Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!
Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989
Premi Amadeu Oller, 1989
Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...
De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.
5 juny 90
Tònia Passola. Cel rebel. 2001
Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000
La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.
Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.
Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.
La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.
Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.
1958
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009
Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.
No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...
I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.
La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.
De Poemes de pau (fons).
Vull tenir una casa enmig de la mar,
amb murs fets de pluja i tendres paraules,
per sostre un immens cristall
per mirar el cel en les nits molt clares.
Bressolarà el meu son un llit de nacre,
mentre un coixí de caragols marins
acollirà el suau descans.
Horitzons platejats romandran en la distància
i vents prodigiosos neguitejaran el blau de les onades.
En les profunditats, un enfilall de coralls,
i jo voldré colrar-me de sol
i amarar-me en les aigües,
per renéixer amb la serenor de l'alba.
I un somni, impossible i etern, envoltarà tota la casa.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.
Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.
En xicra o en tassa,
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.
S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.
És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.
Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.
Miquel Martí i Pol. Bon profit!. 1986
Il·lustrat per Carme Solé Vendrell.
Seré la vall o el cingle
i no sé què és primer,
però de ser, seré
i el seré m'esperança.
Com una font, seré
o erma com la mancança.
El desert o el verger;
tant se val, si puc ser.
D'Ombra de veu.
Laura López Granell.
Dins el llibre,
Baix continu 2022. 2022
Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.
Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
sur l'autre...
Leïla SLIMANI
com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó
a mi em conec / en el reflex del verd
com més l'entenc / més llum i saviesa
Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022
XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.
La gràcia rau
en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
de les pregàries interessades.
Els déus malfien
dels golafres apetents
i els senyalen
amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
entre
desesperats i esperançats i vulnerables.
Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996
Pròleg de Maria-Mercè Marçal.
VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.
Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020
Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.
Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.
Marcel Riera. Laietània. 2022
45è Premi Marià Manent de Poesia.
S'ha acabat el dia ofegat
en un aiguabarreig de roig.
El carrer put, lleument,
a objectiu perdut,
a abandó, a mandra, a malversació.
La música s'envola amb naturalitat
no importa on, és el misteri
que ens porta lluny i endins.
Lluny de nosaltres,
endins de nosaltres.
De: La lutier.
Nati Soler Alcaide
Dins el llibre,
Baix continu 2022. 2022
Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.
Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.
Sota el cel blau,
enllà de l'aigua llisa
i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.
J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996
Premi Jocs Florals de Barcelona 1996
Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me'n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m'han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m'han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.
Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 2021
Pròleg: Nusos de sorra de Lluïsa Julià.
Pròleg de Francesc Parcerisas (1987).
Una tassa mig buida, el llit desfet,
un llibre obert damunt el comodí.
Les finestres enlairen draps d'adeu.
El vent tanca les cambres del matí.
El buit ressona encara pels racons.
Les fulles ja cobreixen el camí.
Avui m'ho prendré amb calma, un poc de música,
quatre passes tornant de cap a mi.
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.
O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?
Als inicis de l'escriptura, algú dedica una part de la seva vida a
fer el seguiment d'una roca. A escriure les seves impressions sobre
aquesta roca. El segueix un altre escrivent, i un altre, i així
successivament. Si això s'hagués fet, ara tindríem un document
escrit al llarg de tres mil anys sobre la biografia —en curs—
d'una roca. Els seus moviments, les seves erosions, els seus
paràsits, l'acumulació, la maduració i la pèrdua i la recuperació
de les pàtines... I, com un palimpsest, el pàl·lid reflex de les
vides de tots els escrivents que haurien pres el relleu, al llarg
de tres mil anys, en la tasca de narrar la peripècia i vicissituds
d'una roca. Un mineral com a nucli i milers de vides humanes
al seu volant, orbitant en l'escriptura, traçant trajectòries en
tots els sentits, a l'entorn de la roca impassible. Una cultura.
Sebastià Alzamora, dins
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2020. Núm. 116. P. 37
El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.
I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.
Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.
Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.
M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001
XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000
Des de la terra, que espera,
m'allunyaré i alçaré la mirada
per veure el cel i els estels.
Les nits sense lluna
seguiré el camí de la Via Làctia,
i pensaré,
com sempre he fet,
que la vida, malgrat tot, és bella.
De: Esparsos.
Zoraida Burgos Matheu
Dins el llibre,
Baix continu 2022. 2022
Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.
Els qui vindran, temps a venir
veuran un dia el que veig ara:
La neu com brilla al dematí,
la neu deserta de la tarda.
Gota sorgida del mirall,
un raig d'estela tot just nada.
I el vol de l'enganyapastors,
que al mateix punt de l'aire passa.
De Contrapunt.
Josep Sebastià Pons. Poesia catalana completa. 2019
Introducció, edició i notes a cura d'Eusebi Ayensa.
Epíleg de Pep Vila.
En la Pau no hi ha mirall,
ni tristesa, ni carència, ni engany.
Sols essència i veritat,
plaentment, força de voluntat.
En la Pau no hi ha mirall,
sí!; recolliment, balanceig i moviment.
Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020
Prologat per Núria Esponellà.
Il·lustrat per Sònia Estévez.
ESTIMES els esculls del mar de sempre,
perquè l'esglai del risc t'allunya de la mort.
Et plau el clapoteig de l'aigua en els niells.
Percepcions, com els batecs del cor,
indicis de vida.
Quima Jaume. Poesia completa. 1993
Pòrtic de Maria Àngels Anglada.
Seguim el moviment harmònic,
ingràvid, d'una trajectòria.
Comptem amb les certeses mínimes
en cada intent que torna i va,
que va cap endavant i torna,
que vacil·la en la recta, ondula,
que s'acosta i se'n va, que torna
entre l'ahir i els fets. Ací.
Entre l'ahir i la pregària.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022
Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.
Sense poemes,
els sofriments serien
tan tenebrosos
com, de nit, la tempesta
en un mar sense platges.
De: Tankes, XLII.
Escrites entre els anys 1965 i 1988.
No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.
Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
A l'Aran
Papers, bruixes, caragols, llunes, dies,
mapes, culleres, baldufes, llumins,
cases, puputs, conills, al·legories,
camines, remenes, pertot, endins,
cadires, tambors, fogueres, bubotes,
llimones, preguntes, alzines, mons,
dimonis, forats, muntanyes, granotes,
estires, arronses, demanes, dons,
troques, pals, poemes, finestres, peixos,
abismes, cels, aproximats, mateixos,
obriülls, punyeteres, llops, Noès,
places, rodones, pinyols, sols, follets,
cistells, pallasses, molins, alfabets
diferents que importen —i ho has après.
Blanca Llum Vidal. 2019
Il·lustracions d'Alba Rivadulla.
La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.
Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022
Pròleg de Joan Todó.
Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d'un silenci
només trencat pel suau vaivé de l'herba
que l'envolta i l'acompanya
en les nits fredes d'hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l'esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d'unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.
