia Mundial de la Poesia. 2012

Complaença

M'has dit, en veure'm, que sortia el sol
... i he somrigut.

M'has dit que avui semblava molt jove
... i no t'he cregut.

M'has dit que semblava una reina
... i com he rigut!

Però quan m'has dit:
Que la cinquantena m'ha tornat més subtil,
que continua sent sincer el meu esguard,
que els anys m'han aportat tendresa d'esperit,
i que ara el meu gest és més serè i més cordial...
t'he agafat, corpresa, les mans
i t'he dit: Gràcies!

Gràcies per estimar-me tant!



Imma Fuster i Tubella. Poemes de capvespre, 2004

La naturalesa de les coses

La naturalesa de les coses
no és arbitrària.
Com la llengua
que perfila aquests versos.

He nascut
embolcallada d'ombres
enmig de l'èter
d'una cambra.



Laia Llobera i Serra. Cicles. 2009

Ritme

De pedra i de calç em farien
i de granit si no fos
per aquest cos, i el petó missatger
que s'hi envia, bandera blanca.
Potser de clara d'ou i canyella
si no endevinés la juguesca,
el llençol no, si et plau,
només cal que m'ho diguis
tot a cau d'orella.




Montserrat Aloy. Gàbies de vidre i pols, 2002
Il.: Glòria Coma

Els carallots

Jo sóc aquell a qui sa mare el duia
de la mà als banys humils de Badalona;
hi havia l'home aquell de les casetes
que deia que ell caçava carallots

i amb la veu gran ho explicava, i amb gestos.
I el nen, perplex, es va passar tants anys
rumiant què serien carallots
que el mot incògnit fou com capsa màgica

plena de ves a saber quines coses;
els carallots m'han perseguit per sempre
com rat-penats d'un món secret -els mots

són un peix viu, són l'arc al cel, són unes
galtes de cul de vint anys, les paraules
que estimo tant, fresques del dia i tendres.


Ferran Anell. Amics meus : Ferran Anell, 1999

Proximitat de primavera

No som a la primavera,
però en tenim tot l'encant
ara que el dia s'allarga
i s'ajau l'hora foscant,
que encara no hi ha orenetes
però el cel les va esperant.

Quina primavera aquesta,
nova com un bromerot!
Primavera sense roses,
sense el crit del falziot,
però amb noies, com promeses,
que insinuen ja l'escot.

I la ciutat, tan serena,
perfilant-se en els confins,
i els carrers avellutant-se
de la gràcia dels camins,
dels camins que se'ns aboquen
com un doll, ciutat endins.

I amb les ombres moratades
d'un capvespre d'afalac,
i amb la passa clara i fonda,
-passa de l'amor obac-
i amb la mirada allunyada
com el reflexe d'un llac.



Joan Badia. Poemes de Girona, 1992
Estudi introductori: Antoni Puigverd

Paisatge mariner

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.


M. Roser Algué. Petiteses. 2001

Creiximoni

Vine perquè el meu cant et doni encalç
I l'herba bufi per desfer l'arruga
Canto el punt de color sense trasbals
Totes les terres són la terra astruga

On la llum de la lluna és una falç
Repto el tigre de febre que es belluga
I adorno amb perles grosses els fanals
Amor aplica vidres a l'espluga

Canto el teu orient i el trec del sac
Ets el meu cas d'honor davant el drac
Res més que oli i carbó a les meves files

Canto els lírics camins el bosc ombrós
On les robes vermelles i les liles
Són la roba del món sota els colors.


Joan Brossa. Cappare, 1984

Per a una fotografia amb la neta Clara

Com si ella et protegís,
la mà damunt l'espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.

Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.

Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Presentació d'Antoni Fogué Moya.

Pròleg de D. Sam Abrams.

Aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer vivent
Que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
Torneu, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
Davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
Cansats del vol, a frec de les onades
I el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
-Una treva signada amb aire i ales.



Maria Àngels Anglada. No sé jugar amb màscares. 2008

Edició: D. Sam Abrams

Camí amb llum

Els arbres sembla que pensin. El foc
crema els confins, però no fa claror.
Per tots els cócs hi passa el mateix foc
i aplana l'aigua l'única claror.

Coses que semblen certes vora el foc,
no ho són tant si les veus a la claror
del sol. Si bé la llum no esborra el foc,
el flam escalfa sense fer claror.

No sempre brilla qui ha tingut sort,
i ser la veu de l'ombra és una sort
quan el luxe corromp els raigs del sol.

Si bé el peix resta mut davant el sol,
de sobte el cel esclata en un ruixat
que fa que el roc més sec quedi ruixat.


Joan Brossa. Furgó de cua, 1989-1991, 1993

Sento encara aquell oreig

A Àgata i Carles

Sento encara aquell oreig
a la galta, aquella mirada
rogent de l'alba. Tu corries
donada a la mar, omplint-te
les mans de vibracions de foc.

I és ara que, assegut, rumio
com has entrat a la vida,
com es mou en tu la crida
dels meus llavis. Ple de sensacions
puc tornar al delit exquisit del bes
i mirar-te sense contradir
l'origen de les imatges.
Tu, però,
no et moguis. Lliura't al gest
de l'aire vespertí. Deixa que el verd
t'embriagui arran d'aigua

Alegra-te'n.

Omple el càntir al raig de la bassa
i fes que tot sigui per un instant d'amor.
Si obres els ulls et diré que duc
els braços encesos de falgueres.

No em preguntis més.
No em preguntis res,

es pot fer fosc.

Joan Fortuny . La ventura dels oratges, 2004

Llumeta

Manona menuda.
Maneta petita.
Llumeta.
Xarop.

Olor de boscatge.
Capseta humida.
Coseta volguda.
Tresor.

Manona menuda.
Maneta petita.
Essència de lluna.
Claror.
Foc que espireja
dins el nostre cor.

Herbeta petita.
Arena rodona.
Color.
Punta d'inquietud.
Portaló de sol.

Maneta menuda.
Pessic d'enyorança.
Empenta de vida.
Manona.
Conhort.



Mariona Moyano i Duran, dins,

13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Goig de la paraula

Un discurs d'equilibri i mesura

de decisiva i aclaridora estructura.

Saps transmetre entusiasme i

esperança que deixen un pòsit

de ferma, fresca i fina llum.

Dius certeses que infants poden 

sentir tot badocant als mitjans

dones i homes a les biblioteques

i, àdhuc capir, joves i vells a les aules,

en un món capgirat
que batega

convençut

com l'univers
d'un poema concís
i curt.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

Vull recordar els poetes

No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...

Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...

Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...

...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.



(poema inèdit d'homenatge)


Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Postal d'amor

A vegades pens en tu:
ets una blanca fada
de somriure fraula,
gronxant-te suaument
sobre el quart creixent,
de la lluna, ocràcia
com els teus ulls.

A vegades pens en tu:
ets un estel solitari,
de brillant resplendor,
que em fa l'ullet
mentre dolçament somriu.

A vegades somii en tu:
ets una preciosa nimfa
de cos tendre i alat,
fent música amb l'arpa
dels teus cabells rinxolats.

A vegades somii en tu:
ets una musa
de fina túnica transparent,
que em dicta aquesta cançó
a mitja veu...

A vegades, molts a vegades
junts, fan un sempre.


Tomeu Martí i Florit, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

Saber-te, font, que encara brolles

Saber-te, font, que encara brolles

coronada de cants, inassolible

per a la meva set, més certa, certa,

i segura i fidel vetllant-me el somni.

Saber-te, font, mirall dels meus estels.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

Mil colors i una música

                        A Esther Boix

A la fageda
els colors es barregen,
quan cau la tarda.
Els teus pinzells recullen,
amb polsim d'or, la gràcia.

En la nit closa,
els faigs són alts i rectes
com el teu somni.
Un llapis fi dibuixa
el vol d'una libèl·lula.

Silenci d'ombra.
Al canyissar, una fresca
remor de sèquia.
Les teves mans escampen
mil colors i una música.

I no s'atura
el temps de l'alegria:
l'obra creada
contra la mort -que arriba
amb ales de corb, lentes.



Jordi Pàmias. El do de la paraula, obra poètica IV. 2010

Sota l'embruix de la paraula

     Crec en la poesia!

            Joan Vinyoli

A Antoni Xumet

Caminaves entre els versos
com si fossin la teva vertadera llar.
Mots i signes dansaven àgils
al teu interior esperant
el moment de ser escrits.

A cada cop d'ull, les paraules
cercaven el lloc més adient,
mentre algun mot colpidor
demanava permís per habitar el poema.
I tu, te l'escoltaves.

Ratlles, esbossos, notes al marge...
Eren fragments d'una composició.
Començaven les notes a prendre cos
i sentia l'esglai del miracle,
aquest esdeveniment antic
i estimable de la creació
que fa possible que tu i jo
puguem abraçar el mateix poema
sense coneixença.

Mar Cortina, dins, 13 x 3 poesia perifèrica, 2006