Acordió

Asseguda als meus 27 anys
imagino
com seré quan sigui vella.

I és curiós
perquè em veig
a la mateixa cadira
asseguda als meus 72
i recordant aquest precís instant
amb una melodia que,
com un acordió
d'arrugues i pell tensa,
aproparà vellesa i joventut
i traurà altre cop música
de dins d'aquest poema.



Sílvia Bel. L'esbós. 2010
Il.: Alicia Billon
Pr.: Maria Àngels Cabré

Festa Major del Guinardó

Chants pour penser

S'asseuen a parlar,
per trobar-se en els mots,
els vells ponts transparents,
perquè dansin les veus
dins la casa de l'aire

La cadència remota dels sons
es compassa.

El dia reescriu
el cercle del temps.

Flueix el món.

Escolto, amatent,
com respira.

En retrobo el tacte i l'alè
al fons d'uns ulls
i en el teixit de les paraules.



Carles Duarte. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010

Deprèn y aprèn,

Deprèn y aprèn,
    y sabràs;
hages cura y mesura,
   y hauràs;
menja poc y dorm en alt,
   y viuràs.

Pedro Vallés. Libro de refranes..., 1549

El noble do

    A Ada S. Glickman

Puix m'heu lliurat, senyora, per amistat fidel,

un llibre de poemes del vell país del Cel,

 me n'aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,

vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 allà seran els versos, al caire d'un safir,

fulloles i brotons moguts per un sospir.

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,

encara vull saber i encara desaprendre.

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.

I perquè passi un signe de mi damunt l'estany,

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa

(on, tota amagadissa, l'eternitat es posa),

 perquè em dibuixi un ròdol -a penes nat, perdut-

en l'aigua del silenci i de la solitud.

Josep Carner. Cor quiet. 1992

Salut a les roses

Salut a la novella
rosa que es bada en aquest dia esquiu
i lluita amb pluja i vent a penes viu.
Salut a la poncella,
com recollida en un silenci altiu,
que espera encar per a florir més bella.

Bategui en tot verger d'il·lusió
el desig pacient i el sense espera:
en branc esclatador,
sigui la gosadia missatgera
de la perfecció.

Que prou la rosa de perfecta olor,
en el cim de la seva resplendor,
es sentirà agraïda i honorada
per aquell repte a l'esdevenidor
de la desfeta al vent tantost badada.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició de Jaume Coll Llinàs.

Els peus blancs

Els peus blancs, pel verd, corrien descalços.
L'herba no la veies. El sol cremava.
Era l'hora de jugar. Les formigues,
impacients, per berenar, t'esperaven.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

Una criatura molt menuda

Una criatura molt menuda, caminant nua per la platja.
La meva filla Ester cantant una cançó napolitana amb
l'esplèndid acompanyament de Toti Soler a la guitarra.
La finestra oberta al mar, molt blau, que avui és
particularment agitat. Uns quants núvols en filagarses...




Feliu Formosa. El somriure de l'atzar : diaris II. 2005

Torroja del Priorat

Pel camí, solitud de la pedra,
camins del Priorat, difícils.
Els ulls s'hi arrapen
com un liquen, saben que el viure és curt.

Sento la merla en una obaga
i escolto veus antigues
com la del riu que ve d'un maig fecund
o el vent a l'ametller de verda clofa.

Que no se'ns trenqui el cel com un cristall
que s'enfonsa de llum.
Que no s'enruni aquest celler,
ni la paret, ni el pou,
rosegats per la tarda vermella,
ni els clavells, ni les ales, ni el pas lleu
d'un poeta que diu la primavera.


Maig 91



Olga Xirinacs. Óssa Major. 2009

Postals de Torà

A Blanes en sa festa

Del cim de les muntanyes on me trob
davalla al mar un bon desig de festa.
Tot està mut i immòbil aquí dalt
i és tota inquietud la mar brunzenta.

Aixís per vostra festa, gent del mar,
vos trameto un alè de la pau meva;
poseu-lo en mig del bull del vostre goig,
i veureu com la festa temperada
encara en torna bella.



Cauterets, juliol de 1906.



Glòria Casals. Joan Maragall: carnets de viatge. 2010

El pomeró florit

Les noies d'alentorn

del sol a la sortida

van a herbejar lo blat,

lo blat de la cormina,

lo bec ple de cançons,

lo cor ple d'alegria.

Veient vermellejar

l'encesa barretina,

com rosa d'un roser

dins la verdor florida,

en vol ajogassat

rotllen la soca ombrívola,

i es posen a voltar

amb ran refiladissa:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Dolça era la cançó

mes la tornada trista,

de les que fan plorar

a qui la terra estima;

semblava un dolç sospir

del mes d'abril que expira,

lo Déu vos guard del maig,

de Pasqua la somrisa,

un cant de rossinyols

que de millors n'esquiva,

los cants de serafí

que cel amunt me criden.

Mes lo gentil estol

refila que refila:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Del somni al despertar

que ma ànima adormia,

sento cruixir lo tronc

que em feia de cadira.

M'agafo al gerd brancam

arreu, arreu se'm vincla,

arreu arreu se romp

en bella trencadissa.

I caic branques avall

rodant des de la cima

de la sardana al mig,

mes ai! com sense vida,

quan més suau que mai

la refilada espigna:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera. 2013

A cura de M. Àngels Verdaguer Pajerols i Ricard Torrents.

Canvi

La pluja cau amb un goig de gatzara
i de biaix corre el sol entremig;
una pomera, de flors tota clara,
       pensa que és d'or cada esquitx.

Els elements barrejaren llurs tresques
i l'un amb l'altre, saltant, es confon;
corren, s'empaiten; amb crits i juguesques
        rejoveneixen el món.

És l'un mortal consirós, l'altre canta.-
Mentre, a ple sol, ve un ocell a fer niu,
sobre un esbart que recula i s'espanta
         hi ha un núvol negre que riu.

Josep Carner. Poesia, 1992

Avui la meva àvia

Avui la meva àvia
compleix gairebé un segle,
i encara manté l'humor i un cabell blanc ondulat i brillant.

Carla Besora

Un altre cop

Un altre cop, el mateix
símptoma-tan sols hi és
latent un mot expandint-se.



Montserrat Rodés. Immunitats. 2005

No naveguis, ara

No naveguis, ara, que les barcasses
ancorades remouen, esmolades,
velles tempestes de sofre i plata.
Espera que passi: tot és ferralla.




Montserrat Rodés. Riu d'arena. 1992

Qui ha llençat

Qui ha llençat els vaixells
de paper al blau trencat
de l'aigua? De quin naufragi
t'escapes? Poruc, refàs
la mar per camins de l'aire.



Montserrat Rodés. La set de l'aigua. 1991

Pòlders II

Passejo de tarda pels límits domèstics.
No plou encara quan s'acosta el nord.
Aprenc l'entrada sàvia de les aigües
i els anys millors per les collites.
Sempre amunt, bandera de pastura,
tendríssima, calvaca resistències
i amanseix les conquestes parcials.



Olga Xirinacs. Óssa Major. 2009

No són com sols els ulls de l'estimada

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

CXXX


Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare, 1993

Joan Maragall : carnets de viatge

Gran caminador; observador subtil;
amb una finíssima intuïció de vegades
esquitxada amb un punt d'ironia;
hereu, pel que fa a la interacció
home-paisatge (i per altres coses)
del Romanticisme; compromès amb
el territori i la seva gent, Maragall
va saber aplicar com ningú la mirada
ciutadana -urbana- als paisatges del
mar i de les muntanyes i també com
ningú va ser generós i crític, benèvol
i lúcid amb la seva ciutat.

Al lector

 

 

Fragment

Glòria Casals. Joan Maragall. 2010

Països Catalans

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.

Vicent Andrés Estellés, dins,
Antologia de poetes catalans. 1997-, v. 4

La rosella

Quina meravella,
     la rosella,
     tan bella!

Vestida de vermell
  taques de color
damunt d'un mantell
  virolat de verdor.

Quina meravella,
    la rosella,
    tan bella!

  Eclosió de roig
flor de senzillesa,
 i primerenc goig
de modesta promesa.

Quina meravella,
    la rosella,
    tan bella!

Sàlvia del Berri

La poesia es troba al blog de la Biblioteca de l'Escola Jaume Balmes de Cervera.

Les fulles apunten

Gira el Març la testa
amb ses roentors,
que acuiten la festa
dels tendres colors.

I per les collades
ve ta llum gentil,
ton cant, tes ruixades,
tos besos, Abril.

I el brancatge sent
com tènuement
el fa delitós

un néixer indecís
un mica gris,
una mica ros.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs

A muntanya

M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

¡Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
¡Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau migpartit pel llamp!

Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Puigcerdà 1897

Joan Maragall. Visions & Cants. 1900

Disposa els teus sentits

Disposa els teus sentits
per a cada gest.

Arrela't en la llum
que inaugura els colors.

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t'esperen,
de la música límpida
d'aquells qui et precedeixen.

Alegra't de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

Instaura en els teus ulls
el blau ressò de l'infinit.



(de Ben Sira)
Carles Duarte, dins,
Antologia de poetes catalans, 1997-, v. 4

L'ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
¡Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria.




Joan Maragall. Les disperses. 1904

La xarxa encomanada

Vull anar a la pesquera en nit de lluna,
quan tot serà pintat d'encantament,
amb la rosa al capell, com signe d'una
ànima fresca, abandonada al vent.

Dansarà com podrà la barca bruna:
estel ni calafat no n'han esment.
Jo hi aniré pescant, a la fortuna,
paraules en neguit de pensament.

I com que amor es passa de soldada,
mai no serà l'art meva carregada
del peix que es dol en cuejants combats.

La xarxa des d'avui encomanada
tindrà un miler de resplendents forats
sense senyal de corda pels costats.


Josep Carner. Poesia. 1992

Endevinalla

Dins d'una cova del mar
hi ha una cranca molt peluda,
sorruda,
que fa palanca amb les potes
per fastiguejar una estrella
vermella
que es cruspeix una paella
de musclos i de garotes.

¿Quantes potes té la cranca?
¿Quantes potes té l'estrella?
Deu i cinc, ara t'atrapo,
cinc i deu, ara ja et tinc.



 Olga Xirinacs.Óssa major. 2009

El viatge

He retrobat la vida i el respir

de la terra, la deliciosa fuga

de l'abril sota els llibres, vers el rostre

que redreça el somrís, vers l'esperança

a la deriva d'una veu.

Cal donar al viatger la pau de casa,

l'hora que fou viscuda, tan alegre.

Els anys, però, no tornen.

Joan Perucho, dins,

Antologia de poetes catalans. 1997-. vol. 4

Revolta

Car tota cosa en néixer, fa
de primer la passa maldestra,
lluu l'incendi en cada finestra
com el cul d'un orangutà.

Hi ha qui es vol enamorar
d'una dona en fase rupestre.
Hi ha qui sap que es cou la minestra
de l'era nova que vindrà.

De qui es mou abrandat per l'odi
jo no em puc pas sentir proper;
i sé que cal cremar el vell codi.

Un embat de vent d'esperança
entre enderrocs i flames, ve.
D'aquest vent jo dic la lloança.



Josep Junyent i Rafart, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997, vol. 4

A cura de Giuseppe E. Sansone.