Matriarca silenciosa
de mil generacions,
arrossega la llenya,
arrossega la vida,
carrega la Història.
Els ulls dels pobres. 2005
Poesia: Pere Casaldàliga
Fotografia: Joan Guerrero
Pròleg: Francesc Escribano
Traducció: Isabel Obiols
No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò
incandescent –si se'n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.
Montserrat Rodés. Tot és altre. 2020
Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
de la dona està una mica rosegat.
Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.
Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.
Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.
Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,
i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.
Sylvia Plath. El colós. 2019
Traducció de Núria Busquet MolistEra un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?
Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.
El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.
Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.
De: #a terra
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
A Lucia Pietrelli, pasoliniana
No entrem dins el foc
per immolar-nos, sinó
perquè les flames brillin
una mica més.
Jaume C. Pons Alorda. Riu, bèstia. 2021
Epíleg: Ester Xargay
Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.
Jordi Pàmias, dins,
Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol
Ai Girona, ciutat meva,
si jo et sabia cantar!
Mig sentada a la muntanya,
mig estesa sobre el pla,
amb aquests rius que et festegen
el Güell, el Ter i l'Onyar.
I aquesta bella Devesa
que és tan rica de color,
tota verda en primavera,
tota d'or a la tardor,
tota fresca i regalada
quan ve el temps de la calor,
que té un camp tot fet a posta
per als jocs i pels combats,
i uns jardins amb aigües mortes
pels que estan enamorats,
i unes ombres delitoses
per a tots els fadigats.
...
Ai Girona, ciutat meva,
ai ciutat de Carlemany,
ja no et tanquen les muralles
com et tancaven antany,
i aquell aire de comtessa
que et guanyares amb afany
s'ha tornat de pabordessa
del Remei o del Roser;
ara ets tota casolana
i fas festes de carrer,
i a l'hivern t'agemoleixes
tan bon punt el fred ja ve.
No t'arrauleixis, Girona;
no et posessis a dormir,
que a l'horitzó ja hi apunta
la claror d'un nou matí
i vindrà la primavera
a passar pel teu jardí.
Narcís Masó, dins,
La Girona dels poetes. 2005
Ed.: Narcís-Jordi Aragó
Il.: Mercè Huerta
Dir aigua és dir memòria.
I és dir que les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
És bonic saber que aquesta tarda aniré a veure't
com és bonic llegir en veu alta un poema d'Anne Sexton
mentre em depile les cames i pense si t'agradarà la casa,
el color de les parets i les prestatgeries amb llibres.
És bonic saber que a París va ploure tot l'any dos mil
i que tu i jo hem caminat pels carrers
d'una ciutat que no existeix.
És bonic omplir el dipòsit del cotxe per olorar la gasolina.
És bonic creure que encara ens direm alguna cosa
quan arribe el dia en què ja no hi haurà res a dir.
És bonic no conèixer la data de cap guerra.
És bonic pensar que ma casa és una llar
quan tu entres per la porta
i és bonic no desfer mai cap maleta.
És bonic obrir ampolles
i teclejar el teu nom amb la Lucida Sans.
És bonic saber que hi ha una llengua que es diu cachemir
i que totes les fronteres són polítiques.
És bonic mirar cap a quines ciutats
ixen els vaixells des del port de Barcelona
i pensar que algun dia podríem pujar.
És bonic no haver tingut temps per res en tot el dia
pensant que aquesta tarda ens trobaríem.
Dir aigua és dir memòria encara que l'oblit
talle més que els vidres que guardaven els records.
Perquè les coses són boniques perquè sí,
perquè sempre hi ha algú disposat a habitar-les.
Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes. 2010
Premi Alfons el Magnànim València de Poesia, 2010
A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà
Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.
Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada.
Teresa Grau Ros
El vincle del tendó
crida que el compadeixin.
S'esforça a fer-se mortal.
Gruny i maldiu allò que l'escanya.
La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.
El tendó espera que el salvin.
Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.
Anna Gual. Ameba. 2020
Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019
No em plau, no, no em plau
l'horrible gripau,
que corre de nits
que té els ulls botits.
Dels tolls fondos surt
vell i camacurt,
verdós i arrugat
o xop d'humitat.
Només l'escolteu
per la bona veu
que va repetint
sovint, molt sovint,
un cant greu, profund,
pel dia difunt.
Absolució
de tanta lletjor.
Dins l'aigua dels recs
plena de gemecs
troba pau i cau
l'horrible gripau.
Montserrat Vayreda i Truyol. Amb el sol a la mà : poemes per a infants . Vol. I. 1980
Il·lustracions: Sebastià Congost
a Giovanna R.
I per a cada sentit i per a cada cosa
l'amargor dels dies que no has vist,
el misteri de la cançó antiga,
com el món, el teu perfil perfecte
sobre la perenne i llunyana Amèrica.
Hi ha veus llogades que viuen a les fronteres
i que són herois i es diuen lleis
que ningú no té mai en compte
perquè per estimar no calen lleis,
només somnis. Adeu des de la frontera
adeu des de la frontera.
一一一一一一一一一一一一一一一一
a Giovanna R.
E per ogni senso per ogni cosa
l'amaro dei giorni che non hai veduto
il mistero della canzone vecchia
quanto il mondo il tuo diritto profilo
sulla perenne America lontana
ci sono voci fitte che abitano nelle frontiere
e che sono eroi si chiamano leggi
di cui nessuno tiene mai conto
perché per amare non ci vogliono leggi
ma solo sogni. Addio dalla frontiera.
addio dalla frontiera.
Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016
Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.
Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.
Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.
Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002
Ed.: Abraham Mohino i Balet
Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s'estila.
Ja ve la fosca, i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.
Soc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,
m'apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.
Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008
Il·lustracions: Montse Ginesta
Edició: Marta Nadal
Camí que acaba,
fragància que s'acosta:
flors de bardissa!
Buson
Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
MARIA CABRERA
Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.
Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.
La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien
prou forats
per fer-nos captius.
Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.
M'havia promès
la calma.
De: Murs de distensió
Carla Fajardo. Limítrofes. 2019
Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat
El meu silenci vessa des d'endins.
Guaita: t'ofreno un lliri en temps de calma.
S'enfila, clama el cel, i així la imatge
es vincla en flaire encesa. Si t'ullprèn,
el doll se't farà càntic. Dic mots rars
i esquerps: no t'espantessis. Raigs i fonts.
Et parlo amb els vells somnis d'Hildegarda.
Lluís Calvo. Fulgor. 2021
Epíleg: Núria Armengol
Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.
Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.
Arriba el dia que l'espera s'atura.
一一一一一一一一一一一一一一
Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.
Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.
Vient le jour qui arrête l'attente.
DE Sense límit, sense final del món, XIV
Hélène Dorion
Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81
Traducció de Carles Duarte i Montserrat
