La pau

Parlarem estrictament de flors
quan el meu paisatge ho vulgui.
Quan no ens calgui farcir
d'unes paraules les altres.
Llavors ens traurem els guants
i fressarem camí plegats,
sense que calgui conèixer-nos
per poder-nos respectar.




Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

NITYA YANG

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Rainer Maria Rilke

Es fa fosc.

Potser m'agrada aquesta sensació,

la vida que comence,

el teatre kabuki,

els caps plens de papallones,

el blau elèctric,

els llums intermitents dels gratacels,

la pluja negra.

La ciutat em pot salvar.

Faré veure que no importa,

que no enyore el teu cor pervers,

que no tinc por de la victòria.

Raquel Casas i Agustí. La dona bilingüe, 2008

Escriure poesia

Escriure poesia és un ofici solitari i laboriós que vol aïllament en l'instant 
de la creació i una receptivitat selectiva cap a les essències del món que 
ens envolta. A l'hora d'iniciar un poema el primer que necessit és un bon 
motiu, després... temps... i silenci.

Fragment, p. 67

Aina Ferrer Torrens, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

Sento créixer la companyia

Sento créixer la companyia

en els meus poemes

que tu escrius

en llegir-los.

Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009

La nit és freda...

La nit és freda, silenciosa i clara;

tot dorm. La terra, el cel,

reposen en un somni d'agonia,

lo somni de l'hivern.

Com altres nits no canta, entre les heures

que escalen la paret,

l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,

i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,

parant-se enmig del cel,

me guaita fit a fit; i amb ses mirades,

serenes i esplendents,

Has sofert molt, me diu, jo ho sé de sobra;

però jo sé igualment

que, encara que poguessis, no voldries

deixar d'haver sofert lo que has sofert.

Apel·les Mestres, dins 

Poesia de la Renaixença. 1994

Café Laie

L'hivern són les paraules que em dius

sense cap fulla. I el fred de no saber

què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,

el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons

de les tasses ja begudes.

I vindrà l'adeu

com el foc que dorm al cap d'un misto.

Premi flor natural dels jocs florals de Barcelona 2000

Manuel Forcano. Corint. 2000

Jocs Florals de Barcelona : any CXLII de la seva restauració MM, 2001

Rondó

Giren per dins dels nostres somnis,

que són falsejaments de l'Altre,

de correnties de la vida.

Extraviats, som lliures.

D'amor unint-nos,

minaires

dels atzarosos temps.

Potser proclama,

en algun lloc dels aires,

l'atzur de la tendresa

la dama,

la dama dels verals del quars.

(Barcelona, gener)

Xavier Renau. Temps a través, 1993

S'obren les portes de la felicitat

els núvols han baixat
i el vaixell blanc navega a soles
cap a una mar

desconeguda

el cel avui és més

ple d'estels

i la lluna ens espera

somrient

et vull, Natura
perquè en sent plena
del teu cant

dolç i blau

plena de la teua dansa

màgica i misteriosa

plena de la teua llum
que a vegades ens cega
i a vegades ens ompli de pau.


Susi Fernàndez i Sempere, dins,

Entranyes per a l'augur, 1980

Febrer

Al pas de les meves mans entre porcellanes
cristal·litzen flors rosades al teu ametller.
És aviat i jo ja en xuclaria la mel, i tu
simules que són gotes de rosada, que no són
cosa teva, ni meva, que t'han caigut del cel.

Ricard Creus. Cada dia un dia : obra poètica 1968-2003. 2006

Edició a cura de D. Sam Abrams i Ricard Creus.

Tanmateix

Tanmateix, es divulguen els sentits

per la galeria del plaer,

i commouen i transgiren rastres.

Em sorprèn, doncs, el miracle.

Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990

Lectura del cafè

Al fons de la tassa
la fressa dels dits
en l'herba,
fruita en saó,
secret l'amor en la calanca,
solatge de sols.





Ramon Guillem. Solatge de sols. 1999

Vers sobre llum

LECTORA A LA FINESTRA

... fixava la mirada, com un infant a una
papallona groga que vol agafar, al preciós petit pany
de paret. Així és com hauria hagut d'escriure, deia.

Marcel Proust

Belluguen les estrelles en les mans
que sostenen la carta. ¿D'on prové
el color repassat fins al detall
d'aquesta emoció que la finestra
emmiralla? ¿I el gest, esdevingut
comportament sentimental? ¿I els llavis,
que han segellat intencions terrestres?
És l'escena l'instant sotmès al símbol.
I si cosies o tocaves músiques
de corda ben temprada, ara sols
ets per mirar, dels ulls a l'escriptura,
l'enigma d'un petit paper verd-or.
On viu, discurs cromàtic de matèries,
la preciosa llum interior.



Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Estació central

Dues paraules es reconeixen d'extrem

a extrem del llenguatge, es fan signes, se somriuen

com antics amants que es retrobessin enmig

de l'andana. De vegades, un té la sort

d'estar en la cruïlla exacta de l'espai-temps

on s'esdevenen aquests miracles. Com ara,

per exemple, asseguda sobre la maleta,

amb un pardal a l'esquerra, tots tres callats,

amatents al prodigi,

l'instant en què el món

encaixa, els núvols s'ordenen, les flors accepten

el sí, i a les estacions interiors

tots els trens arriben a l'hora anunciada.

(Zoologischer Garten, Berlín)

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Des de Roses

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,

sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,

i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles

amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles

i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,

lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.

Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats

o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.

Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners

perduts entre roques blanques, que no tornaran més

perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.

Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.

La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,

la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.

Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,

per la primera besada, ja l'està esperant la platja!

Núria Suau i Comas. Poesies en agredolç, 1991

Autopoètica

Jo, quan escric,

escric

al moll de l'os que em vertebra,

a la pell de l'ànima en gangrena,

al cim més alt de la carena,

allà on el cor m'esberla,

a la sang que m'envenena.

Ja saps,

j'écris pour moi, comme je fume et je dors,

i no em sabria péixer d'una altra manera.

Àngels Gregori, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Pròleg: Jordi Valls

Lloc desig

Un lloc petit, que no tinga mania

de fer-se gran, que se'n veja el final:

amb uns quants horts i la mar o muntanyes

de respir blau al fons. Un lloc desig.

Pau Sif, dins,

Joves poetes catalans. 2004

Homenatge

No esgobaràs el temps per molt que sotgin,

dessota un clar de lluna, els vells indrets,

on mai no tornaries a delir-te.

No esgobaràs el temps ni en pots tenir

les hores a recer dins paradoxes.

Mes, en eixir tan sols una volença

escadussera, que emmiralli lassos

estels i abrils perduts, vendràs a retre

encara l'homenatge de l'enyor

a l'illa esmorteïda. Com una heura

silent que fuig del sol van els hiverns

fins als teus signes de caducitat.

Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990

Assentiré de grat

Assentiré de grat, car sols se'm va donar
d'almoina la riquesa d'un instant.

Si podien, però, durar

la llum parada, l'ordre clar

dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,

la nostra llengua, el lent esguard

damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç

de burles i rialles d'albardans,

hem dit els mots que són la sang

d'aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal

de la barca, de l'home, del seu pas.

L'estrany drapaire omplia el sac

de retalls de records i se'n va,

sota la fosca pluja, torb enllà,

pels llargs camins que s'esborren a mar.

Salvador Espriu

Llibre de sinera ; Per al llibre de salms d'aquests vells cecs ; Setmana Santa, 2006

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats

destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els

hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.

És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba

tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los

autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.

Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs

del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens

als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al

seu món: la Immortalitat.

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001

Aquest matí bevia cafè a la finestra

Aquest matí bevia cafè a la finestra
quan un noi ha aturat la bicicleta
i ha fet una fotografia als ànecs.

Després, se n'ha anat.
Pedalejant.
Els ànecs, al coll.




Rosa Igartua. Casa, 2010
Pr.: D. Sam Abrams

Ja soc petit

    A mons pares

Hi havia un cartell amb una selva de dibuix que

es dibuixava. Hi havia el retruc de les gavines

fent el niu rere ca nostra. Hi havia el mar. Hi

havia un pastís de fantasia que anunciava un nou

idioma a cada jorn. Hi havia miralls que no 

emmirallen. Hi havia un crit cridant l'amor. Hi

havia el cel i una estesa de colors des del terrat.

Hi havia un llit sota el cartell i la pregunta dins

la selva. Hi havia el misteri: hi havia els ulls

de l'elefant.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Ritual del fred

A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.




Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012

Recital

Tot et convoca

a l'enyor. Ella duia

també la cinta

malva que reconeixes

en les notes del saxo.

Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Un xic de mel

Un xic de mel,

i un llit entre els estels.

I un xic de llavi.

A miques,

fem el trencaclosques

de la innocència.

Carles Vicens i Pascual. Dansa i absència. 1993

El pont i el riu

Quan teníem riu

no teníem ponts

ara tenim ponts

i no tenim riu.

Encar hi ha qui diu

que, entre pont i pont,

és imperatiu

bastir un altre pont.

No sap el que diu.

El que correspon

és, primer fer un riu

i després, el pont.

Agustí Bernaus, dins,

Celdoni Fonoll. Versos diversos d'El Matí de Catalunya Ràdio, 1996