La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.
La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.
La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.
Lola Casas. Poemes de cada dia. 2004
Il·lustracions: Tàssies
Cucut, ocell joiós,
bé canta mentre vola;
mentides no diu mai
i ens porta bones noves.
Es beu els ous d'ocell
per fer-se la veu dolça;
quan diu, cantant, «Cu-cut!»
l'estiu ja és a la vora.
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
a minha insegurança
está
entre
sentir-me insipiente
e sentir-me incipiente
reside nesse intervalo
inaudível entre duas letras
e vive desse silêncio que grita
sobre a minha ingenuidade
a minha inocência
e a minha ignorância.
raquellima. Ingenuidade Inocência Ignorância. 2019
Poemas e voz: raquellima
Música (trompete electrónica e balafon): Yaw Tembe
Introducció: Cidinha da Silva
Text: Poética do corpo presente per raquellima
De matinada, baixen a mar
el sedàs mecànic que filtra
la sorra. No diguem cap paraula
sobrera. Ni riell, ni fressa de rodes,
que ja graviten amb l'ampla
deixalla del temps. Aquest estiu
sota les coses, tot coàgul de llots
i petxines, deixa l'oblit planant
sobre la platja.
De: L'argila, la sorra, IV
Joan Duran i Ferrer. Extrema llum. 2014
Pròleg de Cèlia Sànchez-Mústich
Epíleg de Mireia Calafell
XLIX Premis "Recvll" de Blanes
Premi Benet Ribas de Poesia 2013
Vint-i-set sastres se'n van
contra un cargol, en corrua:
el més valent no té cor
ni de tocar-li la cua.
Quan el cargol els ha vist,
ja treu les banyes ben llargues.
Sastres: fugiu tots corrent,
que amb un poc més us atrapa!
Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants. 1998
Il·lustracions de Teresa Martí.
Ja no em preocupa ni mantenir el pas
ni si m'he anat quedant enrere.
Deixeu que continïn les sondes espacials.
Jo he de recórrer una altra distància.
Aquí puc veure el cel nocturn,
sentir com un bri d'herba en frega un altre,
els dos com membres
d'una mateixa orquestra menyspreada.
Per assistir no queda ja
cap més reunió
que les nocturnes amb les lluminàries
caient des de mil·lennis en silenci.
No soc culpable ja de perdre el temps,
ara ocupo el meu lloc
vora un lliri, creient igual que Blake
que, quan Déu ve, ho fa a vegades
a través dels narius.
El meu fracàs, potser, va ser
que em mancava l'olfacte per a la santedat
que sospirava des dels escindits humans.
Compto les hores estalviades al penediment,
desplegant edificis del pensament per donar pas
al que és nou, enganyant-me a mi mateix
amb la seguretat que, quan arriba,
és igual que el bon temps
que preveu la pregària, que mai
no s'espera el llampec del seu cos
nu damunt d'una creu.
———————————————————
Retired
Not to worry myself any more
if I am out of step, fallen behind.
Let the space probes continue;
I have a different distance to travel.
Here I can watch the night sky,
listen to how one grass blade
grates on another as member
of a disdained orchestra.
There are no meetings to attend
now other than those nocturnal
gatherings, whose luminaries
fell silent millenia ago.
No longer guilty of wasting
my time, I take my place
by a lily-flower, believing
with Blake that when God comes
he comes sometimes by way
of the nostril. My failure, perhaps,
was to have had no sense of smell
for the holiness suspiring from forked humans.
I count over the hours put by
for repentance, pulling thought's buildings
down to make way for the new,
fooling myself with the assurance
that when he occurs it is as the weather
of prayer's forecast, never with all
the unexpectedness of his body's
lightning, nacked upon a cross.
R.S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013
Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.
És el silenci
qui gesta
l'activa dicció
de l'inert.
Les mares
qui alleten les goles
que esquincen el dol.
Sabent,
—d'ençà el món és món—,
que els infants
sempre imploren
respostes tangibles.
Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021
III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020
Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido
Epíleg de Laia Llobera
Quan l'última que escric és la paraula
més dolça que sabia a frec de cossos,
s'allarga la ciutat com una dansa
d'aurores per finestres, escriptoris,
i alcoves a ponent guardant silenci.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1998
Premi de poesia Marià Manent 1997
Com boll que vola arreu quan és el temps de batre
els ventadors van bressant els ventalls i el vent fa el que li toca
i allà hi ha una dea que destria el gra i la volva
mentre una pols fina i blanca ho cobreix tot
—————————————————————
Like chaff flying everywhere at threshing time
The winnowers waft their fans and the wind does its work
And a goddess is there picking the grain from its husk
While a fine white dust covers everything
Alice Oswald. Memorial : una excavació de la Ilíada. 2011
Traducció de Jaume Coll Mariné
Setzè Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
a l'alba ocupar el seient del pilot
agafar el volant amb les dues mans
i venir cap a tu i de seguida adonar-me
que no faig altra cosa que anar directa a mi
amb aquesta certesa accelerar
i senzillament fer camí que ja es veu la mar
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024
Epíleg de Pol Guasch
Premi Carles Riba 2023
Recordo quan em volia arrencar els ulls i la pell i els cabells.
Quan em volia esborrar el rostre. Quan els matins eren cops
de puny a l'estómac i el temps es multiplicava. Perdre el cap
hauria estat el millor regal d'aniversari.
Però de vegades se m'apareix l'avi traient fum per les orelles, o la
tieta agafant els plecs dels meus braços diminuts i dient que feia
olor de mantega, i sento que recordar no és sempre un abisme.
De: Magnesi
Clara Peya. Liti-o. 2020
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà
Terra xopa mirall del cel
que a voltes banya de llum
l'aigua i encén el fang latent
entre les mans captiu al zel
vel·leïtós dels dits que prests
l'alcen l'amassen i l'amansen
desclòs al buit que el prenya per
mudar-ne el nom i la raó
de ser argila amorfa al gir
del torn fins a ser bol al foc
i a l'ús que el farà atuell.
La forma domestica i la
llengua diu i si l'alquímia
fa d'una gleva un bol al buit
del qual rau la magnitud
física que omple el dia a
dia i bol a bol atresora
tan sols tot el seu pes en l'ús
l'abús malmetrà el misteri
que fa d'un bol un tot balder
i resta servitud al fòtil
orat ans ben dotat d'aquesta
vacuïtat en virtut del
no-res infinit potencial
d'imaginar-ho tot al toll
de fang que abraça el cel.
Inèdit
Ester Xargay, dins,
A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 188
Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
Quan tu cantes i és de nit
tots els grills festegen
i congressos de reumàtics i violents
vigilants mesuren el blat
amb escaires.
Soc el capitost, l'amo de les teves cordes
de guitarra i gitana per tots els dies que ho necessitis.
Aquí al costat és el teu llit,
i no tenen per què saber-ho;
les teules de la nau et tapen...
Quan tu cantes i és de nit
totes les tempestes passen
per les teves carns estripades i maldestres...
Soc la teva amant, el teu doctor de capçalera,
mecànica de vedets
extasiada de trons
encenc la maquinària.
Quan tu cantes i és de nit
dins la central nuclear hi ha Terra Santa.
De Teologia poètica d'un sol ús. 2016
També es troba a:
Barcelona Poesia
39è Festival Internacional de Poesia de Barcelona
Palau de la Música Catalana, 22 de maig del 2024
Música i direcció escènica: Aurora Bauzà i Pere Jou
Conceptualització de l'espai lumínic: Jou Serra
Disseny de llums: Jou Serra i Joan Cot
Passat i futur, refugis
d'un present insatisfet.
De: Mots per fer via
Clara Fiol Dols. Miloques i rabasses. 2018
Pròleg de Sebastià Portell
Entre música insaciable,
colrada de verdet,
amb el mapa entravessat
a l'òrbita rasa,
vas.
Gemma Arimany. Glatir. 2023
Pròleg de Rosa Font Massot
A Vicent Andrés Estellés, en la mort de la seua primera filla.
La sang et va trencar la somnolència
de quan dormies somnis sense mida.
Claror d'un sol que és mort en altra vida
a la teua foscúria era presència
i ets ara gel de llum, reminiscència,
reminiscència freda i engrenyida
d'un caliu, d'una veu que ja no crida,
d'un cor petit tancat fins a l'absència.
Ací resta l'amor, l'alè, l'estona
a penes, d'una vida sense centre
i la pluja a la tarda i a la dona.
Tu ets ja als llimbs, on no hi ha sang que entre
a desvetlar-te, i l'alba t'acarona
al claustre d'una mare sense ventre.
De: Vells poemes inèdits
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
Tocava mare
i ja no hi era
el món darrere, amb dents, amb ungles brutes,
amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa
i els altres que han perdut com tu la forma
de ser humans ací,
tots barrejats, tots en eixam, donaven
a la fugida el mot
que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau, residus
de la cova natal,
pa ensucrat,
neu calenta
i pròleg
de la vida que anàvem aclarint.
De: Tocar mare, 2
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
La terra, el nucli, el mar,
l'esfinx de Keops voltada de sorra,
molla, mamella, medul·la,
dona, femella, mare,
frèvola i espantada,
temuda i estimada,
estrella, lluna, bruixa,
la sal, la carn, la nit, la mort.
Musa, mandràgora, deessa,
Beatriu, Madame de Pompadour,
Safo en llur illa, Ninone de Lenclos,
Vittoria Colonna, Teresa d'Àvila,
Olympe de Gouges cap al patíbul
i enamorant tothom la Lou;
Virginia Woolf morint a l'aigua,
Isadora dansant, portant bufanda.
En presons, en prostíbuls, dintre de casa,
a la plaça, sota o sobre el volcà,
desades, immanents,
petits sers desmaiats
arxivats en pots de formol,
guardats de la intempèrie.
Nines de porcellana
per jugar i trencar.
Com hereves que som de la terra
ens cal anar a la recerca
del temps perdut, oblidat en la boira,
per assumir-nos en la histèria,
la por, la sensibilitat,
la intuïció que forada parets,
tot allò que sempre se'ns concedí
graciosament, en abundor,
potenciar-ne la força
i, recobrant memòria
de nosaltres mateixes,
a favor del vent, o en contra,
hissar totes les banderes
per assolir la llum, l'espai obert,
la immensitat salvatge;
oblidant la tenebra.
Josefa Contijoch, «Quadern de vacances (Una lectura de El segon sexe)», Lectora. Revista de dones i textualitat, 13, Barcelona, 2007
També es troba a:
«I aprenc a dir que no»
Empoderament
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet
Pròleg de Meri Torras Francés
Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023
VIII Premi Miquel Bauçà de 2023
Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell
Lleugera arribada del matí:
fressa de fusta sobre l'aigua:
lleuger degoteig del temps.
De: 2. Jocs d'aigua
Jeux d'eau, Maurice Ravel
Pol Vouillamoz. Proses del Caient. 2023
Premi de Poesia Ventura Ametller 2023
I més, molt més:
la quietud,
l'amor,
l'herba de dunes,
muntanyes, prats,
jardins,
camps abandonats
marges, basses, rius.
El fresseig de l'aigua,
la pau i la poesia.
Coses senzilles de cada dia.
Teresa Grau Ros
Al lloc on tenim raó
no creixeran mai
flors en primavera.
El lloc on tenim raó
és compacte i dur
com un pati.
Però els dubtes i els amors
fan que s'esmicoli el món
i siguin possibles un cau
o un solc d'arada.
I un xiuxiueig se sentirà al lloc
on hi hagué una casa
ara enrunada.
Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima. 2018
Traducció de Manuel Forcano
Text en català i hebreu
M'han començat a dir Senyora
vostè perdoni a l'oficina de correus.
I jo no sé com, ulls d'òliba,
se m'ha escapat, Anam fent, en el moment
més tòrrid del drama.
Senyora... i al cap fideus blancs rient, fent acudits de nit
com flors de lligaboscs,
ulleres sense sol, pol·len i l'invisible
rastre als ulls
dels llagrimals eixuts.
I en canvi, enganxada als llums del far
menys mortuòria i definitiva, soc
abadessa a la circumstància
i a l'encanteri de les bones passades.
Senyora... com si se'm pogués comprar amb collars
de perles impertinents, carn vermella
totes les parts, fer ganxet, rostre prisat,
guants i pols enemistats
o fer panades.
Senyora...
m'han salvat el cognom per ara
i no me miren
com si fos buida o
esgarriada.
Aina Riera Serra. Dins el safareig. 2015
També es troba a:
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet
Pròleg de Meri Torras Francés
Compra cebes,
recull
els ossos
dels somnis que
van morir-se
fa deu anys.
Fes neteja.
Plega roba
i apariona
els mitjons i
la singlada
dels teus pares.
Espavila't.
Planxa i guarda
precs de plom.
Fes bugada.
Treu la pols
als enganys llantiats.
Fregaràs
soledat
no volguda.
Jo ara travesso la porta
que separa
l'úter del taüt
de la terra més ferma.
Gemma Casamajó. Terra campa. 2014
També es troba a:
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet
Pròleg de Meri Torras Francés
Sento el ritme,
la cadència d'un silenci
que em convida al pas de dansa cada dia.
Sona lluny, però el recordo.
Reconec, entre murades de brogits,
l'accés al lloc on fan ballades
les fal·leres més llampants,
les indolències,
el senderi, la rucada,
la follia...
Permeteu-me que m'allunyi
per poder endinsar-me on mor la llunyania.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler
