Hostafrancs

Arribes amb la teva calma despistada
i el somriure d'aquella última mirada enverinada
mentre beses el neguit de la meva espera tensa,
quotidiana com la por que em provoquen les factures,
les fàbriques que tanquen, les grans altures,
t'asseus a qualsevol taula d'una terrassa d'Hostafrancs.

  Arribes amb la calma despistada
i cent promeses incomplertes gravades a l'esquena,
crits en aquests carrers que sagnen i supuren,
com la doble reixa del Sud,
les parets de la comissaria del districte
o una conversa que ens porta l'horabaixa
i amb ella les carícies, l'esperança, l'olor de cafè.

  Arribes amb la teva calma despistada
i deses paraules ensucrades amb tanta força,
que reviu en mi aquella estranya nosa,
posar-se al costat de qui molesta
i alçar la veu dels fets i els vells conceptes,
sentir reviure la tendresa,
veure morir el dia amb el teu pit tatuat al meu.

David Caño i Cargol. Barcelona, 2007

Gimnàstica poètica

Jo sé el delit corprès per la drecera
quan vàrem créixer oberts de bat a bat.
I el doll daurat de pluja matinera
d'un degotim feliç a un cap mullat.

Aquestes coses són, i són de veres
i saben donar forma al nostre fat.
Aquell qui oblidi tanta primavera
ha malgastat el seu escot de blat.

No és blanc ni negre el núvol quan vespreja
ni la rosada tota ha de fugir.
També la vinya clara, quan fosqueja,

entre la tendra terra paladeja
la dansa humil que va deixar el seu vi
i el sol, a pur setembre, quan terreja.

Josep Maria Capilla. Versos, temps i persones, 1994

Amb aquestes pigues plogudes

Amb aquestes

pigues plogudes

ha estat mil vegades escrita

la paraula us estime.

Primavera d'estiu 1980

Fina Cardona. Pessigolles de palmera. 1981

Pròleg de Maria del Mar Bonet

Sextina a un clown extraordinari

   Dimitri* us cedeix el riure
i en el mar de la lluita tot és joia,
i la pista o l'escena amb els seus gestos
s'omple de llum, no puc destriar límits:
la mímica navega amb tota força
i encén estels damunt la seva cara.

   Porta la lluna a la cara,
i dins la plena llum, com de per riure,
tot salta amunt; no puc cobrir la força
amb què s'emporta cor endins la joia:
trena de plomes us eixampla els límits
i aprima l'herba amarga amb gags i gestos.

*El famós pallasso suís.



Fragment.


Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

En un museu arqueològic

             EL VISITANT

Sembla que sou de nissaga divina.
¿Què vau manar i on vau ésser enaltit?

                  L'ÍDOL

Jo soc un déu que, voltat de ruïna,
a poc a poc perdé seny i sentit.
Cert que altre temps uns destins governava;
¿cel o muntanyes?, ¿la mar o una font?
Però, sabeu, tot record se m'esbrava:
crido molt feble: ningú no respon.


Josep Carner. Llegendari. 1999

Abril

                                  l'alè de les glicines.

                                           Marià Manent

Allau, cascada, devessall

de llum

i de perfum, nau fluvial

d'efluvis irreals,

espectre

del blanc al lila.

Si l'asfòdel creix ran dels rius

infernals, ¿vos retrobarem, glicines,

arraïmades als balcons del cel,

penjant damunt plàcides platges?

p. 105

Jaume Galmés. Vigència de Marià Manent. dins,

Reduccions. núm 104 (juny 2014)

Primaveral

Estim
estrany i curt
el xiscle agut
de la puput.
Conté l'essència
primaveral
del mascle a punt
de sementera.
Tot es reté
intermitent
al cant eixut
agut i curt
de la puput.
Tot es reprèn
senzill i pur
al ritme curt
eixut i agut
de la puput.

Núria Quíllez Casulleres,

dins, Les cinc branques, 1975

TARDA DE DIUMENGE

No sap què fer la tarda del diumenge,
s'angunia de tot. Un vailet camallarg,
vestit de mariner al braç patern es penja
i se'n va a tirar molles a les oques del Parc.

Hi ha estels, coloms i veles
i pel passeig xisclets endiumenjats
d'unes noies que van amb carretel·les
a esperar el bergantí dels envelats.

Piano de maneta! Gent de cartó per fora i amb cor morat
       d'espines!
Diumenges a la tarda. Delira el carroussel
i una tanca ha gosat vestir-se de glicines
perquè hi ha randes d'oronells pel cel.

Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Oh, pedres vives

Oh, pedres vives

que dormiu en els segles

sense mirada...!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida., 2010

Il.: Carme Bonafont i Giménez

Pr.: Josep Colet i Giralt

Pàtria meva

T'estimo terra meva, cor endins,

viva de llum i lliure d'agonies,

messes al vent, boscatges verds de pins,

treball mogut i goig de tots els dies.

Terra d'avantpassats, escut i fur,

sembra de fe i amor, senya nostrada.

El cim t'escau, del mar ets porta i mur.

Quanta bellesa de conreu i prada!

Bressol i fita, llàgrima i sardana,

recer viscut, escó de foc i roc,

amb tu creixo o davallo en l'enderroc

i perquè vius, soc viu, gleva germana,

ruta plaent, mar blau, mas i camí.

Aquí vaig néixer, aquí vull morir!

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria, 1998

Pròleg: Màrius Sampere

Dic la flor

Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l'esplendor

i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. Tens un nom?

Potser sí. Jo prefereixo creure que la botànica t'ignora. Ets

la flor. Ets la flor innominada, filla de l'atzar i de la terra,

tendresa que sosté el cel.

Agustí Bartra. El gall canta per tots dos. 1991

No costa riure

No costa riure:

és un joc que no perdo,

és un vers lliure.

Jaume Creus. El lent creixement dels coralls. 1989

Si el món ja és tan formós...

Què hi haurà per suplir l'entusiasme

del blat, l'alfals, les secles i el panís?

Aquest salvatge entusiasme espès

de roselles, fonoll, tractors, suor

pels marges i sembrats, endins la gleva,

nusos d'arrels indestriables, saba

de totes les mirades del rodal.

Josep Borrell i Figuera. Molinet de vent. 1996

Pròleg: Carme Vidal Huguet

A LEGGERE VOLI

Il cielo

colora blu

il viso

a leggere voli.

Giulia Sottile. Per non scavalcare il cielo, 2016

Que vegades...

Que vegades disfressem un cop de tralla
dibuixant una ganyota de rialla!



Concepció Carreras Pau, dins,

Carme Ramilo Martínez. Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula : antologia poètica. 2011

Interpreta'm

Invoca l'esclat de la follia,

imposa un règim d'excepció,

abraça'm. I en l'abraçada

sigues rebel dels límits,

parla'm de tu, calla'm les nits

- et demanava.

No marxis, no te'n vagis encara.

Equivoca't abans,

fes hermenèutica de mi. Interpreta'm

- et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:

més mal que el que s'acaba

fa allò que no comença.

p. 137

Mireia Calafell i Obiol, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

Un sonet

Li vaig dir a l'ametller:

"germà, parla'm de Déu"

i l'ametller es cobrí de flors.

              Nikos Kazantzakis

Avui et contemplo, màgica natura,

avui et retrobo, plena d'ufanors.

Des de la cinglera, tot besant l'altura

he llançat enlaire l'esguard delerós,

i he vist una prada tota maragdina,

i els núvols que juguen amb cels de blavors;

he sentit silent, la veu de l'alzina

i l'incert gemec del salze plorós.

Màgica natura, poema sublim

que rimes els ocres amb flors de verdors,

amb les neus eternes que dormen al cim,

i amb les primaveres, estius i tardors.

Colpida de sol, pintada de fred...

Avui, contemplant-te, et faig un sonet!

Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez

Pròleg: Josep Colet i Giralt

Nit d'albades

Nit d'albades. Nit de joia
Vora mar demanem besos de terra
i oferim tonades de vent i de palmeres.
Un cant amable es desplega
al pal major del teu vaixell.
Despulla't si vols del temps que has passat
fora de les teues sabates avesades a córrer
camps d'argila que em dones amb cada nova besada.

Nit d'albades. Nit de joia.
Unim les mans com qui uneix la terra
i li'n retorna el respirar.

                                      11 de març de 1995.
                                          Ciutat d'Alacant



Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996

Infant petit

Em mires i somrius infant petit

i em dones la gaubança reeixida

del teu encant exquisit

amb un esguard sublim que dolç em crida.

Oh, la candor del teu mirar infantil

i la innocent semblant de les maneres!

En tu hi viu l'amor pueril,

pel teu esguard hi neixen primaveres.

Servo dins meu l'encís que no s'oblida,

la llum del teu esperit,

quan veig que en els teus ulls no hi ha mentida

i em mires i somrius infant petit.

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria. 1998

Pròleg: Màrius Sampere

DE GRAVITATE MUNDI

                    Amor me fa, Sènyer, esser desirós com vivís
                    longament en ermitage.
                                                          Ramon llull


                               1
Les deixes que el mar treu fan créixer l'illa.
Escric en l'aire, amb sang, un nom de dona.


Fragment.


Ponç Pons. On s'acaba el sender. 1995

Pròleg de Francesc Parcerisas

anomalia

Mirant la resplendor de la mar

veuràs l'estel

que al mig

                 dels teus ulls

                                      em brilla

com si fos

                 un fanal

                              posat al cel

el blau de la mar,

l'escuma.

Blancor d'atzar.

Jordi Pope. Escrits, 1999
Epíleg: Enric Casasses

Font de la Deu

Font de la Deu, bocaclosa
sota la boixeda ombrosa!
Amb l'argent del teu galet,
a quantes noies boniques
refrescant ses boques xiques
                                       hauràs tu picat l'ullet?


Concepció Carreras Pau, dins,

Carme Ramilo Martínez. Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula : antologia poètica, 2011

DANSA

Rai de la vida
en mar sense fronteres,
ones que fugen,
camins que m'imagino
si tu m'ets la raiera.

Xavier Bru de Sala. Fràgil, 1979

Entre Manacor i Porto Cristo

Entre Manacor i Porto Cristo
una ensaimada mallorquina
em recorda el teu melic
com un rotllo enfarinat.
       Veig l'entrada del peix
       dempeus al Mollet.
       Dorm a l'autobús
       entre Manacor i Palma.
La Seu de Mallorca
em recorda els teus braços enlairats
dient-me adeu al port de València.
       El teu melic enrotllat
       com l'ensaimada que em menge.



Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996

Al celler del cor

Al celler del cor,
hi guardo el bon vi
del temps de l'amor.




Concepció Carreras Pau, dins,

Carme Ramilo Martínez. Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula : antologia poètica. 2011

El tell

Davant la meva porta
vora la font hi ha un tell.
Jo he vist en la seva ombra
el meu somni més bell.

Jo he tallat en sa escorça
el nom més estimat,
i en joia i en sofrença
d'ell no m'he separat.

Avui he de sortir a fora
cap a la nit empès
i tot i ésser tan negra
vaig sense mirar res.

I les branques es mouen
com si em volguessin dir:
Amic, la pau no perdis,
torna a venir amb mi.

El vent em ve a la cara,
quin aire més gelat!
El capell vola en l'aire
però no m'he girat.

Que lluny, que lluny sóc ara
del tell que vaig deixar,
tothora el sento moure;
mon descans és allà!

Wilhelm Müller, dins,

Antoni Maria Aragó. Nocturn : obra poètica 1934-1981, 1991

El viatge

El nostre tren es migra dins el túnel

i vol tornar a tenir la seva via;

les roques se li obren a les rodes

i esdevé plom l'espera de tants boscos.

Els ciutadans consulten una guia

i esquiven mosques, drets, hores i hores.

Els boscos tasten les mateixes hores

i jo faig gruta màgica del túnel.

Rellotges s'entrebanquen a la guia

i al voltant de la taula veig la via

que passa entre els ramells de tants de boscos.

Roden massisses munions de rodes.

Passem a peu per entremig de rodes

i s'obren els camins un seguit d'hores.

Sota teulat creixen i creixen boscos,

i el tren resta com era al fosc d'un túnel

amb bosc a banda i banda de la via

i murs que no figuren a cap guia.

Mil cròniques s'encenen a la guia

i comprenem la pressa de les rodes.

Movem l'agulla i canviem de via;

la cendra trista en ajustar les hores

amaga aigua mortal pel foc del túnel

i inclina a mitja veu l'ombriu dels boscos.

Volem que xiuli el tren pels nostres boscos

i tots mirem l'horari en bona guia.

Es fa de dia enllà d'un altre túnel.

Amb oli i sal donem vida a les rodes.

Com aigua sota un pont passen les hores,

i brillen les travesses de la via.

Té el mapa la llargada d'una via

que fa els seus entra-i-surts al cor dels boscos.

El tren deixa les lletres. Hi haurà hores

de llum i fosca al caire de la guia.

Plenes de dansa van rodant les rodes

i tots posem el pa fora del túnel.

El túnel ja ha passat. Rimem la via

amb rodes blaves de rodar pels boscos!

La guia porta inscrites moltes hores.

Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

Invisibles

Invisibles, les promeses dels elegits,

a la recerca d'una existència,

ens fan presoners d'esperança.

I totes les veus que s'apaguen,

paraula rere paraula emmudint-se.

No vull res d'això per als homes.

Pere-Joan Martorell. Curs de matèria reservada. 1997

Brisalls de primavera

Et diré

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amorosos amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.



Olga Xirinacs. La pluja sobre els palaus. 1990