Nocturn

Vénen les gavines cada nit
a conquerir, èbries de mar, el paisatge.
Ignorants i incultes
no saben que la negror
de la neu
és un dol efímer,
que la lluna engolida pels llacs
forma part de la màgia dels somnis.



Amadeu Vidal i Bonafont. Forestlàndia, 1999

Cançó de rotllo

Olles, olles de vi blanc,
totes són plenes de fang,
de fang i de maduixa.
Via fora, mala bruixa,
que les vols omplir de sang.

Olles, olles de Montblanc,
totes són fetes de fang.
D'una argila tan vermella
que té el roig de la maduixa.
No t'amaguis, mala bruixa,
no t'amaguis sota el branc.

Olles plenes d'oli verge,
de mel nova, de vi blanc.
Que la lluna, embadalida,
s'emmiralli en el seu flanc.

La rodona no s'afluixa:
són de fang i de maduixa,
olles, olles de vi blanc.



Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

El ple il·luminat

El ple il·luminat
perdura.

Gra sobre gra,
s'enfila l'espiga
diligent
cap a la partió
muda.

Encara el diví,
errívol,
de tot arreu
sacseja
la ferida
perduda.

Entre el límit
assignat
i l'esperança
severa,
l'espiga
que madura.



Lluís Solà. L'arbre constant, 2003

La pell del viatge

S'origina el viatge com la pell,
damunt els vius fragments d'altres viatges.
Així sabem que la sensació
és el present de nombrosos records
que s'acumulen dins el nostre cor
com l'aigua que s'aboca en el destí.
Estat d'aire en què veure i somniar
són la passa veloç del nostre afany.
I despertar amb la veu del capità,
mentre l'esguard eixuga la fatiga
i la ciutat celebra l'arribada
dels qui portem la pau de la paraula.


Vicenç Llorca. Ciutats del vers. 2005

#09n2014

Consulta sobre el futur polític de Catalunya 2014

Escriure

Escriure és compartir passió i coneixement.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Vinyoli

La diferència entre un ciutadà normal i corrent

i un poeta com Vinyoli és que el poeta sap descobrir

els racons amagats, eruptius, de la realitat anodina

i té caràcter, sensibilitat i coneixements per

convertir-la en un quadre vivíssim on l'home

es planteja les preguntes fonamentals.

Fragment

Agustí Pons. Cartes a Clara. 2010

Mediterrània

Llum i aigua

la mar de la teva mirada

la carícia, les imatges

i la pau retrobada.

En homenatge a Salvador Espriu.

Poesia inèdita.

Teresa Grau Ros

El nostre pa de mots de cada dia

Basta el dia a esvair
el pertinaç somriure de la mort
verda que ha foradat la nit. No juguis
amb les paraules, segades i mòltes
fins a ser la farina
del nostre pa de mots de cada dia.
No hi juguis. Perquè el sol
fa el seu camí de cada dia, just
i roig, el sol, i el dia,
basta el dia a esvair aquell somriure,
com la boira a la plana.
En el son de vegades
caus al forat del somni
i un negre abís t'hi espera
que et xucla, que se't beu,
corrent d'aigua plujana esdevingut
riu d'agulles que exploren el teu pit,
i el temps ja ve a tornar-te els ulls
que s'obren en la fosca de la nit
molt quiets i respires. Les paraules
persevera a estimar-les: són divines
i diuen sempre el que és;
sense elles ni arbres ni roses ni llum
ni pa ni sentiments hi hauria:
només la nua veritat de tot
insofrible i tan certa. Ni l'amor
ni la mort no hi hauria; el no-res
ple de coses, sempre de nit, hi hauria.
Digues les roses, doncs, a la paret com flairen,
i cada arbre pel seu nom anomena
i parla'ns de la llum d'aquesta hora
i del pa i de les mans
que l'han pastat i enfornat i dels llavis
amb què el menges com beses, de les dents
amb què el tornes a moldre. I dels ulls,
dels ulls sobretot oberts a la fosca,
que el contorn del món i els núvols ignoren,
i la calma en canvi coneixen
que la vela dels somnis aquieta.


Carles Miralles

De L'ombra dels dies roja.

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Sota els salzes

Sota els salzes,

allí, entre les branques

la lluna hi brilla.

Que ens estima

vol venir a dir-nos

a cau d'orella

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís, 2014

Flameja al sol ponent...

Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel.. ni un alè d'aire...
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.



Joan Maragall. Els millors poemes, 1998

Vivint

Vivint
sense paraules.

Dins les aigües
dòcils
de l'immediat.

Aspirant
l'univers
i rossolant.

Fent el salt
incessant
de l'obert
a l'obert.

Prometent
i respirant.



Lluís Solà. L'arbre constant. 2003

Els raïms immortals

                      I

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

                      II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

                      III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

                     IV

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

                     V

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner. Els fruits saborosos, 1996

4 cogombres dins un plat

4 cogombres dins un plat
fan un plat de cogombres
4 cogombres dins un prat
fa un prat
                 sense ombres



Pere Perelló. Poltre(s), 2010

En el curs del temps

...Cert que la vida no es contraposa als llibres,
però aquests contribueixen a assentar-la. En
cert sentit la fixen, i també l'avaluen. Llegir és,
en tot cas, una activitat peculiar que exigeix
repòs físic i moviment espiritual, tal com
reclama intimitat, o almenys silenci, concentració
i un mínim de receptivitat a la paraula aliena.
Un llibre és una carta, i sempre ens l'envia algú.



Fragment del pròleg


Enric Sòria. En el curs del temps. 2010

Vestits de llum i somni

Vestits de llum i somni
volem en una dansa
harmoniosa i pura,
de diamant les ales.
Volem dins la foscúria,
com els ocells dins l'alba,
il·luminant els passos
secrets per on passaren,
abans, els viatgers
que tenien en l'ànima
un cor d'àngels cantant
i un altar d'alabastre.




Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu

Límits

Podem aprendre'n tant, de l'instint dels infants,
de com reaccionen enduts pel no saber
que són feliços sempre. Deixa'm dir-te que em sembla
impossible de fer un poema que digui
la cara d'aquest nen que veig-



Jaume Bosquet. L'Altre, 2004

Llibre

La seva pell és el llom del llibre
i les seves parpelles les pàgines
quan he obert les seves guardes
la cara s'ha obert en una rialla.

He llegit el vers que hi ha escrit al front.
He escoltat el paràgraf amagat del seu coll.

En ella callaven totes les paraules.
Esperaven una paciència de lector
i unes mans que passassin les planes.

He tornat aprendre la ciència
del doble espai i la puntuació exacta.
He descobert en ella la novel·la d'aventures
i el llibre de viatges, el manual tècnic,
la guia de funcionament
i les regles dels jocs de cartes.

He vist el dibuix de totes les tipografies
traçat a les seves mans verjurades.



Josep Lluís Aguiló, dins,

Grans èxits, 2010

Les sandàlies petgen el mosaic

Les sandàlies petgen el mosaic
del somni grec, menuts fragments d'encís.
Exuberant el mar s'irisa gris
i blau, amb franges de dolor i esglai.
Amb jove i blanca pell, l'augusta Empúries
canta l'himne que fa fugir les Fúries.

Àngel Rodríguez. Somnis de sucre candi, 1999

Callao 253

Cada passa que don
i l'empremta que deixa
en l'asfalt d'un carrer,
Corrientes posem per cas.
El teu segell a cada una
d'elles, pura mescla d'enyorança.
En el silenci envoltat
de sempentes i travelades,
no trob la teva mà. Però hi és,
lliscant els meus dits,
atansada al palmell,
prima, suau i tibant.

Ulls que conflueixen en cada fet,
cada passa, cada empremta deixada.


4

Andreu Gomila. Diari de Buenos Aires. 2007

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Il·lustracions d'Adolfo Nigro.

Dalt de la muntanya

Dalt de la muntanya vull pujar
per voler estar prop del cel
i poder-te regalar
el més bonic dels estels.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

El geògraf

- S'arquegen les pantalles d'aquests globus

per veure allò criat, allò crescut:

esfera d'ulls, esfera de la Terra.

I els meus dits no coneixen cap repòs

de tant com han de fer el traçat precís

d'accidents i relleus fins a les platges.

A més segles, més món: la terra incògnita

es fon i les estrelles se'ns escapen.

I estic perdudament trobat, domini

del goig i la temença en vastitud

que eixampla i corregeix els portolans.

Astrolabis diran que els mapamundis

són la forma de l'aigua, i el seu pas.

Vicenç Llorca. Atles d'aigua. 1995

Si tens un somni persistent

Si tens un somni persistent... 

és bo escoltar-lo amb molt d'afecte. 

Sempre tindrà coses importants a revelar.

(Fragment)

Dorli Signor, dins,

Marta Espar. Els secrets d'un part feliç, 2010

No cantarem

...
I és just i és bell que l'home sigui lliure
com l'au al vent i cada terra es regui 
amb l'ample riu de la parla nascuda 
a les fonts del seu ésser. Aleshores 
    AMB GLAÇ, AMB NEU, VINDRÀ LA PRIMAVERA. 


 (Fragment) 


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

El cel ben serè

El cel ben serè
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.




Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Compartir amistat

Compartir amistat amb les noves generacions

et fa canviar la manera de pensar

i t'ajuda a veure les coses des d'un 

altre punt de vista. És molt bo

tenir contacte amb les

noves generacions.

Fragment

Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a

Teresa Rovira. Escola catalana. 409 (2004), 32-40

Espai dedicat a la lluna

Blanc verge ofert als núvols que passen
i que es transformen, meravellosos, en blanca necessitat
de dir, d'obrir flascons i perfums d'un estiu
salat que ja s'acaba.



Begonya Mezquita, dins,

Dotze poetes joves valencians. 2000

Alegria

Potser del pessimisme

se'n pot treure alguna

cosa positiva;

però de l'optimisme

se'n pot treure moltíssim.

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions: Inés Luz González

Cant de Vicent

                        ... a unes tres milles de la mar, a la banda

                        occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual

                        hi ha cinc ponts...

                                      Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d'una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

(Fragment)

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1976

Ha arribat la tardor

Ha arribat la tardor i el fràgil

oratge fred, i les clarors

fèrtils i devastades. Passa

una ramada d'estornells,

negres, lluents, volant de pressa.

(Fragment)

Lluís Solà. L'arbre constant, 2003