El de la llum

A certa hora del dia que per als altres no existeix
la llum és de cúrcuma.

Carregar un poema de significat
no és el mateix que carregar-lo de sentit.

Alba Camarasa. Corpus. 2021

Primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila.

Màquina del tren d'Olot

            A Mercè Mallarach en els seus 90 anys

Per què has vingut a trucar la finestra,
oh màquina dels meus somnis d'infant!
Per què has vingut sense bleix ni palestra,
ni esbufecs de bieles, panteixant.

Entre el fum vaporós, quan arrencaves,
sentia el tremolor sota els meus peus
del teu gran pes que reblava les claves,
dels rails tatuant prats i conreus.

Ara, silent, et veig cada vegada
que obro el meu finestró, i ets visió
ben resignada i muda de la fada

d'aquell infant dret a l'estació.
Endut dels anys... encara vaig d'anada.
Si vens per dir-me adéu, no baixo, no.

Dídac Faig

Es troba al llibre:

Amics de les Lletres Garrotxines : 20 anys : antologia poètica. 2015. P. 81

La cançó que va volar

Quan una cançó
surt d'un bec,
     d'un musell
             o d'una boca,
ningú no sap
què passarà
amb les notes.

Podrien passar de puntetes,
              invisibles,
com si res.
O podria passar
que es tornin contagioses.

Qui sap el que deia
la cançó de l'ocell toc.
El que queda clar
és que el seu cant
va sobrevolar tots els racons.

I és que,
si la tonada
és pura i verdadera,
cap mur no l'aturarà,
          ni cap reixa
                     ni cap barrera.

La cançó de l'ocell toc. 2024

Text: Fran Pintadera.

Il·lustracions: Anna Font.

Que ho siga

Que l'estigma del vers siga sempre lliure.

De: IV. Clam d'origen.

Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024

Imatge de la coberta: El Bosch.

Premi Festa d'Elx de poesia.

Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.

Ésser pedra estàtica

Ésser pedra estàtica:
contemplar el pas de núvols
o aigües manses de llacuna
on es reflectiria la vida.

Però no soc arrel
sinó foc,
i cerco debades
dins la nit
el verb absolut.
 

Montserrat Abellò. Vida diària. 1963

Pròleg de Joan Oliver.

Cos mos

                La foscor morirà
                però, com el llamp, ens arriba
abans

no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.

Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.

Massa boira per predir

la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...

La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
                                           després.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H

CORALLS - Canvi climàtic -

Coralls que dansen
entre la profunda tela de la queixa,
que no cicatritza
perquè no té epiteli.

I les paraules n'arruguen els laments,
i la sal s'hi diposita,
i els fa encara més salabrosos.

Blanca Soler Codina. Paraules de mar. 2022

El jo que no soc

El jo que no soc a mi s'adreça
amb fragmentats bocins del que vaig ser.
Les paraules no poden dibuixar tants anys efímers,
s'enfronten la quietud fictícia de les aigües del riu
i el moviment submergit de tots els mars.
Oscil·la creixent la lluna sobre els màstils.
En últim discurs, fred, l'hivern es dissoldrà.
Pensament de mort, resignada certesa, glaç.

Del llibre Blaus (1993)

Zoraida Burgos

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 61

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Mare i filla

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.

De: Joana. 2002

Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.

Es troba, també al llibre:

Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020

Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.

Els jacints

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes,
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.

Salvador Espriu. Les hores. 1952

I en el llibre:

Salvador Espriu : algunes cartes i estudis sobre la seva obra : edició en homenatge als 10 anys de la seva mort. 1995

Sortirà a renyar-te

Poc o molt totes les paraules
porten i acomiaden gent
absolen o condemnen
poc o molt totes ens condueixen
amb un certa lluentor prop del seu sentit.

Però a la paraula lluna
cap llum li és suficient.

No vull dir aquella que irradia
quan trafica amb argent rocallós.
Parlo de la paraula que, fins i tot
sense càrrega, buida
com a simple vigilant de nit
del diccionari
o com a fugitiva d'un eclipsil total

és plena tanmateix
de l'autèntica influència
del seu miracle.

Sempre que els llavis de la meva llengua
es troben en una tenebrosa situació
tan bon punt la pronuncien amb extrema humilitat

de seguida apareix

s'expandeix respecta honora
cap altra paraula no ha donat mai
un prestigi brillant i celestial així
a l'obscuritat irrellevant
del meu paladar.

I no només.

Sempre que els llavis de la meva llengua
són ultratjats acomiadats
per un fosquíssim adeu

de seguida apareix la paraula lluna
amb una brillant franquesa
amb una llum severa i enfadada,
i renya
què dic renya, diguem-ho sense embuts,

escup el tenebrós adeu
a la cara.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 372-375

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

I nosaltres

I nosaltres, grans poetes,
assumits en la líquida estirp
d'aquest inconscient Naviglio
que nodreix herois de quatre rals
amb fornits falutxs de delicte,
nosaltres que acampem en el desig vital
d'éssers purs al marge de tot,
confiem que les pedres volin
per sota dels vells molls.

————————————————

E noi grandi poeti
assunti alla liquida razza
di questo incosciente Naviglio
che nutre eroi da strapazzo
con ampie feluche di delitti,
noi che accampiamo quel desiderio vitale
di essere puri al di fuori di tutto
abbiamo fiducia che le pietre volino
di sotto ai vecchi pontili.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert.
Epíleg de Lucia Pietrelli.

Text en català i italià.

Dona embarassada

En la quietud
uterina,
amagades de mi,
amagades dels miralls,
les arrels fetals de canell
i cor
s'entortolliguen dins meu.
Pertanyen a l'infant,
a l'encastat,
un plomatge de constel·lacions.

Camino per la casa
peu nua
i una càlida corda de sang
em lliga al meu fill.

La pluja cau pels jardins i les inscripcions
però jo em mantinc al caire de la pluja.
Soc un receptacle
que recull una altra pluja, amniòtica
perquè ell sol en la seva residència oficial
en gaudeixi.

Penso en l'ús tranquil dels parpres nonats
i en la quietud dels meus pits que s'inflen,
un càlid procés de força.

Un nom ja comença a suggerir les síl·labes,
però aquest roman secret,
l'ombra d'una cua de peix,
un sospir entre la nit i el dia.

—————————————————

Expectant Mother

In the stillness,
uterine,
hidden from me,
hidden from mirrors,
the foetal roots of wrist
and heart
are coiled within me.
They belong to the child,
to the incast,
a plumage of constellations.

I walk around the house
in bare feet
and a warm rope of blood
links me to my child.

Rain falls on gardens and inscriptions
but I hold the edge of the rain.
I am a receptacle
in which other rain, amniotic, gathers,
for the one in his official residence
to enjoy.

I think of the quiet use of the unborn eyelids
and the stillness of my breasts that swell up,
a warm procedure of strength.

Already a name suggests its syllables,
but this remains secret,
a fishtail shadow,
a whisper between the night and the day.

Penelope Shuttle

Es troba en el llibre:

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P.  314-315

Antologia en versió bilingüe.

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.

Sons de nit

La llum de la lluna al llit no em deixa dormir;
ara visc sola, m'adono de les veus dins la nit,
un nen que plora en un malson, els crits febles d'una dona fent
     l'amor,
tot tenyit de terror o de nostàlgia.

Cap esquena impassible i pesant per tocar amb el peu
mentre demano, «Desperta't i abraça'm»,
quan la cremosa bellesa de la lluna es transforma
en un mapa d'impersonal desolació.

Però inquieta, en aquesta falsa alba de lluna
que tant glaça l'esperit, canvio la història nostra:
mai no vas poder jeure del tot plàcid al meu costat,
no tota la nit. Sempre amagant alguna cosa.

Despert abans del matí, inquiet i intranquil,
tractant de no molestar-me, abandonaves el meu llit,
mentre jo rígida hi jeia, fingint dormir.
Tanmateix, la nit ja s'acabava, la llum no tan freda
com una copa plena de claror de lluna.

I hi havia temps esplèndids quan, al fred No dels cels,
a crits em deies Sí! omplint-me d'afirmació.
Ara quan crido de temor, no d'amor, no hi ha resposta.
Res no em parla en la fosca sinó unes veus distants,
un infant amb la lluna a la cara, la buida cadència d'un gos.

                                 Basat en temes de les Cançons de Tzu-yeh

————————————————————————————

Night Sounds

The moonlight on my bed keeps me awake;
Living alone now, aware of the voices of evening,
A child weeping at nightmares, the faint love-cries of a woman,
Everything tinged by terror or nostalgia.

No heavy, impassive back to nudge with one foot
While coaxing, «Wake up and hold me»,
When the moon's creamy beauty is transformed
Into a map of impersonal desolation.

But, restless in this mock dawn of moonlight
That so chills the spirit, I alter our history:
You were never able to lie quite peacefully at my side,
Not the night through. Always withholding something.

Awake before morning, restless and uneasy,
Trying not to disturb me, you would leave my bed
While I lay there rigidly, feigning sleep.
Still- the night was nearly over, the light not as cold
As a full cup of moonlight.

And there were the lovely times when to the skies' cold No
You cried to me, Yes! Impaled me with affirmation.
Now when I call out in fear, not in love, there is no answer.
Nothing speaks in the dark but the distant voices,
A child with the moon on his face, a dog's hollow cadence.

                                          Based on themes in the Tzu-yeh Songs

Carolyn Kizer

Es troba en el llibre:

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P. 108-109

Antologia en versió bilingüe.

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.

La més

La més indefectible capdavantera, companya
i seguidora del despertar d'un gran poble que
treballa per un canvi benèfic en el pensament
i en les institucions és la poesia.

Fragment de la pàgina 62.

Percy Bysshe Shelley. Defensa de la poesia. 2020

Traducció de Marta Pera Cucurell.

Lliçons d'anglès

Quan li tocà cantar a Desdèmona

–i tan poc viure li quedava–
no pas d'amor, la seva estrella,
de salze, salze sanglotava.

Quan li tocà cantar a Desdèmona
–i enfortida la veu l'arrossegava–
vers ella, pel dia negre, el negre diable
salms de rius en plors portava.

Quan li tocà cantar a Ofèlia
–i tan poc viure li quedava–
com fa l'espiga en la tempesta
tot el fenàs del cor gronxava's.

Quan li tocà cantar a Ofèlia,
l'amarg dels somnis l'ofegava.
Amb quins trofeus un brot de salze
i celidònia s'enfonsava?

Deixant les passions, com vells parracs
de l'esquena tombar, amb la mort del cor,
entraren a l'estany dels móns, llurs cossos
mal aimats, a amarar i a entabanar.

Estiu 1917

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 338-341

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Ànima

L'ungla surt de la carn.

La galta es desenganxa de la cara.

No hi haurà descans
per als que prohibeixin
l'alliberació de les membranes.

Anna Gual

 

En el llibre:

1-O trenta poetes per la llibertat. 2018. P. 31

Pròleg: Vilaweb.

Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez.

I vostè, qui és?

Només soc un vell que arrossega els peus
i fa de ventríloc
per un déu
que no ha parlat amb mi ni una sola vegada.

El que té ulls de cabra
i pastura tot sol
en un prat de l'alta muntanya
el llarg vespre d'estiu.

—————————————————

And who are you, Sir?

I'm just a shuffling old man,
Ventriloquizing
For a god
Who hasn't spoken to me once.

The one with the eyes of a goat
Grazing alone
On some high mountain meadow
In the long summer dusk.

Charles Simic. Mestre de disfresses. 2014

Traducció de Marta Pera.

Text en català i anglès.

10è Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia"

De què està feta, una gàbia?

Tant és el material
amb què es faci:
una gàbia està feta de pors.

I quan s'hi tanca un ocell,
              ja pot ser de ferro,
              fusta o vímet,
potser el que hi estem tancant
             és la nostra por
             de volar.

La cançó de l'ocell toc. 2024

Text: Fran Pintadera.

Il·lustracions: Anna Font.

Totes les relacions

                                       Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
                                      aigua i fullam pels clots assolellats.
                                                                                   J.V. FOIX

Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,

m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.

Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022

Pròleg de Maria Barbal.

També al meu poble

També al meu poble
em cal demanar estada,
ocell de passa.

          ✳

Talment immòbil,
el pagès que amb un tràmec
cava la feixa.

Mukai Kyorai (1651-1704)

els trobareu, també, dins del llibre:

Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023

Pròlegs d'Àngel Crespo i de Jordi Mas López.

Nosaltres i els corrents selvàtics

Riu amunt, perseguint les fondalades,
avancen els llaguts que s'endurà
a qualsevol altra realitat
la densa consciència de l'aigua.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Postals

    Travesso el pont
i els tornassols esclaten
    a les façanes.

    Al pont de pedra
els tornassols remunten
    fora muralla.

    Ciutat endins
al portal de les heures
    la vida estanca.

    Ciutat de pedra
on alenen les ombres
    i la llum calla.

    Ciutat deserta
l'enigma d'un somriure
    falcons i ales.

De: Haikús de Girona

Vinyet Panyella. Haikús i geografies. 2020

Amb imatges de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés.

Catalunya, tot esperant els bàrbars (Englantina)

                                  A la bona gent de pau

A l'escola, el colom porta una oliva al gat,
l'aranya fa un abric a la mostela,
el ratolí dona la mà al conill,
i el gos llepa les plomes a la merla.

En una cantonada, el cuc saluda la puput,
el poll es vol casar amb la puça,
l'esquirol deixa seure el talp,
i el mosquit du vianda a l'oreneta.

A la plaça, la vespa besa la libèl·lula,
la sargantana porta la formiga a coll,
la mosca s'amistança amb el pardal,
i el dragó du a passeig la papallona.

Arran de mar, el cranc abraça la garota,
el pop escriu sonets a la medusa,
la gavina perdona el deute a la sardina,
i el corb marí esdevé vegetarià.

A la sortida, tots plegats aixequen
un quatre de deu amb folre i manilles.

Miquel Desclot (1 d'octubre del 2017)

En el llibre:

1-O trenta poetes per la llibertat. 2018. P. 21

Pròleg: Vilaweb

Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez

Sabatilles

No duré aquesta tarda
les sabates de princesa
endossades fins a l'esquena
per quan vinguis a buscar-me,
els ulls de poll cantant misèries,
la paciència emmordassada
i la impaciència a les plantilles.

Em quedaré amb les sabatilles
que tinc d'anar per casa,
que els meus peus no tenen la culpa
que se te n'hagi anat el tren.

Que no em crec la Ventafocs,
els ratolins o les carabasses
i no soc cap versió progre
de la Penèlope pansida
que s'inventa mil històries
mentre arriba el seu bon home
amb l'excusa del retard.

I si em passo aquesta tarda
embullada entre les llanes,
serà per fer una capa
que pregoni l'enteresa
de les dones que no esperen
els Ulisses impuntuals.

Sònia Moll. Gramàtica de l'equilibri. 2010

Premi Amadeu Oller 2010

També es troba a:

«Que s'arbori com la flama»

Crits, esperes i silencis

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés.

la durada

...Però la durada
no està relacionada amb l'amor sexual.
Pot, de la mateixa manera,
abraçar-te en l'amor que professes contínuament al teu fill.
I aquí tampoc necessàriament en les carícies,
els amanyacs i els petons,
sinó, ara també, fent marrada per les coses incidentals,
pel camí ral que passa per un altre lloc!
El servei d'amor
amb què, en bé del teu fill,
el deixes tranquil:
la durada amb el teu fill
qui sap si es revifa
en els moments que l'escoltes amb paciència,
en el moment que tu,
amb el mateix gest delicat
amb què fa una dècada
penjaves al penjador
l'abric blau amb caputxa «talla infantil»
ara penges en un penjador del tot diferent
en una ciutat del tot diferent
la caçadora de cuiro marró «talla adult»;
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembla útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar
et sona com la més bella de les músiques.
I la durada amb el teu successor
la vius potser amb més força
quan et fas invisible:
quan el segueixes amb la mirada, d'amagat, en el seu camí de cada dia;
avances l'autobús on ha pujat
per veure passar
entre la sèrie de desconeguts de la finestra
l'única cara coneguda,
o simplement te l'imagines de lluny,
entre els altres, protegit pels altres,
respectat pels altres,
entre la gentada del metro.

Per a aquests moments de durada
el poema es permet un verb especial:
et constel·len.

Fragment entre les pàgines 34 i 39.

Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció de Marta Pera Cucurell.

Text en català i alemany.

No m'agradava gens, des de temps enrere

No m'agradava gens, des de temps enrere,
El que em tinguessin llàstima,
Mes amb una gota de compatiment
Teu, vaig com amb el sol dins el cos.
Vet aquí per què tot és alba a l'entorn
I per què vaig creant meravelles
Vet aquí per què!

20 de desembre de 1945


Anna Andrèievna Akhmàtova (1889-1966)

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 312-313

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Un poble

Un poble és la gent que matina i treballa,
que et saluda al portal
quan camí de l'escola hi dus la canalla.

És aquella veïna que et frega l'escala,
és l'avi al balcó i la seva mirada
per on passa, de nou, la vida passada.

És l'amic sense feina,
és l'amiga malalta,
són els dies de boira
o els d'un sol que t'esclafa.

Un poble és la plaça.
Les tertúlies al bar,
i la romeguera que et fa arribar tard.

És la nostra gent,
tots aquells que arriben
i els que anem perdent.

Un poble és la pell
que t'ha vestit.
La parla, n'és l'esperit.

Primer premi, XXè concurs de poesia «Ametista»
d'Arbúcies, abril 2015

De: Poemes d'estiu.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa.
Il·lustracions de Marta Mateos.

Pròleg de Cinta Mulet Grau.

Al vespre li pregunte a ma mare

Al vespre li pregunte a ma mare,
en secret després de  les campanades,
com he d'interpretar els dies
i preparar la nit.

En el fons demane sempre
poder contar-ho tot,
triar els acords
d'entre els sons que m'envolten.

Juntes escoltem en silenci:
ma mare em somnia de nou,
i toca, com cançons antigues,
el to major i menor del meu ésser.

De: Gedichte 1948-1953 = Poemes 1948-1953

Ingeborg Bachmann. Poesia completa. 1995

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers.

Títol original: Sämtliche Gedichte.

Poemes en català i alemany.

Un ull, obert

Hores, color de maig, fresques.
Allò que ja no es pot anomenar, cremant,
audible dins la boca.

Veu de Ningú, un altre cop.

Fondària adolorida de la nina de l'ull:
la parpella
no destorba el camí, la pestanya
no compta allò que hi entra.

La llàgrima, a mitges,
la lent més nítida, mòbil,
et porta les imatges.

Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019

Traducció i notes d'Arnau Pons.

Poemes en català i alemany en pàgines encarades.