Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma ― que brolli el poema.
Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records : (obra reunida, 1989-2009), 2020
Epíleg de Víctor Sunyol
Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.
Carles Duarte i Montserrat, dins,
El paraigua de Joan Brossa. 2020
Edició: Josep Gerona
Vaig pel món cercant la llum,
que em cal llum pels meus sentits,
per menjar i beure i per l'ànima!
Vaig pel món i en llit de llum
m'adormia.
Petjo llum i nedo en llum,
llum de nit i llum de dia.
Vaig pel món i una flor ha obert
neta i segura la via.
Duc la llum viva als sentits
i és llum la força de l'ànima.
Tota la vida una llum
tota la llum dins de ma vida.
Palmira Jaquetti dins,
Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010
Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.
Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.
A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.
Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012
Il.: Mercè Galí
El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.
Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995
Deu-me silencis,
i sentir el pols dels astres,
i aquesta cega
rialla de les aigües
davall la terra eixuta!
Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015). 2017
Pròleg: Jordi Llavina
Després d'una dura
disputa entre ells
la va convèncer
perquè fos més breu,
més acabada.
Que anul·lés
les digressions dels somnis,
que els controlés
la voluntat.
La va convèncer.
El temps.
Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020
Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.
Viure en una illa envoltada d'onades.
Viure a salts entre el sol i les algues.
Ser un pont llarg, llarguíssim. Ser el pont de Brooklyn
i esperar debades aquella pedra que algú
va llançar molt lluny amb un missatge escrit.
Duc enganxada als ulls la velocitat del cop
inevitable,
d'esquenes als mils cavalls de dents blanques.
Ho vaig prometre: estimaré Nick Kamen
sobre totes les coses. L'estimaré immòbil.
Perquè aquest amor, amor, ha de ser proporcional
a la profunditat del tall i a la seva geografia desforestada.
Com aquell descampat solitari i analfabet
que un dia em va llançar a la cara
una revista rebregada on vaig trobar ㅡ i arrancar ㅡ
la teva fotografia.
Raquel Casas. Estimar Nick Kamen. 2020
Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019
Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.
Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.
Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.
Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.
Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.
De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.
Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.
És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.
L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.
Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.
Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.
No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.
Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.
Wisława Szymborska. Instant. 2018
Tr.: Joanna Bielak
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.
Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.
Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.
És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.
Tomàs Garcés. Escrit a terra. 1985
Ara que el cel és gris
i els núvols t'envolten
com una bufanda de seda,
somies que som dues gotes d'aigua
en una sola.
Que l'aire és humit
i que s'ha acabat
el grau d'aridesa
del nostre clima.
Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011
Les dones, si són ocells, aterren en tu
com si fossis una branca. Tenen peus alats
i una aroma de núvols.
Quan marxen, estires el coll
i no voldries arrels.
Si són pluja, fas un bol amb les mans,
que disfresses de fulles.
Resina i escorça, tu
les confons amb el plor i amb la set.
Si són estels i fan ziga-zagues,
deixen tot d'ombres alegres
sobre el ramatge esbullat.
N'enyores els dubtes,
els besos dels àngels al cel impossible.
Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008
Els noms que tenen sonen d'allò més bé:
Andròmeda, les Ósses, Pegàs, Sageta i el Cotxer.
Qui els sabria dir tots sens perdre el fil?
Si n'hi ha més de cent cops cent mil.
I al fons del cel, no sé pas on ni com,
hi ha un bon milió d'estels sense nom:
estels normals, estels com una mosca,
però ara per ells la nit ja no és tan fosca.
Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014
Vaig voler tocar una alga
per saber-ne la textura
i és més humana del que em pensava.
Abraçant-nos mútuament vam descobrir-nos
l'espinada.
O el que és el mateix:
Abraona't al balcó
per contemplar-te l'ànima.
Sempre en descens
fins que us trobeu.
Anna Gual. Símbol 47. 2015
Il·lustracions: Ana Cabello
Epíleg: Esteve Plantada
Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.
Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!
Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.
Lars Söderberg, dins
Poetes suecs del segle XX. 1995
Selecció i traducció: Lluís Solanes
...
I així
una altra vegada algun altre dia
vinc
al teu nom
que et vaig donar
en el teu viatge
Tu escoltes
amb paciència
i després t'esborres
Com el somni que s'ha obert de l'ull
Els hem trobat ー
els verbs-
I només
n'hem conegut un
Tu tries
per mi
per a la contemplació
només un sol verb
Contínuament també te m'apareixes
a l'altra banda del mar
De la teva boca
olor desperta de la nit
arriba de l'horitzó
Els estels
segueixen caient
dels ulls dels avantpassats
I
en les línies
moltes altres formes de l'ànima
solen esborrar-se
Tu
tries
per a la teva meditació
tan sols un verb
Fragment final
Teji Grover, dins
Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011
Selecció: Sameer Rawal
Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina
"Existim en el miracle."
TXEMA MARTÍNEZ
Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.
Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.
Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.
Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.
Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.
Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.
Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018
XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018
Pr.: Jordi Pàmias
la mirada et transporta fora de tu — enllà de tot
aquest esclat de llum prové d'un enllà
del qual no en coneixes res
i escrius — i t'escrius
com si tot en depengués
Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records. 2020
Epíleg: Víctor Sunyol
Com la llavor
amagada
al cor de la pedra
així jo estiro
de mi mateixa.
Raquel Casas. Estimar Nick Kamen, 2020
Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019
A Maria Blasco Font de Rubinat
Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...
Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.
¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!
novembre 2005
Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017
Pròleg: Jordi Llavina
D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.
Joana Raspall. Jardí vivent. 2010
Il.: Lluïsa Cauhé
La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018
Canviar el rostre
i fins el gest de llevar-se,
el cantó del llit,
les paraules del vespre,
canviar,
substituir,
reemplaçar,
mudar de costums,
evolucionar,
innovar,
alterar habituds,
trasbalsar rutines
variar el somriure,
modificar sorpreses,
canviar,
invertir,
permutar,
per tal de restar,
romandre,
quedar-se.
Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008
passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.
Anna Montero. El pes de la llum. 2007
Trenta anys no és cap comèdia, amics meus!
Una existència oferta als escenaris
no entén de bromes ni requestes lleus,
ans exigeix sacrificis diaris.
I és que no viuen només d'art, els homes.
I al capdavall, ¿les vostres grans conquestes
no poden ser models extraordinaris
per a alguns albardans d'aigües més somes?
Però trenta anys no han de ser tampoc cap drama.
Seria una tràgedia si el prosceni
de sobte restés buit. ¡Quin panorama
si no es pogués plagiar-hi el vostre geni!
Sense actors, tècnics o artistes de fama,
fórem només un consueta callat,
un mirall tèrbol, un fosc ciclorama,
un llambreig apagat del vostre esclat.
Més de trenta obres de mèrit i estima,
de Bordas i Molière, Wilde, Beaumarchais,
Orton i Lorca, Guimerà i Mishima,
de Filippo, Labiche, Valls i Olivé,
Pirandello, Eurípides, Mamet...
¡Teniu el dret a remembrar el prestigi
que vau sembrar al Teatre, a Les Muralles
o a la SUF! ¡Quin deliri, quin prodigi;
que pocs us poden amidar les talles!
Tanta excel·lència al llarg d'aquests trenta anys;
els banys de multituds i èxits fantàstics,
les lloances de públic i de crítica,
aplaudiments i articles encomiàstics,
no avalen ja una mítica grandesa?:
l'esperat premi, el merescut guardó
al somni, al treball i a la honradesa,
el trípode que enlaira el vostre do.
La nostra expectació, vells comediants,
no s'assadolla quan baixa el teló,
sinó que persisteix, després i abans,
als solcs dels ànims, com si un llaurador
hi hagués estès semences incessants
que anessin germinant als intermezzos:
el brot etern, les voluntats constants,
l'anhel honest, els singulars atrezzos.
Que heu convertit el temps entre obra i obra
en una excitació constant i crònica;
tan dolorosa, que la pausa ens sobra.
¿Per què s'entesta tant, la vida, histriònica,
a fer-nos part de la seva cruel dansa,
tot plantant-se entremig del vostre art
i de nostra gruada delectança?
Per molts anys, Grup de Teatre de Roses!
Que més que un Grup. sou una institució,
un recer mític d'illes fabuloses
un nou port rodi, real en la ficció,
que obra, any rere any, la màgia en l'espectacle,
l'art de robar de cada espectador
els sentiments més purs, com un miracle,
o l'alada emoció d'algun poema
que l'hàbit i el costum us facin batre.
¡Que seguiu sent molts anys el nostre emblema,
el bell segell, la dracma del teatre!
Roses, gener del 2012
Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps : poemes de circumstàncies 1991-2012. 2012
Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix.
***
Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.
Octubre de 1930
Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011
Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian
Lleugeres se destaquen
les fulles de or,
en l'ària volen
com ales
de papallones.
Se fermen
damunt a les bardisses
als peus de un tronc
en cauen
primer una
després dues
després quatre
després cinc
després trenta
fins a que l'arbre
se despulla ajudat
del vent de una tarda autumnal.
Sandro Ballone, dins,
