Salvador Espriu

Una gran seguretat imprimeix caràcter a aquesta
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.



Fragment.




Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

Liliana: introducció a una lectura

Mes jo que vinc al bosc a apendre i millorar-me;
que hi só matriculat, crec jo, de naixement, no
temis veure'm pas un punt endormiscar-me,
distreure'm un moment.
Oh, no! -I ara, callem; no em contis cap follia,
ni em parlis de ciutat ni entonis cap cançó.
Callem, ja ha obert el bosc la classe de poesia:
Comença la lliçó.


(Fragment)


Apel·les Mestres

Liliana : el món fantàstic d'Apel·les Mestres, 2005

Sense alè

Només puc dir que vinc d'Andròmeda. Quan escric,

no penso: sento i escric; el raonament va implícit

en el sentiment i és anterior a l'escriptura. Dono per

fet que l'escriptura em pertany, però no el raonament.

Puc dir que estic esborronada per tot el que es pot

arribar a cremar en un bosc o en un text.

Fragment.

Josefa Contijoch. Sense alè. 1984

(natura a l'horta)

La pressa dels tàvecs
aflama el palpís de les magranes.
Ara la veu de l'alabatre,
ara la veu dels maxil·lars ganuts,
trasmuden de desig la por
d'un tros de mà o d'un tros de grana
massa dolç.

Marc Romera. La pau del cranc, 2002

Oms de Can Zam

Recordo dies d'estiu,
estimada companya:
som a l'ombra dels oms
jugant a la petanca.

Entre botxa i bolig
m'expliques, a la tarda,
secrets de com tractar
malalties de plantes.

Sota l'ombra dels oms
l'estiu s'escampa en tardes
de passeig i descans
sense allunyar-nos gaire.

Com una ombra d'un om
allarguem una calma
del nostre temps precís
de l'estiu i dels arbres.

Damunt capçades d'oms
la posta estén les flames
i, lluny, Venus daurat,
fanalet del capvespre,
marca el punt de tornar
tranquil·lament a casa.

Aquells moments segurs
on no cal l'esperança,
ja que tot sembla igual,
sembla que res s'acaba,
sembla que tot comença,
sembla que el temps s'allarga,
sembla tot infinit
l l'ombra dels oms guarda
companyia d'estiu
sense dol ni enyorança.



Josep Ramon Aragó. Temps de ciutat i arbres. 2008

El cel que es mou

-Mare, tu el veus, el perfum? -li demanava.
-El perfum se sent -m'explicava ella.
-I qui el porta?
-L'aire, el vent.
Un altre misteri era que cada planteta tenia
el seu perfum particular, diferent dels altres.
Al racó, sota la finestra, hi havia alfàbrega,
amb la seva flaire inconfusible, intensa.
La mare en collia per preparar salses i guisats,
juntament amb les fulles de sàlvia i de romaní.

Les fulles de color gris verdós de la sàlvia
tenien la superfície aspra i un perfum estrany;
la mare m'havia ensenyat que es feien servir
per rentar-se les dents i m'havia mostrat com
es feia:  de dins a fora, amunt i avall. Cada
dia, la meva pasta de dents eren aquelles fulles,
que premia amb els dits contra les dents
i em deixaven una sensació de netedat.


(Fragment)


Mario Lodi. El cel que es mou, 1998

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                         envejosa
                                     a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar
dirè el teu nom
                      i el cantarà l'alosa.



Joan Salvat-Papasseit. Antologia de poemes. 1992

Bufador (*)

Quan la calor
ha fet difícil passar les hores
i fins i tot la migdiada
no t'ha portat la son,
esperes amb impaciència la marinada
que et recorda que no ets lluny de la mar.

Potser caldria anar buscant
un bufador en el lloc
on la memòria va gravar;
ja fa temps, les empremtes d'una lava
ja apagada.



(*) Bufador: Lloc on sol bufar el vent. Es tracta d'un forat,
esquerda per on surt un corrent d'aire.



Assumpció Forcada. Meteorologia. 2011

Un ase considera un globus terraqüi

Sapiguem, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!

S'estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d'altres amos verga en mà.

Ja és hora de saber-ho, això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l'estatge, de tots els estadants.

Amb asenades tanmateix
mai no ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.

Aleshores el nombre
farà la força de debò.


Pere Quart, dins,


Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la

mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.

Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra

el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres

mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de

sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens

habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.

Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.

Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen

esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,

amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena

blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.

Maite Salord, dins,

Versos per la llengua. 2014

Per als amics de "Mostra"

Contempleu a poc a poc,

en velles xilografies,

segles morts, cendrosos dies,

un allunyat món barroc

i senzill alhora, foc

secret, claror tancada:

s'alçaran a la callada,

tot de sobte, del caliu,

flames, llum, l'art sempre viu

molt al fons de la mirada.

Salvador Espriu.

Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

No he pogut endevinar mai...

No he pogut endevinar mai
quina estrella podria ser:
surt cap a la mitjanit,
sempre ran de l'aigua.

Poemes civils (1960), dins,

Aprendre amb Joan Brossa, 2003

Amb música de Mozart

I diré rosa,
i claror d'aigua pura,
i estels en somnis:
els violins ja canten
la frescor d'una dansa.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa, 2010

M'han demanat que parli de la meva Europa

    Cum grano salis.
    A Joan Crusellas


...
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.


Fragment.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició: Francesc Vallverdú

Bicicletes

A la línia recta,
bicicletes sense llum.
Un satèl·lit que comença on perdo el cap.
Un camí fet d’herba.
Els teus llavis són de vidre congelat.
Vaig descalç i penso imatges
cegues de les platges,
que només podria veure sota el llit.
Deixa’t de paraules, ara,
penja des d’un arbre aquesta
llum de contra hivern.
Només digues què penses…
Llum de contra hivern.
Un dilluns perfecte,
bicicletes sense mans.
Tinc un pas de zebra nou, recent pintat.
Vols gelat de menta?
Les finestres semblen de paper mullat.
Tant soroll que falta l’aire,
he perdut la brúixola i el nord,
que dec haver guardat per aquí.
Deixa’t de paraules, ara,
penja des d’un arbre aquesta
llum de contra hivern.
Només digues què penses…
Llum de contra hivern.


Blaumut. El turista, 2012

Formes i paraules

          XIII

Vibraven sempre,
just ferides per l'aire,
ombres de cordes.
Torbs i serpents i guerres
a poc a poc s'encalmen.

         XIV

Dòcil forma, qui gosa
desitjar que pentinis
els teus cabells?
Deixa que siguin lliures,
perquè desvetllin l'aire
i l'or mai no tramunti.

       XV

Enllà, darrera
apagats focs d'estrelles,
lleu el silenci.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Formes i paraules

Aproximació a l'art d'Apel·les Fenosa,
en homenatge

A Elvira Farreras i Joan Gaspar,
amics meus de sempre.


Varen pensar-me
uns savis dits la forma
que soc i guardo.

         II

Ben endinsada
en fang, en bronze, pujo,
claror d'idea,
per les arrels més fosques
al gran esclat del somni.

        III

Velers d'aranyes
solquen graons d'escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l'aire.




Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició: Francesc Vallverdú

S'estimen

Caminen plegats per terres llunyanes.

Els somriures nedant dins la mirada.

Confonen matins amb capvespres i, 

diuen, thanks, t'estimo, je suis heureux, 

yo también, คุณหิว?

lý do tại sao bạn là đẹp!, 

delicadament.

Idò, ja saps, és senzill estimar,

riu avall, entre penyals altíssims,

ran de la mar, en una platja gran.

Caminen plegats per terres llunyanes.

Els sentiments surant dins la mirada.

Teresa Grau Ros

(Amb l'ajuda d'un traductor automàtic)

El mirall mostra el teu encant

El mirall mostra el teu encant desprès,
i el rellotge, el preciós minut que et fons;
rebrà el full blanc el que la ment t'ha imprès
i el llibre et donarà aquestes lliçons:

l'arruga que, sincer, el mirall et troba
recordarà la tomba bocaoberta;
ombra i sigil, l'agulla et diu que roba
el temps i cap al temps etern deserta;

tot el que la memòria et destria
lliura-ho al buit d'aquests fulls blancs, conscient
que amb els fills que el cervell entrega i cria
coneixeràs millor la teva ment.

Si observes els oficis que jo et dic,
tu en treus profit i el teu llibre és més ric.



William Shakespeare. Sonets, 2010 

Tr.: Txema Martínez

Destil·lació

                    Something is rotten in the State.
                               Hamlet, W. Shakespeare



No del grup que perseguí la glòria,
a genollons,
entaforats fins al coll
en el fang de la petulància.

Tampoc dels que perseguiren un poder ridícul
i l'obtingueren,
no cal dir a quin preu.

Sinó d'aquells que s'engorgaren
en un simulacre de batalla
per l'honor i la fidelitat.
D'aquest bàndol
                          en formes part.

Acceptat, doncs, el risc,
no t'arronsis ni et planyis
i, sobretot,
no abandonis l'hàbit de recordar.

No cal, és clar, l'innecessari orgull
sinó un punt de desafecció;
la clarividència, la fosforescència,
la destil·lació.

I en els dies ensopits
no et refiïs de ningú,
car ningú no et consolarà.
En soledat, repeteix-te la salmòdia
i acontenta't.

Tossuda fins al final,
redreçat, vinga, no siguis flasca,
mira la línia de l'horitzó,
la teva fita, l'horitzó lluent,
au, vinga, ves-hi, fidel a tu mateixa,
vinga, la gran fidelitat,
sigues-te fidel. Ves.



Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició: Montserrat Rodés

Pròleg: Dolors Miquel

T'eixugarem desig

T'eixugarem desig
i llàgrimes
a cops d'amor.



Sara Guasteví, dins,

Tots els éssers : poetes de Menorca pels drets humans, 2007

A la reina

Quin aplec de flors que has fet
aquest any, sent reina d'elles!
Tu les trobes totes belles,
fins la més humil que es bada,
perquè les d'eixa vegada
tenem un aroma estrany...
No en veuràs cap de marcida:
són més que flors de tot l'any,
són flors de tota la vida.



Nota: En l'àlbum de què feren present a Na Maria
Oller i Rabassa, Reina dels Jocs Florals de
Barcelona, els poetes premiats aquell any, 1897.




Joan Maragall. Obra poética : versión bilingüe. 1984. Vol. II

Petita història familiar

Homenatge a Pompeu Fabra

...                            Però fa estona
molta estona, d'això; i a més no té
potser cap importància. A vegades,
dins el sarró de vagabund em sobta
un bocí del mirall que va trencar-se'm.
I no res més. Camino
camins de rodamón (amb una certa
por que l'avi m'empaiti) i les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara soc d'elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m'han abocat al poble,
als difícils carrers de la ventada,
als indrets ablamats on he de viure
i qui sap si morir.


Fragment

memòries i confessions d'un adolescent de casa bona

Josep M. Llompart. La cançó en la nit : 50 poemes. 1993

A cura de Pere Rosselló Bover

El goig de caminar

Jo no sé per qui tocava
la campana del meu cor:
per la terra fonda i blava
i a la posta, que era d'or;

per la olor de la ginesta,
i el cel dolç i cristal·lí.
Bo i tenia aire de festa
cada herbeta del camí.

I jo duia el cor als llavis
i es tornava una cançó.
Feia riure els arbres savis
i l'ocell festejador.

El meu dol ja no em feria
i tenia un gust de pa.
Queia la malinconia
amb el goig de caminar.

I l'amor era l'estrella
tota blanca, què s'encén.
L'olivera, de tan vella,
m'endolcia el pensament.

Si la fosca era arribada
tot el cel feia claror,
i naixia l'estelada
com la veu de la cançó.

El dia 22 (4 gener1924):4
BC ms.4396, f. 1, text mecanografiat

Anna Maria de Saavedra.
Obra poètica, 1919-1929, 2001

Neva a la Patagònia

Per exemple tu i jo,
passejant en silenci
el passat mentre encara
som a temps de mirar-nos
i veure les branques dels àlbers
com ens parlen de l'aire.

Ressonen trets, molt lluny,
i veus de glaç.
Neva a la Patagònia.
Ara fa sol.
Els àlbers no es cansen mai de ballar.
¿Diuen adéu?
Potser volen saber
per què els mirem així,
en lloc de créixer i arrelar.



Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003

El país del cor

El país del cor
on jo respiro
és un inacabable domini
d'ombres eternes.



Josep A. Soldevila i Torrella.
Les paraules que no has après a dir, 1985
Il.: Francesc Anglès

Tremol altre cop i veig en la nit

Tremol altre cop i veig en la nit

tot allò que al dia li manca, després,

neguitosa m'he aixecada del llit

i totes les coses semblen coses:

els llibres tenen, encara,

paraules i la música sona música.

Però la fosca ja no esdevé fosca.

El dia comença a incendiar la ciutat.

Clara Fontanet Abrines, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

A un amic

Onsevulla que et trobis aquest dia,
guanyant el freu o davallant pel riu
o pellucant, devora la masia,
un raïm d'or, deixalla de l'estiu,
que et pugui haver la meva recordança
i em faci encara a ton costat present,
com oferint-te en l'ombra que s'atansa
serena fresca i tremolor de vent,
i, tan subtil que a penes te n'adonguis,
vagi lliscant-te al fons de l'esperit;
mon esperit amb tu mateix confongui's
sense que mai ho sàpiga el sentit.
I quan la vall se t'enfosqueixi, passa
pel camí tot d'un cop desavesat,
i sent com dos trepigs en la pinassa
i un so murmuriós al teu costat.
I quan arribis al teu lloc, avia
el llebrer i aquell brot de romaní;
cerca dels teus fressosa companyia
i seu en l'ombra, tot feixuc de mi.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Els llibreters

Els antics llibreters no es dedicaven com avui a la venda
de llibres. Feien llibretes de paper blanc destinades a copiar
llibres manuscrits, o sia tal com es feien els llibres abans
de la descoberta de la impremta. Com a record que
venien llibretes encara són anomenats llibreters, i no
llibrers, com lògicament hauria d'ésser. Eren establerts
al carrer de la Llibreteria, on abans hi havia els herbolaris
i apotecaris.



(Fragment)


Joan Amades. Arts i oficis, 2004

No hi ha demà

No hi ha demà,
ni l'imaginen.
Ara mateix se'ls multiplica tot
el temps que creixen junts
en l'abraçada.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007