Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques,

la lluna ha obert camins

que travessen la mar

-línies d'aigua i sal

que parteixen les ones.

Sobre les ones negres,

el cel ha obert espais

que blanquegen estrelles

-lliris de neu i calç

que acompanyen la lluna.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

El poble

No és gairebé ni un carrer, són massa poques les cases

per merèixer-ne el nom; simplement un camí entre

l’única taverna i la botiga única

que no duu enlloc i desapareix al capdamunt

del petit turonet, esborrat

per la llarga erosió de la marea verda

d’herba que no para d’envair

aquest darrer destacament del temps passat.

Hi passa tan poc; el gos negre

que es grata les puces sota el sol calorós

és història. Però la noia que travessa

d’una porta a l’altra adquireix una escala

més enllà de les dues dimensions d’aquest dia plàcid.

Continua, doncs, poble, perquè al teu voltant gira

amb un eix lent tot un món tan vast

i amarat de sentit com qualsevol ponderat

pel magí solitari del gran Plató.

R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995

Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Un enuig

Un enuig, un enuig és una cosa

que un hom no vol pensar-hi, però ho vol;

és, entre celles, una estranya nosa;

ell ens fa fer ganyotes a la rosa

i donar cop de colze a un raig de sol.

I sols s'allunya, i l'ànima en reposa,

quan en l'esguard que frec a frec se'ns posa

veiem caure una llàgrima en secret,

penedida del mal que no ens ha fet.

Josep Carner. Cor quiet, dins, Poesia. 1992

Potser creieu

Potser creieu

gens de fiar

uns ulls que tant

han estimat?

La vella deu

calma la set?

Al llarg del freu

calla la veu

de l'antic cant.

No veig pas res

al meu davant,

ran de l'avenc.

Però comprenc

que cal voler

lúcid, sencer,

il·limitat,

mai més sotmès

a pors, al pes

de les raons

d'autoritat,

ben arrelat

en sòlid fons,

el lliure dret

de preguntar.

XXXVIII

Salvador Espriu. Antologia poètica. 1978

Dalt del cim

Quan dalt del cim

trobes tantes roques,

tarteres que es van esllavissant,

és bo trobar paraules senzilles,

plantes pioneres

amb arrels d'amistat,

molses i líquens

que abriguin la pedra.

És bo tenir a prop teu

l'avet fidel esllavissant la neu,

lluint branques verdes.

És bo tenir la seva capçada,

triangle de solidaritat,

amistat i amor,

veure créixer les seves anelles

amb el pas dels dies,

tronc generós que pot suportar

el rigor de l'hivern.

—————————

Cuando en la cima
encuentras tantas rocas,
canchales que se deslizan,
es bueno encontrar palabras sencillas,
plantas pioneras
con raíces de amistad,
musgos y líquenes
que abriguen la piedra.

Es bueno tener cerca de ti
el abeto fiel que deja deslizarse a la nieve,
luciendo ramas verdes.
Es bueno tener su copa,
triángulo de solidaridad,
amor y amistad,
ver crecer sus anillos
con el paso de los días,
tronco generoso que puede aguantar
el rigor del invierno.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà

Inclou partitures dels poemes musicats

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha

Pròleg de M. Àngels Anglada

El clar país

Amb el sol que és molt blanc 
sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs 
dalt del cel que és molt blau
i rius que inútilment,
volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, 
amb el cor ple d'atzar,
amb pluja per atzar, 
amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar 
del llevant inclement,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.

Tot de vells campanars,
entre cases i camps
i tendríssims palmons
el Diumenge de Rams.
Tot de cares de sants 
pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps 
a cavall de la mort.
I camins plens de pols 
per on ve indiferent,
la brisa de l´oest, 
la llum del sol ponent.
EL CLAR PAÍS, EL MEU.

Amb pobles i ciutats,
que de Roma han nascut,
amb homes jornalers 
portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, 
quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria 
i el dret a viure un plet.
Quan la brisa és somrís
quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud,
quan tot esdevé quiet,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.




Jacques Brel, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu

Atzur

Entre totes les colors

de l'arc de Sant Martí

m'agrada l'atzur.

Peco' atzur

és la color de la mar

on vaig a m'amagar.

Peco' l'atzur

és la color del cel

on m'agrada somiar.

Peco' atzur

son les bombolles de sabó

que me fanen volar.

Peco' atzur

és la color de la pau

que tots cerquem de agafar.

Marco Colledanchise, dins,  

Atzur, or, verd i vermell, 2009

He vist en el fons

A la meva mare

He vist en el fons
dels teus ulls,
tant d'amor
i el dolor
punyent

de veure que
endebades havia estat
el teu parlar,
i el teu fer.
I t'abocaves tant

dolçament, com sols
tu ho sabies
pels vells camins
que et restaven
fidels.

La vella casa sota l'ombra
espessa, els geranis que
regaves lentament i
aquell llibre que sempre
rellegies.

I tu, allí,
asseguda de cara a la finestra
tot esguardant-te les mans
que senties inútils
i cansades.


Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

El meu

Déu adopta la cara que...
Kristin Dimitrova


El meu
seria amb resplendor rosada i temperatura ambiental.
Sense vistes majestuoses al voltant: vegetació
exquisida i aromàtica. Clarianes sota arbres serens.
Curiositat. Melodia de Mozart. Frecs de papallones.
Petites follies: bombolles
espurnejants. Certesa
que tots ens estimem.
Cara de nen.




Ekaterina Iossifova, dins Reduccions. núm. 100, p. 87
Tr.: Eva Sableva

Divisa

Com una prova

t'envio aquests poemes,

paraula viva.

Emprova't tots els versos

i digue'm si et convenen.

Xavier Bru de Sala. Fràgil, 1981

Vermell

Terra i cel. Humà, diví. Esperit i matèria. Zeros i uns. Foc. Vida. Energia. Blat de moro vermell, kaqajäl.

Un roig com sang emplena

el got i el vi rellisca

la comissura d'uns llavis

tendres, rússens, ardents.

El vermell-calces que fa el

cap d'any i un nen que toca

de la caoba el plany del violí.

I ara ¡la festa! Fins que ixi el sol

i es vegi Mart.

Avets vermells, glòbuls vermells

i un globus roig que vola sol

contra el cel blau.

Alerta roja: diuen que moren

les papallones.

Gotes i esquitxos a la vorera

parlen de crims ben oblidats.

D'escarlatina, de trementina.

i els vells remeis:

menges la síndria, et rentes la cara,

prems la barana, mires la fruita...

I fins que plogui. Com les roselles

les coses belles duren un temps

però n'hi ha per tot quan torna el Sol

a fer-se FORT.

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

A remor bromera

La veig a la cabina,

la veu que s'endevina.

L'inconscient s'esgola vine,

la tarda s'escola a ritme

de mots que enriqueixen

l'esclat de cada gest.

Va fent i fa vent.

Cada gest, un somriure.

Cada esguard, un esquitx.

El vespre s'acomiada

a ritme de gestos

que esclaten a cada mot.

Fa vent.

Va fent.

Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007

CARPE DIEM

Aprofita aquest moment. Oblida
els camins que t'han dut fins aquí
i la foscor que, davant teu, amenaça
amb el no-res. Aquest cos que dorm
i que s'agafa de la teva mà entre somnis
és llum en la llum i et fereix
com el vent que infla la vela i t'extasia.
Oblida la nit, oblida les fulles d'octubre,
vine, asseu-te, feliç, als meus genolls.
Fins ara ni t'havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Escolta les gotes timbalejant als vidres
i deixa que el cor malmès se t'arrauleixi
oblidat del temps, dels infortunis,
vora aquest son bellíssim que et fa viure.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Darrer diumenge d'octubre

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.



Al Tall. Darrer diumenge d'octubre.

Tardor

Flairaves l'absent, intens dintre l'aire
i en l'íntima flor,
i era confident el vent que allotjava
olor penetrant de terra mullada,
crepuscle de verds.

Un començament de boira perduda
s'enruna i es fon.
L'últim pensament es desfà a les branques
i s'amaga al bosc, la quieta estança
dels ocells callats.

T'afaiçona el temps, ara que s'ablamen
vinyes i horitzons.
Mous les mans i et neix el gest d'una fulla
per a captar el pas, la claror i la flama
amb el seu mirall.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

Sentit de pàtria

L'esperit del meu poble ja ha vençut
el seu botxí
gestant herois fets d'hores de silenci.
Jo em sento guanyadora
per damunt d'aquells odis d'enemics,
perquè la nostra gent
ha pujat al cimal d'aquesta vida,
pas rere pas ...
I això em fa lliure!
El meu poble ha sofert un extermini,
però s'ha alçat,
com va fer el poble hebreu;
de les runes hem fet una ciutat.
El poble català, encara sobreviu
enmig cobejances enemigues,
que han enfrontat germans contra germans
en la terra ferida amb tanta guerra.
Jo amb abrusats sentits lluito dins l'ombra.
I amb un encès orgull per Catalunya,
batego d'esperança, malgrat tot.



Rosa-Maria Bisbal. Sons d'aprenentatge. 2008

Pròleg de Josep Colet i Giralt.

Em mires amb un tel

Em mires amb un
tel als ulls; feixuc

pel pas dels anys,

restes altívol al

bell mig del saló.

En silenci,

observes cadascun

dels visitants. És

només en la nostra

intimitat quan

deixes que t'amanyagui,

i tu em respons

-amb veu ample-

que sí; que m'estimes.

Montserrat Galobart. Compàs de tardor. 1997

Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 1996

Voldria parlar-te arran de

Voldria parlar-te arran de

boca i dirt-te que el teu afany

no és tan sols teu.

Que cada dia, eixuts, erms i estèrils

morim estúpidament de set

en el brocal de pous que sobreïxen.

¿Quines estultes forces obeïm,

que així ens deixem endur

a penes tan migrades i supèrflues?

Sota denses llunes blanques,

sols grocs exhuberants i esplèndids.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010

Sonet

Si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant,
quantes coses i cosetes
et diria d'un bell cant!
Et diria, com l'estrella,
mil sospirs de llum del cel;
com la més fragant flor bella,
mil retòriques de mel.
I tot fent-lo amb la tonada
dels ocells de cada albada
-oh, estimada!- aquest meu cant
t'omplirira d'amoretes
si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant.

Ramon Valls, dins, Cants d'ànima, 2002

Posta de sol a Valldemosa

Enllà dels penyals el sol es ponia,
feien mar i cel estreta abraçada.
On comença el blau? on roig s'inicia?
S'aquietava l'aigua talment adormida
en l'instant suprem entre nit i dia
amb llums de tardor; tot és calma a l'illa.




Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

És realment tolerant...

El qui vol comprendre els qui, segons el seu parer, s'equivoquen.
El qui s'acosta als qui pensen d'una manera diferent de la seva.
El qui creu que tothom té virtuts i defectes.
El qui pensa: per sort, tots som com som.
El qui diu: que dolentes que som les persones!
El qui està convençut que en la varietat està el gust.
El qui busca la veritat en els altres.
El qui troba agradable preguntar.

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions: Inés Luz González

I la rosa s'obria

I la rosa s'obria mentre jo dormia,
i les cordes amb tremolor de música,
capríped, branquillons balders sota els peus;
nosaltres aquí, al turó, amb les oliveres
on un hom pot pujar amb el seu rem,
i el vaixell allí a la caleta;
tal com hi havíem jagut a la tardor
sota els tapissos, o paret pintada a baix com un tapís,
i dalt al jardí del roserar,
i el so que arriba de la cruïlla de carrers;
tal com hi havíem estat,
contemplant el carrer de la finestra estant,
Fa Han i jo a la finestra,
i el cap d'ella lligat amb trenes d'or.
Núvol damunt muntanya; gorja al turó, en la boira,
com una costa.

Fragment

Ezra Pound. A Draft of XXX cantos = Un esborrany de XXX cantos. 2000

Traducció de Francesc Parcerisas

Cabanyal

El nostre és un mar calm.
De tempestes serenes
i maregasses quasi mudes.
De llances de llum
amb la nuesa del sol.
De vaixells d'àncora ferma
sense sal en les ferides,
i cases obertes
des de la primera estrella.

El vostre és un mar
que ve de dins: de la terra pastada
amb el sutge i la calitja,
de l'aigua morta, de la fruita florida.
Arrossega ocells i finestres,
l'impúdic verd dels arbres,
l'alçària de les roses,
violins i paraules,
la veu que és música:
cruel irromp en les cambres de l'amor
amb la seua ferum
d'oblits i misèria:
el vostre és un mar
de pou clos, de rata d'albelló:
és un mar que no existeix.



Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés, dins la XXXIII edició dels Premis Octubre 2004

La meva ciutat

¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?
Amb l'alba es desperta i és ampla i oberta
la meva ciutat.

És feta amb les pedres i amb l'ànima i l'aire
i el sol i les pluges de segles passats.
És feta de vida, que passa a corrues,
i és d'ara, amb els homes d'ulls esperançats.

Amb arbres que vessen ocells a la Rambla,
amb flors que endiumengen vents de llibertat,
amb crits i banderes i gent abrandada.
El treball i el somni caminen plegats.

¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?

El verd l'acompanya i el blau l'amanyaga,
és seva l'onada i el mar encalmat.
El port emmiralla núvols sense pressa.
De vegades sembla que el temps s'ha aturat.

¿Com podria dir-vos, si no la sabíeu,
la meva ciutat?

Ginesta és, de festa, claror i primavera.

Olor de muntanya, Sant Ponç perfumat.
I una veu molt clara de tenora, engresca
els carrers i places i puja als terrats.

La tardor no porta cap vel d'enyorança.
És tot esperança el setembre daurat.
l enllà de les festes, somriu Barcelona,
l'eterna, la jove, que m'ha enamorat.

La meva ciutat.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,

com un globus fràgil de paper que s'enlaira

entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;

o fes-los passar l'estany, mig trontollant,

damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,

com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,

i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,

enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.

Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:

animals grans que ens agombolen perquè algun dia

recordem

l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig

que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten

espectres rere les portes closes o als racons,

el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.

Agafa el menut del seient de l'automòbil,

duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes

i treu-li les sabates: ves per on també pots ser

un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.

Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Fotografia: Colita.

Pròleg: Josep Maria Espinàs.

Ara és l'hora

Ara és l'hora
en què la tarda
s'ajaça al fons
de la vall i s'adorm,
serena, entre el blat
que es gronxola
al cant del llevant;
i es confon, més tard,
amb el suau capvespre
que s'estiraganya
al ponent i deixa
pinzellades a l'obscur.



Montserrat Galobart. Compàs de tardor, 1997

Hi ha un silenci de barques

Hi ha un silenci de barques

i una penombra blavosa que s'esquinça.

Travessa aquest paisatge

de temps que s'adormissa

una flama roja, groguenca

de nespres i llimones,

una columna horitzontal de llum

que afirma l'existència com un crit,

com un desig incandescent

enllà d'aquesta calma.

Carles Duarte. Maríntim. 2008

Lluna petxina

Manufactura aturada
mancant-li matèria prima,
ha de ser reactivada,
que qui no menja s'aprima.

Industrial Botons de Nacre,
savis se n'han pensat una.
Adrecen instància, amb lacre,
per fer botons de la lluna.



Francesc Morera. D'un intent amagat. 2008

L'altar de roba

Va ser una dolçor tota nova,
al començament, trobar
bruses de fina mussolina blanca
en un fil transparent de niló
eixugant-se a la cambra de bany,
o uns enagos de niló en la lluentor
de la seva pròpia electricitat...
Com si santa Brígida hagués
tornat a aparellar un raig de sol
com aquell que estengué en l'aire
per eixugar-hi la seva capa
(l'enfeinada Brígida, sempre
escarrassant-se sense descans).
La humida i decaiguda i injusta
càrrega del dia a dia
es va alleugerir i es va fer suportable
com sempre, brillantment.


Edició bilingüe

Seamus Heaney. Electric light = Llum elèctrica. 2001

Traducció, presentació i notes de Pauline Ernest i Jaume Subirana

Aquesta tardor

Aquesta tardor
Hi ha més calma a la platja
Que al temple de Suma.

Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992