pels més joves i humils, qui les oblidarà?
Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar
d'una herba un ramellet, violes violetes!
(Fragment)
Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988
Edició crítica de C. Camps.
Pròleg d'Àlex Susanna.
14 de febrer 2015
08 de febrer 2015
Ferran Lobo. P. Restante. Johannesburg
A tu, Ferran, que pesques lluços al Sud
Edició: Rossend Arqués.
de l'Àfrica i en la quietud,
segur que tòpica, del mar, destries
de la xarxa de les filosofies
el fil més fort, i que, entre lluç i lluç,
repasses cada nus
del pensament,
deixa'm escriure't, un moment
que tinc, una carta, set anys
i mesos després d'aquella que nevava.
Fragment.
Narcís Comadira. Somnis i runa. 1992
Edició: Rossend Arqués.
Els nens voladors
 |
A Els nens voladors una fada geniüda i
malcontenta atorga a la Roser de fer-ho
gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,
altres nens..., fins que la família ho converteix
en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!
(Fragment)
Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993
|
El Maravellós desembarc dels grecs a Empuries
 |
... la bondat de l'espectacle del mar
i la planúria fa bona la gent; la tramuntana
l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència
d'aquestes condicions de la terra i els homes
fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.
p. 84
Manuel Brunet, dins,
|
Versos esmaperduts
Com la tinta bullent
o la febre dels mots
que perleja en el front
del poeta. Les perles
de sal i d'aigua són
els seus versos trobats
(Fragment)
Daniel Silva. Primera persona singular. 1998
El nom
Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom
Paul Eluard
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom
Paul Eluard
Vindrà un dia, potser, que les paraules
s'ensorraran, inútils, com un castell de cartes.
Direm això, i no voldrem dir allò altre.
No direm res,
i el sol pentinarà les aures.
Cada cosa al seu lloc, dos i dos faran quatre.
L'alosa de matí, rossinyols a la tarda,
i una brúixola esvelta senyalant nords intactes.
Farem uns bells poemes
del tot respectuosos amb la santa gramàtica.
Proclamarem el goig
de confegir estructures molt ben estructurades.
(Serà un poc ensopit, si voleu, però vaja!)
Subjecte, verb i complement: tot qualla.
Un arbre sota el vent no és més que un arbre.
Ah, ¡què farem, companys, quan ens eixuguin
-si és que mai ens l'eixuguen-
definitivament la mala bava?
(Aleshores, però, escriurem el nom)
Josep M. Llompart. Obra poètica. 1983
Jo
 |
Veient-me en un mirall emmirallat,
a aquest li he preguntat:
Aquest que veig aquí, sóc jo?
-No- m'ha contestat -. No, no!
Tu, ets aquell poeta somniador,
pioner profeta d'un esdevenir alat;
que cerques il·lusionat
una nova i lògica versió
d'un món que no has trobat...!
Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995
|
Pedra
 |
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.
La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.
Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990
|
06 de febrer 2015
Colliràs la rosa
M'han sobtat una i altra vegada
el vendaval rondant els meus murs
o el ventijol i la fresca brisa
amanyagant l'herba dels marjals.
He sentit la maltempsada dura
abatent-se al pas dels meus instants
o l'auroral i clara naixença
d'una inèdita felicitat.
Com són indefinibles vent o aura
i dissort o ventura clement,
així ho són els minuts i els dies
d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.
Concepte i símbol, la consciència
el capta en la devastada carn,
en l'enyor de les hores esplèndides,
en l'extrema fuita del plaer.
Colliràs la rosa ans no s'esfulli
i mentre l'aire al parat matí
magnifica el seu perfum escàpol
i el moment present en plenitud.
Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995
31 de gener 2015
Cuba, una mirada
I les algues del mar, grans arbres coronats
lentament s'estremeixen
devers les illes llunyanes on tot vent calla
dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.
Són les illes del Ponent,
Són les barroques esglésies d'Amèrica,
són els arbres forts amb deu mil arrels
del mortal Orènoc,
són els deu milions de mons
on els infants perduts criden i criden i criden...
Fragment
Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990
Elogi de l'escriba
De la boca dels savis que van predir el futur
no en va sortir mai res que no es complís.
I t'adones que allò que avui és un proverbi
no és més que un pensament escrit en els seus llibres.
Fragment
Poesia antiga d'Egipte:
escriptura, mort, amor i veritat
Segimon Serrallonga, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 97
Delta de l'Ebre, abril de 1979
(A Marina)
No puc sinó triar els colors més clars,
pintar els ocells més blancs, davant la mar
en calma, i un fasser. Lligar-ho bla
i veure com les canyes llepolegen
llavors d'abril, llampecs mollencs, quimeres.
En solitud, feliços déus invictes,
no sabem com el temps ens ha desat
el temps, i, al fosc, una queixa secreta.
Jaume VallcorbaPlana. Postals. 1981
30 de gener 2015
El molí
Ei, molí, gira, gira
al fons de la vall verda,
llança el teu cant profund
cap a la lluna nimbada d'argent.
Ets una caseta tremolosa
amb els murs enfarinats, on
semblen plorar esglaiades
nimfes vestides de lli.
Dins teu, despert, el moliner
sempre et vigila, molt blanc,
i segons calgui, lent o ràpid,
dona corda al teu cor bategant.
Ei, molí, tempesta presonera
entre els arbres. Mol, mol,
beu escuma, plou farina:
plou abundància del teu pit de pedra.
Atura el rierol en el seu curs
prenent-li la crinera abundosa.
Tornada cant, la impetuosa cascada
fes que es precipiti en l'abisme.
Carros, carros innombrables
pel vial blanc del molí
et porten la molinada.
Ei, molí, gira, gira.
Que el blat esdevingui farina
en el ventre de les atrafegades moles,
on preses de febre infinita
grinyolen i giren.
Que els grans esdevinguin pols
sota les moles abraçades,
sota les roques que es roseguen
que el blat sigui flor de farina.
Fes que s'omplin els sacs
en fileres, i tornin a dreçar-se,
i els carros, havent-hi deixat l'or,
sondrollant, se'n tornin plens de claror.
Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000
Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian
Introducció de Maria Ohannesian
presagi
avui les gavines volen altes
terra endins.
potser sobre la mar es congrien
el vent i la flama.
avui les gavines busquen
camins d'aigua
terra endins.
Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999
Vius
Vius
en l'empenta i el sentit pràctic
de la Montse.
Vius
en la papallona dibuixada pel Marc.
Vius
en el no-parar dedicat i delicat
de l'Adele.
Vius
en les moltes hores
que en Josep Àngel construeix màgicament
per editar el Celobert.
Vius
en la lluita per la vida
de tot el grup de suport.
Vius
en tot allò que havíem compartit,
en tot allò que, d'una manera o altra,
compartim i compartirem.
Fragment
Joan Trujols i Albet. Imma. 1999
25 de gener 2015
El Danubi blau
 |
...Els ulls blaus, ¿ho veuen tot blau?
¿I els ulls verds, tot verd? ¿I els negres,
tot negre? Però els nostres ulls canvien
de color a cada instant i arribem a
fer-nos la il·lusió que les coses són
canviants. Només els ulls blaus tenen
aquesta propietat de permanència.
Res no altera la visió blava de les
coses. I la barca del pensament, igual
que la dels rems, navega sobre el blau.
(Fragment)
Teoria dels colors
|
18 de gener 2015
Fum descriptiu
La fulla és color de teulat,
la xemeneia fuma,
és el seu treball.
Però el seu fum no és el fum
de cada instant,
ni blau, ni gris, ni alegre ni trist.
És un fum descriptiu;
tots els meus sentits es desperten.
Fum,
tinc ganes de pujar com tu,
sense saber per què puges.
Jep Gouzy. Poesia oberta : 1950-1990. 1990
I el vent deixava
I el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d'Ella:
com la neu rosa als pics
quan surt el sol
Joan Salvat-Papasseit. Poesies completes. 1994
Esbós biogràfic: Tomàs Garcés
Il·lustracions: Perico Pastor
Introducció: Joan Fuster
11 de gener 2015
Quin blau adust
Quin blau adust, i quin repòs tan greu,
ara que el sol va i torna
i els núvols clapen fosques les muntanyes!
No hi valen filagarses de les boirines lleus.
Cada arbre sap què vol, i no l'enganyes,
i vol el sol -tan alt!- estès per tot arreu,
i ésser en el bosc un més i enmig de tots, per torna
verd en el verd tocat de blau fins les entranyes.
Puig d'Olena, 14 gener 1969
Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995
05 de gener 2015
El llamp màgic
Poca gent sap que els llibres de les biblioteques
tenen dues vides. Mentre els tenim oberts, lletres
i dibuixos s'estan quiets perquè els puguem llegir.
Els agrada lluir macos i clenxinats. Però quan les
portes de la biblioteca es tanquen, les paraules
xerren, riuen i canten, i els dibuixos juguen i fan
gimnàstica.
(Fragment)
Anna Manso. El llamp màgic. 2014
Sonet XV
Avui estic contenta i no sabria
el perquè d'aquest goig que em fa cantar;
potser el mateix que em dona l'alegria
m'ha de dur la tristesa de demà.
És absurd ser feliç quan es congria
incert aquell destí que volem clar
i també d'enfonsar-se en l'apatia
quan hi ha tant per a veure i estimar.
Tal vegada només cal dir bon dia
al nou matí que ens ve a llepar la mà
i acceptar tot allò que ens donaria
i oblidar tot allò que ens vol negar;
que és el fet de sentir-se viu i lliure
el caliu que ens ensenya de somriure.
Carme Guasch. Poesia completa. 2005
03 de gener 2015
Sentir
Sentir el verd perfum d'un hivern calm,
Josep Piera
les flors del gel emblanquinant els cims,
la transparent certesa del mar prop.
Sentir...
l'eco llunyà de les lloses antigues,
el fred silenci perfecte del marbre,
el que fou i no és, la joia absent.
Sentir...
el lleu batec de l'ombra que gotinya,
el tot en el no-res, un vol d'ocell,
la vida que roman i que no es vida.
Sentir...
Sentir la mort que ha mort i és ara temps,
el viu psalm solitari del sentir.
Antologia
Gregal Llibres, 1987
Josep Piera
Beniopa, 1947
Edició: Lluïsa Julià i Teresa Pascual
02 de gener 2015
quan som a quatre ulls
quan som a quatre ulls
jo et veig els ulls
i consulte l'hora en cadascun dels dos rellotges minúsculs de sorra ingràvida
que hi ha girant sobre si mateixos just al mig de cadascun dels teus globus
oculars
i tu em veus els ulls
i em fas l'ull viu
i em veus i em beus l'enteniment
Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma. 2011
Elogi d'un poeta
Tu has fet mullades d'alba i de blancura,
tanta olivera resplendir,
tan amorosa és ta paraula i pura,
en la remor del corn marí,
que si algun dia entres a casa,
hi partirem l'aigua i la sal,
un oriol estès damunt la brasa,
l'oliva guana i la verdal,
el delicat tresor que el branc esmerça,
l'aroma de la fruita més diversa,
per alabar el color de ta conversa.
Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988
Edició: Christian Camps
Pròleg: Àlex Susanna
La conversa amb l'amic és franca
La conversa amb l'amic és franca,
no va orientada a cap finalitat a priori;
és l'intercanvi de paraules i de pensaments
pel mateix gust de fer-ho, sense cercar
res a canvi. En conversar amb ell,
no cerquem cap altre fi que la mateixa
conversa, que l'escolta dels seus
pensaments i de les seves vivències.
És un fi en si mateix.
Fragment
Francesc Torralba. L'amistat. 2008
31 de desembre 2014
Fa molt fred
¿On és? Fa molt fred.
Diríeu que glaça.
Una dona passa
per un caminet.
Una recolzada
l'engoleix, enllà.
Potser la ratxada
del cerç la tombà.
La neu ja no es fon,
la penya es fa musca,
i l'última busca
no corre pel món.
En el rec contort
és tota aturada
l'aigua envidriada
com un ull de mort.
Els camps són transits.
Diu l'arbre en la via:
-Mireu ma agonia-,
I eixampla sos dits.
Josep Carner. Poesia. 1992
Nadal
Oasi d'alegria
en temps de mal oratge,
el meu Nadal d'infant.
Cada any sento que em burxa
amb amor i tendresa
sota aquest cel convuls.
Quimera d'un sol dia,
clam confós en silenci,
somni sense final.
(1981)
Francesc Vallverdú. Temps sense treva. 2009
30 de desembre 2014
A la rosa
No dir-te, millor que tot.
Guardar silenci, emmudir.
Respectar la teva evidència.
Josep Palau i Fabre. Poesia, teatre i contes. 2005
29 de desembre 2014
Desembre pairal
De cada casa al cim s'aixeca una encantada
columna; el sol somriu i no gosa esclatar;
al cel s'empereseix dolcíssima ramada
i vent i fred s'ajeuen del món en el llindar.
Ni es mou, mentre s'encenen els fruits de l'arboçar,
el pi, tothora jove, que empara la collada;
als morres de la mula i el bou lluu la rosada
i el bell encens que en brolla no se'n voldria anar.
Un àngel posa avui, visible sota el vel,
una mica de tast d'infantesa i de cel
al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.
Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;
de sota els arbres puja, brandant, boira suau:
es mesclen els alens del cel i de la terra.
Josep Carner. Poesia. 1992
Subscriure's a:
Missatges (Atom)