Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 de febrer 2021

Neu de març

              No hi ha març sense neu
              ni sense Mare de Déu.
                       (Dita popular)


OH neu de març qui has ensucrat la Serra
i la vall has omplit de ta fredor,
arribes quan l'hivern ja se desferra
la feixuga pellissa de pastor.

Oh neu de març, feta dels nards i lliris
de l'hort tancat de Nazaret gentil,
tu saps aquell diàleg i els deliris
de l'Àngel, la Donzella i el subtil

primer ressò que diu: «Ave, Maria!»
ーGabriel passa amb un vol d'ales flongesー
i l'hort posa al misteri que anuncia
garlanda de llimones i taronges...

                        12 de març de 1953



Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

Inici de primavera

Núvols replens s'encalcen per bassals
des d'aiguamolls recents els brins criden devessalls
les ombres es drecen fatigades
xiscla amunt l'aire
giravoltant, bufa i udola i es rebolca
i de sobte s'esquincen les ferides.
I cicatritzen 
en el cos gris
el silenci davalla feixuc a les palpentes
i prem!
Llavors de sobte la claror es debana
grogament i salta
i esquitxen taques -
I
núvols
empal·lidits i replens per bassals esvaloten.


August Stramm, dins,


El crepuscle de la humanitat : un document de l'expressionisme. 1984

Edició de Kurt Pinthus
Traducció d'Artur Quintana i Font


Dream

Dream by Jaume Plensa in Sutton_St Helens_St.Helens_Merseyside_P8010033

Manifestació

Manifestació de formigues contra la bota de merda
amb productes químics que com adob fa escampar 
el pagès sobre els seus caus.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

Nova

一Fan falta milions de canonades
perquè l'aigua arribi a totes les aixetes
一va dir. I després em va explicar
que havia rebut un telegrama
i havien tallat un arbre que es moria 
de vell.


Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988

Indici


Una cosa demanaria
Que no m'entrin a casa
Sense avisar abans

Moltes gràcies per endavant!



Teresa Grau Ros

27 de febrer 2021

#ballant a rampellades

"la manera com percebem l'entorn determina
la manera com ens entenem a nosaltres mateixos,
a nivell col·lectiu.

Els ulls girats endintre de cada individu no ens
ajuden tant a comprendre'ns, com l'esbatanament
de les parpelles per clissar allò que hi ha a fora"



Fragment de l'epíleg:
#ballant a rampellades sobre l'asfalt desanomenat


Laia Malo, dins,


Paula S. Piedad. Afàsia, 2020
Premi Miquel Bauçà 2020




Recordant a Costa i Llobera

                               ***    

Cantor de nostra terra: L'eterna primavera
conserva de ses fulles ton immortal llorer.
La teva obra és ben viva i plena d'esponera
encar que te retessis en la mortal carrera
                com un gegant guerrer.

Encar que te'n pujassis, amb vol d'ala valenta,
aquí ens hi deixares un rastre de claror;
amb ella ta figura s'auriola i s'augmenta...
Igual com resplandia, voltat de llum ardenta,
               el pi de Formentor.


                                        16 octubre de 1947


Fragment


Francisca Alcover Morell. Obra poètica. 1999

Pròleg: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

26 de febrer 2021

Falguera del Burren

A Milagros Salvador


Les calcàries vestides de gris
es dilueixen amb el plor,
deixen petites fissures
on arreles com una falguera.

Els sentiments i el cor,
com un protal·lus,
segueixen dins de la terra
en aquest clima desfavorable
que han marcat els dies
en el darrer temps.

Ara comença
la fecundació de la teva força,
del teu jo que emergeix:
sortiràs de la terra com una falguera
amb frondes que faran possible
captar la llum.

Tindràs esporangis,
esperances, cobertes
per cutícules resistents,
cobrint els teus sentiments.

I ja cap clima podrà trencar
la teva estima, el teu somriure,
la teva seguretat, el teu jo,
el teu cicle.




Assumpció Forcada. Fotosíntesi. 2004

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

21 de febrer 2021

Mans clivellades

Mans clivellades com un llibret escrit,
mans de pagès o de paleta,
a cada ratlla una tarda, a cada clivella un matí,
la veu de cada traç i cada traç que parla;
el sol traçut, traçuda aixada, aquests llapis
de punta dobla, de mans que parlen,
que aixequen maons i terra enlaire.

Mans com muntanyes de pell aspra,
a cada pas una rascada, manyocs
que escriuen llibres amb lletres de fang i aigua.



Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

19 de febrer 2021

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU


Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.


Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

Per un somriure

Per un somriure
germà del bes més fràgil
cavalcaria
des dels poemes més tristos
fins al llevant d'un rostre.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

16 de febrer 2021

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,
com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs construïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.


Joan Margarit, dins,


Deu poetes d'ara: antologia. 1996

Edició: Dolors Oller

Espais de l'ànima

No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?

A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua

T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda

Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima

Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol


Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs


Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.


Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

Llum

Crec en el captaire
que era jo mateix,
fa segles,
i en el germà bessó
d'una mirada oracular.

Dona'm la mà:
tremolo.
I envelleixo
com qui mira
un noi sense bagatge.

Ja no espero la resposta,
sinó la paciència immensa
d'escoltar.

Les raons són 
una finestra
mig oberta:
la ventada, el dolor.

El cos que rep la llum
es fa miracle.

p.54



Lluís Calvo. L'espai profund. 2020
Epíleg de Lola Nieto

Premi Carles Riba 2019

14 de febrer 2021

On és la incertesa

 (Vita flumen)

On és la incertesa?
Tot rodola, camina, llisca
en un transitar desbordat i tranquil.

Tot guspireja en abastar la fugacitat,
flueix el temps imperceptible,

flueix la finitud d'una fulla,
d'una escorça d'arbre,
i trenca l'encanteri de la seguretat.

Acabarà amb el deliri
qui no té por
per besar l'aigua que dansa,
potser del Ganges, de l'Amazones.
Gaudim de la llum envidrada que
corre per aquests rius, per tots els rius,
maternalment segura.
Retallo amb tisores el passat.

La certesa són els rius que van
devotament al mar.


Marta García Sentís dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020


12 de febrer 2021

La rosa i el rossinyol

Diu la rosa al rossinyol:
一Petit ocellet cantaire,
si com tu sabés cantar,
si jo tingués aquest do...

Li contesta el rossinyol:
一Però si tu ets tota flaire,
ets bonica, ets tota llum,
com ningú perfumes l'aire...
Què seria aquest jardí
sense tu i el teu perfum?

Fa la rosa, avergonyida:
一Ben segur que aquesta vida,
rossinyol, sense el teu cant
一que és cançó i és poesia一,
no tindria tant d'encant.



Laberint roig. 2020

Text de Ramon Besora
Il·lustracions d'Àfrica Fanlo

Entre els barrots del meu balcó

Entre els barrots del meu balcó
m'han deixat aquesta tarda
i sense saber què fer
he mirat la gent que passa,

una noia i un noi
s'han aturat sota la casa
i amb la ruixadora plena
els he regat la carbassa,

amb la ruixadora plena
he regat les floreres
i de tanta aigua al balcó
s'ha desbordat la bassa,

una veïna vella
m'ha ensenyat una granera
i m'he pensat que volia
escombrar la vorera,

amb la samarreta blava
he eixugat les rajoles
i després amb dos agulles
l'he estesa a la barana,

aquella samarreta blava
que banyava el carrer de casa
era un núvol d'aigua
que li pesava la panxa.


Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

09 de febrer 2021

Vull ser terra

Vull ser  terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.

Llibre de la fe. 2011


Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò. 2016

06 de febrer 2021

De lluna encesos

De lluna encesos,
els cirerers en flor
fan serenata.


De Serenata al clar de lluna, 6


Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

05 de febrer 2021

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.


Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

31 de gener 2021

Cançó de cargol

Do re mi fa sol

Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.

Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.

M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?

Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.

Per què, quan, com?
Per a no acabar xops

si sentim un tro
busquem un bon lloc:

a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,

darrere un matoll,
enmig de les flors,

o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.

Portem sempre a coll
a sobre del llom

llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.

Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.

Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.

I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»

No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.

Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.

Tenim molta por.
On ens porteu, on?

Molts anem al forn,
o joguines som.

I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.

Sol fa mi re do.


M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004

Il.: Christian Inaraja

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.


De: El caminant i el mur, 1953



Salvador Espriu, dins,

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

30 de gener 2021

A mig aire s'atura

A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que es glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.


De Ombra de presa



Maria Mercè Marçal. Desglaç : 1984-1988. 1998

Al nostre planeta Terra

Al nostre planeta Terra
que és de tu i d'ell
i del moixonet que passa,

a una baralluga blava
rodant sobre una taula,

a uns carrers plens de cases
amb banderoles d'aire,

a uns rius d'aigua dolça
pels camins de les muntanyes.

Al nostre planeta Terra,
a aquesta bola blava
rodant sobre una taula,
a la seva mà oberta
que és la nostra casa.


 Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Habitacions de la perifèria

algunes
habitacions suaus de les nostres perifèries
mai han eixit de casa
mai han entrat al bosc espès
mai han caigut al mar
i s'han xopat
i per això no han fet malbé les plantofes, les espardenyes
per a alliberar-les
és per això que les habitacions suaus tenen por
de l'habitual trencadissa de plats,
de les fuites de gas, dels pàncreas i les pells inflamades,
porten ulleres de sol en plena nit
mentre llegeixen novel·les roses els caps de setmana
reguen contínuament les flors per casa
però les flors es fan de plàstic
i inquietes
com nens maltractats
per una inundació de besos


Dorta Jagić, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 119

Trad. Pau Sanchis

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.


Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

29 de gener 2021

de pedra

de pedra. dies de
pedra. dies
de pedra.
dies de pedra que

de vegades s'enlairen

amb el vol
bonhomiós
dels teuladins.


                            sine die, 1

Maria Josep Escrivàdins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 13

Si no és a les nostres mans, a les mans de qui?

Substituïm
l'amor pel control,
el cervell per Internet,
l'esperit per la pastilla,
la responsabilitat per una merda d'eleccions.

Si no legislem sobre els envasos de plàstic,
ni la pornografia, ni el comerç d'armes,
ni les apostes en línia,
ni el famós algoritme que se'ns menja amb patates,
ni el robatori de dades personals sobre l'ús de la xarxa,
ni el maltractament animal per fer cremetes
de la cara per a les velles riques del planeta,
ni les inversions de la banca,
ni les addiccions comportamentals,
ni la moderna colonització,
ni l'obsolència programada,
ni els transgènics, ni els fàrmacs assassins,
ni l'explotació infantil, ni els videojocs,
ni la prostitució, ni el marge dels productors,
ni la hipermedicació i hormonació dels animals que ingerim,
ni el neuromàrqueting, ni els fons voltor,
ni la normalització de l'esclavitud a canvi
d'uns números al compte corrent i la maleïda seguretat,
digueu-me: a què ens dediquem
fent això de la merda d'eleccions?

Ja em perdonareu que no sé gaire de què parlo,
que només soc una dona i m'ha pujat la regla al cap.


Laia Noguera, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 47