Els teus murmuris, oh mar,
han fet la meva infantesa
clara, ara silenci només
i el silenci m'acompanya.
El veler que llisca mar endins,
troba la pau desitjada
o és una il·lusió només
que promet la mar sense donar-la?
Ets bella amiga, mar quieta
de les hores calmes,
si promets joia i amor,
qui no vindrà a tu
en caure la tarda?
1981
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats: Maria Mercè Insenser
Introducció de Joan Alemany i Moya
[Pròleg] de Rafael Argullol
Ara començo un altre cop la vida;
ja soc en aquest món de la matèria
que té perfum, però, d'eternitat.
Sota la nit, que no s'atura,
tinc intuïcions de benaurança
per on m'escapo en l'aire universal.
I, encara que reclosa
en l'espiral d'un remolí,
em sé, dins el traüt, alliberada.
És per això que vaig i vinc
des del llindar dels ulls al moll dels ossos,
per un camí d'estrelles i de carn.
Pilar Canela. L'íntim espectacle. 2001
Pròleg de Màrius Sampere
Sovint em pregunto:
Per què el blau m'escau?
Tristesa que em furga
la lleva a l'instant.
Pintar-me voldria
un vestit de dril
amb blavet o indi
o amb l'atzur del somni
d'una nit d'estiu.
O bé el brodaria
amb flors de malvesc,
les flors que emblavissen
els paranys ressecs.
Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001
Despertat per una
papallona
somies roses de foc
et durà el matí
les fulles
de les roses
signes de llum
Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres. 1989
ploure per ploure,
encara el que plou és prou,
per al poc que plou.
haiku 12
El cargol : 33 haikús per a nens i nenes,
petits i grans, a partir de 10 anys. 2022
Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art
Rellegir paraules antigues,
llepar amb la ullada cada lletra,
entonar-les fluix i lent.
Trobar-hi racons nous,
recordar-ne d'altres que suraven
pilars d'èter explosiu.
Ens hauríem de donar la benvinguda
a cada passa.
Els mots no són volubles.
Clara Fiol Dols. Còrpora. 2021
Il·lustracions de Pere Andreo
Camine per sobre d'una enorme esfera
i sent sota els meus peus nus,
que ballen al ritme d'un cor fort,
el batec pertinaç de la vida.
Redó, redona, màxima densitat
com la d'aquesta lletra,
que ara s'amanera
arredonint-se sobre el paper grisós
només per fer-me gràcia.
De línies transportades
i de corbes gentils
estan fetes les lletres
amb què escric,
sense sentiments,
però amb el pit tens i arrupit.
Com quan els auguris
passen de ser presagis
a ser part del present.
De: Contra l'oblit.
Gràcia Jiménez. Platges. 2002
Pròleg d'Antoni Prats
II Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora
poema de tres tankas
Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.
Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.
I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.
Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Son madurs els raïms, el camp llaurat.
La muntanya dels núvols se separa.
Sobre els miralls polsosos de l'estiu
l'ombra és caiguda.
Entre els dits insegurs,
és certa llur claror,
i llunyana.
Fuig amb les orenetes
l'últim turment.
———————————————
QUIETE
L'uva è matura, il campo arato,
Si stacca il monte dalle nuvole,
Sui polverosi specchi dell'estate
Caduta è ombra,
Tra le dita incerte
Il loro lume è chiaro
E lontano.
Colle rondini fugge
L'ultimo strazio.
Giuseppe Ungaretti, dins,
Cinc poetes italians: Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984
De la traducció catalana: Tomàs Garcés
Introducció de Marià Manent
Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.
Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021
Alta aigua
que descalcen els núvols
sobre la terra verda
Humida herba de mil ulls oberts,
humit ullar d'un càntic
a l'oïda dels prats
Cor mullat
del paisatge
——————————————
Alta água
que descalzan as nuvens
sobre esta terra verde
Húmida erva de mil ollos abertos,
húmido ollar dun cántico
nos ouvidos dos prados
Corazón mollado
da paisaxe
Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995
Acord a primera hora del matí. La poma
de la nit corre cap a la poma del dia entre
les dents de l'espai. Miro la formació dels
núvols. L'ésser humà projecta fora de si
tot allò que és excés. El temps fa la resta.
————————————————
Acordo de manhã cedo. A maçã da noite corre
para a maça do dia entre os dentes do espaço.
Olho a formação das nuvens. O ser humano
projecta para fora de si o que é excesso. O
tempo faz o resto.
Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004
Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega
I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.
Josefa Contijoch. Congesta. 2007
A Pepa Llopis
El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.
Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!
Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006
de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.
Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.
L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.
Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.
Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002
Tu, que donares el teu millor bes
per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
del dolor de lliurar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
pel plaer d'ajudar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
tot un món per donar-me;
BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
1963
De: Vivències.
Obra poètica inèdita.
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Em llevo de matí
sento la música
de vegades barroca
Marcello o Pergolesi
El sol ixent sembla emboirit
lleugerament
O bé Ravel
El sol si, en efecte emboirit
i lluminosament bell
Darrera la vidriera flors i fulles neixen
És de matí
les naus les naus-record
deriven cap al Nord
-i el somni?-
És bo el matí
Bona la matinada clara
Plou en el món?
Aquí la vida
és cant i les fulles reneixen
i el sol tot boira i llum és boira
or de la Nau.
1993
Ramon Xirau, dins,
Sola.
Reblant el clau del mur.
Records com quadres
arrenglerats
colors miralls
dispersos.
La mare-terra perfà
tot l'univers.
Montserrat Garcia Ribas. Platja fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
El temps n'ha fet paràbola,
de l'olor de llimbs.
A l'arena, paper verjurat,
s'inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l'aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s'han podrit els camins.
Zoraida Burgos, dins,
Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004
Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso
No em puc queixar de gana,
El meu menjar baixa dels cels,
Però temo pel déu
Que es nodrirà amb mi.
Soc massa negra, soc massa trista,
La meva ofrena potser li semblarà
Més seca del que és,
Més dolenta, més amarga.
La sang podria vessar
En un bell camp de roselles,
La carn podria restar
Per repartir-la als pobres.
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat
La nit cau dolça i freda
sobre el cel de ponent,
creant ombres fosques
dins el mar serè.
Dibuixant siluetes d'ocells
als núvols tintats de porpra,
escrivint notes de silenci
que el vent s'endú lentament.
La sorra mullada
llisca sota els meus peus,
acariciant l'aigua clara
tacada del roig del cel.
Ariadna Marín Llauradó, de l'Escola Grèvol. Categoria D. 2007
Jocs Florals Escolars : Distrícte de Sant Martí : Poesia : Prosa. 2008
A Maria-Lluïsa Palau
-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
-Heus aquí
l'última forma de la saviesa:
Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Joan Brossa, dins,
X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.
Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994
Direcció del Festival: Àlex Susanna
Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.
Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013
Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg de Miquel Martí i Pol
XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000
The soul is not more than the body.
Walt Whitman
allò que he escoltat
tot allò que he vist
tot allò que he dit
allò que no he dit
els llibres que he llegit
els versos que he escrit
la gent que he estimat
això és tot el que tinc.
Begoña Chorques Fuster. Olor de poma verda. 2016
Il·lustracions de Miriam Bue Díaz
Pròleg de Luis Fuente Pérez
Estimes la vida que t'encercla
exultant en la Natura,
amb amor indescriptible.
Etern.
Vet aquí
el teu succedani.
De: Boira baixa (Primer bri d'herba), VIII
Rosa Fabregat. Cartes descloses. 1998
No puc avesar-me
a l'obstacle
de tot determini.
El pols coagulat
obstrueix el curs
(per on
avançàvem).
Ni tan sols
queda l'opció
de fer-nos
ser present.
Montserrat Rodés. D'incertes certeses. 2013
Sigueu propicis,
ametllers de Siurana,
a qui recordi
les vostres vestes pures
com heralds d'esperança.
Rosa Leveroni. La poesia essencial. 2010
Edició a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino
Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.
Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018
es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.
Feliu Formosa, dins,
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
